Restitució d'una escena del front del bosc del juny del 2011 (Font_ wikimedia)
Restitució d'una escena del front del bosc del juny del 2011 (Font_ wikimedia)

La història militar s’ha fet un lloc entre les disciplines que estudien el passat. El punt culminant, la seva raó de ser és l’estudi dels enfrontaments directes entre exèrcits. No en va, sovint la història i els seus canvis s’ha escrit entorn de noms de batalles. Sembla clar que el resultat de xocs com Platea, Issos, Zama, Waterloo o Stalingrad marcaren el futur del continent en el seu moment.
A partir del tercer quart del segle passat, han sorgit grans especialistes i publicacions que han estat capaços de descriure armes, l’organització dels exèrcits i tàctiques de combat al llarg dels segles. Fins i tot, s’han creat nombroses associacions i portals que treballen en aquest àmbit.

Batalles i propaganda

La història militar sempre s’havia basat en fonts escrites que, en part, no sempre responen a la realitat. Era vital, i encara ho és, per a un governant aparèixer victoriós davant el seu poble. En cas contrari, el poder perilla. A aquest objecte, les fonts escrites sovint maquillen els resultats de les batalles. Així, ja el 1274 aC, textos i gravats, sobretot d’ús intern, tant Egipcis com Hitites reclamaven la victòria a la batalla de Kadesh. Realment, la confrontació havia acabat en taules.

D’altra banda, les informacions poc exactes d’un xoc armat no sempre són voluntàries. O dit d’una altra manera, la voluntat d’objectivitat mai és suficient per assolir una descripció real del que va passar. Els testimonis, cap d’ells, no ha tingut mai tota la perspectiva d’una batalla. Condicions com el relleu, la dimensió del front, la polseguera aixecada pels protagonistes i sobretot, la implicació personal en els fets ho fan impossible.

Arqueologia del conflicte

L’arqueologia sempre és una font d’informació objectiva. Cal saber interpretar-ne els resultats. El mètode arqueològic aplicat als antics camps de batalla aporta un valuós complement a les fonts textuals pel que fa a la disposició, moviments i dimensions de les forces. La història militar, d’aquesta manera, s’implementa amb l’acció arqueològica.

L’aparició de l’arqueologia dels camps de batalla és relativament recent. Durant els anys 80 començaren a aparèixer projectes centrats en l’estudi dels escenaris de certs enfrontaments. Un dels primers exemples es donà als Estats Units, amb l’estudi de Little Bighorn, la tomba del setè de cavalleria del general Custer. De fet, fou fruit d’una casualitat. Un incendi havia afectat l’antic camp de batalla que, nu de matolls i vegetació, esdevingué un jaciment arqueològic d’un tipus no contemplat fins al moment.
L’any 2001, s’endegaren a Escòcia les excavacions del camp de batalla de Culloden, cosa que portà a crear el Centre d’arqueologia dels camps de batalla. El centre, nascut el 2006, s’ubicà a la universitat de Glasgow.

A altres països com França, escenari de batalles històriques i amb llarga tradició militar, també s’han anat creant grups especialitzats en aquesta branca de l’arqueologia.

Els diferents estudis d’aquests àmbits són molt útils en l’estudi de l’evolució de les tàctiques bèl·liques al llarg dels segles. Fins i tot permet conèixer, per exemple, si els soldats eren mobilitzats puntualment deixant les seves activitats domèstiques. Si els cossos presenten ferides de diferents moments, ens parla de gent normalment mobilitzada.

Característiques dels camps de batalla

Hoguomont durant la batalla de Waterloo. Pintura de Denis Gighton (Font: wikimedia)
Hoguomont durant la batalla de Waterloo. Pintura de Denis Gighton (Font: wikimedia)

Al contrari que un jaciment “estàndard”, una batalla és un fet efímer que pot durar només unes hores.
Són jaciments amb unes característiques específiques que requereixen encarar la intervenció d’una forma particular. No se cerca informació sobre l’evolució de l’activitat humana continuada, sinó la imatge d’un moment concret. Es cerca reconstruir moviments de tropes i accions concretes.

Hi ha una gran diferència de resultats segons la cronologia, sobretot a partir de l’arribada de les armes de foc. Anteriorment a aquest fet, no es donen grans concentracions d’armes i material. No pas perquè no s’utilitzessin en gran nombre, sinó perquè tenien un gran valor i eren recuperades i reutilitzades pels supervivents. En un escenari d’una contesa antiga, solen trobar-s’hi claus de les sabates, puntes de sageta, monedes, alguns complements del vestit… elements que no haurien estat objecte del pillatge.

Precisament per la poca durada d’algunes batalles, sovint són difícils de localitzar. Alhora, poden ser espais d’una gran extensió comparats amb els jaciments estàndards.

Això canvia del tot en arribar les armes de foc. Com a resultat, una munió de projectils esdevindran testimonis dels fets. El coneixement previ dels exèrcits que s’enfrontaren és vital per a les posteriors anàlisis. La seva disposició i dimensions són importants per veure si és factible encabir-los o no als escenaris de l’acció. Per això cal tenir en compte quin armament usaven, el seu abast, capacitat de moviment, etc.

A més del material, l’estudi de les restes humanes, siguin fosses comunes o in situ, també és essencial per a la reconstrucció. Permet, entre d’altres, de constatar l’efecte de certes armes sobre l’enemic

Evidentment, no és el mateix un estudi d’una batalla a camp obert que una guerra de trinxeres o una lluita al voltant d’un edifici o plaça forta. En aquest darrer cas, es dona una major concentració de forces en un espai més delimitat. Per tant, segurament es trobaran més evidències en aquests enclavaments que a camp obert.

Un exemple, Waterloo

El 18 de juny de 1815, després de més de deu anys de la victòria d’Austerlitz, Napoleó queia derrotat davant anglesos i prussians. Napoleó havia tornat al govern el març d’aquell mateix any. La derrota davant Wellington posà fi al poder militar francès i al mateix Napoleó. Lluís XVII seria restaurat al tron, i Napoleó exiliat a Santa Helena després d’abdicar. Ja no tornaria a França.

Manument aixecat al camp de batalla de Waterloo (Bèlgica). (Font: Wikimedia)
Manument aixecat al camp de batalla de Waterloo (Bèlgica). (Font: Wikimedia)

Waterloo ha passat doncs a la història amb lletres capitals Amb motiu del segon centenari de la batalla, es va crear una entitat al voltant de la investigació sobre el camp. Això, unit a la favorable orografia de la zona, fan de Waterloo un exemple il·lustratiu d’aquesta disciplina.
Com a punt de partida i més enllà dels documents històrics, es conserven textos de la mà dels mateixos protagonistes. Són cartes de Wellington, Lord Edward Somerset o el Major Macready entre els britànics. Per part dels francesos, les lletres del General Gneisenau i del Mariscal Ney narren la retirada.

Després de la batalla, Antoine-Henri Jomini analitzà el desastre. El text més destacat, però, el va escriure el mateix Napoleó, la carta de rendició.
El camp de batalla de Waterloo contempla grans espais oberts, però també àrees boscoses i edificis fortificats, com la casa de camp d’Hougoumont. Aquest indret ha estat mitificat perquè, malgrat els successius atacs francesos, la historiografia afirma que en cap moment passà a control napoleònic. Només en la lluita per aquesta plaça s’estima que es dispararen al voltant de 190000 projectils, només per part del bàndol francès.

Treball sobre la planura valona

Des de la seva creació el 2015, Waterloo Uncovered treballa al camp de la batalla de 1815. En aquesta disciplina, s’empren eines molt limitades en el món de l’arqueologia, com són els detectors de metalls. Aquesta acció es combina amb els sistemes de localització GPS, que permetem situar cada troballa al seu lloc. Posteriorment, aquesta informació pot tractar-les a escala individual o bé grupal. Per exemple, veure la situació de tots els projectils d’un tipus determinat i establir-ne el patró de tir.
Així mateix, les eines SIG permeten de relacionar les dades de les troballes amb la seva localització. La relació entre els diferents elements amb la seva distribució espacial ho fa eina útil per provar d’identificar el front.
La presència de les petites bales de plom ha donat fins ara molta informació. Ha permès de diferenciar les bales dels mosquets francesos dels britànics i els seus aliats. El calibre de les armes franceses era menor que el del Brown Bess, nom que rebia el mosquet britànic. Tot i que no es coneix amb exactitud les armes emprades pels austríacs i holandesos, sí que en sabem els calibres aproximats.

Part dels projectils que es recuperen estan molt deformats. El calibre llavors es dedueix a partir d’una fòrmula que contempla sobretot el pes de la peça.

Així, la presència de projectils d’armes curtes, més petits que la resta, poden indicar combats tancats, a curta distància. També s’han identificat alguns projectils provinents de pots de metralla, emprats per canons de poc abast i que contenien uns 12 projectils.

L’escenari d’Hougoumont

Distrubició del projectils després de les campanyes arqueolgògiques (Font: Servive Public de Wallonie SPW, 2016)
Distrubició del projectils després de les campanyes arqueolgògiques (Font: Servive Public de Wallonie SPW, 2016)

Pel seu simbolisme i intensitat de l’enfrontament, l’espai al voltant de la casa de camp d’Hougoumont és un dels més estudiats de la batalla de Waterloo. Allà, 2.600 aliats van resistir l’atac de 10.000 francesos, que es desenvolupà en fins a vuit onades.

Amb els aliats a la casa i al nord i els francesos al sud, la granja, envoltada per una tanca, limitava al sud amb una zona boscosa. Hi arribava un camí pel nord i dos pel sud, seguint una filera d’arbres. A l’est de la granja, hi havia una gran horta.

L’atac pel bosc va deixar com a evidències bales de mosquet i pistola a banda i banda de la pista. El patró de les restes indica que la pista va jugar un paper en la lluita, tant en permetre a les tropes avançar ràpidament i com per utilitzar els arbres com a protecció.

L’anomenada killing zone (zona mortal) pels anglesos, una franja de 30 m entre el bosc i la tanca sud, va patir forts atacs francesos durant tot el dia. La majoria de projectils de mosquet francesos van ser recuperats del costat de la paret o del costat del bosc. La majoria de projectils, molt deformats i presentaven material de color ataronjat, segurament perquè van encastar-se i rebotar contra els murs. Així, alguns dels defensors de la zona del bosc utilitzaren rifles en comptes de mosquets. La principal diferència era que el rifle tenia més precisió, tot i que era més lent de disparar.
A la zona de l’hort s’hi han documentat nombroses boles de mosquet d’ambdós bàndols. Això ha estat interpretat com a fruit d’atacs i contraatacs, sobretot a la porta nord. Com a resultat, aquest espai hauria canviat de mans diverses vegades al llarg de la batalla.

El mite que no fou

Mur sud de casa de camp de Hougoumont. L'anomenada "killing zone" (Font: wikimedia)
Mur sud de casa de camp de Hougoumont. L’anomenada “killing zone” (Font: wikimedia)

Una de les llegendes famoses de Waterloo i Hougoumont, afirma que els francesos mai van entrar a la masia. El registre arqueològic, però, indica que les tropes de Napoleó haurien aconseguit accedir-hi en almenys tres punts. A la zona del jardí, el patró de distribució mostra moltes boles de mosquets francesos, però també de pistola, que suggereix una lluita a curta distància. Així mateix, sembla clar que haurien assolitt obrir bretxes en diferents parts dels murs.

El cas d’Hougoumont deixa clar l’arqueologia dels camps de batalla aporta informació molt valuosa per analitzar l’evolució del conflicte. Com no pot ser d’altra manera, l’especialització d’aquesta branca i el seu protocol d’actuació està avançant i complementa cada cop més les fonts textuals, necessàriament incompletes i subjectives.

Article anteriorLa guerra de Corea de 1950
Proper articleEls deliris espanyols al Marroc (1904-1931)
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.