Jordi deriva del terme grec “Giorgios” que vol dir “qui treballa la terra”, pagès. En origen era un màrtir cristià més del que va haver-hi en les persecucions del segle III. La gran devoció popular, i la multiplicació de les seves gestes, combinada amb la poca informació del personatge real en el qual suposadament es basaria, fa creure que les seves històries es basaven en creences anteriors. Aquest fet queda refermat per la posició de l’Església, que a partir del segle V condemna les històries de Sant Jordi per heretges. Del personatge real, poc se’n sap. Se’l situa a Lydda, actual Lod a Israel, al segle IV i no gaire més. De les llegendes (evidentment els dracs no existeixen) es pot resseguir algun rastre, perquè, ja se sap, rere tota llegenda hi ha alguna veritat.
L’origen del màrtir guerrer
Sense entendre la lluita de la jove religió cristiana per afermar-se, confirmada per Constantí l’any 313, és impossible copsar el significat del sant. Els màrtirs militars van tenir molta tirada en el moment en què el cristianisme va assumir la representació d’un Imperi en hores baixes. Les primeres vides i llegendes de màrtirs i sants es van barrejar amb tradicions paganes en un moment en què l’Església adaptava les seves doctrines amb la voluntat de fixar-ne unes pautes. Algunes d’orientals es van estendre per tot Occident, com la de Sant Jordi. De la història del drac es té constància més tardanament, a partir del segle XI.
“Totes les èpoques han tingut els seus herois que feien coses meravelloses amb poders sobrehumans, com ara Marvel” (Stefano Cingolani) i aquest màrtir, Sant Jordi, va morir i tornar a ressuscitar fins a tres vegades, més vegades que Sherlock Holmes.
Les llegendes sobre herois, sants o màrtirs en general, era la part del relat popular equivalent al físic del turisme de les relíquies. Amb el temps, les històries, molt locals amb infinitat de variants, tot i mantenir alguns elements bàsics comuns, van esdevenir llegendes. Aquestes llegendes, convenientment passades pel cristianisme durant l’edat mitjana, i recuperades pel romanticisme contemporani en el marc del nacionalisme, és el poti-poti que ens ha arribat.
La creació de Sant Jordi, el primer relat
La primera referència a Sant Jordi apareix al segle V quan el papa Gelasi I condemna el seu relat per considerar-lo ple d’heretgies. Les acta martyrum, en aquest cas, “han de ser considerades un gènere literari que deixa ampli marge d’intervenció a la fantasia dels autors“(Stefano Cingolani). Es parla de fets fantasiosos sobre la vida d’una persona que no agradava a l’Església, com ajuntar-se amb una vídua o conviure amb ella en pecat.
En origen, Jordi era més un sant protector, que no pas guerrer. Al Decret Gelasià queda clar que l’Església l’acceptava com a màrtir, però “desconfiava de les passions, perquè eren autors anònims que exageraven“. En definitiva, condemnaven el relat o conte existents més enllà dels martiris, perquè eren herètics, no perquè fossin o deixessin de ser més o menys veritat.
“Hi ha també les passions de Quirze i de Judit, i la de Jordi i d’altres amb semblants patiments, que semblen haver estat escrites per heretges. A causa d’això, com s’ha dit, i perquè no hi pugui haver ocasió per a la burla, no les llegim en la Santa Església Romana.”
La primera versió coneguda de la llegenda de Jordi és la de Pasícrates, qui es presenta a ell mateix com a testimoni ocular dels fets. Segurament, ja era una reforma d’algun relat anterior, difícil de destriar i impossible de saber com s’hi va inserir allà al personatge Jordi. Jordi es presentava a la cort del rei de Pèrsia provinent de la Capadòcia tot regalant el seu or als pobres i proclamant-se cristià. En versions posteriors, el rei persa imaginari “Dacià” acabaria convertit en l’emperador Dioclecià. A conseqüència d’aquesta ofensa als seus deus, Dacià tortura Jordi de totes les maneres possibles. Mentre és a presó, se li apareix un sant que li diu que el faran ressuscitar tres cops. Jordi seria torturat durant dies sense resultats, per a desesperació de Dacià.
El segon relat de Sant Jordi
Aquest primer relat era ple de tradicions mitraiques i zoroastristes, jueves i iranianes de l’Orient Mitjà. La condemna d’aquesta història, la del Decret Gelasià, és l’evidència més gran de l’ambient herètic que es relata. Paradoxalment, no obstant tot això, com detalla Stefano Cingolani, res no va evitar que la història de Jordi corregués com la pólvora per tot Europa.
D’aquest relat segurament una còpia adaptada d’algun d’anterior, en sortiria el segon. D’aquest segon és l’on emanen les que s’accepten actualment com “dades” sobre Sant Jordi. Es tracta d’una versió ja del tot romanitzada, on qualsevol semblança amb la realitat històrica és pura casualitat. Al segle VIII aquesta versió era estesa per tot Europa.
En aquest relat és l’emperador Dioclecià qui declara la guerra als cristians. Llavors, Jordi és soldat romà de Palestina nascut a Capadòcia. Renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s’enfronta a l’emperador, per la qual cosa és empresonat i martiritzat. Aquí tindríem la part de la llegenda en què Sant Jordi acaba cansat de tanta guerra. Seguint la lògica literària, segons el símil de Sherlock, Dioclecià era l’arxienemic, per tant, l’ambient idoni per a Jordi. Jordi va ser ascendit militarment i fins i tot quasi ennoblit al Manuscrit de Munic.
Com en la primera versió, Jordi es presenta davant del Senat (davant del poder) per defensar els cristians. Novament serà empresonat i torturat. Igual que en la primera, hi ha conversions gràcies al patiment de Sant Jordi. En la primer versió es nega a reconèixer els déus, i aquí a Apol·lo. Això, sí, en aquesta versió hi ha una relaxació en el nombre de miracles que fa Sant Jordi.
El Sant Jordi medieval
Al segle VI apareixen representacions iconogràfiques de Sant Jordi a les esglésies que el representen ja com a soldat, sense drac. S’està en procés de transformació del màrtir cristià, al soldat, aprofitant els seus poders de resistència a les tortures. Tot plegat, en el marc dels atacs de pobles encara no cristianitzats, com els eslaus, i l’evangelització dels pobles germànics.
Entre els segles VII i I X Sant Jordi s’explica als sermons, segurament de forma paral·lela a les històries populars. L’Església posava l’accent en la renúncia de Sant Jordi als plaers terrenals, tot posant-lo com a exemple a imitar. Per contra, als pobles germànics Jordi entra com a cabdill germànic, a mode d’evolució del model de soldat romà.
Sembla que cap al segle XI, Sant Jordi pateix una mutació. Possiblement, les Croades a Terra Santa van ser determinants. Tota la tradició literària anterior, així com la fama del personatge, hauria servit de coixí per a aquesta nova transformació. Aquesta transició cap al Sant Jordi guerrer, protetor, culminaria al segle XIII amb l’aparició del Sant Jordi matamoros.
La Legenda aura
El segle XII va ser el de la difusió i èxit de Sant Jordi, en versió barrejada de les dues anteriors (l’apòcrifa i la canònica). Van influir les Legendae Novae, o Abreviationes. Juan de Mailly va escriure Abbreviatio in gestis et miraculis sanctorum i Bartomeu de Trento Liber epilogorum in gesta sanctorum. Eren llibres destinats a oferir recursos per als sermons.
Aquesta dues obres van influir clarament en la versió catalana, la Legenda aurea, escrita al segle XIII per Iacopo de Varazze, bisbe de Gènova. La gran novetat és que en aquestes versions ja surt el drac, i Jordi el mata o fereix de forma violenta, sense màgia. La gran difusió d’aquestes llegendes semblen tenir l’origen al Sacre Imperi, on van tenir una gran difusió.
En aquesta obra segueixen els canvis de localitzacions, igual que en les obres en les quals s’inspirava, barrejant les versions de martirologi amb les llegendes.És Iacopo qui introdueix el dramatisme literari en lel sacrifici de la princisa i el seu diàleg amb el rei.
La relació de la religió amb la justificació de la guerra santa va impulsar l’aparició de les cavalleries de Sant Jordi. Ha estat el nom d’odres de cavalleria, com la de Sant Jordi D’Alfama o l’rdre de Sant Jordi de Caterina II de Rússia el 1769.
Consolidació de la llegenda de Sant Jordi
El 22 d’abril de 1377 “de part dels Consellers es féu crida per la festa de la translació del braç de sant Jordi, que lo rei féu traslladar del seu Palau reial menor al major”. Alfons el Magnànim traslladaria el braç a València. Els reis catalans del XIV van obsesionar-se amb les relíquies del sant. Especialment amb el seu cap.
Com d’altre relíquies, no mancava oferta. De caps de sant Jordi n’hi havia almenys quatre, el d’Egina que va anar a parar a Venècia, un a Amiens, un tercer a Roma, i el de Livàdia. No en can aconseguir cap. L’any 1456, sant Jordi va ser declarat patró oficial de Catalunya.
I la rosa i el llibre?
Des del segle XV es té constància que per la celebració de Sant Jordi, el dia 23 d’abril, es regalaven roses. Des del segle XVIII s’afegiria la tradició de regalar flors als enamorats i es feia un mercat per vendre-les. L’impuls de relacionar les tres coses, la Diada, les roses i els enamorats, va ser de la Mancomnitat de Catalunya d’Enric Prat de la Riba el 1914.
La tradició de lllibre és del tot contemporània. Va ser una iniciativa del gremi de llibreters durant l’Exposició Universal de 1929. Van triar el 7 d’octubre per treure les paradetes al carrer. La broma va tenir tant d’èxit, que van decidir repetir-la cada any, però en una data que fos amb un clima més benèbol. El dia triat va ser el de la falsa creença que el 23 d’abril va ser el dia en què van morir Shakespeare i Cervantes, quan en realitat Shakespeare va morir el 3 de maig a causa e la no adopció de la reforma gregoriana del calendari amb països protestants.
Més informació:
A Internet hi ha moltíssima porqueria sobre la història de la llegenda i els orígens del sant, sense comptar les especulacions pseudohistòriques i les picabaralles de l’estil “era Jordi o Jorge?” (quan és un nom grec adaptat). Per això, us recomanem aquest llibre de l’Stefano Cingolani, si realment teniu interès a ampliar l’evolució i origen de Sant Jordi. Aquest article està, de fet, basat en aquest llibre pràcticament en la seva totalitat.
Sant Jordi Una Llegenda Mil·lenària: 114 (Base Històrica)
Va existir sant Jordi? Què en sabem? Aquest llibre vol reconstruir per primera vegada els camins de la vida de sant Jordi, un personatge del qual coneixem la vida llegendària, però res de la seva història. Stefano Cingolani ressegueix aquests camins al llarg d’un mil·lenni per trobar els perquès …
