Davàderns abandodats encara mesos després dAnnual, al gener de 1922, el que diu molt de l'ineficàcia de l'exèrcit africà. Foto: Wikimedia Commons
Davàderns abandodats encara mesos després dAnnual, al gener de 1922, el que diu molt de l'ineficàcia de l'exèrcit africà. Foto: Wikimedia Commons

La pèrdua de les últimes colònies d’ultramar (“El desastre”) de la corona espanyola el 1898, va ser un cop dur per tots els àmbits de la societat. El sistema de la Restauració es va veure abocat en un greu problema que va fer trontollar el sistema polític espanyol.

De la borratxera de l’Imperi a la ressaca d’Àfrica

L’any 1902, el rei Alfons XIII va ser declarat major d’edat amb setze anys per pujar al tron, acabant la regència de la seva mare Maria Cristina. Es va optar per mantenir el sistema polític existent, que va durar fins a l’arribada de la II República, el 1931. L’exèrcit havia quedat desprestigiat després de la guerra amb els EUA i volia tornar a ser l’avantguarda del patriotisme dins del país, per això es va optar per conquerir el Marroc, que estava a escassos quilòmetres de la costa espanyola.

L’estat espanyol ja tenia algunes possessions dins del continent africà, com Ceuta i Melilla. La nova incursió (al segle XIX ja havia participat en batalles com les de Tetuan i Castillejos, de la qual en va sortir victoriós) era el resultat directe de la inseguretat que sentien els polítics espanyols de principi del segle XX.

Un intent impotent d’estirar més el braç que la màniga

Finalment, Espanya va iniciar la seva conquesta l’any 1908. La derrota de Barranco del Lobo, a l’àrea de Melilla, el juliol de 1909 trasbalsaren la vida de l’Estat Espanyol. La crida dels reservistes va convertir la guerra en impopular i innecessària i va desembocar en els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona (1909). Aquella derrota marcà un punt d’inflexió al creixent exèrcit africà que cada cop atreia més esferes del poder militar. El mateix rei Alfons XIII acceptava la intervenció al Marroc.

Les principals raons per la qual el govern espanyol inicià la guerra d’expansió al nord d’Àfrica i especialment a la zona muntanyosa del Rif es poden resumir en:

1- La necessitat de tenir una acció colonial per a no perdre el tren que marcaven les potències europees.

2- Combinar l’acció de l’exèrcit i el comerç.

El Marroc era un país musulmà que pràcticament no havia entrat en contacte amb l’Europa occidental. Estava governat, en teoria, per un Sultà. Amb tot, en realitat, els autèntics governants del país eren els caps de les tribus, que dominaven la vida política i social, especialment en zones de difícil accés i pobles aïllats.

“El Mar Tranquilo y el viento furibundo

La guerra de 1909 havia donat forces a una expansió militar espanyola més profunda en territori marroquí. L’any 1911, les tropes es desplaçaren fins al riu Kert, al Rif Oriental i intentaren arribar a una regió més muntanyosa que estava dominada per les tribus de Beni Said i Beni Urriaguel. El rei, que estava en tot moment en contacte amb els oficials espanyols al Marroc, també defensava la penetració al país africà.

El general Manuel Fernández Silvestre va intentar negociar amb els líders tribals (Raisuni, entre altres) un control per part espanyola que formalitzés una esfera d’influència sense recórrer a l’ús de la violència. L’ambigüitat dels líders tribals marroquins davant de les concessions dels espanyols, com per exemple l’extracció de minerals de les mines en zones no ocupades, provocà en moltes ocasions malentesos i algun disgust.

Els governs espanyol i francès van arribar a un acord, l’any 1912, per establir les noves fronteres. El Marroc quedava dividit en dos protectorats, el francès i l’espanyol.

La mort d’un dels líders principals, Mohammed Amzian, va posar fi a la resistència concertada contra la penetració espanyola a l’est. Des de llavors i durant uns quants anys, el riu Kert es va mantenir com a frontera natural. Separava les regions “pacificades” (amb acords amb els dirigents espanyols) i les rebels de la meitat oriental de l’esfera d’influència espanyola. Es va ocupar la ciutat de Tetuan, ciutat santa segons l’Islam, sense cap acte de força, i més tard es convertirà en capital del protectorat espanyol al Marroc.

Va aparèixer en l’escena política colonial la família Abdel Krim, una extensa tribu del Rif. En un principi, mantenien bones relacions amb els delegats i militars espanyols, però aquestes relacions s’anaren deteriorant. Com a moment culminant, va arribar la intervenció militar espanyola que acabà amb el famós desastre d’Annual (1921).

La derrota d’Annual, el pitjor desastre d’un exèrcit europeu al continent africà

La derrota de l’exèrcit espanyol a Annual, “El desastre de Annual”, fou una fita molt important en la mentalitat dels espanyols d’aquell temps. Evidencià la tragèdia de la guerra colonial i les conseqüències que va tenir la derrota: milers de morts i la sensació de ridícul estrepitós dels militars africanistes.

Des del gener de l’any 1921, l’exèrcit espanyol dirigit pel general Silvestre va executar una maniobra d’avenç progressiu partint de Melilla en direcció a la badia d’Alhucemas.

El juliol de 1921, el general Silvestre va iniciar una campanya per tal d’estendre el control espanyol al voltant de Melilla. Es va endinsar al cor del Rif sense haver protegit la seva rereguarda. Les tropes espanyoles van anar perdent el territori ocupat. Van patir unes 13.000 baixes, i el propi general Silvestre va morir en la batalla. Els guerrillers d’Abdel Krim aconseguiren expulsar els espanyols, amb una victòria que ni ells mateixos havien imaginat. El desastre d’Annual va posar en evidència la deficient organització de l’exèrcit.

La premsa i els contraris a la intervenció colonial culparen el govern de la derrota. Com a conseqüència, es va accentuar encara més el distanciament entre els militars i la classe política. El govern va dimitir i es va iniciar un procés parlamentari encaminat a indagar les responsabilitats militars i polítiques d’Annual. L’informe anomenat l’Expedient Picasso. L’exèrcit espanyol es va oposar a aquest expedient, ja que se’n podien derivar responsabilitats pels comandaments militars i arribar a implicar la mateixa monarquia en el desastre.

L’Expedient Picasso

El més greu per a la monarquia i el govern va ser que el general Manuel Fernández Silvestre no va poder ser jutjat. Va morir el mateix matí en què es va produir la desbandada d’Annual.

El general Juan Picasso va investigar els esdeveniments d’Annual. Va trobar indicis de responsabilitat penal entre els alts comandaments de l’exèrcit. No es conserva la totalitat de l’Expedient Picasso  d’investigació sobre els fets d’Annual dut a terme pel general Picasso, però sí l’acusació del fiscal militar José García Moreno que s’hi basava. La conclusió més essencial: el desastre d’Annual va ser degut a la negligència i irresponsabilitat de l’alt comandament.

Quan alguns dels documents i conclusions de l’Expedient Picasso es van filtrar a la premsa entre els anys 1922 i el 1923, era ja de domini públic la ingerència del rei Alfons XIII als plans militars dels seus favorits. Un d’ells era Manuel Fernández Silvestre, fet que va agreujar la situació per al monarca en un context d’inestabilitat política. L’Expedient Picasso es va tapar i les còpies van escassejar amb els anys. Només se’n conserva avui una amb menys de 300 folis dels 2.417 que tenia només l’informe final.

El cop d’estat de 1923

El debat al voltant de les responsabilitats (el rei Alfons XIII era sospitós del fracàs militar) va ser un element decisiu que va dur els militars a optar per una decisió de força. El cop d’estat de Primo de Rivera el 13 setembre 1923.

Indalecio Prieto: “Estem en el període més agut de la decadència espanyola. La campanya d’Àfrica és el fracàs total, absolut, sense atenuants, de l’exèrcit espanyol.”

Les principals causes de la derrota espanyola van ser sobretot, un exèrcit corrupte, mal instruït i pitjor armat per poder desenvolupar els seus compromisos colonials. Hi havia seriosos problemes de corrupció tant a escala d’intendència i oficialitat com entre la tropa, que arribava a vendre els seus propis fusells i municions als rifenys.

Un altre dels factors fou el mateix rei Alfons XIII, que tenia una clara vocació militar i desitjava que el país seguís les directrius que es donaven des de l’exèrcit. Va recolzar el general Silvestre com el seu gran favorit i posteriorment, al general colpista Miguel Primo de Rivera com la seva taula de salvació. Espanya tenia una classe política en plena descomposició i sense alternatives de país en un marc de crisi econòmica i social galopant.

La forja d’un exèrcit colonial (1921 – 1927)

Immediatament després del Desastre d’Annual, la solidaritat nascuda de la derrota compartida va proporcionar una cohesió renovada a tot l’exèrcit africà. El cop d’estat de Primo de Rivera va acabar amb les especulacions sobre la culpa de l’exèrcit en la derrota. Els militars tenien ganes de venjar els morts. Tot i que el desastre va aixecar un sentiment patriòtic en la premsa i l’opinió de la gent, el cert és que la presencia espanyola a l’Àfrica no estava gens clara.

El Desembarcament d’Alhucemas va ser una acció militar efectuada sobre les platges de la costa homònima el 8 de setembre de 1925. Després d’una etapa dubtosa, prolongada també pel general Miguel Primo de Rivera, aquest va decidir efectuar el desembarcament. L’objectiu era el penyal d’Alhucemas, assetjat per les forces rebels d’Abd-el-Krim, així com l’extensió del domini espanyol a la zona oriental del Rif. La coordinació amb la flota francesa, la preparació militar i les bones condiciones climàtiques van ser la base de l’èxit. Planejat per un dels vocals del Directori Militar, Francisco Gómez Jordana, i dirigit personalment pel mateix dictador, l’autèntic cap de les forces que van desembarcar va ser el comandant militar de Melilla José Sanjurjo.

Per Primo de Rivera, Alhucemas va suposar el moment de major popularitat. L’any 1927, es va iniciar l’ocupació efectiva del Protectorat espanyol al Marroc. A partir de la derrota d’Annual i la posterior “venjança” d’Alhucemas, van aparèixer els militars que amb l’experiència de la guerra al Marroc, participarien de forma activa en la Guerra Civil (1936 – 39).


Bibliografia:

Abrazo mortal: De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos (1909-1939) (IMPRESCINDIBLES)

Abrazo mortal: De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos (1909-1939) (IMPRESCINDIBLES) eBook : Balfour, Sebastian, Belaustegui Trías, Inés: Amazon.es: Libros


Continua al segon capítol…

Els deliris espanyols al Marroc (1904-1931)


Llegir més:

El paper de l’exèrcit durant la dictadura i la transició

Article anteriorAparició de l’anglicanisme Enric VIII i Caterina d’Aragó
Proper articleLa guerra de Corea de 1950
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador del bloc d’història local "Històries Manresanes" i premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011. Creador juntament amb Cèsar Sánchez del portal "Històries d'Europa" l'any 2013.