"Memento mori" és una expressió que recorda la presència constant de la mort. Es va fer servir com a eina de control social i va ser motiu artístic. Un concepte allunyat del gaudi de la vida que ha pres el "carpe diem". Apareixen, el rellotge del pas del temps, la calavera i les flors. Imatge de Gordon Johnson en Pixabay

Les expressions llatines carpe diem i memento mori sovint s’empren sense criteri de forma conjunta. Normalment, es tradueix com “Gaudeix del moment, recorda que has de morir”. A primera vista, semblaria que podrien ser compatibles, quan en realitat no ho són pas. Ben bé al revés, són frases de sentit contrari amb orígens ben diferents que es fan servir de forma descontextualitzada. En realitat, carpe diem i memento mori són frases oposades. Seria com dir-li a algú: accelera i frena, o abriga’t i despulla’t. Carpe diem és, a més a més, una de les expressions amb més èxit i projecció planetària del món llatí que ha pres diversos significats en llarg de la història.

El filòsof grec Epicur ja defensava el plaer com a fita. L'epicureisme era un corrent filosòfic que definia el plar, anomenats "del ventre". Els de baix i el de dalt, és a dir, el menjar i "l'origen de tot". Horaci era un gran admirador dels autors grecs clàssics. Foto: Wikimedia Commons
El filòsof grec Epicur ja defensava el plaer com a fita. L’epicureisme era un corrent filosòfic que definia els plaers anomenats “del ventre”. Els de baix i el de dalt, és a dir, el menjar i “l’origen de tot”. Horaci era un gran admirador dels autors grecs clàssics, que van ser un antecedent. Així, la cerca de l’hedonisme, o del “carpe diem” d’Horaci, es pot rastrejar des de l’antiga Roma fins als anuncis de cotxes. Foto: Wikimedia Commons

D’on prové la frase carpe diem?

La frase sencera és: Carpe diem, quam minimum credula postero. És a dir: “Aprofita el moment, confia el menys possible en el demà”. És una frase del poeta Horaci que apareix a Carminum I, XI. Horaci pertany a l’època daurada de la lírica llatina, conjuntament amb Catul i Ovidi. Va viure al període del canvi d’era, finals del segle I aC i inicis del segle I dC, que va coincidir amb la transformació de Roma en Imperi amb l’ascens de Juli Cèsar i el seu successor, August.

Horaci era fill d’un llibert (esclau alliberat) que es va dedicar a l’escriptura un cop va comprovar que la vida militar no estava feta per a ell. En el sentit original de la frase, Horaci parlava del pas del temps, de la brevetat de la vida. Per tant, ben bé es podria entendre com a pessimista, alhora que una empenta per a no perdre el temps.

Ausoni De rosis nascentibus

Al segle IV l’autor llatí de Bordeus Ausoni escrigué “Collige, virgo, rosas”. Per a ell, Horaci era ja un clàssic. Ausoni marcaria el canvi de connotació del concepte carpe diem per a tota l’edat mitjana, agafant el que era una simple frase i convertint-la en plenitud de significat, sobretot de caràcter eròtic. En aquest sentit, Pierre de Rosant l’any 1545 encara escrivia, ja amb connotacions sexuals, “Cull, cull la teva jovenesa, perquè de pressa la bellesa se’t marcirà, com a la rosa.”

Va ser en època moderna que la frase carpe diem va perdre les connotacions pessimistes. Va passar a ser una bandera de l’hedonisme, corrent filosòfic a la recerca de la felicitat a través del plaer en la recerca dels valors morals. En aquest sentit, cal interpretar el controvertit comentari sobre Ovidi, Horaci i Tàcit fet per David Hume. Afirmava, en la recerca de l’enquadrament de la moral, que el romanticisme d’Ovidi era el preferit dels joves. D’altra banda, les reflexions clares de Tàcit, eren més del grat de la gent gran. I Horaci quedava a mig camí, un impàs on, per exemple, gaudir amb coneixement de les passions. Hume no posava a cap autor clàssic sobre l’altre, simplement defensava que cada edat tenia la seva preferència.

Les referències al carpe diem en el vi, en el "plaer del ventre", les roses com a símil del pas ràpid del temps, així com el seu color (vermell i el contrast blanc), van ser omnipresents durant el barroc. Gòngora va ser un dels exemples que va escriure sobre el carpe diem. Foto: Wikimedia Commons
Les referències al carpe diem en el vi, en el “plaer del ventre”, les roses com a símil del pas ràpid del temps, així com el seu color (vermell i el contrast blanc), van ser omnipresents durant el barroc. Góngora va ser un dels exemples que va escriure sobre el carpe diem. Foto: Wikimedia Commons

D’on prové la frase memento mori?

Memento mori significa “recorda que moriràs”. Expressions semblants s’han fet servir de forma assídua, perquè tenen l’origen en el record de la mort. Des de l’antiguitat, diferents tradicions culturals com la judaica adverteixen del fet que l’ésser humà és mortal. Per tant, que per molta fama, poder o èxits que aconsegueixi, morirà. Es tracta, doncs, a diferència de carpe diem, d’una expressió de caràcter més religiós que també va acabar passant a la iconografia artística.

Segons la tradició, un esclau seguia als generals victoriosos de Roma durant la desfilada repetint-li aquesta frase. Alhora, sostenia la corona de llorer per sobre del cap de l’emperador.

Més endavant, aquesta sentència va passar a formar part del martirologi dels benedictins. La frase va passar a l’art durant l’edat moderna relacionada amb la iconografia de l’esquelet, com a símbol de la mort. Hi ha un exemple cada any a la Dansa de la Mort del poble empordanès de Verges.

En literatura, representa la melancolia, la resignació i el penediment. Era una expressió emprada com a contenció: facis el que facis moriràs, “no facis res que pugui ofendre Déu, perquè si no no passaràs el judici final”. Res a veure amb el carpe diem, una expressió que, ben al contrari, exhorta a gaudir de cada moment com si fos l’últim, perquè la joventut passa.

Aquest web d'un aficionat a la divulgació, que barreja opinió i temes històrics, en castellà, n'és un bon exemple de la confusió. NI més ni menys que a la descripció del seu web deixa anar que "memento mori"és la continuació de la frase "carpe diem". I no content amb això, diu que la resta ho ignora. Imatge: captura del web.
Aquest web d’un aficionat a la divulgació, que barreja opinió i temes històrics, en castellà, n’és un bon exemple de la confusió. Ni més ni menys que a la descripció del seu web deixa anar que “memento mori” és la continuació de la frase “carpe diem”. I no content amb això, diu que la resta ho ignora. Imatge: captura del web.

Carpe diem en època contemporània

Robert Herrick va conrear al segle XVII una poesia que va fer tenir present Horaci al món anglosaxó fins al segle XX. El poema To de virgins, to make much of time n’és l’exemple més evident. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche va ser també un gran admirador d’Horaci, com es pot veure al Crepuscle dels ídols. Nietzsche, però, va adoptar el terme amor fati, que no és ben bé com el de carpe diem. Si el segon exhorta a aprofitar el temps, el primer es referiria a aprendre a estimar i assumir aquestes decisions i les seves conseqüències. Nietzsche barrejava aquests dos conceptes en les seves teories del superhome.

A Catalunya Joan Salvat-Papasseit va conrear la part dels petons, relacionant-los amb l’amor i la joventut.

En resum carpe diem és una crida a gaudir de la vida, mentre que memento mori una forma de contenció. En conseqüència, si li dius a algú carpe diem memento mori, li estàs dient alhora “que frueixi, però que tant és el que faci, com si no vol fer res”.

L’expressió carpe diem ha estat present fins i tot en campanyes publicitàries de grans marques de refrescos de cola, relacionant-la amb la felicitat. I implícitament a molts altres àmbits, on l’evidència de la mort s’amaga, com els cotxes. En realitat, per l’evolució de la nostra societat, si es volgués fer servir aquestes dues expressions, haurien de ser per expressar una evolució on s’amaga la mort i exalta el moment, malgrat que relacionant aquest moment amb el consum compulsiu. Girar les dues expressions és el que va fer Juan Luís Chililla Cano a la seva tesi de 2004 Del memento mori al carpe diem. Però aquesta seria una altra història… carpe diem!

Article anteriorAugust, divinament malaltís
Proper articleEl Duomo de Siracusa i el temple d’Atenea
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).