Las Médulas (El Bierzo, Espanya). Autor: Eugeni Junyent
Las Médulas (El Bierzo, Espanya). Autor: Eugeni Junyent

L’explotació dels recursos naturals és un element estratègic per a qualsevol societat. A l’antiguitat d’Europa, poder disposar de fusta, marbre i sobretot metalls, fou un dels motors de la conquesta de territoris allunyats. Amb el control de territoris com la Dàcia, Britània i sobretot Hispania, Roma obtenia or, plom i plata. Tots aquests metalls tingueren una gran importància per a l’economia i el desenvolupament tecnològic i comercial. Aquesta activitat va generar un fenomen que ha esdevingut el principal problema per la vida a la Terra. La contaminació.

A part de la utilitat dels metalls preciosos per a la moneda i peces de prestigi, altres menys nobles tingueren un paper destacadíssim al món romà. Un d’aquest fou el plom. Milers de quilòmetres de canalitzacions que acostaven i distribuïen aigua a les urbs requerien aquest material. Sense la seva resistència a l’aigua, no haguera reeixit l’enginyeria hidràulica romana que encara podem veure arreu del continent. El seu ús s’estenia també a altres àmbits, com el funerari, ja que les urnes i sarcòfags de plom afavorien la conservació dels cadàvers. Pel que fa a l’arquitectura, era un material emprat per a elements d’unió de diferents elements constructius. Fins i tot hi ha constància d’instrumental mèdic de plom i en el món castrense, el trobem en projectils o glands, ja fabricats en aquest metall pels ibers.

Explotació minera a Hispània

Lingots de plom. Museu departamental de l'Arle antic (França). Autor: Eugeni Junyent
Lingots de plom. Museu departamental de l’Arle antic (França). Autor: Eugeni Junyent

Una de les àrees amb una major explotació minera fou la península Ibèrica. D’Hispània en sortia or, plana, estany, plom, ferro, coure i cinabri. El subsol peninsular ja havia estat explotat per púnics i cartaginesos entre els segles VIII i III aC. L’arribada dels romans i la II guerra púnica canvià les mines de mans.

Les primeres zones conquerides foren el nord-oest i sud-est. Al segle II aC ja es pot parlar d’una explotació a gran escala centrada sobretot en jaciments de plata. Aquesta activitat arribaria a significar el 5% del total d’ingressos de la República (1). Ja als inicis de l’Imperi al segle I dC, el nombre d’explotacions a Hispània havia ascendit a 45. La majoria proveïen plata i coure, i algunes també coure i cinabri.

S’estima que les mines de les regions de les actuals Huelva i Cartagena generaren el 40% de tota la producció del plom entre el segle XII aC i el V dC. A conseqüència de les 10.000 tones extretes, les emissions de metall a l’atmosfera foren enormes.

Les comunitats organitzades i dimensionades per a l’explotació minera eren anomenades metalla. Estaven regulades per lleis com les escrites al bronze de Vipasca-2 que n’establia la concessió, organització i territorialització. L’estudi d’aquests assentaments propers a les mines donen informació complementària no sempre possible d’obtenir de les estructures mineres.

L’impacte de la mineria romana

Els mètodes d’explotació minera d’època romana eren diversos i no se cenyien a l’ús del pic i la pala. Els enginyers romans empraven la força de l’aigua per a fondre literalment muntanyes, per posteriorment garbellar-ne les restes. Aquest procés era conegut com a ruina montium.

Un cop localitzada la presència d’un metall, s’hi feia arribar aigua i s’emmagatzemava en grans dipòsits. Paral·lelament, a una cota inferior als dipòsits es perforava una xarxa de galeries. Finalment, l’aigua era abocada tota d’un sol cop per les galeries, que cedien a la pressió. El resultat era un relleu desfet i molt material per a filtrar. Segons els casos, l’aigua era dirigida amb mànegues a pressió directament sobre el terreny, per dissoldre´l.

També relacionats amb l’aigua, en alguns indrets s’utilitzaven màquines per extraure l’aigua de les capes freàtiques. Fou el cas de Riotinto, on hi instal·là tot un sistema de nòries a les galeries

Molt més enllà de l’evident impacte paisatgístic, la mineria de la península Ibèrica antiga va tenir repercussions lluny del territori d’explotació. Som davant del primer cas de contaminació a gran escala.

Arqueologia de paisatges miners

L’arqueologia del paisatge contempla les repercussions de les activitats humanes a l’entorn al llarg del temps. El paisatge esdevé com el resultat i l’expressió de les societats i dels processos històrics que l’han configurat. Són realitats complexes i el seu estudi va més enllà de les fonts escrites i epigràfiques. Aquesta branca contempla l’aplicació de tecnologies com la imatge aèria, l’anàlisi dels paleoambients o les prospeccions arqueològiques.

L’estudi de la direcció d’aigua cap a mines d’or del nord peninsular (actual Astúries), dona informació sobre els períodes i seqüència d’activitat, així com la seva datació a partir dels treballs arqueològics i l’estratigrafia dels diferents elements.

Concretament, la geoarqueologia ajuda a identificar els aspectes tant naturals com antròpics que conflueixen en l’explotació dels recursos. També permet reconèixer les tècniques i processos d’explotació. Per a assolir-ho, s’analitzen els paleosols i s’identifiquen tant els recursos objecte d’explotació com les tècniques més adequades per a dur-ho a terme.

L’estudi dels processos de treball que han portat a l’explotació il·limitada emprant tots els mitjans a l’abast els recursos del sol donen lloc a un paisatge miner. En formen part les infraestructures, eines, processos, etc. Cal classificar el jaciment, detectar-ne les evidències de tasques mineres i també identificar-ne les infraestructures associades. Les dades paleoambientals també són importants, i la contaminació atmosfèrica és un indicador bàsic.

Badlands d'Isòvol, resultat de l'activitat minera de l'or en època romana (La Cerdanya, Catalunya). Autor: Eugeni Junyent
Badlands d’Isòvol, resultat de l’activitat minera en època romana (La Cerdanya, Catalunya). Autor: Eugeni Junyent

Com a exemple, el sistema de la ruina montium, usat a la zona de Las Médulas del nord-oest de la península o encara més a prop i a escala molt més reduïda, la zona dels badlands la població cerdana d’Isòvol. Són exemples on encara avui, el paisatge és marcat per aquesta activitat de fa 2.000 anys.

Consciència del Medi ambient

A l’antiga Roma, la noció de medi ambient era reservada només a alguns pensadors i científics. D’entre els autors que ho tractaren, Lucreci exposava a De rerum natura una natura que no podria abastar les necessitats de tothom. També l’escriptor, científic, naturalista i militar Plini en Vell explica a Historia Naturalis l’explotació i conseqüent destrucció de la natura per part de l’home.

Plini havia estat procurador a la Gàl·lia Narbonense i a la Hispania Tarraconense. Aquest fet li va permetre informar-se a bastament sobre l’agricultura i la mineria. A partir d’aquest coneixement, va criticar durament l’extracció de minerals preciosos tot afirmant que «l’home ha après a desafiar a la naturalesa».

Està clar que en aquells moments, els legisladors no tenien el medi ambient i el respecte per l’entorn com una prioritat. La propietat privada i el seu benefici que n’obtenia no contemplava límits.

La seguretat dels mateixos miners estava en fals i calia regular-ho. Com a exemple, el procediment de la ruina montium en la molt sovint, a part de la terra, l’aigua arrossegava també els miners.

La llei i les mines

En aquests entorns s’evidencià la necessitat de regular la tasca minera des de diferents angles, de les condicions laborals al dret ambiental. L’extracció no contemplava límits, ja que hi havia la noció que els recursos eren inesgotables. Així i tot, lentament s’anà gestant la idea que per preservar les diferents activitats, sobretot agrícoles, no era possible una extracció indiscriminada dels recursos. I això es reflectiria en el dret. Ja la llei de les XII Taules del segle V aC hi trobem el que podríem considerar la primera mesura de caire mediambiental. S’establia la restricció a la crema de cadàvers dins una ciutat sense l’autorització de veí.

La legislació romana també designava elements que no eren propietat de ningú. Era les anomenada res communes, i incloïa l’aire o l’aigua. Un riu, en canvi, formava part de les res publicae, allò que era de tothom. Per tant, el dret romà contenia la noció d’allò que podia ser propietat d’algú, i d’allò que no podia ser-ho. I l’aire i l’aigua eren d’aquesta segona categoria. Així, la contaminació de les aigües era un assumpte de la màxima preocupació, ja que la llei també en regulava la neteja

En l’àmbit del dret públic, l’extracció minera fou aviat percebuda com un impacte negatiu per a l’entorn. Tot i això, l’afany dels romans per a l’obtenció de l’or sempre era més fort que qualsevol altra qüestió, i tapava els pocs testimonis crítics. Això es reflecteix en l’activitat legislativa, ja que el dret romà només presenta una regulació dispersa, dedicada sovint a casos concrets sense contemplar preservació del medi de manera coordinada.

A la pràctica, el dret privat donava una gran llibertat per a l’explotació minera. Les úniques restriccions venien delimitades per una autorització del propietari, i també per la obligació d’efectuar una retribució al fisc.

El gel de Grenlàndia com a testimoni

La contaminació per plom originada per les explotacions mineres al llarg dels segles a Europa ha arribat lluny. Un dels testimonis s’ha trobat al gel de Grenlàndia. Allà, les mesures del contingut de plom i coure al recobriment de gel han donat informació sobre les emissions produïdes entre el segle XII aC i IX dC.

El rastre de plom que es diposità a l’Artic variava segons els fets a Europa. Així, l’estudi publicat el 2018 evidencia un clar augment coincidint amb l’auge de les explotacions mineres de cartaginesos i romans a la península Ibèrica. Els valors fluctuen coincidint amb fets destacats com guerres, pandèmies fins que amb l’arribada de l’imperi, es marca un màxim. La concentració no cau fins a la cronologia corresponent amb l’arribada de la pesta Antonina. A partir d’aquest moment i durant cinc segles, els nivells es mantenen baixos, alhora que també disminueix la circulació de plata.

Dades al Pirineu

Les dades sobre l’augment de la contaminació en època antiga no provenen només de l’Atlàntic nord. Una investigació realitzada recentment a l’ibon de Marmoré, un llac als Pirineus, a 2.600m d’alçada a la zona de Monte Perdido, ha donat més informació en aquest sentit.

Vista general de Monte Perdido des de 2800 m, proper a l'Ibon de Marmoré Autor: Eugeni Junyent
Vista general de Monte Perdido des de 2800m, proper a l’ibon de Marmoré. Autor: Eugeni Junyent

Aquest treball ha aportat dades sobre la contaminació atmosfèrica generada durant els darrers 3.000 anys per efecte de les masses d’aire, que transportaven partícules de plom, coure o estany en pocs dies d’una punta a altra de la península.

La presència d’isòtops de plom són un indici que la font d’aquesta contaminació seria molt probablement les explotacions mineres d’aquest material al sud de la península. Aquestes partícules es dipositaren arreu del territori, també al Pirineu, on han estat localitzades als sediments dels llacs d’origen glacial. La seva anàlisi ha donat com a resultat una molt alta concentració en la cronologia coincident amb presència romana, amb uns nivells sorprenentment elevats. Aquests indicadors arriben a ser similars, i en alguns moments fins i tot superiors, als valors de l’actualitat.


Notes:

(1) A. Levi. L’Impero Romano, Turín, 1963, 46.

Article anteriorQuin és l’origen de la guerra?
Proper articleL’ascens de Prússia: de ducat a regne independent
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.