Soldats espanyols al Rif (Domini Públic)
Soldats espanyols al Rif (Domini Públic)

Els mètodes emprats per l’exèrcit africanista espanyol van ser polèmics a causa de l’ús d’armes químiques, que s’havien utilitzat ja a la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918).

La utilització del gas “mostaza”, conegut també com a iperita, és un dels capítols més tristos del conflicte marroquí. L’ús d’aquests gasos (entre d’altres) era un possibilitat efectiva per tal d’esclafar els guerrillers que s’amagaven a les muntanyes del Rif, tot i que els militars espanyols només el van fer servir quan realment estaven en una situació crítica (després del desastre d’Annual, els militars estaven molt nerviosos). Els avions espanyols bombardejaren el Rif amb aquesta arma química a partir de 1923, malgrat que estava prohibit internacionalment des del Tractat de Versalles de 1919.

Els efectes d’aquests bombardejos a la població civil eren terribles, i es concretaven en tota una sèrie de malalties, des d’infeccions a problemes respiratoris. La majoria eren mortals, que a més, també contaminaven els aliments, els animals i l’aigua.

Entre 1924 i 1927, durant la guerra del Rif (1921-1926), Espanya va bombardejar la zona del Rif amb armes químiques, principalment gas mostassa. Gairebé un segle després, els efectes de la guerra química continuen sent evidents. El Rif és la zona del Marroc amb més índex de pacients de càncer.

El govern espanyol havia comprat la majoria d’armes químiques al govern alemany, fet que en tot moment es va mantenir silenci durant la seva adquisició. També es van construir fàbriques d’aquestes armes en territori espanyol.

Un exèrcit dividit: Castes i faccions militars

L’exèrcit d’Àfrica cada cop s’anava distanciant més d’aquella virtut militar que era la protecció del Protectorat marroquí. El seu comportament havia de ser un model d’organització i tècnica militar per a l’exèrcit metropolità.

Però a mesura que els enfrontaments esporàdics amb les tribus van donar pas a guerres cada cop més cruels, el control efectiu de la població civil del Protectorat els va portar a adoptar unes mesures cada cop més autoritàries i anticivils, tant cap als ciutadans marroquins com els espanyols. Al mateix temps, les desavinences amb l’exèrcit metropolità van ser un motiu de queixa de l’exèrcit colonial.

Els oficials colonials progressistes sentien una forta atracció cap a la cultura marroquina. Així per exemple, quan Millan Astray va fundar la Legión, la majoria dels seus membres eren ciutadans marroquins. La relació entre les dues tendències africanistes era força incòmoda, però aquesta tensió mai es va expressar obertament. Els nous militars destinats al Marroc eren més espectaculars, i aviat van eclipsar el treball dels antics militars africanistes.

Tot i les seves desavinences, ambdues faccions de l’exèrcit africanista estaven unides amb la desconfiança amb les Juntes (creades el 1916, per les pressions inflacionistes de la I Guerra Mundial). El desastre de 1921 va transformar aquestes diferències professionals, tan sentides entre molts africanistes i junteros, en una profunda antipatia que arribaria fins a la Guerra Civil. Fins als anys trenta hi havia moltes faccions i castes militars que entenien de manera diferent la seva funció colonial i la seva identitat militar.

El “moro” com a l’“otro”

Molts militars africanistes no van arribar a connectar mai amb la cultura del Marroc. Van ser molt pocs els que van entendre l’idioma i els seus antics costums tribals. L’organització social de les tribus que habitaven al nord d’Àfrica era totalment diferent de la cultura occidental, i la religió també era un fort impediment per l’exèrcit espanyol.

La penetració europea va suscitar una gran varietat de reaccions entre els mateixos marroquins, des de la col·laboració fins a la resistència armada, com la d’Abdel Krim. La violenta resposta de la majoria dels oficials a la resistència marroquina s’explica de moltes maneres en funció de les diverses fonts de justificació, des del racisme fins a l’adopció de mètodes brutals pel bé últim de les víctimes. La forta oposició de molts marroquins davant de la penetració espanyola va contribuir a crear una nova imatge més complexa dels “moros”.

L’any 2015, un diputat del partit d’esquerres USFP (Unió Socialista de Forces Populars) d’Al Hoceima del Marroc va demanar oficialment al president francès de l’època, François Hollande, que França demanés disculpes pel suport que havia donat a l’estat espanyol.

Al Marroc hi havia marroquins “col·laboracionistes” amb l’estat espanyol i la seva penetració i també molts marroquins que van agafar les armes per lluitar contra el colonialisme en una guerra santa, jihad. Després del desastre d’Annual, la diferència entre “moros amics” i “enemics” es va complicar encara més.

Cultures, condicions de vida i corrupció

La vida dels soldats destinats al Marroc era molt dura, les condicions climàtiques, la poca higiene i la mala alimentació eren un còctel de desgràcies i inconveniències que havien de suportar els soldats espanyols, la majoria de classes populars i mitjana-baixa.

La corrupció era, però, generalitzada en tots els nivells de l’exèrcit espanyol al Marroc. La vida era tan dura que molts militars que tenien l’oportunitat estafaven amb el que podien per enriquir-se més i poder tornar a casa una mica més rics. Els “favors entre amics” també sovintejaven en la vida militar al Marroc.

La vida del soldat era penosa, la majoria d’ells es gastaven el sou que guanyaven en l’alcohol i els nombrosos bordells que hi havia a la zona. La prostitució i el beure eren les úniques sortides, a part de la guerra, que tenien els soldats i oficials de l’exèrcit.


Bibliografia:

  • Balfour, S. (2018). El abrazo Mortal, de la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos (1909 – 1939). Barcelona: Península
  • Cardona, G. Annual y Monte Arruit, el matadero. La Aventura de la historia, Núm. 121, 2008, p. 134-138

Llegir més:

Pétain, Franco and chemical warfare in the Rif

French President Emanuel Macron has recently courted controversy through his valorisation of Marshal In the following essay, Louis Witter describes how Pétain and the young Spanish colonel Francisco Franco broke Africa’s first anti-colonial state, the Republic of the Rif in the 1920s.

La guerra química en el Rif y su relación con el cáncer

El 14 de febrero de 2007 se debatió en la Comisión constitucional del Congreso una propuesta no de ley presentada por ERC relativa a la utilización por España de armas químicas durante la guerra del Rif.

Article anteriorArqueologia als camps de batalla
Proper articleOperació Bagration, trencament del Front Oriental
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador del bloc d’història local "Històries Manresanes" i premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011. Creador juntament amb Cèsar Sánchez del portal "Històries d'Europa" l'any 2013.