Petra to Romiou (Xipre) on , segons la llegenda, nasqué Afrodita. Autor: Eugeni Junyent
Petra to Romiou (Xipre) on , segons la llegenda, nasqué Afrodita. Autor: Eugeni Junyent

Xipre gaudeix d’un patrimoni arqueològic molt ric. Jaciments com Chirokitia o Tenta evidencien que la presència humana es remunta al VIIè mil·lenni aC. La seva posició estratègica va fer de l’illa objectiu i zona de pas des de l’antiguitat. Per això, i l’abundància de fusta i coure, sempre fou un enclavament important sota influència de la potència dominant de cada moment. Com a conseqüència, fou part del taulell de joc en diversos conflictes. A escassos 80 quilòmetres de la costa del Pròxim Orient, els contactes comercials amb les ciutats fenícies de l’actual Líban eren constants. Com a evidència, hi ha troballes d’inscripcions en llengua fenícia sobre àmfores datades a partir del s. VI aC. No és estrany doncs que la política d’aliances de fenicis i xipriotes fos, també, la mateixa. Un altre element clau era el comerç amb Egipte, reminiscència de la dominació del país africà a l’illa.

Els avenços tecnològics provinents de l’orient, com el ferro, arribaven a Xipre uns segles abans d’arribar a l’altre extrem de la Mediterrània. Tot i que no ens ha arribat cap font grega del domini de la zona per Sargó II i els seus successors, ja des del segle VIII aC l’illa es trobà en l’àmbit d’influència dels imperis neo-assiri, egipci i persa, successivament. Segons Heròdot, el primer a conquerir l’illa hauria estat Amasis d’Egipte. A inicis del segle VI aC. El 525 aC, però, seria sotmesa a l’imperi Persa.

Territori frontissa

La presència grega a l’illa es remunta al segle XII aC, coincidint amb el col·lapse de la civilització micènica. En època clàssica, la població grega a l’illa era important. Les colònies no només havien arribat a la Magna Grècia, sinó més enllà de la costa de l’Egeu. A Xipre es parlava grec, i encara és la llengua oficial.

Tot i això, no està clar que existís un sentiment de «germanor» amb l’Hèl·lade. Evàgoras, rei de Salamis entre el 411 i 374 aC constitueix un exemple del paper de l’illa en els enfrontaments de les potències de banda i banda. El monarca s’oferí tant a atenencs com a perses, sempre amb l’objecte d’estendre el seu domini.

El bronze d’Idalion, del segle V aC, és un document de gran importància. Escrit en un antic dialecte del grec, conta el sistema polític i condicions socioeconòmiques durant la guerra, en la que els perses i el regne de Kition assetjaren Idalion.

Segons les fonts literàries, totes gregues, durant el segle V aC l’illa havia estat l’escenari de diverses intervencions d’atenencs i perses. El 478 aC, encara amb el ressò de la victòria de Salamina, Tucídides conta que Esparta i Atenes «alliberaren» Xipre del domini persa.

Això, però, no devia ser del tot així, ja que el 470, el general atenenc Cimó derrotà els perses a Eurmedon (Anatòlia) i els xipriotes apareixen, en aquest cas, també al bàndol persa.
A això cal afegir que el mateix Cimó moriria, el 449 aC, en una operació contra els regnes de Kition i Salamis, que es mantenien aliades als perses. Sembla, doncs, que les relacions d’atenencs i xipriotes no era una bassa d’aigua.

Per acabar-ho d’embolicar, l’anomenat bronze d’Idalion conta que al cap escassament quatre anys, el regne de Kition, amb ajuda persa, assetjà aquesta ciutat.

Domini persa

L’illa constituïa una gran base naval, estratègicament molt interessant. Pels perses, fou una plataforma per atacar Egipte, i Heròdot esmenta xipriotes lluitant amb els perses el 525 aC. Anteriorment, també hi ha constància de la presència xipriota al costat del Gran Rei el 539 aC en conflictes contra Cària i Babilònia.

A més, a Xipre hi abundaven les matèries primeres per a la construcció de vaixells.

Podríem dir que la presència persa, en diferent grau, fou constant fins a la derrota davant Alexandre el 333 aC. Xipre vivia el domini amb un estatus propi que no afectava el seu sistema polític. Aquesta situació es va mantenir fins que Pèrsia, necessitada de recursos navals durant les guerres Mèdiques, va estrènyer el control.
Durant el segle V aC sovintejaren les lluites entre les ciutats per assolir el poder a l’illa. Una situació, descrita al bronze d’Idaion, que no era nova i afectava el domini persa. Inicialment, aquests ho veien com una conjuntura interessant, ja que indirectament podrien estendre el control a la perifèria de l’illa. Ara bé, al Gran Rei no li convenia un alt grau de conflicte intern, ni que cap ciutat es veiés amb massa poder. Per assegurar-ho, arribà a intervenir a l’illa per tal de restablir el seu domini.

Després de la batalla de Salamina (480 aC), les ciutats de Salamis, Paphos i Soloi aprofitaren la victòria grega per rebel·lar-se contra els perses. Això no comportà però un pas cap al bàndol grec. Al contrari, els intents de les lligues Hel·lènica i de Delos de prendre el control de l’illa, foren també rebutjats.

Ciutats-regne

Tombes a Paphos (Xipre). Autor: Eugeni Junyent
Tombes a Paphos (Xipre). Autor: Eugeni Junyent

Des del segle VIII aC fins a l’arribada d’Alexandre, l’illa es dividí en entitats territorials. El nombre anà variant entre 9 i 13. Algunes amb població grega i d’altres, fenícia, com és el cas de Kition.

Malgrat la temptació de veure les ciutats gregues a Xipre com les polis més a l’Orient, la seva organització no tenia res a veure. Lluny de la democràcia atenenca, les ciutats de Xipre eren regnes, rivals entre ells que aprofitaven la conjuntura política en benefici propi. Un model primerenc de «peix al cove».
Segons Heròdot, el primer basileu de l’illa foren Evelthon de Salamis i Philokypros de Soloi, al segle VI aC. Els presenta com a personatges relacionats amb el món grec. El mateix autor parla de les quatre ciutats dominants a l’illa el segle V aC; Salamis, Soloi, Kition i Amathous.

D’altra banda, una inscripció cuneïforme del rei assiri Esarhadon esmenta el nom de deu mandataris de l’illa del segle VII. És la primera llista de reis, juntament amb els noms de les ciutats que regnaven.

No era estrany que com a modus operandi, les ciutats canviessin o s’adaptessin a les condicions polítiques a canvi del benefici de cada rei. Al contrari del que ha defensat fins fa poc la historiografia, el motor dels canvis constants no era el desig d’apropament dels xipriotes a les polis gregues. Els canvis d’aliances responien a la cerca de la supremacia sobre les altres ciutats-regne fins que Ptolomeu I abolí tots els regnes a finals del s. IV dC. Aquests s’havien sotmès a Alexandre el Gran després de la batalla d’Issos, que havia donat el control total de la zona pels macedonis.

Salamis

Salamis, a la costa est, és un dels principals jaciments arqueològics de Xipre. Situades prop de Famagusta, són les restes de la que fou una de les principals ciutats-regne, i que podem veure com a exemple dels poders a l’illa. Era el principal port que connectava amb el Pròxim Orient, i la seva política repercutí sovint a tot el territori.

Àgora de Salamina (Xipre). Autor: Eugeni Junyent
Àgora de Salamina (Xipre). Autor: Eugeni Junyent

Sota domini persa des de mitjans del segle VI aC, una disputa pel poder en aquesta ciutat desembocà en una rebel·lió que afectà tota l’illa el 498 aC. Onèsil pressionà el seu rei i germà Gorge per tal que abandonés el bàndol persa. Aconseguí el suport de nombrosos regnes de l’illa i derrocà Gorge, que fugí amb els perses.

El posterior setge d’Onèsil als regnes que no li havien donat suport provocaren la intervenció persa. En les batalles que se succeïren, morí el mateix Onèsil.

Amb l’accés al tron d’Evàgores I el 411 aC, la ciutat va viure un període d’expansió. Aquest havia arribat al poder després que la ciutat fos governada per usurpadors estrangers i per un rei fenici de qui no se’n coneix el nom. Va promocionar les relacions amb grecs i perses amb un objectiu, expandir el seu poder, cosa que assolí. A la batalla de Cnidos el 394 aC, feu costat a atenencs i perses contra la flota espartana, en la que veien un perill de domini del mar.

Evàgores va estendre el seu poder a regions adjacents i creà una flota poderosa, amb la que arribà a atacar Fenícia. I en concret, la ciutat de Tir.

Pèrsia, en vista del perill en què s’havia convertit Salamis, derrotà Evàgores, que quedà envoltat a la seva ciutat, on morí assassinat el 374. El segle III aC, Paphos es convertí en la capital de l’illa.

El segell de la mitologia

Un dels àmbits que uneix Xipre i l’Hèl·lade és la mitologia. Els grecs situaven a la costa sud el naixement d’Afrodita. Unes grans roques a pocs metres de la costa serien el resultat de la mutilació del cos d’Urà per part del seu fill Cronos. Conta Hesíode que aquest li tallà els testicles i els llençà al mar. De l’escuma blanca que es produí, sorgí Afrodita.

El seu culte hauria aparegut a l’illa al segle X aC, per després arribar a Atenes i a la resta de territoris de cultura grega seguint les rutes comercials que en aquells moments recorrien els fenicis.

L’intercanvi d’influències, idees i creences explicaria la presència de trets orientals en Afrodita, com el mite dels seus amors amb Adonis o el seu caràcter androgin com a divinitat guerrera. De fet, la seva mateixa creació seria fruit dels contactes amb els fenicis i grecs, així com de la divinitat assíria Ishtar i la fenícia Astarté.

Afrodita és un bon símbol per exposar el paper de Xipre a l’antiguitat, mig orient mig occident, o millor dit, ni orient ni occident. Una frontissa entre dos mons.

Article anteriorL’ascens de Prússia: de ducat a regne independent
Proper articleSant Jordi, el màrtir guerrer
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.