"L'estela dels voltors", coneguda amb aquest nom, perquè els voltors s'alimenten dels cadàvers. Primera representació coneguda d'un conflicte amb exèrcits a l'orient mitjà. Feta al voltant del 2850 aC, descriu la guerra entre Umma i Lagash. Es conserva al Louvre. Foto: Wikimedia Commons. Info: Patrícia Bou

L’experiència històrica és aclaparadorament evident, la guerra ha acompanyat la cultura humana des d’èpoques remotes. D’ençà que hi ha registres arqueològics i històrics, es coneixen de l’existència d’armes i de violència. A més, és un fet universal. Per tant, la guerra podria ser considerada com un fet social, potser dels més importants, tenint en compte tot el que es mou al seu voltant. Només l’augment de la possibilitat del grau de destrucció aconseguit per la sofisticació de l’armament en època contemporània ha fet augmentar la reflexió sobre els mals que causa la guerra, amb la possibilitat real d’autodestruir-nos com a espècie.

Des de l’àmbit més partidari del fet que la guerra sigui part intrínseca de la humanitat, se segueix encara el suposat debat (tancat científicament per inútil) entre la visió autodestructiva de l’home i la natural, la que defensa que són les injustícies socials les que causen els conflictes. La primera teoria era representada per Thomas Hobbes a l’obra Leviatan de 1651 amb la frase: “L’home és un llop per a l’home”. La segona per les teories del “bon salvatge” desplegades per Jean-Jacques Rousseau.

Una cultura de la pau?

La realitat és que el conjunt de les poblacions humanes actuals destaquen la pau com l’estat desitjable per a viure. Potser, precisament per això, s’ha destacat històricament més la guerra que la pau, per considerar-se aquesta última “normal”. Això no sempre va ser així. El primer qüestionament documentat de la guerra ve d’època babilònica, concretament del segle VIII aC a l’epopeia d’Erra i Ishum. Al món romà la guerra va començar a ser vista com a indesitjable a escala de “guerra civil”. A L’edat mitjana, la guerra es va justificar com una justícia divina, conseqüència del pecat original, l’home com a pecador.

Va ser l’humanisme el que canviaria aquesta percepció, en especial Erasme de Rotterdam i la seva obra Elogi de la bogeria. La il·lustració portaria les dues línies principals ideològiques sobre la guerra. Emmanuel Kant afirmava que la guerra no té cabuda en la cultura de la humanitat a Sobre la pau perpètua de 1795. D’altra banda, Karl von Clausewitz seria el representant de la línia de la guerra vista com a desenvolupadora dels tòpics de valor, victòria i glòria. Clausewitz va esdevenir un referent en l’estratègia i teorització de la guerra.

Durant el segle XIX, el romanticisme imperant i la necessària exaltació del nacionalisme que va impulsar la creació dels estats liberals, van glorificar la guerra amb mites, tota mena d’heroïcitats i gestes patriòtiques. Aquesta visió romàntica es trencaria dramàticament amb la industrialització de la Primera Guerra Mundial i les massacres conseqüents. L’historiador i filòsof Anton Toynbee va considerar la guerra com un símptoma de decadència de la societat. Les dues guerres mundials, per tant, acabarien per consolidar la visió negativa de la guerra.

Malauradament tenim la visió històrica de la guerra que ens han transmés, històricament, els militars. Parlen de la guerra quasi d’una forma quirúrgica, de fet, l’anomenen “art”. La guerra no és un “art”, és destrucció, mort, desastre,…com estem veient aquests dies a Ucraïna” Fragment de l’entrevista a David Alegre

Els Desastres de la guerra de Goya són una excepció en el romanticisme. Va recrear amb realisme l'experiència traumàtica de l'ocupació francesa de la Península. Foto: Wikimedia Commons
Els Desastres de la guerra de Goya són una excepció en el romanticisme. Va recrear amb realisme l’experiència traumàtica de l’ocupació francesa de la Península. Foto: Wikimedia Commons

Definició. Què és una guerra?

La definició clàssica actual és la que la defineix com l’enfrontament entre dos exèrcits o grups amb intenció d’aniquilar-se mútuament. Ara bé, la definició històrica és més complicada. Sobretot per a períodes prehistòrics, on només es disposa de registres arqueològics. De fet, la definició de guerra és molt occidental. Si bé és cert que el concepte “guerra” és un fenomen universal, només ho és parcialment, perquè no totes les cultures l’exerceixen de la mateixa manera, sovint no impliquen massacres.

Estan documentades guerres on els contendents s’aplegaven, es posaven a distància prudencial i comencen a insultar-se, o com a molt, llançar-se alguna pedra. Perdia qui es cansava i marxava abans. És més, si per aquelles casualitats una pedra causava una ferida, els contendents es retiraven fins que la persona es recuperés, i llavors tornaven “a la guerra”. El més usual, amb tot, eren conflictes molt lleus, on l’objectiu principal era la captura de presoners i no pas causar baixes (forma light d’anomenar els morts). Sovint es trobaven exèrcits enormes on només lluitaven uns pocs representants de cada bàndol que decidien per la resta.

És a dir, la guerra contemporània entesa com una gran capacitat destructiva és, en gran part, un invent occidental. Grans massacres hi ha hagut històricament, la diferència occidental s’ha basat en la seva capacitat d’aixecar exèrcits aniquiladors amb el desenvolupament d’armes cada cop més sofisticades (poden fins i tot destruir la vida del planeta) que compensen el desavantatge numèric. Els metalls i els canons van ser decisius per a l’extermini de les cultures precolombines. L’oest americà va ser conquerit als nadius americans, gràcies al sistema de revòlver que propiciava una carència de tir, sense recarregar, mai vista. Els canons i les metralladores, van causar estralls entre els pobles colonitzats, i ja al segle XX, els cuirassats i les armes químiques. Evidentment, l’antiga tradició occidental, com la dels hoplites, d’una alta disciplina en els exèrcits, així com l’estudi de l’estratègia, també van ajudar.

La Paleta de Narmer, sobre el 3000 aC a l'antic Egipte. Representa el faraó fotent cleques a l'enemic a l'estic Bud Spencer. A la dreta a sota, se'l veure reproduït com un brau envestint una ciutat emmurallada. La necessitat de protegir-se dins de muralles, cada cop serà més estesa com més avanci una civilització. Foto: Wikimedia Commons
La Paleta de Narmer, sobre el 3000 aC a l’antic Egipte. Representa el faraó fotent cleques a l’enemic a l’estic Bud Spencer. A la dreta a sota, se’l pot veure reproduït com un brau envestint una ciutat emmurallada. La necessitat de protegir-se dins de muralles, cada cop serà més estesa com més avanci una civilització. Foto: Wikimedia Commons

Quins conflictes s’han detectat en la prehistòria?

En conseqüència, saber com es desenvolupava la guerra durant la prehistòria, és complicat. En tot cas, s’han trobat mostres d’extrema violència que s’han etiquetat com de “guerra”. A prehistòria, s’havia remarcat que la violència contra altres animals era insuficient com a prova, perquè tots els animals cacen. Amb tot, els humans cerquen com a objectiu causar sempre el màxim mal possible.

El 1964 es van descobrir una sèrie d’enterraments a Jebel Sabaha, a la frontera d’Egipte amb el Sudan. Datades almenys de fa 12000 anys, són considerades les restes més antigues de violència, documentades. A l’anomenat Lloc 117, es van descobrir d’almenys 59 cossos (molts fragments que fan difícil el càlcul exacte), tots amb signes de mort violenta. Relacionat, es van descobrir moltes puntes de pedra, possiblement de fletxes o llances. Alhora, els ossos presentaven marques de talls. Les víctimes semblaven ser un grup sencer, homes, dones i nens van ser massacrats.

D’una època semblant, potser una mica més recent, cap al 10000 aC, es va datar la trobada de 27 cadàvers a Nataruk, al llac Turkana, a Kènia. Els cadàvers d’homes presentaven signes de violència amb talls, cops al crani i fletxes al coll. I els de les dones estaven en posició d’haver estat lligades i posteriorment executades. Una d’elles estava embarassada.

A Europa

Més recent, del 5000 aC, a Alemanya, es va trobar l’any 1984 a Talheim una fossa comuna amb 34 cossos. Com en el cas anterior, els arqueòlegs creuen que van ser massacrats per alguna tribu rival. Eren setze nens, set dones i nou homes (més dos esquelets adults sense determinar). Van ser lligats i majoritàriament assassinades per un cop a la templa esquerra. No tenien ferides defensives, per la qual cosa o van ser sorpresos o fugien. Pels enterraments, s’apunta la possibilitat que la guerra fos provocada per obtenir dones.

Finalment, el jaciment del poblat de la Hoya, del voltant del 3000 aC, presenta 12 cadàvers. L’acarnissament aquí va ser terrible, es va tallar braços d’adolescents, a un home se’l va decapitar (el seu cap no ha aparegut, i per això se suposa que se l’emportarien, potser com a trofeu) i la majoria presentaven amputacions. A més, el poblat va ser cremat. El més cruent és que el poblat, ple de menjars i d’elements, no va ser saquejat. Tot era allà. Només van matar la gent, el que indica un acarnissament per motius que no eren econòmics, havien de ser d’odi polític, rivalitat o venjança. Perquè a més a més va ser premeditat, les víctimes no tenien armes ni es van poder defensar. Un dels cadàvers presentava repetits apunyalaments sàdics per l’esquena.

Si vis pacem, para bellum? O si et prepares per a la guerra, tindràs guerra?

Des de l’antropologia s’ha defensat que la guerra no és res innat a l’ésser humà. Que si hi ha hagut guerres ha estat per la voluntat d’un determinat grup d’obtenir millores polítiques o econòmiques, a costa d’altres. Per contra, Freud i la psicologia, defensen que l’agressivitat és part de la condició de l’ésser humà. Konrand Lorenz defensava que la guerra era l’estat natural de l’home. Per a Lorenz, la territorialitat i l’agressivitat està present en totes les espècies animals, també en l’home.

Per contra, l’antropologia destaca el coneixement sobre cultures que mai van conèixer la guerra, ni tan sols en les seves formes més suaus. Des de l’antropologia, Marvin Harris defensava que la causa de la guerra en pobles preindustrials podia ser un sistema adaptatiu. Tindria la funció de mantenir un equilibri entre la demografia i els recursos disponibles. Ara bé, no està clar, llavors, perquè la guerra la fan els homes, cosa que no afecta el percentatge d’embarassos possibles en una comunitat.

En tot cas, la guerra, com diu David Alegre a l’entrevista del nostre canal de YouTube, “és un fenomen que quan es posa en marxa pren vida pròpia”.


Més informació:

Review: [Untitled] on JSTOR

Review: [Untitled] Reviewed Work: The Origins of War: Violence in Prehistory. Le Sentier de la Guerre: Visages de la Violence Préhistorique by Jean Guilaine, Jean Zammit, Melanie Hersey Review by: Bill Angelbeck Canadian Journal of Archaeology / Journal Canadien d’Archéologie Published By: Canadian Archaeological Association https://www. jstor .org/stable/41103554

The Origins of War

Stretching across continents and centuries, The Origins of War: Violence in Prehistory provides a fascinating examination of executions, torture, ritual sacrifices, and other acts of violence committed in the prehistoric world. Written as an accessible guide to the nature of life in prehistory and to the underpinnings of human violence.

Article anteriorImatge d’Històries d’Europa a xarxes socials
Proper articlePlom romà al gel de Grenlàndia
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).