Tanc soviètic T-34 equipat amb el rodet frontal antimines. Va ser trascendental en l'operació Bagration per ocupar la carretera que unia Minsk amb Moscou a l'ofensiva d'Orscha. Foto agafada a Pinterest ((Janusz Magnuski)
Tanc soviètic T-34 equipat amb el rodet frontal antimines. Va ser trascendental en l'operació Bagration per ocupar la carretera que unia Minsk amb Moscou a l'ofensiva d'Orscha. Foto agafada a Pinterest (Janusz Magnuski)

Els soviètics van llançar l’Operació Bagration, originalment programada per al 14 de juny de 1944, entre el 22 de juny i el 19 d’agost de 1944. Era una operació complementària del desembarcament a Normandia, que s’havia produit el 6 de juny. Va ser l’operació aliada més gran de la Segona Guerra Mundial. L’Exèrcit Roig va reunir cent divuit divisions de fussellers, vuit cossos de tancs i mecanitzats, tretze divisions d’artilleria, sis divisions de cavalleria i catorze antiaèries. En total, una xifra impresionant d’aproximadament 2,3 milions d’efectius entre primera línia i suport.

Es van desplegar 2.715 tancs i 11.518 canons entre autopropulsats i artilleria i 2.306 sistemes katiuixa. Per alimentar magna ofensiva, l’Exèrcit Roig va emmagatzemar 1,2 milions de tones de munició, racions i subministraments. El resultat va ser que el front oriental va quedar obert, amb l’ensulsiada completa de tres exèrcits alemanys. L’Operació Bagration va dissenyar-se com una guerra llampec de l’Exèrcit Roig la primavera de 1944 per donar suport a les operacions aliades a França, quedant els alemanys atrapats entre dos fronts, més el girigall italià.

Un Panzer IV de la 1a Divisió Panzer entra a Jitómir (Ucraïna) en el marc d'una contra ofensiva al gener de 1944 Els comabts van ser bestials i la ciutat va quedar arrassada. Va ser dels últims intents nazis per recuperar terrerny. Foto: Wikimedia Commons
Un Panzer IV de la 1a Divisió Panzer que formava part del 48è Cos entra a Jitómir (Ucraïna) en el marc d’una contraofensiva al gener de 1944 Els comabats van ser bestials i la ciutat va quedar arrassada. Va ser dels últims intents nazis per recuperar terrerny. Foto: Wikimedia Commons

Una macro operació per eliminar els alemanys

Conjuntament amb les operacions LublinBrest i Lvovsandomiertz, al final l’Exèrcit Roig era a les portes de la Prússia Oriental i havia passat el Vístula. Quasi arribava a tocar la costa pel golf de Riga, deixant Estònia aïllada per terra. Al sud, per Ucraïna, els alemanys van resistir una mica més, gràcies als seus aliats, majorment hongaresos i romanesos. Van ajudar els intransitables aiguamolls de Pripiat, defensats amb dos grups d’exèrcit. 

Bielorússia, per tant, és on es va concentrar la part principal de l’atac soviètic. Allà, els alemanys van desplegar trenta-vuit divisions d’infanteria, dues divisions de camp de la Luftwaffe, set divisions de seguretat, dues divisions Panzergrenadier i una divisió panzer. En total, quatre exèrcits dirigits pel mariscal de camp Ernst Busch i després pel també mariscal Walter Model. Busch havia arribat a comandant principalment gràcies a la seva inqüestionable lleialtat al Führer, el que és una forma light de dir que no estava capacitat. Va ser acusat de crims de guerra per les seves atrocitats a Bielorússia, on va crear camps de concentració per a la població civil.

Activitat de la resistència

Els soviètics van tenir ajuda a Bielorússia. De cap manera tot el territori havia quedat sota control de la WehrmachtL’activitat de la resistència va ser més pronunciada allà que altres zones com Ucraïna. Això havia fet rodar la bola de neu de les represàlies nazis des de 1941, amb el conseqüent augment de membres que volien unir-se a la resistència.

Les represàlies havien estat brutals, fins i tot per als estàndards del Front Oriental. Les operacions punitives dels alemanys al gener, febrer i abril de 1944 s’havien desbocat. Van aniquilar pobles sencers, on tots els seus habitants havien estat executats. En total, s’estima que al vontant d’un milió de civils van ser exterminats (evidentment tots els jueus). En resposta a aquesta política de terror, a mitjans de 1944 el nombre de partisans havien augmentat en més del doble, arribant a quasi 400.000 efectius armats amb restes soviètiques de la primera retirada de 1941.

Un exèrcit poc cohesionat

Un factor clau va ser el moviment de tropes. El 1944, l’exèrcit alemany encara era depenent de carros tirats per cavalls per al subministrament. Lent en comparació amb l’Exèrcit Roig, que s’havien equipat massivament de manera poc revolucionària amb el camió US6, Studebaker, de 2,5 tones fabricat als EUA.

Un altre problema per a Busch era la propia naturalesa del seu exèrcit. Malgrat que es tendeix a veure els exèrcits nazis com un tot homogeni, això no era pas així. L’aparent alt nombre d’efectius, també era enganyós. Bona part del seus efectius estaven conformats per unitats de suport de terra de la Luftwaffe i tropes auxilars.

D’altra banda, s’havien conformat divisions d'”hongaresos” i “eslovacs”, però amb germànics ètnics d’aquests territoris ocupats. Aquests Volksdeutsche eren sempre sota sospita de manca de voluntat real de donar la seva vida fanàticament pel Führer. I sovint amb raó. Pel que feia a la ara ja imprescindible cobertura aèria. La Sisena Flota Aèria d’Alemanya estava molt superada en nombre al llarg del front del Centre del Grup d’Exèrcits.

Les tropes d'assalt estarien recolzades a terra per 10.563 peces d'artilleria pesada i 2.306 llançacoets múltiples Katyusha, sobrenomenats "Orgue de Stalin" pel seu aspecte d'orgue de tubs. La cobertura aèria seria proporcionada per 2.318 caces de diversos tipus, 1.744 avions d'atac a terra Ilyushin Il-2 Shturmovik, 655 bombarders mitjans i 431 bombarders nocturns; altres 1.007 bombarders mitjans serien extrets de la reserva de bombarders estratègics soviètics. Mapa Wikimedia Commons
Les tropes d’assalt estarien recolzades a terra per 10.563 peces d’artilleria pesant i 2.306 llançacoets múltiples Katiuixa. Els Katiuxa tenien el mal nom d'”Orgue de Stalin” pel seu aspecte d’orgue de tubs i el so. La cobertura aèria seria de 2.318 caces, 1.744 avions d’atac a terra Ilyushin Il-2 Shturmovik, 655 bombarders mitjans i 431 bombarders nocturns. Altres 1.007 bombarders mitjans serien extrets de la reserva estratègica soviètics. Mapa Wikimedia Commons

La prèvia de l’ofensiva Bagration

La preparació d’engany de l’Operació Bagration està considerada com un exemple d’organització, per la seva dificutat. L’Stavka (comandament soviètic) va executar un pla d’engany massiu dissenyat per convèncer el seu homòleg alemany, l’OKH, que l’atac principal arribaria més al sud. Les forces a Ucraïna, quasi tota en mans ja soviètiques, van rebre l’ordre de preparar concentracions de mentida similars a l’exèrcit fantasma que s’havia reunit sota el tinent general George S. Patton.

La Força Aèria de l’Exèrcit Roig va reprimir les missions de reconeixement de la Luftwaffe al front, permetent només vols ocasionals que detectarien les concentracions de tropes falses. Camions buits es pasejaven amunt i avall deixant rodades i fent veure que portaven alguna cosa. Mentre, les unitats de la seu central feien ús de línies telefòniques més segures en lloc de les comunicacions de ràdio.

Per la seva banda, OKH va concloure que la presència a Romania de petroli i el terreny més maniobrable de les estepes ucraïneses, farien d’aquest sector un objectiu més probable. Sobretot, també, perquè l’Exèrcit Roig acabava de concloure una ofensiva en aquella regió a finals d’hivern.

L’ofensiva en sí no va ser la típica soviètica, esperant poder llançar més homes que bales tinguessin els alemanys. Va ser massiva i en llarg d’un front molt ample en un eix d’avanç de 1.200 quilòmetres. Quatre fronts principals de grups d’exèrcit llançarien foc d’artilleria i atacarien simultàniament.

Els quatre exèrcits del front, de nord a sud

Els quatre fronts dels grups d’exèrcits estarien sota el comandament general de dos representants de confiança de l’Stavka. El mariscal Aleksandr Vasilevski, l’organitzador de la victòria a Stalingrad, dirigiria els dos fronts del nord.

  1. El més al nord, l’exèrcit del Primer Front Bàltic sota el comandament del general Ivan Bagramyan, amb 359.500 homes. Al final, es dirigiria cap a Letònia per protegir el flanc dret de les forces d’assalt i suport ubicades més al sud.
  2. Per sota d’ell, el Tercer Front Bielorússia sota el comandament del general Ivan Chernyakhovsky, amb 579.300 homes. Capturaria Vitebsk fortament defensat, més la zona al nord d’Orsha. Després avançaria cap al sud-oest, cap a Minsk, la capital de Bielorússia, i Vílnius, la capital de Lituània. Van aixafar o encerclar al Tercer Exèrcit de Busch, i els Panzer del Quart Exèrcit, concentrats en la defensa al voltant d’Orsha.

Els següents dos fronts, més al sud, van ser supervisats pel mariscal Georgi Zhukov, que havia dirigit les defenses de Leningrad, Moscou i, conjuntament amb Vasilevski, també  d’Stalingrad.

  1. Al sud d’Orsha, el Segon Front Bielorússia del general Georgy Zakharov, amb 319.500 homes. Va avançar poc, perquè va quedar amb dues bosses d’alemanys a dins.
  2. Més al sud, el quart exèrcit, el Primer Front de Bielorússia amb 1.071.100 homes comandats pel general Konstantin Rokossovsky. Amb molt protagonisme. Va atacar el Novè Exèrcit de Busch, vorejant els aiguamolls de Pripiat, tot empenyent cap a l’oest (cap a Bobruisk) en direcció cap al riu Berezina, i finalment en direcció Minsk.

Els exèrcits Primer i Tercer Bielorús, per tant, (un de cada grup) atacarien seguint línies convergents amb l’objectiu d’encerclar els exèrcits alemanys a l’est de Minsk. Per això, aquests exèrcits disposaven de la major part dels blindats i de la potència de foc. Cada un dels milers de canons al llarg de la línia va disposar de sis tones de munició per disparar durant dues hores. La idea era capturar l’exèrcit alemany i impedir que es reorganitzessin, no simplement empenyent-los cap a Polònia. Per això, Hitler els va posar més fàcil la tasca.

Per ajudar els atacants, unitats partisanes coordinades per Stavka, llançarien atacs de demolició contra els ferrocarrils bielorussos per evitar que els reforços arribessin a la zona atacada. També van ser transcendentals per a intel·ligància, en operacions d’observació i seguiment rere les línies alemanyes

Una operació per guanyar territori i el fanatisme de Hitler

Ja l’endemà de l’inici de l’ofensiva, 23 de juny, va començar a avançar el gruix de l’assalt. La tàctica de camp era concentrar el foc en un terreny tàcticament valuós i reduït, apoderar-se’n i llavors cridar els tancs a les noves posicions per assolir un avenç més ample. Amb aquest sistema, a la tarda del 24, la línia del Tercer Exèrcit Panzer alemany estava perforada i Vitebsk en perill imminent d’encerclament per part de dos exèrcits soviètics.

Quan el quaranta-tercer exèrcit soviètic, pertanyent al Primer Front Bàltic, va atacar al voltant de Vitebsk des del nord i el trenta-novè exèrcit, del Tercer Front de Bielorússia, va atacar des del sud, Ernst Busch va sol·licitar tímidament, en un atac de lucidessa sobtat, permís a l’Oberkommando des Heeres, l’alt comandament de l’exèrcit alemany, per retirar-se a la línia de defensa secundària anomenada “Línia del Tigre”. Hitler havia donat ordres estrictes de “res de retirar-se”. Bush va vendre que la retirada era per escurçar la seva línia i alleugerir el perill d’un moviment de pinces que els impedís sortir. Volia evitar caure a una bossa.

Va ser clau en el desenvolupament posterior de tota l’operació la decisió suïcida de Hitler, decidit a aferrar-se a les seves defenses a l’extrem oriental. L’OKH va negar la petició a Busch i aquest s’hi va plegar, per l’obediència cega que tenia al seu Führer. Aquesta negativa es va interpretar com por a perdre suports entre els seus aliats finlandesos, hongaresos i romanesos, que es veien els següents a caure. Però la realitat era que Hitler encara esperava que el cop principal caigués en un altre lloc. Havia designat Vitebsk com un “lloc fortificat”, per a ser retingut fins a l’últim home. Resultat: a la nit del 25, dues divisions alemanyes estaven encerclades i dues més lluitaven per la seva vida.

Els atacs del Trenta-novè Exèrcit soviètic van aixafar les primeres hores el Cos LIII de Busch, pertanyent al Tercer Exèrcit Panzer. En tan sols tres dies, serien eliminades cinc divisions alemanyes, uns 28.000 homes.

Walter Model, cap de la defensa, inspeccionant el territori. Foto: Wikimedia Commons
Walter Model, cap de la defensa, inspeccionant el territori. Foto: Wikimedia Commons

La clau d’Orsha per obrir el camí cap a Minsk

Vuitanta quilòmetres al sud de Vitebsk, el Quart Exèrcit alemany lluitava per mantenir la línia al voltant del riu Dniepr i Orsha. Era una cruïlla estratègica per controlar l’autopista Moscou-Minsk. Elements blindats de l’Onzè Exèrcit de la Guàrdia es van dirigir de cap contra la 78a Divisió Sturm (d’Assalt), que s’havia mantingut amb una gran força i estava fortament proveïda d’artilleria.

Els soviètics van fer servir tancs PT-34 amb una rodets antimines situats al davant per trencar les defenses alemanyes, anticipant les defenses fixes ben preparades dels nazis. Al darrere, un regiment de tancs pesats, un altre d’artilleria pesant i un batalló d’assalt d’enginyers. Després d’això, una onada de companyies de tancs llançaflames i regiments d’artilleria lleugera van desfer les bosses de resistència.  Al final del dia, el camí cap a Minsk estava a l’abast del Tercer Front de Bielorússia.

El 25 de juny, Chernyakhovsky havia pogut unir-se amb el Segon Exèrcit de Tancs de la Guàrdia a través de la bretxa, demolint un dels dos cossos del Quart Exèrcit alemany. Malgrat la negativa ferma de Hitler a permetre una retirada d’Orsha, el comandant del Quart Exèrcit va retirar tranquil·lament les seves unitats cap a línies més defensables. L’endemà al vespre, Orsha va caure en mans de l’Exèrcit Roig, i el camí cap a Minsk ja estava obert.

Retirada d'Orsha apressurada, amb un remolt que porta un morte Nebelwerfer 42 de 21 cm. Foto: Wikimedia Commons
Retirada d’Orsha apressurada, amb un remolc que porta un morter Nebelwerfer 42 de 21 cm. Foto: Wikimedia Commons

Els problemes del Novè Exèrcit

Més al sud, 13 divisions del Novè Exèrcit de Busch van resistir amb èxit els atacs inicials del Primer Front Bielorús de Rokossovsky (constituït pel tercer, quaranta-vuitè i seixanta-cinquè exèrcits). El problema va ser el mal temps mentre s’avançava per la vora nord dels aiguamolls de Pripiat. Durant la matinada del 24 de juny, el primer dia del principal assalt en aquest sector, el Tercer Exèrcit soviètic va ser rebutjat malgrat anar equipat amb 500 tancs i canons d’assalt més 200 canons pesats antitanc.

Quan el temps va canviar, el panorama va fer un tomb. El Tercer Exèrcit va eliminar dues divisions d’infanteria i va començar a trencar les línies alemanyes. Els soviètics, per tant, creaven una falca que impedia comunicar al Novè amb el Quart Exèrcit de Busch. El comandant del Novè Exèrcit, el general Hans Jordan, va cridar reforços. Se’ls va unir la 20a Divisió Panzer, de poca força de foc. Quan Rokossovsky va fer entrar en batalla el seu Seixanta-cinquè Exèrcit i el I Cos de Tancs de la Guàrdia, el 20è Panzer va quedar quasi anul·lat sense que els alemanys poguessin evitar l’avanç soviètic. En conseqüència, Jordan va ordenar que la divisió es mogués cap a Bobruisk. A finals del 24 de juny els tancs soviètics estaven a poc menys de quilòmetres rere de les línies del Novè Exèrcit.

No va ser fins al 26 de juny, tres dies després de començar l’assalt principal, que el primer reforç nazi important, la 5a Divisió Panzer, va arribar des d’Ucraïna per tapar la bretxa creada entre el Tercer i Quart Exèrcit  Panzer.

Soldats soviètica durant l'ofensiva travessant un riu. L'equipament soviètic era superior, gràcies a que les fàbriques siviètiques trevallaven lluny de l'abast nazi, a Sibèria. AIxò va compensar la major preparació de les veteranes trpes nazis. Foto: Wikimedia Commons
Soldats soviètics durant l’ofensiva travessant un riu. L’equipament soviètic era superior, gràcies a que les fàbriques soviètiques trevallaven lluny de l’abast nazi, a Sibèria. Això va compensar la major preparació de les veteranes tropes nazis. Foto: Wikimedia Commons

Bobruisk i la línia del Berezina

El 5 Exèrcit Panzer, amb 70 tancs Panther i 29 Tiger, va ser enviat per mantenir la línia a l’est del riu Berezina fins que el Quart Exèrcit de Busch, en retirada malgrat tot, pogués establir una línia defensiva mínimament creïble.

Els homes de Rokossovsky del Primer Front es van dirigir cap a l’oest, cap a Bobruisk, un punt de pas crític del Berezina, amenaçant amb tallar el pas a les unitats alemanyes que lluitaven al costat est del riu. El primer atac terrestre va fracasar. Rokossovsky va demanar suport de bombardeix aeri i llavors va regalar als alemanys uns focs artificials d’artilleria. La resistència alemanya només va durar un dia.

Mentre els soviètics s’abocaven en massa a través de la frontera amb Bielorússia, Hitler i OKH encara no contemplaven l’opció del que els venia a sobre del Grup d’Exèrcits Centre. Davant de l’evidència sobre el terreny, el 26 de juny el mateix Busch acompanyat del general Jordan del Novè Exèrcit, van volar per entrevistar-se amb Hitler per intentar convèncer-lo de cedir amb la política de no retirada. Aquesta “estratègia” estava destruint els exèrcits alemanys al ritme d’una divisió per atac. La reacció va ser contrària. Furiós amb el quasi total col·lapse del Novè Exèrcit, Hitler va rellevar tant a Jordan com a Busch, substituint aquest per Walter Model.

Columna destruïda del Novè Exercit alemany. Foto: Wikimedia Commons
Columna destruïda del Novè Exercit alemany. Foto: Wikimedia Commons

29 de juny, els soviètics a tocar de Minsk, seu del quartel general alemany

Quan Model va tornar a Minsk, l’Exèrcit Roig era a l’altra banda del riu Berezina, a només dotze quilòmetres del seu nou quarter general. El Grup d’Exèrcits del Centre no tenia reserves per contraatacar els caps de pont construïts pels  soviètics. La ciutat de Borisov, el punt d’encreuament de Berezina per a l’autopista Moscou-Minsk, va caure l’endemà de l’arribada de Model, el dia 30 a la tarda.

Uns 40.000 alemanys van quedar atrapats a l’est de Bobruisk. L’artilleria soviètica i la Força Aèria Roja van convertir una borsa d’alemanys de 20 quilòmetres a l’est de Berezina en una mena de pim-pam-pum amb uns 10.000 soldats assassinats i altres 6.000 capturats. Molts dels que van escapar de la matança a l’est del riu van quedar atrapats a una segona borsa a Bobruisk quan dos cossos de tancs van encerclar la ciutat i la van capturar el 29 de juny, destruint ara ja del tot el Novè Exèrcit. En els combats d’una setmana, les forces de Rokossovsky del Primer Front de Bielorússia havien mort uns 50.000 soldats alemanys.

Sortint de la línia de Berezina, Rokossovsky va continuar el seu camí cap al nord-oest, cap a Minsk, amb l’esperança d’atrapar el Quart Exèrcit en retirada, juntament amb les restes del Novè Exèrcit que s’havien escapat de l’escorxador de Bobruisk. Mentrestant, més al nord, la 5a Divisió Panzer de Model, a l’autopista de Moscou, es preparava per a rebre l’embat pels dos fronts convergents, el Primer de Rokossovsky i el Tercer de Chernyakhovsky.

Soldat soviètic revisa tancs destruïts a Bobruisk. Foto Wikimedia Commons
Soldat soviètic revisa tancs destruïts a Bobruisk. Foto Wikimedia Commons

L’escapada alemanya de Minsk, inicis de juliol

L’1 i el 2 de juliol, la 5a Divisió Panzer va lliurar una sèrie d’intenses batalles contra el Cinquè Exèrcit de Tancs de la Guàrdia al nord-oest de Minsk, guanyant temps perquè el personal administratiu i ferits fos evacuat cap a l’oest al llarg de les línies de ferrocarril. Al final d’una setmana de combat, el 5è Panzer, un batalló de suport Tiger i alguns reforços més petits havien eliminat quasi tres-cents vehicles blindats soviètics. El 8 de juliol, però, tots els Tigres es van perdre, la divisió es va reduir de cent vint-i-cinc tancs a tan sols vuit i la seva posició va ser flanquejada pel sud. Insostenible.

En conseqüència, tot i que sense permís, els panzers restants es van retirar cap a l’oest per reagrupar-se, abandonant els camarades que es retiraven cap a Minsk des de la Berezina. Amb tot, tard. Per quan el Quart Exèrcit va decidir-se a retirar-se a  l’oest del Berezina, gairebé no hi havia res a salvar. Al final de l’operació, havia perdut uns 130.000 dels seus 165.000 homes.

La nit del 2 de juliol, fins i tot Hitler va admetre que Minsk era una causa perduda, i l’OKH va permetre l’evacuació de les forces restants: uns 1.800 soldats procedents de diferents unitats, altres 15.000 desarmats, 8.000 ferits i 12.000 de rereguarda. L’endemà, dia 3 al matí, els tancs de Chernyakhovsky van entrar a Minsk, tancant una gran bossa on quedaven atrapats uns 15.000 soldats alemanys aïllats en petites divisions que pretenien dirigir-se cap a l’oest.

A mesura que el menjar i les municions es van anar esgotant per a aquestes unitats abandonades, es van dividir en formacions cada cop més petites. Aquestes unitats van ser blanc fàcil per a les bandes partisanes i per als destacaments especials d’infanteria de l’Exèrcit Roig. Tal sols uns 900 soldats atrapats van aconseguir arribar a les seves línies. El dia el 8 de juliol la borsa es va tancar definitivament. El Quart Exèrcit de Model deixava d’existir.

Situació de la línia de front al juliol en comparació amb la inicial. Quan l'alt comandament soviètic va decidir encara allargar una mica més l'ofensiva. Foto: https://the-past.com/feature/operation-bagration/
Situació de la línia de front al juliol en comparació amb la inicial. Quan l’alt comandament soviètic va decidir encara allargar una mica més l’ofensiva, a la tropa quasi no li quedaven racions i estaven exaustes. Foto: https://the-past.com/feature/operation-bagration/

Cau Minsk, els alemanys aïllats al nord

Altres unitats del Tercer Exèrcit Panzer van quedar aïllades com a conseqüència del ràpid avanç a Minsk i van ser ràpidament esclafades. Mentrestant, l’Stavka va ampliar els objectius inicials de l’operació, vistos els resultats obtinguts. Volien que els exèrcits soviètics s’endinsessin cap a Polònia i Lituània, direcció Grodno, on acabarien posant el seu quarter general, i Brest.

Model era extremadament vulnerable. La seva única esperança es trobava en que algun moment als tancs soviètics els mancaria subministrament, combustible i municions. Així que amb petites defenses de reagrupació, aprofitant trinxeres de la Primera Guerra Mundial, Model va intentar donar un respir a Prússia Oriental i Polònia.

Malgrat les ordres inicials de Hitler de mantenir la capital lituana “costi el que costi”, la nit del 12 al 13 de juliol la majoria dels 15.000 soldats alemanys que defensaven Vílnius es van rendir. Va ser ocupada el dia 16 pels soviètics. Pinsk i Grodno van caure també el 16 de juliol. La línia del Tercer Exèrcit Panzer, per tant, es va esfondrar a finals de juliol, empenyent el flanc nord de Model cap a Prússia.

A principis d’agost l’Operació Bagration s’acabava. L’Exèrcit Roig va donar-se el plaer de mantenir caps de pont sobre el riu Niemen, a la frontera tradicional de Rússia amb Polònia, i havia arribat al golf de Riga al Bàltic, aïllant el Grup d’Exèrcits del Nord. Model no podia fer absolutament res.

El nom en clau escollit per a l'operació es referia al general Piotr Bagration, que va morir lluitant contra Napoleó a Borodino el 1812 i que era georgià, com Stalin. Foto: Wikimedia Commons
El nom en clau escollit per a l’operació es referia al general Piotr Bagration, que va morir lluitant contra Napoleó a Borodino el 1812 i que era georgià, com Stalin. Foto: Wikimedia Commons

El cost de l’Operació Bagration

En total, l’operació Bagration va costar a Hitler 350.000 homes (inclosos 31 generals), incomptables tancs i més de 1.300 canons. Dels homes perduts, 160.000 van ser fets presoners, la meitat dels quals van ser assassinats de camí als camps de presoners o van morir als gulags soviètics.

En una enèsima mostra de l’escarni que els esperava i que va provocar terror entre els alemanys, 57.000 presoners trets de les trinxeres a l’est de Berezina van ser enviats a Moscou per fer-los desfilar davant dels moscovites el 17 de juliol. En part, allò servia per refutar les afirmacions nazis d’una “retirada planificada” de Bielorússia a última hora. En part, serviria per rebutjar els menysteniments de la premsa occidental que insinuaven que l’operació “havia estat fàcil”, perquè un gran nombre de tropes alemanyes havien restat lligades a l’oest de França. Li recriminaven a Stalin la tardança en la posada en marxa de l’operació.

Pel que fa als soviètics. Durant els de 643 quilòmetres des de Vitebsk, al nord-oest de Bielorússia, fins als afores de Varsòvia, els soviètics van perdre uns 765.000 soldats. 178.000 van morir o desapareguts, més 2.857 tancs i canons d’assalt i 2.447 peces d’artilleria. Malgrat aquestes pèrdues, l’Exèrcit Roig va llançar una campanya de continuïtat al nord d’Ucraïna, l’ofensiva Lwow-Sandomierz. Va emprar més d’un milió d’homes, 1.600 tancs i canons d’assalt, 14.000 peces d’artilleria i morters i 2.800 avions de combat. L’ofensiva, llançada el 13 de juliol, va destrossar el Grup d’Exèrcits d’Ucraïna del Nord, que havia alliberat unitats per ajudar a aturar l’enfonsament del Centre del Grup d’Exèrcits.

I després de la tempesta, ve la calma

A principis d’agost, el quart exèrcit alemany i gairebé tots els Exèrcits Panzer, Novè i Tercer ja havien desaparegut. Trenta divisions alemanyes van desaparèixer, i prop de trenta més van quedar paralitzades. L’Exèrcit Roig es trobava a poca distància del Vístula i havia arribat als afores de Varsòvia. En només 23 dies, l’Exèrcit Roig havia avançat entre 400 i 500 km, el que fa una mitjana de 20 quilòmetres al dia. A mitjans d’agost, els soldats de l’Exèrcit Roig estaven atrinxerats en terra de l’oest prussià, i el camí cap a Berlín quedava obert. Romania, amb els seus camps de petroli vitals, estava a punt per abandonar la causa de l’Eix.

Fins al gener, un esgotat gegant soviètic romandria relativament tranquil. S’equipaven per a l’empenta final des del Vístula cap a Berlín. 

Els soviètics van aturar l'ofensiva a pocs centenars de metres de Varsòvia. La Insurrecció de Varsòvia va començar l'1 d'agost, però els russos s'ho van mirar com si la cosa no anés amb ells. Van passar dels polonesos. L'aixecament va fracassar, causant 18.000 baixes poloneses i 10.000 alemanyes. Foto de Varsòvia, que va quedar del tot arrasada: Wikimedia Commons
Els soviètics van aturar l’ofensiva a pocs centenars de metres de Varsòvia. La Insurrecció de Varsòvia va començar l’1 d’agost, però els russos s’ho van quedar mirant com si la cosa no anés amb ells. Van passar dels polonesos. L’aixecament va fracassar, causant 18.000 baixes poloneses i 10.000 alemanyes. Foto de Varsòvia, que va quedar del tot arrasada: Wikimedia Commons

No és veritat que s’hagi menystingut en història el paper soviètic en la Segona Guerra Mundial…”però”

Els relats alemanys i soviètics coincideixen en el fet que l’Operació Bagration va ser el pitjor revés militar de Hitler durant la guerra. Però a qui li sona aquest nom? L’operació mai va ser reconeguda a Occident amb el mateix grau que ofensives molt més modestes, en comparació, com l’Overlord, o l’Operació Husky a Sicília. Tenint en compte les onades massives de soldats i tancs que Stalin va reunir per a l’ofensiva, les millores notables en les capacitats de lluita, l’èxit de la campanya d’engany, l’ús efectiu dels partisans, la millora de les tàctiques des tancs amb infanteria i un armament superior com l’avió d’atac a terra Shturmovik o el tanc mitjà T-34, és una omissió en volums genèrics sobre la Segona Guerra Mundial…si més no, lamentable.

Malgrat que l’ofensiva no va adquirir un paper dramàtic, com ara Stalingrad, Bagration, combinat amb l’ofensiva Lwow-Sandomierz a Ucraïna, va canviar dràsticament el rumb de la guerra contra els nazis.

Durant la primavera/estiu de l’any 1944 es va estendre la desmoralització/realisme als comandaments de la Wehrmacht. Les pèrdues alemanyes a Bielorússia no es podien amagar. El desembarcament de Normandia era imparable. L’atemptat contra la vida de Hitler el 20 de juliol, va obrir un altre front interior de repressió. Però, sobretot, l’operació Bagration va assegurar que tot el territori des del Bàltic fins a Crimea, caurien en l’àmbit rus… o comunista, durant quarant-cinc anys més.


Més informació

Per variar, no hi ha biografia en català. Que sapigueu que existeix bibliografia, però evidentment l’objectiu és que hi sigui en la nostra llengua.

La destrucció dle Grup d’Exèrcits del Centre:

Download PDF – Bagration 1944: The Destruction Of Army Group Centre [PDF] [600s68a9nld0]

Download as PDF This document was uploaded by user and they confirmed that they have the permission to share it. If you are author or own the copyright of this book, please report to us by using this DMCA report form. Report DMCA

Article anteriorEls deliris espanyols al Marroc (1904-1931)
Proper articleLa independència de Suïssa
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).