Immigrants arribant a l'illa d'Ellis el 1902. Foto Wikimedia Commons
Immigrants arribant a l'illa d'Ellis el 1902. Foto Wikimedia Commons

La petita illa d’Ellis, situada al port de Nova York, a la costa de Nova Jersey, va ser la porta d’entrada als EUA per a milions d’immigrats. Va ser adquirida per l’estat i va obrir com el primer centre federal de duana per a immigrants l’any 1892. El 2 de gener de 1892 l’adolescent irlandesa de Cork, Annie Moore, va ser la primera persona registrada a l’illa d’Ellis. Fins llavors, eren cada un dels estats els qui gestionaven la immigració. El president Benjamin Harrison en va ordenar la reglamentació el 1890. El centre va seguir les vicissituds de les diferents lleis d’immigració, tendents a ser cada cop més restrictives en funció de les necessitats de mà d’obra.

Monument a Annie Moore, amb els seus germans Anthony i Philip, en honor a tots els immigrans. És al port don van sortir a Irlanda. A l'illa d'Ellis hi ha una altra. Foto: Wikimedia Commons
Monument a Annie Moore, amb els seus germans Anthony i Philip, en honor a tots els immigrans. És al port irlandès de Cobh, d’on van sortir cap als Estats Units. A l’illa d’Ellis hi ha una altra estàtua seva. Foto: Wikimedia Commons

Una llarga travessia des de la pobresa

El vaixell d’Annie, el Nevada, va trigar dotze dies a fer la travessa atlàntica. Annie viatjava amb els seus dos germans petits per trobar els seus pares, que feia dos anys que ja eren als Estats Units. Un cas d’una família dels milions d’irlandesos que van emigrar després de la crisi de la Patata. L’esdeveniment de l’arribada d’Annie a l’illa d’Ellie va ser convenientment recollit per la premsa, que va destacar que se li va donar una moneda de deu dòlars i que era el seu quinzè aniversari. En realitat, ni tan sols se sabia quan va néixer exactament. Al registre del vaixell consta que tenia tretze anys, però després es va estendre que en realitat tindria disset.

Els immigrants que passaven per l’illa d’Ellis, tampoc eren tots. Tan sols hi passaven els de tercera classe. Els passatgers de primera i segona passaven una lleu  inspecció a bord del vaixell mateix i després desembarcaven directament als molls de Nova York o Nova Jersey, directament cap a la duana. Per contra, els de tercera classe eren portats a Ellis Island amb l’excusa que se’ls havia de sotmetre a inspeccions mèdiques per assegurar-se que no tenien cap malaltia contagiosa. En realitat, al capdavall, segons les institucions nord-americanes només al dos per cent de tots els immigrants se’ls va negar l’entrada als EUA. Les restriccions vindrien per altres camins indirectes.

Prescott F. Hall, impulsor de la Lliga de Restricció a la Immigració, va ser un dels màxims impulsors de la llei restrictiva de 1917. Era un racista eugenèsic. La por a la Revolució Russa van afavorir el triomf de les seves idees anti-immigració, amb la famosa quota del 3%. Foto: Library of Congress
Prescott F. Hall, impulsor de la Lliga de Restricció a la Immigració, va ser un dels màxims impulsors de la llei restrictiva de 1917. Era un racista eugenèsic. La por a la Revolució Russa van afavorir el triomf de les seves idees anti-immigració, amb la famosa quota del 3%. Foto: Library of Congress

El somni d’un futur millor

El tràmit de la inspecció durava entre quatre i set hores. L’any més concorregut de funcionament va ser el 1907, amb més d’un milió de persones registrades. La immigració, tot i que utilitzada com a mà d’obra barata, no era ben rebuda per tothom. Gradualment, es van anar aplicant mesures restrictives a l’entrada als EUA, la primera mesura necessària per a fer això va ser la centralització federal de l’entrada. D’aquí Ellis.

El principal problema era qui havia de ser “nord-americà”. La Llei de naturalització de 1790 va establir que només serien naturalitzables els europeus i els seus descendents. Fins a la Guerra Civil, el 1870, que aquests drets no es van fer extensius als negres, descendents d’africans. Després de la construcció del primer ferrocarril transcontinental, l’exclusió va arribar per als asiàtics. Als xinesos el 1882 i als japonesos el 1907, se’ls va prohibir emigrar als EUA.

L’any 1897 un incendi d’origen desconegut va destruir les primeres instal·lacions de l’illa d’Ellis. El foc es va endur els primers registres de Nova York d’arribada d’immigrants des de 1855. Es calcula tan sols durant aquests primers cinc anys de funcionament, van passar uns dos milions de persones

Les restriccions legals

Finalment, les restriccions van arribar també per als europeus. Principalment, es desconfiava dels de l’est i els del sud d’Europa, catòlics i ortodoxos. L’any 1896 es va proposar una limitació a la immigració d’Europa, la fórmula va ser el projecte de llei de la prova d’alfabetització. Calia que sabessin anglès, si no, no entraven. Tot i ser aprovada, la llei va ser vetada pel president demòcrata Grover Cleveland. La proposta més restrictiva va ser la llei d’immigració de 1917, amb l’excusa del conflicte mundial. Va ampliar les restriccions al continent asiàtic, va augmentar l’impost general per immigrant (una taxa de vuit dòlars) i va excloure els considerats “malalts”, com els mentals o simplement amb alguna deficiència. Finalment, s’introduïa la prova d’alfabetització per a tots els immigrants, que havien de demostrar la seva capacitat de llegir en anglès.

L'illa d'ellis va tenir molts noms. A l'arribada dels europeus, els nadius van ser expulsats. El colon holandès Isaac Bedloe va arribar al que ara és el port de Nova York l'any 1667. Va ser propietari d'una de les illes anomenades Oyster des de 1669 fins a 1673. Després de la seva mort, el nom de l'illa va canviar de Love Island a Bedloe's Island. Durant els cent anys següents, l'illa de Bedloe va canviar de mans diverses vegades. Va servir com a estació de quarantena dues vegades, va haver una residència d'estiu per a un anglès ric i un hospital. El 1770 d va rebre el nom d'un dels propietaris de Nova York, Samuel Ellis. El 1807, l'exèrcit nord-americà va convertir l'illa de Bedloe en una base militar. Aquesta base es va construir amb la forma d'una estrella d'11 puntes i es va anomenar Fort Wood. és la base de la estàtua de la llibertat que veien els emigrants en arribar a Nova York. Imatge aèria d'Ellis, Wikimedia Common
L’illa d’ellis va tenir diversos noms. A l’arribada dels europeus, els nadius van ser expulsats. El colon holandès Isaac Bedloe va arribar al que ara és el port de Nova York l’any 1667. Va ser propietari d’una de les illes anomenades Oyster (Ostres) des de 1669 fins a 1673. Després de la seva mort, el nom de l’illot de l’estàtua de la llibertat va canviar a Bedloe’s Island. Durant els cent anys següents, l’illa de Bedloe va canviar de mans diverses vegades. Va servir com a estació de quarantenes dues vegades, va haver-hi una residència d’estiu per a un anglès ric i un hospital, finalment va ser fortificada. Pel que fa a Ellis, el 1770 va rebre el nom d’un dels propietaris de Nova York, Samuel Ellis. Des de 1965 Ellis forma part del Monument Nacional de l’Estàtua de la Llibertat. Imatge aèria d’Ellis, Wikimedia Commons

El complex de l’illa d’Ellis

En la immigració a l’illa d’Ellis es va treballar al màxim entre 1892 i 1924, amb una aturada durant la Primera Guerra Mundial. La disminució d’afluència el 1924 va ser conseqüència de l’aprovació d’una nova llei d’immigració que creava quotes per països, i la patrulla de fronteres. En aquest període la petita illa es va ampliar amb un abocador, per la qual cosa a la dècada de 1930 va assolir la seva mida actual de 133.000 metres quadrats. També es van construir edificis addicionals, per fer front a l’augment després de la guerra de l’afluència massiva d’immigrants. 

Després de la guerra, el Congrés va aprovar lleis de quotes. La Llei d’immigració de 1924, va reduir dràsticament el nombre d’immigrants autoritzats i també va permetre que els immigrants fossin processats als consolats dels EUA a l’estranger. Després de 1924, per tant, l’illa d’Ellis va passar a ser un centre de detenció i deportació. Posteriorment, va ser un hospital per a soldats ferits durant la Segona Guerra Mundial i finalment un centre d’entrenament per a la guàrdia costanera. 

La fi de l’illa d’Ellis

Les lleis restrictives d’immigració van ser novament modificades el 1952 per l’anomenada Llei McCarran–Walter. Aquesta nova llei relaxava una mica les zones d’exclusió, unificava diverses lleis d’immigració i naturalització que fins llavors anaven per separat, i intentava fer desaparèixer elements de discriminació racistes. En conseqüència, el novembre de 1954, l’últim detingut a l’illa de l’Ellis, un mariner mercant noruec, va ser alliberat i els equipaments d’Ellis es van tancar oficialment.

El 12 de novembre de 1954 va tancar com a porta d’entrada als Estats Units. Es calcula que per aquestes instal·lacions van passar uns dotze milions d’immigrants i que aproximadament uns cent milions dels actuals nord-americans poden cercar aquí les seves arrels.


Què visitar?

Després d’una reforma integral, el 1965 l’edifici va ser reconvertit i actualment allotja el Museu de la Immigració per explicar aquest fenomen de l’emigració europea dels segles XIX i XX.

Ellis Island | Statue of Liberty & Ellis Island

Visitors should note that Statue Cruises is the only authorized concessionaire permitted to sell tickets and provide ferry access to Liberty and Ellis Islands. As such, visitors should avoid street vendors peddling tickets in and around Battery Park.

Article anteriorLes massacres de Calicut i del Merit
Proper articleEl Cos Expedicionari Rus a les trinxeres de França
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).