Detall del jaciment arqueològic d'El Born (Barcelona). Autor: Eugeni Junyent
Detall del jaciment arqueològic d'El Born (Barcelona). Autor: Eugeni Junyent

Es pot posar data a l’expansió de l’arqueologia entre el gran públic. El 1981 s’estrenava als cinemes Raiders of the Lost Ark i Indiana Jones entrava a les vides de milions de persones de tot el món i en l’imaginari popular. Cinematogràficament i segons una simple opinió personal, la trilogia no ha estat superada per les successives mòmies que han anat acaparant pantalles. Tot i que el personatge és un destraler allunyadíssim de la ciència arqueològica, el paper de l’obra de Spielberg en la difusió de l’arqueologia fou destacat. Va despertar l’interès per aquest camp, i les llistes de matriculacions de les facultats ho evidenciaven. S’havia encès la guspira.

Paral·lelament, la difusió de l’arqueologia real, seriosa i especialitzada també guanyava quota. Sobretot, des de revistes i webs especialitzades i alguns productes especialment dedicats a aquesta disciplina des de canals de ràdio i televisió. Actualment, també hi ha una colla de festivals de cinema arqueològic arreu del continent, i fires especialitzades rigoroses i d’èxit.

El podcast com a eina

Ara com ara, els mitjans a la carta representen una part important de la difusió, i l’ús d’apps i podcasts esdevenen molt pràctics per apropar-se a una franja de públic que no llegiria articles ni accediria a publicacions més sofisticades.

La universitat de Cambridge presentava fa uns anys la creació de podcasts com una via útil a resoldre el pas final de l’arqueologia, la difusió. No n’hi ha prou en preparar una difusió dirigida al gran públic. Aquest producte «per a tots els públics» corre el risc de deixar de banda el públic especialment interessat. Fins i tot, sectors amb un cert coneixement sobre l’arqueologia podria no estar-hi interessat. Els podcasts poden omplir aquesta franja, i en tenim exemples interessants als mitjans.

Els mitjans de comunicació tradicionals

Alguns mitjans de comunicació, sobretot públics i alguns museus posen a l’abast iniciatives dedicades exclusivament al món de l’arqueologia.

Material en una excavació arqueològica. Autor: Eugeni Junyent
Material en una excavació arqueològica. Autor: Eugeni Junyent

RAI i RadioFrance en són exemples. Elaboren productes de qualitat que mereixen ser esmentats i reconeguts. Es concreten en podcasts que parlen únicament d’arqueologia en l’àmbit europeu, sigui pels protagonistes o la ubicació del patrimoni.

A aquests podem sumar-hi altres productes centrats en la temàtica històrica que, de forma més puntual, tracten aspectes relacionats amb la tasca dels arqueòlegs.

Una de les seves característiques rau a fugir del sensacionalisme característic de cert tipus de produccions i capçaleres. Òbviament, cal fer el contingut atractiu, però lluny de l’espectacle. El subjecte és el fet, i no l’emoció de l’arqueòleg de torn en fer un descobriment. El barret Fedora i el fuet cauen ben lluny.

Dalla Terra alla Storia

Donada la riquesa arqueològica d’Itàlia, no és estrany que la RAI oferís un programa setmanal dedicat a l’arqueologia. Els episodis emesos per RAI3, d’uns 30 minuts de durada, no se centren només en l’activitat a Itàlia i dels italians, sinó que entre els podcasts hi ha capítols dedicats a Ankhor o la ciutat d’Ebla. Cal destacar el tractament de temàtiques d’un punt de vista poc habitual, com l’arqueologia del llit  o la de l’esclavatge.

Altrament, el programa presentat fins al 2021 per Andrea Augenti tracta des de biografies de personatges lligats al món arqueològic fins a fets destacats de la investigació en aquest àmbit al llarg de la història.

Els podcasts de les cinc temporades del programa de la RAI permeten fer un recorregut per la història de la ciència arqueològica. Des de noms com Gordon Childe, fins Gertrude Bell i no se cenyeixen a territori italià ni europeu.

France Culture

La ràdio pública francesa també presenta a la seva programació un programa setmanal dedicat especialment a l’arqueologia. El nom ho diu tot, Carbone-14.

En aquest cas, la dinàmica del programa, també d’una durada de mitja hora, se centra en l’entrevista o diàleg amb un arqueòleg francès. La conversa, a partir de la tasca del convidat, aporta informació d’un jaciment o un projecte en curs en aquell moment. Per tant, i a diferència de l’objecte més global de l’emissora italiana, som davant de difusió d’actualitat arqueològica amb empremta francesa, tant dins com fora de les fronteres estatals.

Els arqueopodcasts del MAC

Pel que fa als recursos en la nostra llengua, el Museu d’Arqueologia de Catalunya també ha apostat per aquest format. Recentment, al web del MAC hi ha els Arqueopodcasts, de moment una dotzena i en augment. Sense estar lligats a una periodificació concreta, són àudios també d’uns 30 minuts que tracten aspectes destacats de l’arqueologia a Catalunya. Entrevistes breus a personal especialitzat divers relacionat amb el tema tractat en cada cas desfilen el coneixement actual sobre temes eterogenis. Ara com ara, es poden aprendre detalls des dels caps tallats trobats a alguns jaciments ibers fins a la necròpolis de Can Piteu.

Toquem pedra

En l’àmbit local, l’emissora municipal TarragonaRadio, en col·laboració amb l’ICAC, també presenta un espai dedicat a l’arqueologia, enormement rica entorn de Tàrraco. Des del 2020, és una secció de periodificació mensual dins el magazín setmanal Què de què. Toquem pedra ja havia estat en antena entre 2013 i 2017. Els 89 números publicats fins al moment se centren sobretot en l’activitat relacionada amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

Sota terra

Sortint del canal radiofònic, però, seguint en el nostre àmbit lingüístic, TV3 va estrenar el 2014 Sota Terra. Per primera vegada, la tasca diària dels arqueòlegs fou objecte de difusió en horari de màxima audiència per part d’una televisió pública.

Més enllà d’imposar un termini mínim de temps per a aconseguir resultats, òbviament fora de la realitat, però necessari per al format televisiu, l’actiu indiscutible d’aquesta producció fou l’apropament de la tasca dels arqueòlegs a la societat, lluny del sensacionalisme. El mateix equip d’arqueòlegs van dur a terme totes les intervencions, i mostraven de primera mà el detall de la tasca de cadascun. S’hi exposava l’evolució del treball de camp a l’excavació pròpiament dita fins a la creació de models 3D o l’estudi de llavors. S’evidenciava així el caire interdisciplinari de l’arqueologia actual.

En un format similar, el 2010 la BBC havia estrenat el programa Digging for Britain, una sèrie sobre la tasca dels arqueòlegs al Regne Unit i que fins ara compta amb nou temporades. La cadena pública britànica, referència mundial indiscutible, no disposa, però, d’un programa radiofònic dedicat íntegrament a l’arqueologia. En aquest cas, la notícia rau en l’absència.

Tots aquests productes són el reflex de la normalització de la presència de l’arqueologia als mitjans, tal com ocorre amb altres disciplines com per exemple, l’Astronomia. Esdevenen la prova tant de la responsabilitat dels mitjans públics en la difusió del patrimoni com de l’interès del públic en el seu coneixement. Un graó més cap a la necessària consciència de la conservació.

Article anteriorSant Jordi, el màrtir guerrer
Proper articleEl cap de William Flinders Petrie
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.