Litografia que representa el judici a les bruixes de Salem. El món protestant va ser tant o més bèstia en la cacera de bruixes que el catòlic.. I la paranoia va arribar a les colònies del
Litografia que representa el judici a les bruixes de Salem. El món protestant va ser tant o més bèstia en la cacera de bruixes que el catòlic.. I la paranoia va arribar a les colònies del "Nou Món" Les "bruixes" en realitat eren dones que tenien nom, i van ser assassinades. Foto: Wikimedia Commons

“La història de la bruixeria és la història de la seva persecució”. Aquest fet resulta essencial per a comprendre aquest fenomen. Alhora, fa que en tinguem una visió molt esbiaixada i unilateral: la dels perseguidors (persecució que ha fluctuat molt al llarg del temps). La bruixeria va ser una creació de les elits socials i cultes, eclesiàstiques o laiques, que va anar quallant lentament a les mentalitats del comú a través de totes les formes de comunicació de l’època: sermons, llegendes i contes, gravats i pintures, literatura culta i popular, així com mitjançant l’exemplificatiu espectacle públic de les execucions.

Els orígens

Cal cercar-ne els orígens en la supervivència de cultes pagans. Però molt especialment en les doctrines dualistes cristianes i en la creença i temor del poder del dimoni, molt esteses a l’Europa medieval.

La principal justificació teològica per a la persecució de les bruixes en fou el mandat de l’Èxode, 22,17: “No deixaràs amb vida la bruixa” (segons Lluís Orriols “una més acurada traducció de la veu hebraica “kaskagh” proporciona “metzinera” en lloc de “bruixa”1) i el verset del Deuteronomi2, 18,10-12, -pensem que força descontextualitzat.

"El Triomf de la mort", escola neerlandesa, 1576, de Pieter Brueghel el Vell reflecteix com poc els temors de l'època. Foto: Wikimedia Commons
“El Triomf de la mort”, escola neerlandesa, 1576, de Pieter Brueghel el Vell reflecteix com poc els temors de l’època. Foto: Wikimedia Commons

La bruixeria a Europa, context econòmic, polític i social

L’alta edat mitjana i l’època moderna (s XIII-XVII) va ser un període molt dur en què els genets de l’Apocalipsi, triomfals i incontestables, arrasen Europa. Guerres, fam, pesta i mort sacsegen cossos i esperits: Guerra dels Cent Anys (1337-1453); la gran pesta (1348-1349), amb incessants pandèmies cícliques; el Cisma d’Occident (1378-1417) que divideix el món cristià durant quaranta anys amb l’existència de dos (àdhuc tres!) Papes simultàniament; el segle XV amb les primeres guerres de la península Itàlica; la presa de Constantinoble pels turcs (1453); un augment dels impostos i una alça dels preus que enfonsarà moltes economies rurals.

Uns segles XVI i XVII en què el breu optimisme dels humanistes s’esvaeix davant les guerres i epidèmies: guerres de religió (1562-1598); lluites entre els prínceps alemanys i l’emperador; enduriment dels posicionaments religiosos arran de la Reforma i la Contrareforma (Concili de Trento, 1545-1563); Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i una “Mini Glaciació” (un fort refredament climàtic va afectar Europa a partir de mitjans del segle XVI que tingué un fort impacte tant en l’àmbit de les mentalitats com en l’àmbit de la subsistència mateixa).

L’arribada de l’Apocalipsi

Si bé no era pas la primera vegada a la història que l’home estava sumit dins un període de guerres, malalties, fam i mort, sí que aquesta vegada hom tenia la sensació que aquesta situació no tenia fi, que la mort regnaria al món, que l’Apocalipsi estava a punt d’arribar.

Davant aquesta situació extrema la societat reacciona amb un pessimisme i una por profunda3. Por de la malaltia, por de la mort omnipresent, por de la guerra i dels exèrcits, por del Diable, por de la còlera de Déu; por de l’altre fins i tot por de si mateix, que el Mal habiti dins el cos mateix.

Els predicadors de l’Apocalipsi

Cap a finals del segle XV sorgeix una obsessió per la “puresa”. Els predicadors insisteixen en el fet que el mal es troba arreu, en particular en les dones, i prediquen la més extrema severitat. Els confessors vigilen cada cop més estrictament la sexualitat –sols és permesa una sola posició per fer l’amor-, especialment la femenina, alhora que l’homosexualitat és considerada com un crim i punible pel foc.

Els predicadors de l’Apocalipsi van de poble en poble arengant i fustigant. Acusen  l’home de viure en el pecat, prediquen la més severa virtut, condemnen amb violència els plaers, especialment els de la carn (punt comú amb els protestants, junt amb la misogínia i la persecució de la bruixeria). Apel·len al penediment més complet i desesperat, ja que és l’única espurna d’esperança d’escapar de l’infern i les seves tortures eternes. Fan crides a la purificació, per les flames si s’escau, davant de l’imminent Apocalipsi…

Aquests predicadors –molts no són religiosos- són incontrolables, per la seva mobilitat i perquè no depenen de cap jerarquia. Contribuïren a atiar la desesperació, la por i la violència (cas extrem de Savonarola a Florència i les seves “fogueres de les vanitats”.)

 L’Església davant la bruixeria

L’Església fluctuà davant la bruixeria entre:

  1. una actitud escèptica i empírica que negava realitat a la bruixeria i en condemnava essencialment la intenció.
  2. una actitud realista i crèdula que creia seriosament en la realitat del fenomen i en condemnava per damunt de tot l’acció.

Durant l’època mitjana –exposa Robert Muchembled4– eixarmadors, saludadors, endevins, fetillers i fetilleres eren part integrant de la vila. En aquells temps tan incerts, en què el món rural estava entaulat en una lluita incessant contra la malaltia i la mort, de la gent i dels animals, tothom era una mica fetiller (tothom coneixia precs, gestos, herbes, per escatir l’esdevenidor, per protegir les collites, per guarir, per atreure l’amor i per allunyar la mort).

Rituals, dins d’aquesta visió màgica del món, en la qual s’hi poden trobar restes de paganisme i de creences animistes, però no s’hi troba cap presència del dimoni. No hi havia cap mena de contradicció entre aquestes creences i el cristianisme. Hom podia ser un bon cristià i recitar un encanteri per protegir-se dels llops.

La línia escèptica és la majoritària des de la patrística més antiga fins a la jerarquia eclesiàstica de l’alta edat mitjana. Al Canon episcopi (inicis del segle X) s’hi denuncien com a il·lusions les velles creences sobre els vols nocturns d’algunes dones, condemnant-los com a cultes pagans.

Aquesta situació canvia quan a finals de l’edat mitja comença a imposar-se l’actitud realista:

  • Sant Tomàs d’Aquino es pronuncia per la via realista i formula la teoria dels íncubs i dels súcubs en què precisa la casuística de les relacions sexuals entre dimonis i humans.
  • Joan XXII publica la butlla Super illius specula (1326) en la què es concedeix la categoria d’heretgia formal a la bruixeria, i s’hi estableix la equació malefici = bruixeria diabòlica = heretgia.
  • El dominic Nicolau Eimeric en el seu Directorium Inquisitorum (1376) detalla els tipus de bruixeria.
  • Inocenci VII publica la butlla Summis desiderantis affectibus (1484).

Així, a la fi de l’edat mitjana neix una nova concepció en la què s’identifica bruixeria amb una heretgia universal dirigida pel dimoni. Companya i conseqüència d’aquesta en seran les grans persecucions.

El 1484 el papa Innocenci VIII va publicar la butlla papal “Summis desiderantes affectibus”, considerada el tret de sortida de la caça de bruixes a Alemanya. L’alsacià Heinrich Kramer, l’autor del Malleus Maleficarum, va ser-ne el principal impulsor de la butlla. La iniciativa papal calia entendre-la en el context de les resistències dels frares locals alemanys a complir les ordres dels delegats romans, entre els quals es trobaven els inquisidors. Kramer ho era i el seu llibre no havia caigut gens bé entre el clergat germànic. Foto: Wikimedia Commons

La literatura demonològica

Els dominics alemanys Kraemer i Spranger publiquen l’obra que es convertiria en un “best-seller: el Malleus maleficarum (Martell de les bruixes). S’hi afirma la necessitat de creure en l’acció de les “malèfiques” (en fenòmens) i en llur col·laboració amb el dimoni. S’hi determina fins on pot arribar el poder de les bruixes i com se les pot combatre. Entre la primera edició, el 1486, i 1669 es publicaren 34 edicions de l’obra arreu d’Europa (de 30.000 a 50.000 exemplars).

La literatura sobre demonologia s’incrementà el segle XVI amb Alemanya al capdavant (231.000 exemplars impresos a la segona meitat del s. XVI). Aquesta literatura -junt amb el nou i exitós gènere literari de les “històries tràgiques”- arribarà a tots els estrats socials, en forma de llibres per les elits socials i en forma de fulletons pel poble.

Un nou món neix enmig la violència i la por, una nova i severa moral cerca imposar-se dins totes les capes socials, transmesa no sols per l’Església sinó també pels juristes, els intel·lectuals i els artistes.

La Inquisició davant la bruixeria

Aquí es trenca un altre tòpic. Possiblement, la idea que hi ha -conseqüència de la desinformació que han subministrat pel·lícules i novel·les- és la d’una fanàtica Inquisició atiant una implacable croada contra la bruixeria.

El criteri racionalista fou el predominant en la major part dels inquisidors, i a partir de 1614 el Consejo de la Suprema va refusar sancionar amb la pena de mort el delicte de la bruixeria a les Corones catalanoaragonesa i castellana.

En la monarquia hispànica no fou fins dates molt avançades que la Inquisició va assumir el monopoli jurisdiccional sobre la bruixeria. La raó en fou que aquesta institució tenia seriosos dubtes sobre si tot sortilegi implicava l’existència d’heretgia.

Segons l’estudi d’en J.L. de la Torre5, durant el període que va de 1560 a 1700 la Inquisició de Catalunya va processar 369 persones sota l’acusació de “supersticions” (8,1% de total dels encausats segons Jaime Contreras6. La Inquisició valenciana va processar 15 casos en el període 1478-1530 i 67 casos en el període 1530-1609. El tribunal de Mallorca va processar 4 casos de superstició en el període 1535-1578, tres dels quals foren absolts.

– Aquestes 369 causes de “superstició” del Principat es desglossen:

                        Bruixeria                   36          9,76 %

Endevinació               51        13,82 %

Màgia                         79        21,41 %

Qüestions amatòries   54        14,63 %

Saludadors                 84        22,76 %

Diversos                     65        17,62 %

Geografia: Barcelonès (10 casos), la Noguera (5 casos), el Bages (3 casos), el Vallès Occidental (2 casos) i la Cerdanya (2 casos); els 14 casos restants estan repartits a un cas per comarca (Rosselló, Gironès, Maresme, Garrotxa, Baix Empordà, Anoia, Vallès Oriental, Tarragonès, Ripollès, Baix Urgell, Alt Camp, Selva, Pallars i Berguedà).

Els processats: majoritàriament dones (75%), amb edats que van dels 13 als 60 anys, amb predomini de majors de 50.

Les penes: desterrament (17 casos), presó, 7 absolucions i 8 causes suspeses.

Ni la Inquisició catalana ni encara menys el Consejo de la Suprema no es deixaren endur per la bruixomania municipal.

El recordatori que fa Agustí Alcoberro quan assenyala un “comportament passiu de la Inquisició de Barcelona”, el qual “té també una arrel de tipus competencial (…) Les competències de la Inquisició en matèria de bruixeria a Catalunya i al Regne d’Aragó eren més aviat escasses, mentre que el marge d’actuació dels tribunals locals i baronials era força ampli7.”

La cacera de bruixes i el perfil de la bruixeria

Cronologia

Tres grans períodes:

  • Segles XIII al XVI.
  • Segle XVII, anomenat el segle de les bruixes.
  • Període posterior, a partir del XVIII, ja entra en decadència; tot i que en alguns països encara durarà la persecució.

 La gran cacera tingué lloc no pas a l’època medieval sinó a l’època moderna, especialment de mitjans de segle XVI a començaments del XVII.

Geografia

La zona on la persecució fou més implacable i acarnissada va ser la que unia França, l’imperi alemany i l’actual Suïssa (la regió del Jura). Zona que coincideix amb els països que havien patit guerres de religió i que, en molts casos, eren regions plenes de tensió política i social –són anys de revoltes populars- i que patien les conseqüències de la Reforma.

Els especialistes Agustí Alcoberro i Pau Castell exposen que “l’anàlisi dels aspectes legals i processals també ha permès explicar les diferències d’intensitat repressiva en el terreny geogràfic, en funció del grau de centralització políticojurisdiccional de cada territori.” De manera que les zones més perjudicades foren “les regions europees amb una manca de control estatal i amb més autonomia de les elits locals.”

El Drudenhaus del Principat episcopal de Bamberg, a Francònia. Més conegut com a Malefizhaus o directament Hexenhaus (casa de les bruixes). Una presó edificada per a allotjar una de les principals matances de dones portades a terme a Europa. Tan sols entre 1627 i 1632, quan els suecs arriben en el marc de la guerra dels Trenta Anys, es va ajusticiar unes 1000 persones, majorment dones. L'escàndol de Dorothea Flock, però, va fer obrir els ulls de la bogeria col·lectiva en què s'havia caigut. Imatge de la casa, que seria enderrocada el 1635, Wikipedia Commons
El Drudenhaus del Principat episcopal de Bamberg, a Francònia. Més conegut com a Malefizhaus o directament Hexenhaus (casa de les bruixes). Una presó edificada per a allotjar una de les principals matances de dones portades a terme a Europa. Tan sols entre 1627 i 1632, quan els suecs arriben en el marc de la guerra dels Trenta Anys, es va ajusticiar unes 1000 persones, majorment dones. L’escàndol de Dorothea Flock, però, va fer obrir els ulls de la bogeria col·lectiva en què s’havia caigut. Imatge de la casa, que seria enderrocada el 1635, Wikipedia Commons

Les víctimes

Les xifres ballen molt. Uns historiadors situen el tràgic balanç d’aquesta follia al voltant d’uns 100.000 processos i 50.000 execucions i d’altres eleven la xifra a més de 400.000 execucions. Malgrat que les xifren contenen un gran decalatge, ens mostren amb tota cruesa l’abast i els efectes implacables i letals de la persecució a què fou sotmesa “la bruixeria”.

Un altíssim percentatge de les víctimes foren dones. Societat fortament misògina, s’acarnissà amb les dones velles i, molt sovint, solteres. Això és, dones que vivien fora del poder patriarcal. Aquesta situació les feia més sospitoses, alhora que la seva soledat les feia més vulnerables. D’altra banda, també trobem de dones joves, a noies. Aquestes responen al segon arquetipus de la bruixa definit pels clergues: la seducció, la temptació del dimoni encarnada en elles.

Professions

Si bé bona part de les víctimes eren pobres, hi trobem pocs veritables marginats: “calia formar part d’una comunitat perquè hi podés fer niu el rumor”.

Alguns oficis i professions aixecaven més sospites que d’altres: pastors, llenyataires, carnissers, llevadores, saludadors, alguns clergues rurals, metges, apotecaris, botxins…  Oficis en contacte amb les “forces” naturals i oficis posseïdors dels sabers tradicionals. Oficis pels quals les persones que els exercien tenien un tipus de poder molt fort dins de la comunitat. Hom tenia necessitat d’ells, però alhora hom també en tenia por.

Tanmateix, ningú se salvà de la persecució. Alhora, com ressalta Guy Bechtel, un punt comú a totes les víctimes, fos quin fos el lloc i l’època, fou que totes foren denunciades per gent propera, familiars o veïns. Com en totes les èpoques de persecucions, la psicosi col·lectiva fou el pretext per passar factura de velles enemistats, odis i venjances.

La bruixeria a Catalunya

A Catalunya, i en paral·lel a la gran quantitat d’estudis sobre la cacera de bruixes que s’han realitzat a Europa i la revisió d’antigues certeses -o millor tòpics!- que aquests han provocat, s’ha experimentat avenços molt significatius. Avenços que permeten afirmar que “per la seva precocitat i intensitat, Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes europea8.”

Fins fa ben poc l’esquema clàssic era que el fenomen de la bruixeria havia començat en la zona que va del riu Roine fins als Alps (dels Alps suïssos al Delfinat occità). Per contra, avui en dia i fruit d’aquestes noves recerques, es pot afirmar que la cacera de bruixes va començar al Pirineu català, a les valls d’Àneu. De fet, la primera llei per a combatre la bruixeria de la qual es té constància a Europa es va redactar a la baronia de la vall d’Àneu el 1400 (per cert, els béns de la condemnada eren confiscats i anaven a parar al senyor comte).

A Catalunya ja trobem casos de fetilleria (bruixeria tradicional deslligada de pactes amb el dimoni) a l’època medieval.

A més dels factors intrínsecs ja existents -i exposats- sembla que en l’esclat de la febre de la cacera contra les bruixes de principis del segle XVII actuà com a precipitant el jutge de Bordeus Pierre de Lancre (1612-1622), qui des del vescomtat de Labort (Lapurdi en basc), promogué una fanàtica persecució als territoris avui anomenats Euskadi del Nord. Persecució que, en l’àmbit de la península Ibèrica, es contagià especialment a la resta d’Euskal Herria i Catalunya9.

Història meravellosa del sàbat de les bruixes i bruixots. Obra traduïda del francès al català encara l'any 1645. Foto: Wikimedia Commons
Història meravellosa del sàbat de les bruixes i bruixots. Obra traduïda del francès al català encara l’any 1645. Foto: Wikimedia Commons

Procesos civils

Els processos foren promoguts des de les universitats (consells municipals) fruit de la pressió popular en la qual tingueren un paper molt destacat els “caçadors de bruixes”. Entre aquests cal destacar-hi en Cosme Soler, àlies Tarragó, Llorenç Calmell, Joan Malet i Joan Font. Descoberts els seus enganys10, Malet acabaria cremat la foguera condemnat per la Inquisició i Calmell condemnat a galeres. De fet, existia un negoci organitzat al voltant de la persecució. Arnau Cònsul parla d'”una xarxa de funcionaris reials menors, batlles i oficials subalterns de les vegueries, que van jugar amb les supersticions dels seus veïns i van aprofitar-se de la fragmentació jurídica existent al país.”

La geografia de la cacera de bruixes s’estengué des del Rosselló i la Cerdanya, l’Urgell i la Segarra fins al Barcelonès. Els pobles més afectats foren Manresa, Igualada, Vic, Sabadell i Terrassa, així com zones del Montseny, el Berguedà i el Vallès.

Víctimes. A Catalunya, segons Joan Reglà, es penjaren més de quatre-centes bruixes. D’acord amb els estudis més recents, hi ha documentat més de set-centes dones acusades de bruixeria en processos incoats per la jurisdicció civil –ni eclesiàstica ni inquisitorial- “per netejar de tot esta terra de tan mala gent y perniciosa a la República Christiana” (Joan Estevanell, jurat de Vic, 1618). Hom calcula que poden passar del miler.

La persecució s’aturà l’any 1622 per oposició de les jerarquies eclesiàstiques, de la Inquisició i de les autoritats reials. Així, en aquesta darrera data l’Audiència de Catalunya ordenà la revocació general de les causes i suspengué els processos. Malgrat tot, encara es poden detectar alguns casos de persecució més tardans, als anys trenta i quaranta. Tot i que resulta molt difícil saber-ho de manera certa.

Cal dir que la fi de la persecució jurídica no representà en paral·lel la desaparició de les creences populars sobre l’existència de la bruixeria. Aquestes creences, profundament arrelades entre la població, es mantingueren fins ben entrat el segle vint.

Interpretacions

L’historiador Trevor Roper11 identifica aquestes explosions antibruixerils amb els conflictes socials, com una estratègia de la por del sistema dominant, que identifica revoltosos amb marginals. L’Estat absolutista, amb les caceres de bruixes, cremaria també la seva por a la subversió generalitzada.

Els antropòlegs Evans Pritchard12 i J. Caro Baroja13 assenyalen la necessitat del sistema dominant de fabricar víctimes expiatòries que serveixin de vàlvula d’escapament de l’agressivitat latent en la societat. Si es caçaren bruixes fou per silenciar problemes i reconduir inestabilitats internes. La bruixa fou vista com la necessària font –perfectament localitzada, identificada i perseguible- del mal domèstic.

El folklorista Cels Gomis i Mestre (1841-1915) a La bruixa catalana ens en fa una magnífica descripció:

“Aquesta bruixa, la del poble, és entre nosaltres els catalans la personificació de totes les misèries, de totes les malalties, de tots els crims que pesen damunt la humanitat (…). És la bruixa dels untets i dels maleficis, la bruixa que congria els temporals; la que tira les sorts; la que pren d’ull; la que dóna tota mena de mals, així els homes com a les bèsties (…). No pregunteu al poble perquè creu en aquests éssers (…). Hi creu perquè sí; hi creu perquè aquesta creença li dóna l’explicació de tots els mals l’origen dels quals no sap com explicar-se”.

L’historiador alsacià Guy Bechtel14 exposa:

“Une histoire vraiment complète de la sorcellerie recouvrirait sans doute l’histoire de tous les temps et de tous les hommes. Elle serait une longue, cruelle et singulière illustration de certains de leurs procédés de survie par le sacrifice sans pitié des supposés ennemis de leur clan ou de leur race, comme on peut le voir encore de notre temps. La persécution répond sans doute à quelque chose de fondamental dans l’être humain. Ainsi, par delà les siècles, ce qui se passe près de nous nous aide à mieux comprendre les sorcières d’hier, mais celles-ci nous expliquent aussi notre présent. Il n’est pas impossible qu’elles aient encore un message à notre attention: nous mettre en garde contre certains professeurs de pureté et de vertu».  

Bechtel acaba dient-nos que escoltem el missatge de les bruixes, aleshores, potser, si, podem evitar l’etern retorn de les fogueres, podran, a la fi, reposar en pau.


Més informació

Malauradament, les bruixes poden representar encara avui en dia, i amb altres noms, el boc expiatori que el poder utilitza per a estigmatitzar i criminalitzar els dissidents, els lliurepensadors, els crítics que qüestionen l’statu quo i les injustícies que hi ha al món i, d’aquesta manera, justificar-ne llur repressió a mans dels Lancre o Torquemada de torn.

Per això, malgrat els avenços en coneixement històric que s’ha fet sobre els procesos de bruixeria i de persecució de dones al nostre país, encara hi ha pendent el tema de la memoria històrica. El reconeixement a les víctimes, i als seus familiars que durant diverses dinasties van arrosegar l’estigma.

Per això us aninem a participar de la campanya de Sàpiens No eren Bruixes

Bibliografia

1Lluís ORRIOLS i MONSET, Les bruixes segrestades, Barcelona, Rafael Dalmau, 1994, p. 7.

2 “Que no hi hagi ningú d’entre els teus que faci passar el seu fill o la seva filla pel foc; ni que practiqui l’endevinació, ni el sortilegi, ni auguri, ni fetiller; ni que faci encanteris ni consultador d’esperits, ni endevinaire ni evocador dels morts. Perquè tothom que fa aquestes coses és abominació de Jahvè”. Deuteronomi, 18,10-12, La Bíblia. Bíblia catalana interconfessional, Barcelona, 1993.

3 Vegeu: Jean DELUMEAU, La peur en Occident, XIVe –XVIIIe siècles, Paris, Fayard, 1978.

[4] Robert MUCHEMBLED, La Sorcière au village: XVe – XVIIIe siècle, Paris, Julliard, 1979. Sobre la figura del dimoni al llarg de la història vegeu del mateix autor: Une histoire du diable, Paris, Points, 2005.

[5] J. L. de la TORRE, “El delito de brujería en el Tribunal de la Inquisición de Barcelona durante el siglo XVII”, I Congrés d’Història Moderna de Catalunya, 1984, II, p. 479-487.

[6] J. CONTRERAS, “Las causas de fe en la Inquisición española, 1540-1700”, Simposium de Copenhague, setembre de 1978.

7 Agustí ALCOBERRO I PERICAY, «Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics», Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, https://raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/234566 [Consulta: 1-08-2021].

8 “La mecànica i les motivacions de la cacera de bruixes catalana coincideixen plenament amb la dinàmica general en l’àmbit europeu.” Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, “Un fenomen europeu”, Sàpiens, 228 (Barcelona, març 2021), p. 26-31.

[9] Robert MUCHEMBLED, La Sorcière au village: XVe – XVIIIe siècle, Paris, Julliard, 1979. Sobre la figura del dimoni al llarg de la història vegeu del mateix autor: Une histoire du diable, Paris, Points, 2005.

[10] Pensem que, com recorda Cristina Masanés, “el Principat de Catalunya, integrat políticament a la Corona d’Aragó, a nivell d’imaginari popular formava part d’un àmbit més gran format pel Llenguadoc la Gascunya, les terres de la baixa Navarra i del nord d’Aragó. Territoris que van compartir una mitologia i una mateixa figura de bruixa (…).” Cristina MASANÉS, “El Pirineu, bressol de la cacera”, Sàpiens, 228 (Barcelona, març 2021), p. 33-37.

[11] A voltes el frau era més que evident. Així, el bisbe de Solsona denunciava les pràctiques de Cosme Soler, alhora que exposava que els acusadors feien despullar les dones per veure-les nues.

[12] Trevor ROPER, The European witch-craze in the 16th and the 17th centuries, Londres, 1970.

[13] Evans PRITCHARD, Essays in Social Anthropology, 1962, i Theories of Primitive Religion, 1965.

[14] Julio CARO BAROJA, Las brujas y su mundo, Madrid, 1961.

[15] Guy BECHTEL, La Sorcière et l’Occident. La destruction de la sorcellerie en Europe des origines aux grands bûchers, Paris, Plon, 1997.

Article anteriorMeiji, el final dels samurais?
Proper articleCaritat Mercader, una vida de pel·lícula