Mostra d'escriptura precuneïforme. Encara es poden apreciar els ideogrames, tot i que es van estilitzant. Això és el contracte de compravenda d'unes terres amb la seva casa. Foto: Wikimedia Commons
Mostra d'escriptura precuneïforme. Encara es poden apreciar els ideogrames, tot i que es van estilitzant. Això és el contracte de compravenda d'unes terres amb la seva casa. Foto: Wikimedia Commons

És prou divulgat, amb més o menys detall, com es van desxifrar els jeroglífics. Tothom coneix el nom de François Champollion, l’últim esglaó de tota una cursa a contrarellotge entre països per desxifrar l’escriptura sacra dels faraons. Però no a tothom li sona el nom de Georg Friedrich Grotefend , Henry Creswicke Rawlinson i Edward Hincks, personalitats que van oferir la clau per poder traduir milers i milers de documents escrits en cuneïforme.

"Què

Iraq, Iran i els “aventurers” europeus

Des del Renaixement europeu, Iraq i Iran han estat la destinació de viatge de milers d’“aventurers” procedents del Vell Continent. Les restes de societats passades i la seva visió com punts geogràfics “exòtics” des de la mirada europea, feien d’ells una destinació molt desitjable, especialment Persèpolis.

Durant la visita dels “aventurers” europeus, no van passar desapercebudes les inscripcions cuneïformes gravades en diferents suports. Tot i identificar la presència d’aquestes inscripcions, encara no s’havia arribat a la conclusió de què es tractava, de fet, d’una escriptura que amagava diferents llengües antigues.

Pietro Della Valle, nascut a Roma l’any 1586, va ser el primer que es va dedicar a copiar diferents inscripcions cuneïformes a Persèpolis i endur-se’n les copies, no fidedignes, a Europa l’any 1621. Tot i això, encara no se sabia que es tractava d’una escriptura. No va ser fins passat més d’un segle, l’any 1771, quan les primeres còpies fidedignes van arribar a Europa de la mà d’un danès, Carsten Niebuhr. Aquest, va realitzar còpies tant a Pèrsia com a Mesopotàmia i les va posar a disposició dels erudits europeus. Però, el misteri de què eren aquells gravats va continuar uns quants anys més.

El primer document original

L’any 1784, el francès André Michaux va introduir a Europa el primer document original escrit en cuneïforme, l’anomenat Caillou Michaux, un kudurru babiloni. Anys més tard, el 1800, el va deixar al Cabinet des médailles de la Biblioteca Nacional de França, a París. És a partir d’aquest any, i durant tot el segle XIX, quan l’interès per les inscripcions cuneïformes va començar a créixer a Europa. Aquest interès, però, va quedar eclipsat per la cursa per desxifrar els jeroglífics, a causa de l’interès social per l’Antic Egipte, on es van realitzar troballes espectaculars per l’ull de les classes altes europees.

Així doncs, durant tot el segle XIX, la quantitat de peces inscrites amb cuneïforme conegudes i introduïdes a Europa va augmentar exponencialment i és llavors quan els erudits europeus van començar a posar-se seriosament a intentar desllorigar els misteris rere aquests gravats.

Sabies què... El cuneïforme també l’hem trobat escrit en materials tan durs com la diorita, un tipus de pedra plutònica, i de manera molt polida i precisa. Un famós exemple és el conegut com Codi de Hammurabi, datat del període paleobabilònic, actualment al Louvre (París, França). Foto de l'estela d'Hammuribi
Sabies què…
El cuneïforme també l’hem trobat escrit en materials tan durs com la diorita, un tipus de pedra plutònica, i de manera molt polida i precisa. Un famós exemple és el conegut com Codi de Hammurabi, datat del període paleobabilònic, actualment al Louvre (París, França). Foto de l’estela d’Hammuribi

Persèpolis, el punt clau del desxiframent del cuneïforme

Persèpolis (Iran), capital històrica de l’Imperi aquemènida, va ser una de les destinacions a on els “aventurers” europeus van viatjar durant l’època moderna. Les restes arqueològiques i el paisatge exòtic que tot plegat conformava va atraure molts viatgers: el venecià Odoric de Pordenone, l’espanyol Garcias de Silva y Figueroa, entre d’altres, com el ja esmentat Pietro Della Valle.

Essent la capital de l’imperi aquemènida, hi havia una quantitat considerable de restes inscrites en cuneïforme. Algunes d’elles trilingües: persa antic, accadi i elamita. El persa antic escrit en cuneïforme és, a diferencia del cuneïforme més antic emprat per a l’escriptura de llengües com l’accadi, un sistema essencialment alfabètic. Per tant, va ser el punt de partida per al desxiframent del cuneïforme.

Els primers passos cap al desxiframent del cuneïforme

A partir d’inscripcions procedents de Persèpolis escrites en persa antic, l’any 1802, el professor Georg Friedrich Grotefend va identificar un patró en els signes i va aconseguir identificar en cuneïforme la paraula “rei”, el terme més comú. Grotefend estava molt familiaritzat amb les inscripcions sassànides i els treballs d’Heròdot, i gràcies a tots els seus coneixements, va aconseguir llegir:“Xerxes, gran rei, rei de reis, fill de Darios, rei de reis” i “Darios, gran rei, rei de reis, fill d’Histaspes”. Així, i amb paciència, va assolir identificar una desena de signes. Tot i això, Grotefend no va rebre el reconeixement que mereixia de la part de la Societat de Ciències de Göttigen. Això va estancar els avenços en el desxiframent del cuneïforme.

El cuneïforme es podia escriure sobre diferents suports: relleus, kudurru (pedres que marcaven límits de terres), tauletes de cera... però sobre tot en tauletes d’argila. Aquest material és idoni per a aquest sistema d’escriptura, i l’escrivien gràcies a un “llapis” de junc, que també podia estar fet d’os o, inclús, de metall. A més a més, l’argila es conserva molt bé: el clima d’aquesta geografia és molt adequat i, també, és un material que es pot coure intencionadament (o no, com focs provocats durant setges). Tot això ha permès que actualment es conservin milers i milers de tauletes de diferents períodes i punts geogràfics del Pròxim Orient. Pots provar de fer-ne a casa: només necessites argila, un bastonet de menjar oriental i seleccionar una de les moltes tauletes digitalitzades a la gran base de dades CDLI
El cuneïforme es podia escriure sobre diferents suports: relleus, kudurru (pedres que marcaven límits de terres), tauletes de cera… però sobre tot en tauletes d’argila. Aquest material és idoni per a aquest sistema d’escriptura, i l’escrivien gràcies a un “llapis” de junc, que també podia estar fet d’os o, inclús, de metall. A més a més, l’argila es conserva molt bé: el clima d’aquesta geografia és molt adequat i, també, és un material que es pot coure intencionadament (o no, com focs provocats durant setges). Tot això ha permès que actualment es conservin milers i milers de tauletes de diferents períodes i punts geogràfics del Pròxim Orient.
Pots provar de fer-ne a casa: només necessites argila, un bastonet de menjar oriental i seleccionar una de les moltes tauletes digitalitzades a la gran base de dades CDLI. Foto: CDML

Arribats a aquest punt s’ha de mencionar a Champollion. L’erudit francès, que aleshores ja havia aconseguit traduir algunes paraules en jeroglífics, va identificar l’any 1823 el nom de Xerxes escrit en jeroglífics en un vas que, alhora, tenia una inscripció en cuneïforme. A partir d’aquest vas, Champollion va aconseguir trobar l’equivalent de Xerxes en cuneïforme. Les equivalències emprades per a escriure “Xerxes” eren exactament les mateixes que va proposar Grotefend molt abans. Va ser el descobriment del francès el que va provocar que d’altres erudits reprenguessin els treballs de Grotefend, reconeixent, ara sí, els avenços que havia fet aquest darrer.

No va ser fins als anys 1845 i 1846 que els erudits van començar a entendre millor les inscripcions de Persèpolis, gràcies especialment a Niels Louis Westergaard i Edward Hincks. L’últim va realitzar grans progressos en el desxiframent del cuneïforme utilitzat pel persa antic i també va començar a estudiar les inscripcions en cuneïforme de Mesopotàmia.

La inscripció de Behistun

La inscripció clau que va obrir el camí cap al desxiframent del cuneïforme emprat per a l’escriptura d’altres llengües va ser l’anomenada inscripció de Behistun o Bisitun. Aquesta es troba a la província de Kermanxah, a l’Iran, i es tracta d’un relleu tallat en pedra calcària acompanyat per un text escrit en tres llengües: persa antic (414 línies), elamita (260 línies) i accadi (112 línies), tot en cuneïforme. El text explica l’ascensió de Darios al tron de l’Imperi persa.

Henry Creswicke Rawlinson, un oficial britànic a Bagdad, va ser el primer a realitzar còpies fidedignes d’aquesta inscripció. La clau per a desxifrar els texts en elamita i accadi va ser el gran coneixement que aleshores ja es tenia del persa antic escrit en cuneïforme. Es va fer seguint el mateix mètode que ja va utilitzar Champollion per als jeroglífics.

Obelisc negre de Salmanasar III amb escriptura cuneïforme en assiri del 850 aC. Foto: Wikimedia Commons
Obelisc negre de Salmanasar III amb escriptura cuneïforme en assiri del 850 aC. Foto: Wikimedia Commons

L’obelisc negre

Així, l’any 1850, Rawlinson va presentar la primera traducció d’un text en accadi: el conegut com a Obelisc Negre, que havia estat portat de Nimrud a Anglaterra per Layard. D’aquesta manera, a finals de l’any 1850, tant Hincks com Rawlinson van aportar grans avenços en el desxiframent del cuneïforme emprat a Mesopotàmia, essent l’accadi la segona llengua desxifrada.

Va ser també Hincks qui es va adonar que el cuneïforme accadi era sil·làbic i no pas alfabètic. Després es va adonar que també podia ser ideogràfic. Hincks, tot plegat, va ser també el primer a saber veure que l’accadi era una llengua semita, gràcies a la paraula kaspum, que significa plata, i que es pot vincular amb l’hebreu kasp.

A partir de llavors, es van començar a fer grans avenços en relació amb el cuneïforme, especialment per part d’Hincks, sobretot quan es va identificar una altra llengua en tauletes cuneïformes procedents de Mesopotàmia: el sumeri. Aquesta nova troballa, va donar lloc a nous debats en relació amb la família a la qual podia pertànyer el sumeri. Debats que encara avui continuen, però aquesta és una altra història…


Més informació

Projecte d’enciclopèdia digital amb tot de recursos per entendre el cuneïforme, imprescindible.

CDLI – Cuneiform Digital Library Initiative

By making the form and content of cuneiform texts available online, the CDLI is opening pathways to the rich historical tradition of the ancient Middle East. In close collaboration with researchers, museums and an engaged public, the project seeks to unharness the extraordinary content of these earliest witnesses to our shared world heritage.

 

Article anteriorTres papes alhora, el cisma d’occident
Proper articleMeiji, el final dels samurais?
PhD Candidate en Assiriologia (cotutela) a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l'Université Lumière Lyon 2 - Laboratoire Archéorient. Tema de recerca: La vida quotidiana dels soldats al període paleobabilònic (ca. 2005-1595 a.n.e.). El meu temps lliure m'agrada dedicar-ho a difondre Història del Pròxim Orient antic.