Una pàgina de la Butllar d'Or de 1356. Document cabdal de la història germànica, en una còpia conservada de 1400. S'establia el funcionament del Col·legi electoral, conformada per set Princieps electors, els electors, amb capacitat per triar l'emperador (a la imatge amb robes de color blau). La medalla era el segell. Es pot llegir:
Una pàgina de la Butllar d'Or de 1356. Document cabdal de la història germànica, en una còpia conservada de 1400. S'establia el funcionament del Col·legi electoral, conformada per set Princieps electors, els electors, amb capacitat per triar l'emperador (a la imatge amb robes de color blau). La medalla era el segell. Es pot llegir: "Romanor Imperator Augustus Karolos Quartus". Res de "germànic" ni "romanogermànic". Foto: muntatge de Goldene_Bulle_-_Vorderseite.JPG i Goldene_Bulle_Handschrift.jpg a Wikimedia Commons

En història es fan servir etiquetes, consensos científics, per facilitar la comprensió i la comunicació mútua. Tots els períodes històrics i les seves divisions, per exemple, són convencionalismes. Ningú no se’n va anar a dormir considerant-se a si mateix un “antic romà”, i es va llevar l’endemà dient “sóc un home medieval”. És més, contemporàniament, els fets no s’anomenaven majorment com ho fem nosaltres. Les etiquetes són això, simples etiquetes que els historiadors fem anar per resumir conceptes complexos, sense que esdevinguin una categoria, ni molt menys pensar que existia realment. Un exemple d’etiqueta seria el del terme “Sacre Imperi Romanogermànic”.

Les etiquetes i la pseudohistòria

Alguns exemples d’etiquetes que serveixen per resumir conceptes complexos i llargs són: “Imperi bizantí”, “Sacre imperi romanogermànic”, “Unió lituanopolonesa”,  “Austrohongarès”, o “Catalanoaragonesa”. Aquesta última ha estat utilitzada per la pseudohistòria nacionalista espanyola per carregar políticament contra Catalunya.  Contradictòriament, de les altres no en diuen res. En realitat, “Imperi bizantí” és una etiqueta creada al segle XIX, com la majoria. Els contemporanis a si mateixos mai s’haurien anomenat així, sinó simplement “grecs”.

La Unió “Lituanopolonesa”, o Confederació de Polònia i Lituània, o de les Dues Nacions, eren un ducat i un regne. Al segle XIV, el duc de Lituània va passar a ser també rei de Polònia. En llarg dels segles, els Jagellons van esdevenir grans ducs de Lituània, reis de Polònia, d’Hongria i durant un breu període, reis de Bohèmia. Resumir tot això, de l’estat més gran a Europa de l’inici de l’època moderna, és complicat. Per això es fa servir una etiqueta. El que no implica que el duc fos menys que un rei, ni que no fos lituà, ni que Lituània fos una part de Polònia, ni que Lituània absorbís Polònia o directament negar que això passés “perquè Lituània només era un ducat”.

L'ús de la terminologia imperial cal relacionar-la amb les disputes entre poder papal i imperial, diví i terrenal. Inicialment, els emperadors nomenaven bisbes i fins i tot papes. Després de la Querella de les Investidures, tancada el 1122 a favor del papat, l'emperador va lluitar per ser considerat "sacre"sense el permís de l'Església de roma. La terminologia apareixeria i desapareixeria en funció de si l'emperador era prou fort per imposar la seva voluntat, o no. Foto d'un rei envestint un bisbe: Wikimedia Commons
L’ús de la terminologia imperial cal relacionar-la amb les disputes entre poder papal i imperial, diví i terrenal. Inicialment, els emperadors nomenaven bisbes i fins i tot papes. Després de la Querella de les Investidures, tancada el 1122 a favor del papat, l’emperador va lluitar per ser considerat “sacre” sense el permís de l’Església de Roma. La terminologia apareixeria i desapareixeria en funció de si l’emperador era prou fort per imposar la seva voluntat, o no. Foto d’un rei envestint un bisbe: Wikimedia Commons

L’etiqueta de “Sacre Imperi Romanogermànic”

L’Imperi funcionava des de l’any 962, quan Otó I seria reconegut com a emperador, dignitat recuperada de l’època carolíngia. Carlemany, al seu torn, havia agafat el concepte d’Imperi de Constantinoble, per la qual cosa el sentit de l’expressió era encara el d’època romana tardana. Otó II era anomenat l’any 982 Romanorum imperator augustus. L’any 1055 l’Imperi s’anomenava sanctum imperium.

En realitat, per trobar el nom de “sacre” aplicat a l’Imperi germànic caldria esperar fins a març de l’any 1157. Frederic Barbaroja, l’emperador, mostrava així que no necessita el beneplàcit de l’Església de Roma. L‘expressió amb els tres elements junts Sacrum Romanum Imperium, referida en aquest cas a l’emperador, no apareixeria fins a juny de l’any 1180. I encara sense el “germànic”. L’expressió, a més a més, no apareixia sinó esporàdicament, amb més freqüència a partir de la segona meitat del segle XIII. L’equivalent en alemany, Heiliges Römisches Reich, no va aparèixer a la documentació fins a Carles IV a finals del segle XIV.

No seria fins a l’any 1486 al Landfrieden de l’emperador Frederic III (1452–1493) que apareix l’expressió Heiliges Römisches Reich Deutscher Nation (Imperi Romà de la nació alemanya) o en llatí Sacrum Romanum Imperium Nationis Germanicæ. Anteriorment, el 1441 s’havia fet servir puntualment el terme Teutonicae nationis. A les actes de la Dieta de Colònia de 1512 la denominació va passar a ser oficial. Per als llatins, per contra, la denominació era “Regnum Teutonicorum” (Imperi dels alemanys) o “Regnum Teutonicum” (Imperi alemany).  L’expressió en llatí Sacrum Romanum imperium Germanicae nationis no es va documentar fins a l’any 1556.

La continuïtat i la freqüència, el nombre de vegades que apareix una expressió a la documentació, és molt important. Els pseudohistoriadors acostumen a agafar-se a una flor (que no fa estiu), fins i tot a errors, obviant que la realitat apareix moltes més vegades

L’evolució del terme “nació alemanya”

L’aparició de la cua Deutscher nation és molt minoritària a la documentació.  El més usual era Sacrum Romanum Imperium. Amb tot, a finals del segle XVIII, coincidint amb l’auge de Prússia, el terme deixa quasi de fer-se servir. Reapareixeria ja al convuls final del Sacre Imperi, ja en la forma més semblant a la que es fa servir actualment per al conjunt de la institució 962-1806, l’etiqueta.

El primer cop que apareix a un mateix text la denominació “Sacre Imperi Romà i Imperi germànic va ser al Tractat de Basilea del 5 d’abril de 1795, i posteriorment al Tractat de Lunéville del 9 de febrer de 1801, però encara de forma separada. Als dos darreres documents oficials promulgats per l’Imperi, abans de la seva dissolució per Napoleó, els Reichsdeputationshauptschluss de 1803, s’utilitza ja directament la fórmula Deutsches Reich (Imperi Alemany). Ja no era ni sacre. Fins a la declaració de renúncia a la corona imperial per part de Francesc II el 6 d’agost de 1806, aquest s’autoanomena römischer Kaiser (Emperador romà). Ho fa “per la gràcia de Déu”, però alhora també s’intitula “emperador hereditari d’Àustria”.

L'Àliga Bicèfal va ser l'estendard imperial, usuada amb continuïtat des del segle XIV, especialment després de la caiguda de Constantinoble, on ja s'havia fet servir. Els colors groc i l'àliga negra, eren símbols imperials. Al segle XV els becs i les potes es van pintar de vermell. En caure l'Imperi el 1806, la simbologia la va adoptar l'emperador austríac. Al requadre petit, àliga bicèfala va arribar durant l'edat mitjana, també feta servir a Sèrbia, durant els segles XII i XIII. Aquestes armes apareixen a la Chronica Majora de 1250 atribuïdes a l'emperador Otó IV. Imatges: Wikimedia COmmons
L’Àliga Bicèfal va ser l’estendard imperial, usada amb continuïtat des del segle XIV, especialment després de la caiguda de Constantinoble, on ja s’havia fet servir. Els colors groc i l’àliga negra, eren símbols imperials. Al segle XV els becs i les potes es van pintar de vermell. En caure l’Imperi el 1806, la simbologia la va adoptar l’emperador austríac. Al requadre petit, l’àliga bicèfala va arribar durant l’edat mitjana, també feta servir a Sèrbia, durant els segles XII i XIII. Aquestes armes apareixen a la Chronica Majora de 1250 atribuïdes a l’emperador Otó IV. Imatges: Wikimedia Commons

El nom fa la cosa? Des de quan hi havia “alemanys”?

Des de Notker der Deutsche (o Notker III) al segle XI, que les coses van canviar força. Notker, monjo benedictí, des del monestir de Saint Gallen, actualment Suïssa, havia fet les primeres traduccions a l’alemany d’obres en llatí, fins i tot creant paraules en alemany per suplir les carències. A escala popular, a cavall dels segles XI i XII apareixen als textos les expressions “diutsche lant”, “diutschi liuti” i “diutschi man”  (“terres alemanyes”, “gent alemanya” i “home alemany”).

En general, les expressions d’identificació nacional apareixen esporàdicament, però de forma continuada per referir-se als pobles germànics, o no llatinitzats, sobretot quan hi ha confrontació. Per exemple, la potestat papal d’imposar tributs va generar uns greuges que van recollir els bisbes alemanys a Mainz i el van anomenar Gramanina nationis germanicae l’any 1455. El pintor Albrecht Dürer (1471-1528) signava afegint al nom “der Deutscher” (l’alemany).

Etiquetes, no categories… I Àustria no va ser mai cap regne

Als tergiversadors que pretenen fer creure que els historiadors confonem etiquetes amb categories, els pot esclatar el cap quan miren casos com l’austríac. Malgrat tenir emperador, el territori patrimonial principal dels Habsburg, Àustria, no va ser mai cap regne. No els feia falta, perquè ja eren reis de Bohèmia i d’Hongria. A Àustria eren arxiducs, una intitulació treta directament de la màniga. A més, per si l’embolic d’una institució central de la història d’Europa, que va perdurar durant tants segles, fos poca, cal distingir que una cosa era l’emperador, la figura física, i una altra l’Imperi. És a dir, sobretot al començament caldria distingir els “regnats sacralitzats”, del “Sacre Imperi”.

Semblant galimaties va fer afirmar a Lord Bryce, autor del clàssic The Holy Roman Empire, la famosa frase: “El Sacre Imperi Romà, no va ser ni sacre ni imperi ni romà”. Bryce encara parlava el 1864 separadament de “Roman Empire” i “german Kingdom” per a referir-se a la institució. En historiografia, al món anglosaxó i germànic la definició sempre ha estat la de Holy Roman Empire o Heiliges Römisches Reich, respectivament. Va ser per influència francesa, principalment dels Annales, que apareix en la llengua catalana el terme “romanogermànic” per referir-se a aquest conjunt polièdric.

Si una denominació va tenir continuïtat i va ser constant per a aquesta institució, aquesta va ser la de “Reich(Peter H. Wilson), però clar, això portaria a confusions a l’hora de comunicar en l’actualitat. I per això es van crear les etiquetes.


Sobre l’escut d’Otó IV

The art of Matthew Paris in the Chronica majora : Lewis, Suzanne : Free Download, Borrow, and Streaming : Internet Archive

Originally published: Berkeley : University of California Press, 1987

El Sacro Imperio Romano-Germánico

El Sacro Imperio Romano-Germánico surgió en la Edad Media como una unión poco cohesionada de estados alemanes y ciudades-estado bajo el gobierno supremo de un emperador.En una narración que abarca tres siglos turbulentos, Barbara Stollberg-Rilinger lleva a los lectores desde la era de la Reforma en los albores del siglo

Article anteriorL’oracle dels difunts a l’Hades
Proper articleL’incident de Mukden a Manxúria
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).