L’emperador Meiji traslladant-se des de l’antiga capital, Kyoto, cap a la nova, Tòquio, rebatejant la ciutat que fins llavors s’havia anomenat Edo. Gravat d’Alfred Roussin, 1869. Foto: Wikimedia Commons
L’emperador Meiji traslladant-se des de l’antiga capital, Kyoto, cap a la nova, Tòquio, rebatejant la ciutat que fins llavors s’havia anomenat Edo. Gravat d’Alfred Roussin, 1869. Foto: Wikimedia Commons

Els samurais van governar el Japó entre els anys 1185 i 1868, d’ençà que Minamoto Yoritomo (1147-1199) va prendre el poder a la cort aristocràtica de Kyoto i fins que el shōgunat dels Tokugawa va caure i es va reinstaurar el poder de l’emperador. Poc després, els samurais van desaparèixer. Jo mateix ho he explicat i ho explico a classes, xerrades, etc. De fet, una de les primeres mesures del govern de l’anomenada Restauració Meiji va ser precisament decretar el final del sistema tancat de grups socials establert per Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) tres segles abans.

I, progressivament, anar retallant els drets i privilegis que havien tingut els guerrers des de llavors. Això va provocar una revolta d’uns quants samurais descontents l’any 1877, però va ser esclafada pel nou exèrcit imperial i aquí es va acabar tot. No per casualitat, al líder d’aquesta revolta se’l coneix precisament com “l’últim samurai”, d’on pren el nom una famosa pel·lícula que ficciona aquests mateixos fets. 1877, el final dels samurais. Fi. Molt bé, però, què hi ha de cert en això?

Una restauració sobre el paper

Doncs, oficialment, així va ser. Però només oficialment. La Restauració Meiji no va restaurar pas el poder imperial, perquè abans que els samurais prenguessin el poder, a finals del segle XII, l’emperador només governava nominalment. En realitat, era algú altre qui prenia les decisions. Poderoses famílies cortesanes, com la dels Fujiwara, o la dels Soga abans que ells, o fins i tot ex-emperadors que, curiosament, exercien el poder real només després d’abdicar, com Shirakawa (1053-1129) o Toba (1103-1156).

En realitat, els emperadors que han governat ells mateixos i durant el seu regnat són una petitíssima minoria en la història japonesa. Per una altra banda, el mateix emperador Meiji (1852-1912) tampoc va governar, sinó que ho va fer un consell de savis en nom seu. Així, el que es va restaurar no va ser el poder imperial, va ser el poder d’algú altre en nom de l’emperador.

I qui era aquest algú altre? Els samurais. Sorprenentment. Perquè aquest consell de savis esmentat, el conegut com a Genrō, que va dirigir el Japó durant dècades –sempre en nom de l’emperador–, estava format per gent com Kido Takayoshi (1833-1877), Ōkubo Toshimichi (1830-1878), Saigō Takamori (1828-1877), Itō Hirobumi (1841-1909) o Yamagata Aritomo (1838-1922), entre d’altres, i tots ells –o gairebé– eren samurais.

Saigō Takamori, el conegut com “l’últim samurai”, va ser un dels artífexs de la modernitat del període Meiji, però a partir de cert moment s’hi va oposar, aixecant-se en armes contra el govern que ell mateix havia ajudat a crear. Foto: Wikimedia Commons
Saigō Takamori, el conegut com “l’últim samurai”, va ser un dels artífexs de la modernitat del període Meiji, però a partir de cert moment s’hi va oposar, aixecant-se en armes contra el govern que ell mateix havia ajudat a crear. Foto: Wikimedia Commons

Qui governada en realitat durant la restauració Meiji?

Però no només eren samurais, també eren de les mateixes províncies: Chōshū i Satsuma. Precisament les províncies que havien liderat la revolta que va acabar, l’any 1868, amb el govern dels Tokugawa. És a dir, aquests guerrers no havien pas lluitat per enderrocar el shōgunat, donar el poder a l’emperador i després tornar-se a casa seva, ho havien fet per governar ells.

Així, qui va orquestrar el procés d’abolició de la classe samurai va ser la mateixa elit samurai, o una part d’ella. Ells van ser els primers que van renunciar oficialment als seus feus, entregant-los a l’emperador, qui, dirigit pel seu govern –és a dir, ells mateixos–, els va anomenar governadors d’aquells territoris als quals acabaven de renunciar. La resta de senyors samurais, per voluntat o per no quedar-se sols, van anar fent el mateix, fins que l’emperador va ser propietari de tots els territoris i van deixar de ser feus. Llavors es va eliminar el sistema de províncies –vigent des de finals del segle VII– i es van crear les prefectures, existents encara avui.

Motius econòmics, però també simbòlics, dels samurais

Això va significar, entre moltes altres coses, òbviament, que els samurais van deixar de cobrar el seu sou públic de mans del senyor territorial de torn i van passar a fer-ho del govern central. I aquest govern central ràpidament es va adonar que una despesa tan gegantina com aquella no era viable per a un país que volia engegar tots els canvis necessaris per “modernitzar-se” tan aviat com fos possible. Aquesta elit samurai havia de posar fi a la classe samurai i als seus privilegis.

No només per motius econòmics, també simbòlics, perquè tenir una classe de guerrers amb espasa no donava a les potències occidentals la imatge de modernitat que el país volia projectar. Al nou Japó també feien falta guerrers, com a tots els països, però per a això es va crear un exèrcit a l’estil occidental, que a més funcionava per conscripció. Ara, tots els homes de certa edat, independentment de l’ofici del seu pare, havien de servir a l’exèrcit durant un temps. Això va acabar amb un altre dels privilegis de la classe samurai des de –de nou– temps de Toyotomi Hideyoshi: el de ser els únics autoritzats a tenir i portar armes.

Aquesta nova humiliació pels samurais va ser ideada i dirigida, com tot el procés d’abolició, per membres de les elits samurais, en aquest cas, per Saigō Takamori i Yamagata Aritomo. Potser l’àmbit militar és on menys ens hauria de sorprendre la presència dominant dels samurais, òbviament, però no importa el sector on busquem, els trobem liderant gairebé tots els camps i disciplines durant el període Meiji (1868-1912).

Yoshida Shigeru, primer ministre del Japó de postguerra, net d’Ōkubo Toshimichi, un dels samurais líders de la Restauració Meiji, i avi d’Asō Tarō primer ministre en la primera dècada del segle XXI.
Yoshida Shigeru, primer ministre del Japó de postguerra, net d’Ōkubo Toshimichi, un dels samurais líders de la Restauració Meiji, i avi d’Asō Tarō primer ministre en la primera dècada del segle XXI. Wikimedia Commons

Nissagues de samurais al segle XX

I quan aquesta generació de polítics que havien nascut sent samurais va desaparèixer, en molts casos van ser els seus fills i nets qui van continuar conformant bona part de les elits polítiques japoneses. En tenim molts exemples que arriben fins i tot al nostre present. Per exemple, un net d’Ōkubo Toshimichi va ser Yoshida Shigeru (1878-1967), primer ministre de 1946 a 1947 i de 1948 a 1954, artífex de l’anomenada “Doctrina Yoshida”, un dels pilars de la recuperació japonesa després de la Segona Guerra Mundial, sobretot en l’àmbit de la política exterior.

I aquí no acaba pas el llinatge, perquè un net de Yoshida, Asō Tarō (1940), també va ser primer ministre, entre 2008 i 2009. Asō, a més, va ser vice-primer ministre entre 2012 i 2021, al govern d’Abe Shinzō (1954), un Abe, per cert, que és net de Kishi Nobusuke (1896-1987), primer ministre entre 1957 i 1960, qui, a més d’haver passat tres anys a la presó com a sospitós de crims de guerra, era també de família samurai.

I aquests casos no s’han donat només en el partit LDP –el clarament hegemònic al Japó–, també en d’altres. Com a exemple tenim a Hosokawa Morihiro (1938), primer ministre el 1993 i 1994, líder del famós clan samurai Hosokawa, descendent ni més ni menys que dels Minamoto. Com a curiositat, per la banda de la seva mare és net de Konoe Fumimaro (1891-1945), primer ministre entre 1937 i 1939, i entre 1940 i 1941, artífex de l’atac japonès a la Xina que acabaria desembocant en la participació del Japó a la Segona Guerra Mundial, qui es va acabar suïcidant en ser sospitós d’haver comès crims de guerra.

El clan Konoe ha estat des del segle XII un dels més importants de l’aristocràcia japonesa, descendent dels encara més poderosos Fujiwara, nascuts al segle VII.

Final d’una clase social, no d’unes elits

Però aquest domini actual de les famílies samurais de classe alta no el veiem només en el camp de la política. Iambé estan sobre-representades, si ho comparem amb els descendents de famílies no-samurais, en oficis –podríem dir– de prestigi social, com ara el de metge, advocat, professor universitari o intel·lectual en general         1.

En conclusió, la classe samurai com a tal sí va arribar a la seva fi l’any 1877, però, a la pràctica, els samurais –i molt especialment les seves elits– van continuar dirigint la política japonesa durant les següents dècades, com a mínim.

Els valors propis d’aquest grup van continuar presents en la societat japonesa. Perquè, a més, tots els governs des del Genrō fins a l’actual han promocionat en menor o major mesura, amb un enfocament o un altre, aquests valors. Ja sigui per portar al país a la Segona Guerra Mundial i fer que els soldats lluitessin fins al final, o per estendre la seva influència al món com a part del legítim soft power japonès. Però això –encara que relacionat– és una altra hitòria… i en podem parlar un altre dia.


Més informació

Sobre aquestes dades, consultar Clark, The Son Also Rises: Surnames and the History of Social Mobility).

University of Chicago Press Journals: Cookie absent

No Description

 

Article anteriorEl desxiframent de l’escriptura cuneïforme
Proper articleNotes històriques sobre la bruixeria a Europa i Catalunya
Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977), és doctor en Historia Japonesa per la Universitat Pompeu Fabra. Forma part dels grups d'investigació ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions) i GRIMSE (Grup de Recerca en Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees). Durante dos ayns ha impartit els seminaris d'Introducció a la Història en el Grau de Ciències Polítiques en aquesta mateixa universitat i, en els cursos 2017-2018 y 2018-2019, va fer una asignatura pròpia anomenada "Historia Contemporánea, Cultura, Sociedad y Pensamiento de Japón" en el Máster en "Cultura i Negocios en Asia Oriental" de la Universitat de Barcelona. Actualment és professor associat a la Universitat Pompeu Fabra.