Fòrum de Pompeia, un dels indrets colpejats pels projectils. Autor: Eugeni Junyent
Fòrum de Pompeia, un dels indrets colpejats pels projectils. Autor: Eugeni Junyent

Els darrers anys, i concretament a partir de la guerra a Síria, han sortit a la llum sonats crims contra el patrimoni. La destrucció intencionada per part d’ISIS de monuments de Palmira, o anteriorment, l’acció sobre les restes de Nínive, van merèixer una condemna unànime. Aquests fets també van avivar el debat sobre la protecció del patrimoni universal, així com la millor manera de provar de restaurar-lo.

Hi ha, però, episodis anteriors al cor d’Europa que van tenir com a resultat destruccions del patrimoni importants, dutes a terme per exèrcits occidentals. Un dels escenaris de la destrucció fou un dels jaciments més valuosos del continent. Pompeia.

La descoberta a mitjan segle XVIII havia significat l’inici d’un dels projectes de més abast en el camp de l’arqueologia. A poc a poc, els arqueòlegs anaren enretirant les cendres que des del 49 dC cobrien tota la ciutat de la Campana. Des de llavors, l’estudi i restauració del jaciment ha estat una constant. Una feina ingent que com a recompensa, ens ha donat una referència indiscutible per l’estudi de l’imperi romà del segle I dC.

D’ençà de la seva descoberta, però, el jaciment ha patit episodis foscos que han malbaratat part d’aquests esforços. El pitjor va prendre forma en unes 170 bombes que van malmetre un patrimoni únic. L’origen dels projectils foren les aviacions nord-americana, britànica i canadenca. Els aliats també cometeren crims de guerra i bombardejaren patrimoni, fets poc coneguts pel gran públic, i estudis recents ho van evidenciant.

Patrimoni en guerra

A Itàlia, i concretament a la Campània, el superintendent de Pompeia Amadeo Maiuri advertia el 1942 del perill que corria el patrimoni. Maiuri va buscar el ressò de la premsa internacional, alhora que demanava a l’exèrcit alemany allunyar al màxim del jaciment els quarters de comandament.

En esclatar la guerra, alguns espais de gran valor patrimonial foren declarats zones protegides. La ciutat de Roma en fou potser el cas més conegut. Ciutat oberta.

L’augment de l’activitat bèl·lica amb motiu de la invasió aliada l’estiu del 1943 accelerà la protecció d’algunes estructures. L’estatuària i altre material arqueològic foren retirades i enterrades a l’hipogeu de les termes de Stabia. D’altres objectes foren traslladats al Museu de Nàpols i a l’abadia de Montecassino. Més enllà dels possibles bombardejos, el pillatge era un perill ben present. Vist en perspectiva històrica, els objectes moguts a Montecassino no semblaven tenir massa futur. L’abadia aviat seria escenari d’un dels xocs més famosos de la guerra, i quatre duríssimes batalles entre gener i juny 1944 que destruïren totalment el complex. Sortosament, patrimoni fou salvat poc abans per un dels ocupants, l’alemany Frido von Senger. Aquest general de la Wermacht, opositor als nazis, feu traslladar la gran majoria de les obres d’art emmagatzemades a Montecassino cap a Roma. Concretament, al castell de Sant’Angelo.

El patrimoni immoble, però, tot i els esforços de Maiuri que després dels primers atacs arribà a demanar la intervenció dels països neutrals, quedava desprotegit.

Pompeia, objectiu militar?

Un cop presa Sicília pels aliats, l’operació Avalanche tenia per propòsit l’alliberament del sud d’Itàlia. Com totes les operacions d’aquesta mena, contemplava el tall de les vies de comunicació i proveïment dels alemanys. Això incloïa nusos viaris i ferroviaris propers al jaciment a la llista d’objectius.

Panoràmica de les excavacions de Pompeia. Autor: Eugeni Junyent
Panoràmica de les excavacions de Pompeia. Autor: Eugeni Junyent

A inicis d’estiu del 1943, els bombardejos aliats sobre Nàpols i els voltants eren cada cop més intensos. Alhora, s’anà estenent la idea que l’exèrcit alemany utilitzava les excavacions de pompeianes per a amagar-hi municions, i fins i tot tropes. Passat l’episodi dels bombardejos, el 9 de novembre el Times of London publicà un article que, basant-se en fonts de l’exèrcit, justificava les destrosses. S’hi afirmava que la suposada presència alemanya havia obligat a l’aviació a contemplar Pompeia com un objectiu militar. Un altre article, en aquest escrit pel superintendent Maiuri el 1944, contava que la informació no era precisa. Els dos únics canons antiaeris, i alguns vehicles, estaven fora de les muralles de la ciutat.

Una anàlisi recent de les operacions d’agost i setembre per Gianluca Vitagliano sembla indicar que el destí dels atacs no hauria estat mai Pompeia. El destí dels projectils eren instal·lacions just a l’oest de la ciutat. Un dels arguments d’aquesta afirmació és el percentatge de projectils que impactarem sobre el jaciment, realment petit comparat amb les tones llençades sobre la zona. Haurien estat afectacions col·laterals dels atacs a infraestructures de Torre Annunziatta i Nàpols.

Bombes sobre el jaciment

Així doncs, aquell estiu una bona colla de bombes aliades colpiren e Pompeia. El primer atac va tenir lloc a les 10 de la nit del 24 d’agost. Semblava una broma macabra perquè en aquell moment, la història deia que un altre 24 d’agost, del 79 dC, el Vesuvi havia esborrat la ciutat. Més tard s’ha conegut que en realitat, l’erupció havia estat el setembre. Tant se val, al setembre també caurien bombes sobre la ciutat.

En aquell primer atac, caigueren tres projectils. Un article del Gionale d’Italia del dia 27 parla de fins a 30 els projectils llençats a la zona del Fòrum

En l’interval entre el 24 d’agost i el 30 de setembre es donaren diversos bombardejos. Tant de dia com de nit. Les accions amb més afectació van ocórrer a l’onada d’atacs a partir
el 13 de setembre. Foren accions en què, durant el dia i segons conta Maiuri, els avions aliats volaven molt baix, aparentment sense por de l’acció de l’artilleria antiaèria. Com a resultat, les excavacions reberen desenes d’impactes.

El malson acabà el 29 de setembre. L’entrada de les tropes anglo-nord-americanes a Pompeia posava fi a aquest fosc passatge de la història de la bimil·lenària ciutat. Començava el recompte d’uns danys irreparables.

L’afectació

Tot el jaciment i més de 100 edificis foren afectats pels projectils aliats. Les tres primeres bombes, el 24 d’agost, havien afectat el Fòrum, l’anomenada casa de Ròmul i Rem, que fou molt malmesa i l’Antiquarium o museu. Creat el 1861, aquest resultà destruït, amb la pèrdua de 1378 objectes. A això, cal afegir-hi un segon impacte a l’ala oest el 20 de setembre.

El mateix superintendent fou ferit al peu esquerre per un dels projectils.

El sector VII, entre els més castigats, rebé afectacions al Fòrum i les Vies de les Termes, dels Augustals i Marina. Al sector III es van perdre habitatges de Loreius Tiburtinus i la casa de la Venus de la petxina a la Via dell’Abbondanza. Les cases del Faune, de Salusti i dels Vettii foren colpides al sector VI.

Pati d'enternament del gymnasium envoltat pels allotjaments dels gladiadors (Pompeia). Autor: Eugeni Junyent
Pati d’entrenament del gymnasium envoltat pels allotjaments dels gladiadors (Pompeia). Autor: Eugeni Junyent

Les cobertes i les parts altes dels murs foren els elements més afectats, repercutint en les pintures al fresc del segle I dC. La destrucció obligà a una reconstrucció urgent, en la que foren emprats materials experimentals. Un cop instal·lats, aquests s’evidenciaren incompatibles amb els materials originals, de manera que va caldre restaurar els materials nous…

Altres elements destacats foren el teatre gran, també molt afectat i el Gymnasium, al costat de l’amfiteatre i que perdé bona part de l’estructura perimetral.

L’article del Times també feia una relació d’elements malmesos. Contempla un cràter a l’amfiteatre i impactes al mur de l’escola de gladiadors i les cases de Rex Tiburtinus i Trebius Valens. La casa d’Epidius Rufus fou destruïda, així com habitatges de la via dels Augustals usats com a tallers de restauració i la casa de Triptolemus a via Marina. El temple d’Hèrcules a la regió VIII, i les cases de Sal·lusti i Pansa, a la zona VI també havien rebut impactes directes.

Incompetència.

L’aviació nord-americana feia gala d’una gran precisió en els bombardejos, lluny de les tàctiques de la RAF de bombardeig indiscriminat sobre una àrea concreta. Per aconseguir-ho, l’acció dels avions de la USAF era diürna. Malauradament, les accions al voltant de Pompeia van evidenciar que la precisió era realment molt menor. A més, hi entraven en joc altres paràmetres com la velocitat de vol, l’aerodinàmica, la força del vent del moment o condicions atmosfèriques. I encara el mateix bombardeig provocava incendis, fum i turbulències que condicionaven els llançaments posteriors.

Els objectius més propers al voltant de Pompeia es trobaven a una distància d’un quilòmetre cap al sud, mig quilòmetre a l’est i tot just 200 m cap a l’oest. Els informes de les operacions revelen que Pompeia sovint era la referència per a identificar-los. Això ben segur no ajudà a protegir el jaciment.

Arena de l'amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)
Arena de l’amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)

Una altra raó cal cercar-la en la poca preparació de les tripulacions, evidenciada en altres accions també amb nombrosos costos col·laterals. Com a exemple, alguns avions de l’Esquadró de bombarders 487 havien confós l’illa de Capri i la d’Ischia. Els impactes del 13 de setembre a Pompeia provenien precisament del 487.

L’any següent, com a resultat d’una erupció del Vesuvi el 1944, bona part dels 80 bombarders B25 que es trobaven en un aeròdrom al peu del volcà resultaren destruïts. Justícia volcànica.

Perill encara present?

Diversos testimonis conten les troballes de diverses bombes sense explotar durant les tasques d’excavació a partir de la II Guerra Mundial. Un pilot anglès en va trobar una al subsol, prop de la Casa dels Epigrames. El 1986, l’arqueòleg Antonio De Simone va localitzar dues bombes mentre excavava. Una d’elles ja havia explotat, però l’altra era intacta. La darrera troballa data del 2017. Actualment, es calcula que pels volts d’una desena de projectils encara resten enterrades, la majoria a les 22 ha que encara resten sense excavar. Una amenaça tant per a les restes com pels arqueòlegs.

L’enginyer Paulo Orabona conta que aquesta circumstància obliga a emprar un protocol lent i costós. I sovint poc compatible amb l’arqueologia. Un cop localitzat un artefacte mitjançant els detectors de metalls, l’exèrcit italià el desactiva. Per arribar fins al projectil, però, els especialistes rebenten el terra, no sempre seguint els estrats arqueològics. Fins al moment, han estat desactivades 96 bombes aliades. Així i tot, fonts del museu arqueològic de Pompeia nega que hi hagi risc per als visitants.

Article anteriorPrimer setge de Viena de 1529
Proper articleLes massacres de Calicut i del Merit
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.