Joan XXIII, que finalment seria antipapa, de les poques coses que va arribar a fer va ser condemnar John Wyclif i ordenar creamar els seus llibres. Va ser el 1412, entre els concilis de Pisa i de Constança. John Wyclif és considerat el pare ideològic dels husites. Va traduir la Bíblia a l'anglès, cosa que estava prohibida. En referència al Cisma va dir que eren "dos dimonis barallant-se entre ells". El COncili de Constança el condemnaria post mortem i l'ordre no s'excutria fins el 1428. Le seves restes van ser inhumades, cremades i llançades al riu. Foto: Wikimedia Commons

Durant el segle XIV i inicis del segle XV l’Església patia moments difícils de conflicte, coincidint amb l’aparició de l’humanisme. Si bé va ser cert que va liquidar tota oposició ideològica en l’àmbit religiós durant els dos segles anteriors, el poder terrenal se l’estava disputant amb les diferents monarquies pujants. L’emperador mateix, manu militari, havia imposat moltes de les seves raons envaint la península Italiana, fet que havia obligat al papa de Roma a cercar aliats terrenals entrant de ple en els conflictes polítics. Precisament, la figura del papa era la més controvertida. Tanta va ser la pressió política i l’ús de la figura del papat que van acabar havent-hi tres papes alhora.

Els papes a Avinyó i el Cisma d’Occident

La del papa era una figura desacreditada. Thomas More, va ser penjat per negar-se a certificar la invalidació del matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó, com a mostra dels interessos polítics en al religió. El Príncep de Maquiavel fins i tot va justificar que el poder polític recorrés de vegades al frau i l’engany amb la justificació d’uns objectius superiors. El despotisme dels diferents territoris italians del moment van inspirar-li la necessitat de reflexionar sobre les formes de govern. El poder no era d’origen diví, sinó ben humà.

Precisament, la pressió política va ser la que va provocar que el 1305 els papes abandonessin Roma per s’instal·lar-se sota la protecció del rei de França. Van instal·lar-se a la ciutat occitana d’Avinyó.

Van residir-hi fins al 1376. Fins que Gregori XI va decidir tornar a Roma. Però el 1378 moria Gregori XI i s’havia de proclamar un conclau per elegir un nou papa. Els cardenals francesos i italians intentaven arribar a un acord difícil, perquè cada un estirava cap al seu costat. Gregori XI moria al març i a l’abril la pressió popular, perquè el papa es quedés a Roma, va fer que es proclamés ràpidament papa al cardenal de Bari, Bartomeu Prignano, amb el nom d’Urbà VI. Els opositors, principalment francesos, es reuniren a Fondi (a la banda oposada de Bari a la península Italiana). Allà, al setembre 1378 es va elegir com a papa a Robert de Ginebra, amb el nom de Climent VII. Aquest papa, originari de la banda francòfona de Suïssa, va deixar immediatament Fondi i s’establí novament a Avinyó.

En conseqüència, a finals de 1378 hi havia dos papes alhora. Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó. Era el Cisma d’Occident.

L'emperador Segimon del Sacre Imperi presidint el Concili de Constança. Va tenir força encert en vler posar ordre, però li va mancar finançament i no va tenir descendència. Els Habsburg s'aprofitarien de la seva tasca. Foto: Wikimedia Commons
L’emperador Segimon del Sacre Imperi presidint el Concili de Constança. Va tenir força encert en voler posar ordre, però li va mancar finançament i no va tenir descendència. Els Habsburg s’aprofitarien de la seva tasca. Foto: Wikimedia Commons

Les aliances d’uns i altres, caos religiós

D’aquesta manera començava el ball de papes proclamant que els altres eren antipapes. Amb un papa instal·lat on els set últims, a Avinyó (Climent VII) i un altre a Roma que reclamava ser la seu legítima, Urbà VI. Cada un d’aquests tenia els seus suports. Un cop morts aquests, que tota la seva vida van afirmar ser els papes veritables, els successors a Avinyó i Roma, Benet XIII i Innocent VII, respectivament, van pujar al càrrec amb la promesa d’abdicar. Cosa la qual, evidentment, no van fer.

Això creava una situació curiosa, cap dels dos podia abdicar, perquè hagués estat tant com reconèixer que, al capdavall, el papa era poc menys que un cardenal vingut a més. L’autoritat papal s’hauria ressentit. Així, tots dos cercaven que fos l’altre qui abdiqués. I mentre això no passava es dedicaven a marejar abat i prelats, demanant tots dos la seva obediència.

En general, les aliances van ser de tipus nacional. El Sacre Imperi i els seus aliats van donar suport a Roma. França, Castella, aliats de França com Escòcia pel seu enfrontament amb Anglaterra o Savoia i Navarra, van donar suport a Avinyó.

Benet XIII no va anar a Pisa, entre altres raons perquè ell ja havia celebrat al febrer del mateix 1409 "el seu"propi concili a Perpinyà. Allà, amb el suport de Martí l'Humà, es va decidir que ell era el papa legítim i no el de Roma. Foto: Wikimedia Commons
Benet XIII no va anar a Pisa, entre altres raons perquè ell ja havia celebrat al febrer del mateix 1409 “el seu”propi concili a Perpinyà. Allà, amb el suport de Martí l’Humà, es va decidir que ell era el papa legítim i no el de Roma. Foto: Wikimedia Commons

No volies caldo? Té tres tasses!

Cap papa podia/volia abdicar. Bonifaci IX a Roma i Climent VII d’Avinyó s’excomunicaren mútuament. Així es va mantenir la situació fins al 1409 quan es va convocar el Concili de Pisa. Aquí ja es veia que l’única solució possible passava perquè tots dos abdiquessin, i es nomenés un nou papa. Seguint aquesta idea, el 5 de juny de 1409, el Concili va excomunicar a Gregori XII i Benet XIII, papes de Roma i Avinyó, respectivament.

Cap dels dos, per cert, havia acceptat assistir al concili. De fet, van organitzar-ne d’altres en paral·lel. Fet que feia preveure el que acabaria passant. Efectivament, el 26 de juny el Concili de Pisa va triar com a papa a Pere Philarghi, cardenal arquebisbe de Milà, amb el nom d’Alexandre V. A la seva mort el va seguir el governador de Bolonya, Baldassare Cossa amb el nom de Joan XXIII.

Joan XXIII va aconseguir establir-se a Roma. Els concilis paral·lels als de Pisa convocats pels excomunicats, no van tenir èxit. Així que, inicialment, semblava que tot s’aclariria. Però aquí van aparèixer els interessos polítics, i cada territori va donar suport “al seu papa”. Nàpols, Polònia i Baviera es mantingueren fidels a Gregori XII. Castella i Escòcia continuaren fidels a Benet XIII que a més va sumar els descendets de Pere el Cerimoniós (qui havia mantingut una neutralitat exquisida en l’afer del Cisma).

Com que els dos papes excomunicats es negaren a deixar el seu càrrec, va passar que al final del concili havien tres papes en comptes de dos. És a dir a 1409 eren papes: Benet XIII, Climent VII i Alexandre V.

El Concili de Constança també va servir per passar comptes amb alternatives com la del txec Jan Hus. Els husites van ser considerats un precedent del protestantisme i Jan Hus va ser un model per a Luter. Hus va ser condemnet a Constança i seria cremat a la figuera el 6 de juliol de 1415. Foto: Wikimedia Commons
El Concili de Constança també va servir per passar comptes amb alternatives com la del txec Jan Hus. Els husites van ser considerats un precedent del protestantisme i Jan Hus va ser un model per a Luter. Hus va ser condemnet a Constança i seria cremat a la figuera el 6 de juliol de 1415. Foto: Wikimedia Commons

El dur Concili de Constança

El 30 d’octubre de 1413, l’emperador del Sacre Imperi, Segimon, de la nissaga Luxenburg, cal dir-ho clarament, fins a la pebrotera del temeta, va convidar Benet XIII, Gregori XII i Joan XXIII i tota la Cristiandat a un nou concili general. El Concili de Constança de novembre de 1414 havia de ser ja el final del final.

D’entrada, tot semblava que seria una repetició de Pisa. Només es va presentar al Concili Joan XXIII, que havia demanat ajuda a l’emperador, perquè l’havien fet fora de Roma i estava refugiat a Florència. Potser els altres dos s’ensumaven el que l’emperador portava entre cella i cella. El fet va ser que el concili va ser extremadament dur amb la situació de ridícul generalitzat, i tenia la intenció de fer signar l’abdicació als tres papes, petés qui petés. Joan XXIII es va escapar del Concili per evitar signar-la.

Igualment, el 29 de març de 1415 el Concili va destituir Joan XXIII acusant-lo de simoniai atenció, de provocar el Cisma! Per la seva banda, veient com es posava l’horitzó, Gregori XII va comunicar al concili la seva disposició a abdicar, amb condicions. Bàsicament, no volia veure a Joan XXIII ni en pintura. El 4 de juliol va abdicar Gregori XII. Així, doncs, quedava només el tema de Benet i els seus “tretze són tretze”. El juliol de 1417 (ja feia dos anys que durava el Concili) l’obstinació de Benet XIII va comportar que fos destituït acusat de perjuri, cismàtic i heretge.

Martí V només era subdiaca quan va ser triat papa. Per això va fer la carrera religiosa més llampec de la història. Va ser ordenat immediatament diaca, prevere i bisbe, just abans de la seva proclamació el 21 de novembre de 1417. Tot, en tretze dies. Foto: Wikimedia Commons

Ara no hi ha papa, i ara què?

No es podia tornar a repetir l’espectacle. Per tant, quedava descartat un nou conclau. El nou papa hauria de ser elegit conjuntament per trenta-sis delegats del Concili de Constança i un grup de cardenals. El 8 de novembre de 1417 va ser elegit papa el cardenal romà Odó Colonna, amb el nom de Martí V.

Quan el concili fou clausurat (22 d’abril de 1418), Martí V va rebutjar invitacions de fer estada a Avinyó o en algunes ciutats alemanyes i es dirigí cap a Florència. El 28 de setembre de 1420, Martí V va entrar a Roma i es va instal·lar al Vaticà.

D’altra banda, Benet XIII es va instal·lar a Peníscola, on fins a la seva mort va proclamar ser l’autèntic papa. A Joan XXIII se’l considera antipapa (la seva numeració no compta) i va passar tres anys a la presó de Martí V, fins que va morir, per sort per ell, el 1419. Gregori XII no va arribar a veure el nou papa Martí V, va morir poc abans del seu nomenament.

I Benet XIII a la seva…

Poc abans de morir a Peníscola, Benet XIII va ordenar cardenals als quals va encomanar triar-li successor. A Peníscola, el juny de 1423 tres cardenals de Benet XIII van elegir com a papa l’aragonès Gil Sanxis Munyós i Carbon amb el nom de Climent VIII (1423-1429). Jean Carrier, un altre cardenal de Benet XIII, va rebutjar l’elecció de Peníscola i es va auto proclamar papa en secret amb el nom de Benet XIV iniciant una breu nissaga…però aquesta seria una altra història.


Article anteriorLa independència de Suïssa
Proper articleEl desxiframent de l’escriptura cuneïforme
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).