Tot i que sovint s'explica com un enfrontament directe entre els EUA i l'URRS, en realitat la Guerra de Corea entre 1950 i 1953 va implicar les Nacions Unides. A la foto, tropes britàniques en plena campanya el 1951. Foto: Wikimedia Commons
Tot i que sovint s'explica com un enfrontament directe entre els EUA i l'URRS, en realitat la Guerra de Corea entre 1950 i 1953 va implicar les Nacions Unides. A la foto, tropes britàniques en plena campanya el 1951. Foto: Wikimedia Commons

Ja des de la Conferència de Ialta era clar i públic que les noves dues principals potències mundials, sorgides de la Segona Guerra Mundial, inicaven una cursa per situar-se com a líders mundials. Els EUA i l’URSS van començar a aprofitar els litigis a través de tercers per ventilar les seves disputes. El primer conflicte d’aquest estil va ser Corea l’any 1950. Corea del Nord va desencadenar un atac cap al sud a través del paral·lel 38. Artificialment, les potències van crear el 1948 el paral·lel 38 per dividir Corea del Nord i Corea del Sud en les seves “zones d’influència”. Llavors, el Consell de Seguretat de l’ONU, excepte el delegat soviètic, va aprovar una resolució demanant als membres de l’ONU que ajudessin Corea del Sud.

Tropes australianes a Corea. El replegament de les tropes perdedores de la guerra civil xinesa a Taiwan va portar la flota nord-americana a la regió i a implicar els aliats en la guerra de Corea. Foto: Wikimedia Commons
Tropes australianes a Corea. El replegament de les tropes perdedores de la guerra civil xinesa a Taiwan va portar la flota nord-americana a la regió i a implicar els aliats en la guerra de Corea. Foto: Wikimedia Commons

El context internacional

El 29 d’agost de 1949, els soviètics ja esdevenien oficialment potència nuclear. Van provar el seu primer dispositiu nuclear anomenat RDS-1, o Joe-1 a Occident en referència a Iussef Stalin. A més a més, l’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong havia proclamat la República Popular de la Xina després de guanyar la guerra civil. El  bloc “comunista” semblava anar disparat, ocupant els dos estats més grans del món.

El mateix 1949 les forces ocupants d’Alemanya iniciaven el procediment de replegament d’Alemanya. La deixaven, per això, dividida en dos estats. La zona soviètica al maig feien unes eleccions sense secret de vot on només havia la possibilitat de presentar-se sota l’anomenat “bloc democràtic”, liderat, evidentment, pel PCUS. S’acabaria convertint en la RDA. Al bloc Occidental es va crear la RFA.

La descolonització

El Viet Minh va aconseguir una victòria decisiva contra els francesos a la batalla de Dien Bien Phu el 1954. Com a conseqüència, el Vietnam va quedar dividit en dos, el del nord controlat pel Viet Minh i el sud amb suport dels EUA. Aquesta seria la llavor del següent embolic dels EUA

Aquest conflicte coincidia de ple amb el fenomen més important de la segona meitat del segle XX, com va ser la descolonització. Precisament, Àsia va ser el primer continent on va començar aquest procés.

El mateix 1950 Hồ Chí Minh va declarar un altre cop la independència de la República Democràtica de Vietnam (ho havien fet en finalitzar la Segona Guerra Mundial). Aquesta no havia estat reconeguda per França (la potència colonial a la Indoxina) el que va comportar una guerra que estava en marxa en el moment de començar la de Corea. El 1950 aquesta proclama d’Hồ Chí Minh va ser reconeguda per, evidentment, la Xina i l’URSS.

La contraofensiva i recuperació de Seul, va comportar la mobilització de fins a tres milions de soldats xinesos, el que va tensar el conflicte a escala internacional. Foto: Wikimedia Commons
La contraofensiva i recuperació de Seül, va comportar la mobilització de fins a tres milions de soldats xinesos, el que va tensar el conflicte a escala internacional. Foto: Wikimedia Commons

El desenvolupament del conflicte

La Guerra de Corea entre 1950 i 1953, va ser el primer gran conflicte internacional, per tant, en què les dues grans potències, i els seus aliats, es veien les cares. Ho feien indirectament, ventilant els seus draps bruts a través de tercers (els pobres coreans) per crear desgast. La guerra era conseqüència d’una altra descolonització, en aquest cas l’ocupació de Corea pels japonesos entre 1910 i 1945.

El 25 de juny de 1950 setanta-cinc mil soldats de l’Exèrcit Popular de Corea del nord envaïa el sud. El nord disposava de grans recursos naturals, però no produeix prou aliments. Per contra, Corea del Sud, amb capital a Seül, està molt més poblada. Les tropes de Corea del Nord en envair Corea van rebre el suport de la Xina i la Unió Soviètica, mentre que el Sud va rebre el suport de les Nacions Unides, principalment dels EUA. Inicialment, el nord va arribar a ocupar Seül.

Estancament del conflicte entre 1951 i 195

Les forces de les Nacions Unides van desembarcar al sud liderades pel general Mac Arthur. Iniciaren una contraofensiva que va tornar a deixar el front al paral·lel 38 després de prendre Pyongyang el 1950. Al sud, les tropes nord-americanes van començar una neteja ideològica amb l’excusa de perseguir partidaris comunistes, o del nord. La reacció amb material soviètic i suport xinès va tornar a impulsar el nord a reconquerir Seül el gener de 1951. En aquest context es va mobilitzar l’exèrcit Xinès. I el general Mac Arthur va arribar a proposar que es bombardegés la Xina amb bombes atòmiques, per la qual cosa va ser destituït.

En aquest moment tens, seguiren moviments dels nord-coreans d’anada i tornada, per emboscar els nord-americans, abandonant les costes. Els combats es van estancar l’any 1951 i s’iniciaren converses. L’URSS va suggerir de partir Corea definitivament, i a canvi no hi intervindria directament.

En conseqüència, les baixes per ambdós bàndols van augmentar, sense expectatives de progressar. En total, uns 5 milions de soldats i civils van perdre la vida en el que als Estats Units anomenen “la guerra oblidada”, per la manca d’atenció que va rebre en comparació amb conflictes més coneguts com la Primera i Segona Guerra Mundial o la Guerra del Vietnam. Les baixes directament nord-americanes es van calcular en unes quaranta mil.

La frontera actual al paral·lel 38. Encara no s'ha signat cap pau. La Guerra de Corea va representar la primera intervenció armada dels nord-americans sense declaració de guerra ni consentiment internacional. El president Truman va presionar tot argumentant que "Corea del sud havia estat envaïda per bandits" . Va ser una actuació política. Foto: Wikimedia
La frontera actual al paral·lel 38. Encara no s’ha signat cap pau. La Guerra de Corea va representar la primera intervenció armada dels nord-americans sense declaració de guerra ni consentiment internacional. El president Truman va presionar tot argumentant que “Corea del sud havia estat envaïda per bandits” . Va ser una actuació política. Foto: Wikimedia Commons

Un armistici que encara dura

El 27 de juliol de 1953 la guerra oberta de Corea va arribar a la seva fi, amb la signatura d’un armistici. Des de l’estancament del conflicte, planava la por a un conflicte més ampli amb l’URSS i la Xina, o fins i tot, o una mena de Tercera Guerra Mundial. Per aquest motiu la diplomàcia nord-americana treballava ansiosament per crear algun tipus de sortida honrosa, algun armistici, amb els nord-coreans.

La propaganda va vendre que tot plegat va ser una guerra contra les forces del comunisme internacional, quan en realitat s’estava dirimint qui ocupava el buit poder que quedava pel replegament de les potències colonials clàssiques fins al moment, com França o la Gran Bretanya.

Actualment, els dos estats encara es troben oficialment en guerra. Hi ha un armistici signat, amb una frontera vigilada. Corea del nord és a hores d’ara un règim tancat al món i opac. Tot plegat, conseqüència d’un procés de descolonització mal resolt.

Article anteriorEls deliris espanyols al Marroc (1904-1931)
Proper articleArqueologia als camps de batalla
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).