Sala al soterrani del Necromanteion (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat
Sala al soterrani del Necromanteion (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat

El més enllà, a l’antiga Grècia girava al voltant de cinc cursos d’aigua. El Cocites era el riu de les lamentacions, el Flegetont el del foc i el Leteu, el de l’oblit. Els més famosos, però eren l’Arqueron, el riu de la tristesa eterna i l’Estix, el de l’odi, que constituïa el límit entre els mons superior i inferior. Dels vius i dels morts. Tots aquests cursos d’aigua confluïen en uns aiguamolls.

L’Aqueront, l’eix cap a l’Hades

El riu Aqueront existeix encara avui. Corre per la regió de l’Epir, al nord-oest de la República de Grècia. Les seves aigües són un bell escenari de descensos en ràfting, caiac, barranquisme i tota mena d’activitats aquàtiques que puguin ser inventades. Els mítics aiguamolls ja s’han assecat, i el seu lloc teòric emplaçament és ocupat per camps de cultiu.

Per als hel·lens, els morts entraven a l’inframon travessant el riu Aqueront, portats per Caront, que rebia un òbol per cada viatge. En cas de no poder pagar, el difunt esperaria cent anys a la riba.

Els grecs antics, creien que les tèrboles aigües de l’Aqueront havien de ser creuades per les ànimes en el seu camí cap a l’Hades. Per fer-ho, necessitaven que Caront portés el difunt en la seva barca. Per això, durant alguns períodes, als morts se’ls posava un òbol, una petita moneda, a la boca o sobre un ull. Caront havia de cobrar. En cas contrari, l’ànima no travessaria el riu.

L’Hades

Lluny del concepte que tenim nosaltres d’un infern roent, el regne d’Hades era un indret fred, un regne d’ombres i boira. Ben allunyat del sol i la llum de la riba mediterrània. Allà hi anaven tots els mortals, i Hades no en deixava escapar cap de retorn al món dels vius. Per a assegurar-se’n, comptava amb l’ajuda del mateix Caront i d’altres criatures.

Un cop passat Cèrber, les ombres dels morts entraven a la terra dels morts per ser jutjades.

Sempre supersticiosos, els funerals eren acompanyats per libacions que tenien per objecte que les ànimes no tornessin al món superior. Entre altres causes, els feia por que els difunts poguessin perseguir aquells qui no els haguessin honorat amb un funeral adequat. Igualment i segons la mitologia, l’altra banda del riu era vigilada per Cèrber un gos de tres caps.

El Necromanteion

En un turó, aplanat artificialment prop del riu i a la riba nord-oest dels aiguamolls on confluïen l’Aqueront i Cocites s’hi aixecava un temple dedicat a Hades i Persèfone. Era el més famós oracle dels morts. Els antics hi acudien per parlar amb els seus difunts, ja que les fonts antigues marcaven el llac com l’indret on els difunts començaven el descens a l’Hades.

L’any 1985, un altre jaciment, prop de la població de Mesopotamos, reclamà ser identificat amb el Necromanteion. Aquesta localització, però, és qüestionada..

Les primeres restes arqueològiques daten del segle XV-XIV aC. Concretament, són enterraments infantils micènics. Posteriorment, cap al segle VII aC, es construiria el primer santuari dedicat a les divinitats de la terra, segons indiquen troballes de figuretes de terracota.

El necromanteion fou el primer santuari dels déus de l’inframon en ser excavat. Concretament, les campanyes es desenvoluparem entre 1958-1964 i 1976-1977. Es localitzaren centenars de vasos amb ofrenes, làmpades i petites ceràmiques d’estil atenenc. També aparegueren molins de pedra, eines del camp i petites figuretes votives de Persèfone i del gos Cerber.

L’edifici

Accés al Necromanteion, seguint un pas laberíntic (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat
Accés al Necromanteion, seguint un pas laberíntic (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent – odisseu.cat

Tancat per un mur dins un espai rectangular, l’edifici constava d’una nau central amb una ala a cada costat de forma simètrica. D’entre les estructures més destacades hi ha un soterrani del segle IV – III aC, sostingut per quinze arcades. Aquest espai ha estat identificat com una recreació del palau fosc d’Hades i Persèfone.

L’edifici original anà creixent amb l’afegit d’estances i magatzems adjacents. Aquestes modificacions de finals del segle III aC adaptaren l’espai per a allotjar sacerdots i visitants.

L’estructura de l’edifici, de grans blocs poligonals i semblant als mausoleus reials de l’Àsia menor del segle V aC, estava adaptada al culte. Els passadissos on es feien ritus i cultes a les divinitats ctòniques organitzats per tanques metàl·liques. Després d’uns dos segles d’activitat, el santuari fou destruït degut a la conquesta romana de la zona del 1967 aC.

El ritual

Abans de parlar amb els difunts, els participants havien de passar per cerimònies preparatòries. Els sacerdots dirigien els creients cap a les estances de preparació. Havien de menjar un àpat ritual, que incloïa ostres, faves, carn de porc, pa d’ordi i algun tipus de narcòtic que els preparava per a la trobada.

Sales del Necromanteion (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat
Sales del Necromanteion (Èpir, Grècia). Autor: Eugeni Junyent – odisseu.cat

Seguidament, calia atendre la cerimònia de purificació i el sacrifici d’un vedell per posteriorment baixar cap als tortuosos passadissos soterranis, tot passant diverses portes i deixant ofrenes.  Els sacerdots cantaven oracions i plantejaven les preguntes a les “ànimes”. Segurament en aquell moment hi havia preparada alguna andròmina per tal de donar algun cop d’efecte, ja fos aixecar l’oferent per sobre del terra o crear fum en el moment just del “contacte”.

El “protocol” de consulta als difunts seguia, doncs, passos molt similars a altres oracles, com Delfos o fins i tot alguns Asklepeions. Per una banda, calia una preparació, que sovint incloïa la ingesta d’algun al·lucinogen, i, un fet bàsic, el contacte no era mai directe. Sempre hi havia la figura d’un intermediari que feia el contacte i, per tant, l’interpretava.

Les fonts escrites

Heròdot conta que al segle VI aC, el tirà de Corint Periandre envià una delegació a l’oracle per contactar amb la seva difunta esposa.
De tornada de Troia, Odisseu també hauria visitat el necromanteion. És la primera referència literària, i l’Odissea situa en aquest indret la nekyia o convocatòria de les ombres dels morts per part de l’heroi. Seguint consell de Circe, Odisseu volia consultar l’ànima del poeta cec Tirèsies per tal que l’ajudés a tornar a Ítaca.

En la descripció del descens a l’Hades, l’Odissea presenta sorprenents paral·lelismes amb les restes del necromanteion, cosa que també remarcà, gairebé mil anys després, el viatger Pausànies. Aquest fet li feu aventura que potser Homer hauria visitat l’indret.
Altres descensos literaris a l’Hades serien protagonitzats per Orfeu, amb la intenció de tornar la seva estimada Eurídice al món dels vius, o Hèrcules que, en un dels seus deu treballs, havia de cercar Cerber per al rei Eristees.

Cumes i l’inframon

Corredor d'accés a l'anomenada Cova de la sibil·la de Cumes (Campània, Itàlia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat
Corredor d’accés a l’anomenada Cova de la sibil·la de Cumes (Campània, Itàlia). Autor: Eugeni Junyent – odisseu.cat

El necromanteion era el principal d’una colla d’oracles dels difunts. Els temples de Posidó i Taenaron a la regió de l’Argòlida o l’Herakleia a la regió del Pont tenien la mateixa funció.
Un altre oracle dels difunts de renom es trobava a Cumes, a la Magna Grècia. La ciutat grega a la costa a l’oest de l’actual Nàpols, havia estat la primera colònia grega a la península Itàlica, fundada del segle VIII aC.

Cumes tingué per això un paper destacat, i també per la presència de la més cèlebre de les Sibil·les. Ja documentades a les fonts del segle VI aC, eren sacerdotesses que acostumaven a viure en coves i tenien facultats profètiques. La Sibil·la cumana, personatge que ha estat representat per Miquel Àngel a la Capella Sixtina i per altres autors, habitava un complex soterrani sota la ciutat de Cumes. És una figura d’una especial simbologia pel que fa al món dels difunts.

La llegenda de la Sibil·la

Text de l'Eneida de Virgili a l'entrada de la Cova de la Sibil·la a Cumes (Campània, Itàlia). Autor: Eugeni Junyent - odisseu.cat
Text de l’Eneida de Virgili a l’entrada de la Cova de la Sibil·la a Cumes (Campània, Itàlia). Autor: Eugeni Junyent – odisseu.cat

La llegenda, i l’Eneida al llibre VI, conten que la Sibil·la guià Enees cap a l’inframon. L’heroi tornava de la guerra de Troia, i volgué visitar el seu pare difunt. En el viatge al món inferior, trobaren ser com centaures, la Quimera, o el mateix Caront, així com molts difunts coneguts d’Enees. Finalment, es retrobà amb el seu pare, Anquises, als Camps Elisis, on descansaven les ànimes virtuoses.

L’anomenat antre de la sibil·la de Cumes, que pot veure’s avui dia, és un llarg passadís de 5 m d’alçada, 2,5 d’amplada i secció poligonal picat a la roca que duu a una sala que, en realitat, és un espai d’enterrament d’època paleocristiana. Malgrat les obertures laterals fruit de modificacions d’època romana, els 131 metres de recorregut per arribar-hi són dignes de la llegenda.

Article anteriorCaritat Mercader, una vida de pel·lícula
Proper articleL’etiqueta “Sacre Imperi Romanogermànic”
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.