Durant tres dies, l'exèrcit exultant de Mehmed va saquejar Constantinoble a plaer. Es considerava que era el primer pas de la profecia que el portaria a Roma. El cronista grec Kristovoulos es lamentava de com els turcs cometien tota mena de crueltats amb la població comuna
Durant tres dies, l'exèrcit exultant de Mehmed va saquejar Constantinoble a plaer. Es considerava que era el primer pas de la profecia que el portaria a Roma. El cronista grec Kristovoulos es lamentava de com els turcs cometien tota mena de crueltats amb la població comuna " robant, saquejant, assassinant, insultant, prenent i esclavitzant homes, dones i nens, grans ijoves, monjos, en definitiva, de totes les edats i classes". El comerciant Barbaro deia ”La sang corria pels carrers "com si hagués plogut", i afegia que "els cossos van ser llençats al mar com melons als canals de Venècia. Foto: Wikimedia Commons

El final del primer dels tres setges que va patir Viena, va significar la fi de la fase d’expansió de l’imperi Otomà per Europa, però no de l’amenaça de continuar avançant, amb l’objectiu posat a Roma. El 15 d’octubre de l’any 1529 els exèrcits de Sulimà es retiraven cap a Belgrad sense haver aconseguit el seu propòsit. Ara bé, entre 1453, amb la presa de Constantinoble, i el 27 de setembre de 1529, l’establiment del primer setge a Viena, tots els Balcans havien caigut sota el domini turc. El mateix Sulimà tornaria a intentar un segon setge contra Viena el 1532. Malgrat no reeixir, encara les dècades posteriors els turcs ampliarien territori i l’any 1683 ho tornarien a intentar per tercer i últim cop.

El conflicte successori per la mort en la Batalla de Mohács del rei d'Hongria Lluís II, va servir de pretext a Solimà per atacar els Habsburg. Joan Szapolya, voivoda de Transsilvània, va autoproclamar-se rei d'Hongria, cosa que l'arxiduc Ferran I, germà de l'Emperador Carles V, no va acceptar. Així, Joan Szapolya va optar per retre vassallatge a Solimà per romandre més o menys independent. Foto: Wikimedia Cpmmons
El conflicte successori per la mort en la Batalla de Mohács del rei d’Hongria Lluís II, va servir de pretext a Solimà per atacar els Habsburg. Joan Szapolya, voivoda de Transsilvània, va autoproclamar-se rei d’Hongria, cosa que l’arxiduc Ferran I, germà de l’Emperador Carles V, no va acceptar. Així, Joan Szapolya va optar per retre vassallatge a Solimà per romandre més o menys independent. Foto: Wikimedia Cpmmons

De Constantinoble a Roma

El 29 de maig 1453 els turcs conquerien Constantinoble, però no era ni de lluny, com de vegades sembla donar-se a entendre, la fi del seu projecte. Mehmed II va ser conegut com “el Conqueridor”, també a Occident, i va intentar proclamar-se emperador romà d’Orient. Amb ell va arribar la fi la de la resistència bizantina que durant segles havia aturat l’avenç turc.

D’aquesta manera, semblava complir-se la profecia registrada a l’Hadit (tradicions transmeses oralment que suposadament provenen de Mahoma), segons la qual “arribaria el dia en què un emir musulmà prendria tant Constantinoble com Roma“. El mateix Mahoma havia promès que algun dia Roma també s’incorporaria a l’islam. 

Solimà I el Magnífic (1494-1566) estava ansiós per veure’s com el beneficiat de la tradició apocalíptica. La qual estava basada vagament en el Llibre de Daniel, que prediria una època cap a finals del segle XVI en què arribaria el “Gran Any”. És a dir, que es decidiria finalment quina era la religió veritable, si el cristianisme catòlic de Carles V o l’islam sunnita de Solimà. Eren “dos sols” que il·luminaven el món, i qui triomfés seria el governant designat per Déu, el sahib-kiran, l'”emperador de l’última edat”.

La inivició d’Occident i la consolidació dels turcs a Europa

El 30 de setembre del mateix 1453, després de la caiguda de Constantinoble, el papa Nicolau V va emetre una butlla a tots els prínceps cristians d’Occident. Els ordenava vessar la seva sang i la sang dels seus súbdits en una nova croada contra l’anticrist, ara instal·lat a Constantinoble. Carles VII de França, el gran aliat apal, era a les acaballes de la Guerra dels Cent Anys, al juliol havia vençut els anglesos a la batalla de Castillon, però continuava la guerra soterrada. La resta de senyors del moment, tampoc estaven er la feina.

Pel que feia a Enric VI d’Anglaterra era cada cop més foll, i la seva esposa Margarida era refusada internament. El rei Alfons El Magnànim tenia problemes domèstics, amb els remences a Catalunya i els forans a Mallorca, a més de la guerra contra els genovesos. El suport a Skanderberg cal entendre’l en el marc de les lluites internes italianes, d’aquí les aliances que es formarien posteriorment a la caiguda de Constantinoble.

Pel que feia a l’emperador Frederic III tenia problemes interns amb els hussites que tenien a Jordi de Podebrady de regent a Bohèmia, el qual s’acabaria proclamant rei. Per a altres com a Enric IV de Castellà, la situació creada per la caiguda de Constantinoble el va afavorir. Va ser fàcil convèncer l’Església del sentit de croada contra Granada, pel que va rebre quantitats de subsidis i favoritismes. En resum, que tothom, per un motiu o altra, va xiular.

El successor de Nicolau, el papa Pius II, va viure obsessionat amb l'avenç musulmà dels turcs. El 1459 al Concili de Mantua va proposar novament una nova croada per recuperar Constantinoble. Malgrat la seva behement crida a la unitat cristiana i a deixar aparcades les disputes domèstiques, tampoc va reeixir en l'intent. L?únic que va donar-li suport ava ser Vlad III l'empalador, o Vlad Dràcul, que prou problemes tenia a Valàquia. Els turcs es quedaven a Europa. Foto: WIkimedia Commons
El successor de Nicolau, el papa Pius II, va viure obsessionat amb l’avenç musulmà dels turcs. El 1459 al Concili de Mantua va proposar novament una nova croada per recuperar Constantinoble. Malgrat la seva behement crida a la unitat cristiana i a deixar aparcades les disputes domèstiques, tampoc va reeixir en l’intent. L’únic qui va donar-li suport va ser Vlad III l’empalador, o Vlad Dracul, que prou problemes tenia a Valàquia. Els turcs es quedaven a Europa. Foto: Wikimedia Commons

Vist el pà que s’hi donava, el papa també va intentar la diplomàcia. Va proposar  reconèixer a Mehmed la seva pretensió de ser governant de l’Imperi Romà d’Orient. De fet, Mehmed havia traslladat la seva capital a Constantinoble i es va fer nomenar Qayser-i Rûm (Cèsar de Roma). I no només això, sinó també va proposar cedir-li Occident. L’única contraprestació que es demanava, res, un detallet, era que Mehmed es convertís al cristianisme. No va passar.

De Constantinoble a Viena

A finals de 1461, tot el que quedava de l’ oikoumene bizantí  (el Ducat d’Atenes, el Despotat de Morea i l’Imperi de Trebisonda) era ja turc. El Despotat de Sèrbia va caure el 1459 i el Regne de Bòsnia cau del tot el 1463. Albània va ser envaïda el 1468. A l’altra banda del Danubi, l’estat de Transsilvània de Valàquia, que havia mantingut una precària independència amb Vlad Dracul, va caure el 1462.

Encara resistia la Moldàvia del rei Esteve III. Van refusar atacs de la Valàquia ara vasalla dels turcs, del rei ongarès Maties Corvio i fins i tot del mateix Mehmed- La Batalla de Vaslui guanada pels moldaus el 1475, de fet, va endarrerir els plans turcs. Malgrat tot, aïllada, l’any 1504 va seguir les passes de la resta i va ser conquerida. Així, la resta feia baixada. L’any 1521 els turcs ess van prendre la ciutat hongaresa de Belgrad, després d’haver fracassat diversos cops anteriorment.

A causa de l’avenç dels turcs, Bratislava va convertir-se en la capital d’Hongria, que llavors era molt més gran. L’actual capital d’Eslovàquia, de fet, s’anomenava Pózsony. Després de Mohacs els turcs l’assetjaren, però no van aconseguir prendre-la. Els turcs eren al cor mateix d’Europa

L’agost de 1526, el sultà Solimà va derrotar Lluís II d’Hongria i Bohèmia als pantans de Mohács. El mateix rei va morir. Aquesta batalla va ser transcendental, perquè va caure tota Pannònia, pràcticament tota Hongria. L’únic obstacle que els quedava als turcs per caure sobre tot Europa, entrar a les penínsules italiana i ibèrica, per tant, era travessar el Danuvi. I el millor lloc per fer-ho, era Viena.

Cap a Roma, els turcs arriben a Viena

L’any 1529, Solimà va tornar a marxar cap a l’oest, ara amb la seva mirada posada en la capital de l’emperador Ferran a Viena. La naturalesa centralitzada de l’estat otomà exigia que tot l’exèrcit, reclutat de totes les províncies de l’Imperi, es reunís fora de Constantinoble, llavors anomenada ja “Istanbul”. Els preparatius van durar mesos. Quan finalment l’exèrcit va estar en marxa, va patir la severitat de la marxa pels Balcans. Va ser endarrerit per fortes pluges i inundacions, pel que va trigar més de quatre mesos a arribar a Viena. 

Davant de la ciutat de Viena es van presentar entre 90.000 i 120.000 soldats, que s’haurien d’haver enfrontat a poc més de 20.000 defensors i mercenaris arribats de tot el continent. Per sort per a la ciutat, quan van arribar, les tropes estaven desmoralitzades i esgotades. Els subministraments s’estaven esgotant. Després de tan sols tres setmanes de setge, Sulimà va cancel·lar l’atac i es va retirar. Ell personalment tornaria a la comoditat de Constantinoble.

Solimà I, anomenat "el Magnífic" es considerava l'hereu d'Alexandre el Gran, l'"últim emperador mundial" que destruiria el seu rival Carles V i després marxaria cap a l'oest i conquistaria Roma. Foto: Wikimedia Commons
Solimà I, anomenat “el Magnífic” es considerava l’hereu d’Alexandre el Gran, l'”últim emperador mundial” que destruiria el seu rival Carles V i després marxaria cap a l’oest i conquistaria Roma. Foto: Wikimedia Commons

El fracàs relatiu del primer setge de Viena

Per què retirar-se tan aviat? De fet, perquè per a Sulimà, Viena va ser només un petit contratemps. El 1551 va caure el port de Trípoli, controlat pels cavallers hospitalaris de Carles V. Al capdavant de la flota imperial turca ja h ¡i anaven corsaris mítics com Turgud Reis. Al segle XVI, els turcs amenacen totes les costes de la Mediterrània, saquejant i prenent ostatges.

El 1565, una flota otomana va assetjar l’illa de Malta. Van fracasar, però va ser una victòria pírrica dels defensorsEls anys següents van caure Quios i Naxos. L’agost de 1571, una altra exèrcit turc va prendre Xipre als venecians després d’una llarga campanya. Van massacrar centenars de cristians que resistien a Famagusta, desollant viu el comandant, Marco Antonio Bragadino, i penjant el seu lloctinent, Lorenzo TiepoloL’any 1577 va caure l’illa de Samos.

Lepant, un nou intermedi mitificat

L'audàcia dels setges i la devastació que els exèrcits de Solimà havien deixat als Blacns i la Mediterrània, van sorprendre tant com atemorir les ments occidentals. Si les forces del soldà havien pogut arribar al cor de la cristiandat, no podrien també apoderar-se d'una capital com Roma? Una ciutat, a més a més, fàcilment accessible per mar. El 1480 les forces turques havien saquejat i ocupat Otranto a la costa de Puglia. Les costes com les catalanes s'ompliren de "torres de moros" per avisar de l'arribada dels turcs, que cada cop és atacaven des de "Barbària", el nord d'Àfrica. Alarmat per aquesta perspectiva, l'any 1534 el papa Pau III va encarregar a l'arquitecte Antonio da Sangallo la construcció d'una muralla moderna protectora al voltant per Roma amb no menys de divuit baluards. La falta de pressupost va aturar el projecte.
L’audàcia dels setges i la devastació que els exèrcits de Solimà havien deixat als Balcans i la Mediterrània, van sorprendre tant com atemorir les ments occidentals. Si les forces del soldà havien pogut arribar al cor de la cristiandat, no podrien també apoderar-se d’una capital com Roma? Una ciutat, a més a més, fàcilment accessible per mar. El 1480 les forces turques havien saquejat i ocupat Otranto a la costa de Puglia. Les costes de la Mediterrània occidental com les catalanes s’ompliren de “torres de moros” per avisar de l’arribada dels turcs, que cada cop és atacaven des de “Barbària”, el nord d’Àfrica. Alarmat per aquesta perspectiva, l’any 1534 el papa Pau III va encarregar a l’arquitecte Antonio da Sangallo la construcció d’una muralla moderna protectora al voltant per Roma amb no menys de divuit baluards. La falta de pressupost va aturar el projecte.

La resposta cristiana va ser la Batalla de Lepant. El maig de 1571, Venècia, els Habsburg hipànics i el papat havien forjat una aliança una mica inestable impulsada pel setge de Xipre. Un mes després de la capitulació de Xipre, a l’octubre, la cristiandat va aconseguir una de les poques victòries destaclables sobre els otomans, prop de Nafpaktos, en el que llavors s’anomenava el golf de Lepant.  Una flota combinada es va reunir precipitadament sota el comandament teòric de Joan d’Àustria, fill il·legítim de Carles V, manada a la pràctica per Lluís de Requesens.

La desfeta turca va ser important. Ara, van refer-se tot reconstruint la seva flota en tan sols un any. En global, el combat marítim va acabar en taules, retirant-se cada flota a controlar la seva meitat del Mediterrani. Solimà havia mot el 1566, el seu succesor, Selim II, moriria  el 1574. El va sobreviure la seva dona i mare del seu successor Murad III, que era d’origen esclava. Havia estat venuda a Constantinoble. Els otomans entraven ara en un període d’incertesa, preocupats per mantenir la pau interna i acabar amb  disturbis i protestes.

Realment els feia mal als cristians perdre Contantinoble o tenien por?

Per a Occident, la caiguda de Constantinoble va ser una calamitat….relativa. Sí en aparença, perquè havia caigut una gran ciutat cristiana, l’últim bastió de l’imperi de Constantí a Orient. Havia desaparegut també l’últim enllaç directe amb el món grec clàssic. I tot aquest passat brillant havia estat esborrat per una “horda de bàrbars musulmans”. Ara bé, la realitat era que Roma es treia de sobre un competidor que no acceptava aquella idea pereguina que el bisbe de Roma fos el cap de l’Església. I que els regnes cristians estaven més preocupats en les seves baralles internes, que en el perill musulmà. L’arribada de refugiats, també va impulsar l’Humanisme i la cultura a Occident.

Tot això va ajudar a que els turcs es consolidessin a Europa pels Balcans durant segles. Islamitzessin bona part de la població i convertissin esglésies en mesquites, inclosa la més gran de la cristiandat del moment, Santa Sofia. Només quan apretaven cap al centre d’Europa, s’hi fixaven. Els feia por que marxesin sobre Roma, per això calia recuperar Constantinobla al principi…però un cop es va veure que no avançaven més… es va deixar estar aquesta idea. Tan va ser així, que al 1683 si Viena no va caure va ser per pur “miracle”, però aquesta és una altra història.  

Article anteriorQuan els homínids van començar a ser bípedes?
Proper articleBombes sobre Pompeia
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).