L'any 1553, després de la Pau i Tractat de Passau, l'emperador Carles V estava esgotat pels conflictes religiosos. El 1545 havia començat el Concili de Trento, que imposaria severes normes catòliques, mentre que els intents de negociació a les reunions de la Dieta d'Augsburg no acabaven de posar pau. Després de l
L'any 1553, després de la Pau i Tractat de Passau, l'emperador Carles V estava esgotat pels conflictes religiosos. El 1545 havia començat el Concili de Trento, que imposaria severes normes catòliques, mentre que els intents de negociació a les reunions de la Dieta d'Augsburg no acabaven de posar pau. Després de l"Cuius regio, eius religio", el 1556 es va retirar al monestir de Yuste. Foto: Wikimedia Commons

Després de la guerra dels Trenta anys, els conflictes armats encara se succeïren fins a la guerra de Successió, tot i que no tan generalitzats. Suecs i francesos aspiraven a ampliar les seves fronteres a costa d’uns estats alemanys que creien dèbils. En el cas francès seguint la política de “fronteres naturals” i en el dels suecs consolidant els guanys de la Pau de Westfàlia en la part central del que es va anomena Imperi Suec. Pel que fa als estats alemanys, deslligats de l’empara de l’emperador, van començar a actuar en política internacional per ells mateixos.

Els més forts eren els més grans territorialment els quals podien obtenir més recursos i, per tant, organitzar exèrcits. Aquests estats, com Prússia-Brandenburg o Baviera, van ser els qui determinaren en bona part la política germànica del moment. L’emperador anava replegant-se cada cop més cap als territoris patrimonials austríacs. La mateixa Dieta imperial passaria a ser merament consultiva, malgrat ser permanent.

El 1440 puja el primer emperador Habsburg, Frederic III. El seu lema des de era "AEIOU", un acrònim de significat incert, donada la seva afició a l'esoterisme. Possiblement, volia dir "Austriae est imperare orbi universo”, o en alemany  “Alles Ersreich ist Österreich unternan”. Significa “Tota la terra està subordinada a Àustria”. Davant la impossibilitat d'obtenir recursos i de controlar el poder dels prínceps, s'aniria retorant a Àustria. És considerat l'últim emperador de l'edat mitjana. Acrònim de Frederic III al castell de Graz, a Àustria. Foto: Wikimedia Comons
El 1440 puja el primer emperador Habsburg, Frederic III. El seu lema des de era “AEIOU”, un acrònim de significat incert, donada la seva afició a l’esoterisme. Possiblement, volia dir “Austriae est imperare orbi universo”, o en alemany “Alles Ersreich ist Österreich unternan”. Significa “Tota la terra està subordinada a Àustria”. Davant la impossibilitat d’obtenir recursos i de controlar el poder dels prínceps, s’aniria retorant a Àustria. És considerat l’últim emperador de l’edat mitjana. Acrònim de Frederic III al castell de Graz, a Àustria. Foto: Wikimedia Comons

Les principals cases alemanyes

Aquests estats territorials es trobaven en una fase incipient. Qui posseïa l’estat, la propietat, eren les grans famílies: els Wettin a Saxònia acabarien donant dos reis a Polònia entre 1697 i 1763, amb un breu parèntesi; els Wittelsbach dividits en dues línies, una a Baviera (que s’extingiria el 1777) i l’altra al Palatinat. Aquests donarien diversos reis a Suècia, dos emperadors i un rei a Grècia al segle XIX. Era una de les famílies més importants d’Europa lligades amb quasi totes les monarquies (els catalans s’han recordat alguna vegada de la mare de Felip V, Maria Anna Victòria von Bayern, una Wittelsbach.

També els Hannover de la branca Brunswick-Lüneburg donaren reis, a la Gran Bretanya, entre 1714 i 1901. I sobretot, transcendentals per a la història de la futura Alemanya: els Hohenzollern, dividits en tres branques, una a Brandenburg des de l’any 1415, amb capital a Berlín i les altres dues als territoris originaris de Suàbia.

La "Confessio Augustana" al·legoria commemorativa a l'església d'Speyer. Aquest document del 1530, presentat a la Dieta d'Augsburg, encara és actualment una de les bases doctrinals del luteralisme. A banda i banda, els seus redactors. Foto: Wikimedia Commons
La “Confessio Augustana” al·legoria commemorativa a l’església d’Speyer. Aquest document del 1530, presentat a la Dieta d’Augsburg, encara és actualment una de les bases doctrinals del luteralisme. A banda i banda, els seus redactors. Foto: Wikimedia Commons

El cuius regio, eius religio

Després de la mort de Luter van seguir uns anys d’incertesa religiosa a causa dels canvis dinàstics, per interessos polítics. A la Dieta d’Augsburg de setembre de 1555 amb l’impuls de l’emperador Carles V, vencedor de la dieta d’Esmalcalda, es va publicar l’anomenat “Cuius regio, eius religio”. Segons aquesta norma, els habitants d’un territori tindrien la confessió que triés el seu príncep. Aquest fet va crear situacions complexes, com migracions.

Els habitants d’estats com el Palatinat o Saxònia es van veure convertits en territoris on tota la població tenia una religió diferent de la del seu príncep. Aquesta situació era paradoxal. Amb l’extensió del llinatge propi del Palatinat el 1777, els seus habitants van passar de la nit al dia a tenir un príncep catòlic, essent majorment protestants.

Igual a Saxònia, el 1697 l’elector saxó Frederic August va haver d’abraçar el cristianisme catòlic per ser elegit rei de Polònia, deixant de cop la seva població protestant en fora de joc. La tolerància de l’elector anomenat August II o el Gran de Polònia, envers la seva població, no per forçada va deixar de treure de polleguera les autoritats papals. Representava un exemple d’afavoriement incipient de cohabitació religiosa.

Escut dels Wittelsbach cap al segle XIV, amb els colors de Baviera. Foto: wikiwand.com
Escut dels Wittelsbach cap al segle XIV, amb els colors de Baviera. Foto: wikiwand.com

Equilibris al Col·legi electoral

El tema de les relacions familiars afectava més enllà dels temes religiosos. Per exemple, al col·legi electoral. El 1692 l’emperador Leopold I va crear el nou electorat de Hannover per al duc de Brunsvic-Lüneburg, que era protestant. Això s’entenia perquè dels vuit electors existents fins al moment, de resultes de la transmissió del Palatinat a una branca catòlica dels Wittelsbach, entre tres i quatre electors eren de la família Wittelsbach.

Molts familiars ocupaven càrrecs eclesiàstics. Així Colònia els va caure, i amb l’excusa de què la quota pactada de protestants i catòlics estava descompensada, es va crear un altre electorat per a una altra família. El pretext per prendre la iniciativa va ser l’agraïment de Leopold I per la seva col·laboració en la guerra dels Nou anys, però el motiu real saltava a la vista. Es tractava de no cedir la majoria del negoci del col·legi d’electors a una mateixa família, en aquest cas a la Wittelsbach.

Els Hohenzollern instal·lats a Prússia

Prússia havia quedat sota domini polonès després de la batalla de Grunwald el 1410. Això va ser l’inici de la desfeta de l’orde teutònic. El territori de Prússia disminuí quan el 1461 Polònia passà a controlar la ciutat de Danzig, la Prússia occidental, com a sortida al mar, i després una franja costanera de la mar bàltica. La Prússia oriental havia quedat com a enfeudada del rei de Polònia. Pel que feia a l’orde, el 1461 havia representat l’inici del declivi.

El castell familiar Hohenzollern a Hechingen, Suàbia. L'edificació actual és una conseqüència d'una reconstrucció romàntica del segle XIX i els reis prussians no van residir fins al segle XX. Foto: Wikimedia Commons
El castell familiar Hohenzollern a Hechingen, Suàbia. L’edificació actual és una conseqüència d’una reconstrucció romàntica del segle XIX i els reis prussians no van residir fins al segle XX. Foto: Wikimedia Commons

L’orde es va veure obligat a acceptar membres no germànics, fins i tot polonesos. Pel que feia a la seva entitat germana del nord, els Portaespases que s’havien integrat a l’orde conformant una branca livoniana, van autodissoldre’s. El 1561 el gran mestre de la branca livoniana, Gotthard Kettler, va decidir distribuir el territori de l’orde entre Polònia, Lituània i Suècia. A canvi ell es va convertir en duc de Kurland, a l’actual Letònia, com a vassall de les Dues Nacions (Polònia i Lituània). D’aquesta manera quedava protegit dels russos d’Ivan el Terrible que havia massacrat el que quedava de l’orde buscant una sortida al mar.

El llinatge Hohenzollern estava dividit en diverses branques. Una branca de la família eren electors de Brandenburg, una altra restava als territoris originals de Suàbia controlant els dominis de les poblacions d’Hechigen i Sigmaringen (on hi ha encara el seu castell pairal) i una altra branca entrava a Prússia dins l’orde teutònic. El 1525, Albert Hohenzollern, gran mestre de l’orde, secularitzà els territoris convertint-los en ducat. Ell mateix va convertint-se en el primer duc de Prússia amb dret successori. Un ducat, cal dir-ho, encara dins de Polònia. Durant les guerres de religions les branques del sud, les patrimonials, es mantingueren catòliques, mentre que les branques del nord es passaren a la reforma.

Mapa de les adquisicions de Prússia. Observí's la dispersió de territoris. Osnabrück, ciutat subseu de la Pau de Westfàlia junt amb Münster, era protestant i prussiana. Pomerèlia (West Prússia) va passar a ser part de la Prússia Occidental i del Regne de Prússia. Mapa: Wikimedia Commons
Mapa de les adquisicions territorials de Prússia. Observí’s la dispersió de territoris. Osnabrück, ciutat subseu de la Pau de Westfàlia junt amb Münster, era protestant i prussiana. Pomerèlia (West Prússia) va passar a ser part de la Prússia Occidental i del Regne de Prússia. Mapa: Wikimedia Commons

La unió de Brandenburg amb Prússia

El 1618, a la mort del segon duc, el desequilibrat mental Albert-Frederic de Hohenzollern, el ducat va passar a l’elector de Brandenburg Joan Segimon, un altre Hohenzollern. Joan Segimon s’havia casat amb Anna, la filla gran del duc el 1594. Així es van unir l’electorat de Brandenburg amb el ducat de Prússia. Joan Segimon destacà en l’àmbit religiós, abraçant el calvinisme l’any 1613. La resistència de la població, majorment luterana, a les conversions forçades (inclosa la d’Anna, que també ho era) va portar decretar la lliure elecció al nou estat Brandenburg-Prússia com de lliure elecció entre les dues branques protestants.

El seu fill, Jordi Guillem, va governar durant la major part de la guerra dels Trenta anys, fins al 1640, mantenint estranys equilibris que no acontentaren ningú, sent la seva esposa la que sembla que realment l’influí perquè abraces el calvinisme. Seria el seu successor, Frederic Guillem de Brandenburg, el Gran elector, calvinista declarat, qui posaria fil a l’agulla d’uns territoris encara separats físicament. Uns territoris dependents, almenys nominalment, cada un d’un sobirà diferent, de l’emperador en el cas de Brandenburg i del rei de Polònia en el cas de Prússia.

La independència de Prússia en dos actes

El 1657, al Tractat de Wehlau, durant la Segona Guerra Nòrdica, Prússia aconseguiria la independència vers el rei polonès Joan II Casimir Vasa. En aquesta època segueixen apareixent els importants banquers Fugger. Els seus diners de vegades servien per temes socials, com en el cas de les Fuggerei d’Augsburg considerades el cas més antic al continent del que avui anomenaríem habitatge social.

D’Amèrica arribaren aliments avui bàsics pels alemanys, com: la patata, el pebrot, el tomàquet, el blat de moro i la xocolata. Aquests ingredients s’afegiren als elements tradicionals de les cuines germàniques, com les cols (un producte d’hivern molt resistent) i les salsitxes de tota mena. No entraren els nous aliments de cop, ni aviat, sinó gradualment . La patata, per exemple, trigà a ser descoberta com a aliment. Inicialment s’utilitzava com a planta decorativa, certament bastant lletja, i no serà fins a començaments del segle XVIII que s’impulsarà el seu cultiu. D’orient començaren a arribar espècies que s’utilitzaran per fer salsitxes. A Alemanya les salsitxes s’anomenen Würst i no “frankfurt”,el mateix terme el fan servir per “embotit”.

N’hi ha de tota mena. Moltes tenen llarga tradició, com la salsitxa de Nuremberg documentada des del segle XIV. Aquest Würst ha de fer màxim 25 grams, i està composta per carn de porc (bàsica pels alemanys) i cansalada embotida en budells de xai. Donada la seva curta mida aquesta salsitxa es demana a dotzenes la ració. Diu la tradició que la seva mida prové del fet que es venien a través dels panys de les portes, per la qual cosa necessàriament havien de ser petites.

Una de les famílies que havien demanat diners als Fugger, van ser els avantpassats dels Hohenzollern de Brandenburg durant el segle XVI. Durant el període de la reforma. Joachim II de Brandenburg va tenir seriosos problemes per mantenir el seu estatus a causa dels deutes contrets amb els Fugger per part de familiars seus. Mentre que Saxònia exercia de protector de Luter, Brandenburg es va veure forçat en determinats períodes a permetre la venda d’indulgències.

Els Hohenzollern volien mantenir diversos familiars com a electors, per la qual cosa van haver de demanar molts diners, sobretot per finançar l’ascens a seu episcopal de la ciutat de Halberstadt. Aquesta ciutat saxona va ser precisament annexada a Brandenburg l’any de la Pau de Westfàlia, el 1648. Per tenir content el papat i mantenir dins de la família l’acumulació de seus episcopals com Magdeburg o Mainz, també van caldre molts diners.

La sortida del forat economic

Només Frederic Guillem el Gran elector trauria Brandenburg – Prússia de l’atzucac.

Prússia es mouria al segle XVII i XVIII entre el concepte europeu d’equilibri de potències. Intentava evitar modificar el costós pacte de la Pau de Westfàlia. No fou fins a la guerra de Successió als regnes hispànics i la seva fi, mitjançant el tractat d’Utrecht, que Prússia va ser confirmada internacionalment com un regne. França estava interessada a crear un estat fort que fes de coixí entre una emergent Rússia, l’expansionisme suec i els austríacs dels Habsburg, per la qual cosa inicialment fomentaren la creació de Prússia.

Frederic Guillem I, primer rei de Prússia (1713-1740), va transformar el seu regne en una potència militar. Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s’aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial. El final del segle XVII i tot el segle XVIII veurà créixer les dues potències destinades a disputar-se l’hegemonia del món germànic: Prússia i Àustria. Aquests països entraran aviat en conflictes per la disputa de territoris, amb el rerefons de l’obtenció d’una preeminència política.


Més informació:

Aquest article és una part adaptada de llibre d’Història d’Alemanya que publicarem properament.


Què visitar?

El catell Hohenzollern és una de les principals destinacions turístiques d’Alemanya actualment. Sobretot turisme interior. És privat encara. El castell conserva tresors reials, i encara està dividit entre les dues branques familiars, la prussiana ia de Suàbia. Com que és residència, només es pot visitar una part del castell. Les visites són sempre guiades, per grups i només en alemany. El princep Jordi Frederic de Prússia és l’hereu i el rebesnet de l’últim emperador, Guillem II de Prússia.

Startseite – Burg Hohenzollern

Burg Hohenzollern wegen Bauarbeiten bis 13. April 2022 werktags geschlossen. An den Wochenenden: Außenanlage und Burg-Restaurant geöffnet.(siehe Öffnungszeiten | siehe Voraussetzungen) Ab 14. April 2022 (Gründonnerstag) wieder täglich geöffnet.

Al a població de Sigmaringuen també hi ha una imponent residència castell que es pot visitar: https://hohenzollern-schloss.de/

Article anteriorPlom romà al gel de Grenlàndia
Proper articleLes ciutats-regne de Xipre
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).