L'Hetman d'Ucraïna Pavlò Skoropadski, amb vestit tradicional cosac, amb oficials del seu estat major. Foto: Wikimedia Commons
L'Hetman d'Ucraïna Pavlò Skoropadski, amb vestit tradicional cosac, amb oficials del seu estat major. Foto: Wikimedia Commons

Dins l’amalgama d’estats sorgits a partir de la Revolució Russa (1917), Ucraïna va ser un dels que va obtenir la seva sobirania. Amb la caiguda de l’Imperi Rus i la presa del poder pels bolxevics, moltes nacions van veure arribar el moment de la seva llibertat, i Ucraïna no en fou una excepció.

El novembre de 1917 la Rada Consell ucraïnesa, constituïda ja des de març de 1917 – quan va abdicar el tsar – proclamà una República Popular d’Ucraïna dirigida per un govern socialdemòcrata. Aquest govern va rebre el reconeixement dels Imperis Centrals que estaven immersos en la Primera Guerra Mundial i tenien interessos a l’Europa Oriental. La mateixa Rússia bolxevic va reconèixer també la independència ucraïnesa a partir del Tractat de Brest-Litovsk (3 de març de 1918), signat amb les Potències Centrals.

Els alemanys espolien Ucraïna

La nova Ucraïna era de facto el graner de l’Imperi Alemany. Aquell país – sotmès al bloqueig naval britànic a causa de la Guerra Mundial – estava mancat d’importacions de productes com el blat, tan bàsic per a la vida quotidiana. Com és sabut, Ucraïna és el graner d’Europa i les tropes del kàiser no van trigar a exigir enviaments de cereals al seu país.

Aquestes exigències no foren del gust de la població preeminentment pagesa d’Ucraïna. Els camperols no van trigar a queixar-se de les exigències alemanyes. Alguns aixecaments al camp van fer preocupar als terratinents ucraïnesos i als militars germànics. Al mateix temps, la Rada de Kíiv es mostrà incapaç de controlar les revoltes.

Alemanya comptà amb més estats-titelles a Europa Oriental durant la Primera Guerra Mundial. A part de l’Hetmanat Ucraïnès, van crear un Ducat Unit del Bàltic a les actuals Estònia i Letònia. Fins i tot van posar un monarca alemany a Lituània, el Duc Guillem d’Urach, que es proclamà rei Mindaugas I de Lituània.

La instauració del Segon Hetmanat

Les classes terratinents i urbanes d’Ucraïna s’estaven inquietant per aquestes sublevacions camperoles i van demanar ajuda als alemanys. L’abril de 1918 es va triar a Pavlò Skoropadski (1873-1945) com a nou líder d’Ucraïna. Skoropadski era un militar tsarista d’origen noble que tot i el servei prestat a l’Imperi Rus no deixava de ser conscient de la seva identitat ucraïnesa.

Havent pres el poder a Kíiv, el 29 d’abril de 1918 Skoropadski es proclamà Hetman (líder cosac) d’Ucraïna. El títol feia referència a l’antic Hetmanat cosac, bressol de l’estat ucraïnès. En realitat, el sentit de la paraula Hetman tal com la trià Skoropadski era una prefiguració dels noms dels nous lideratges polítics del segle XX, com Duce, Führer, Caudillo o Conducator.

Segons els historiadors Francisco Veiga, Pablo Martín i Juan Sánchez Monroe, el nou règim era una barreja de tendències monàrquiques, republicanes i dictatorials. Els cosacs van esdevenir el pilar repressor i garant del règim, tal com passaria després, per exemple, amb el Sometent durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera a Espanya (Veiga, Martín i Sánchez Monroe, Entre dos octubres, Alianza Editorial, Madrid, 2017, pàg. 492).

Mapa de l'extensió de l'estat Ucraïnès (Segon Hetmanat) el 1918. Notis que Crimea seguia sense formar-ne part. Foto: Wikimedia Commons
Mapa de l’extensió de l’estat Ucraïnès (Segon Hetmanat) el 1918. Notis que Crimea seguia sense formar-ne part. Foto: Wikimedia Commons

Un estat vassall

Tot i la seva aparent independència, l’Hetmanat de Skoropadski (el nom oficial era Estat Ucraïnès) no deixava de ser un titella del kàiser Guillem II. Els alemanys controlaven sobretot les ciutats, però les tropes de Skoropadski eren les encarregades de requisar els cereals al camp. A causa d’aquests abusos, l’estiu de 1918 es va gestar una revolució anarquista a la zona oriental del país que acabaria esdevenint l’anomenada Makhnovshina, la revolta de l’anarquista Nèstor Makhnó (1888-1934).

Skoropadski també va haver de fer equilibris amb les tropes blanques russes que no deixaven de mirar a Ucraïna com a terra russa a recuperar un cop haguessin vençut als bolxevics. La política de l’Hetman depenia d’intentar mantenir una relació cordial amb els cabdills blancs com Denikin o Wrangel.

Pavlò Skoropadski un cop a l’exili s’establí a Alemanya, país que l’havia avalat al capdavant d’Ucraïna. Allà va continuar donant suport a organitzacions ucraïneses exiliades, però també es va relacionar amb cercles russos blancs, sobretot de la noblesa. Morí l’abril de 1945 en un bombardeig aliat a Baviera.

La fi del Segon Hetmanat

Un cop Alemanya s’hagué rendit (novembre de 1918) el règim de Kíiv es va veure abandonat pels seus valedors germànics. Les tropes del kàiser abandonaren Ucraïna (però no els Països Bàltics, on força soldats van quedar-se per fer front als bolxevics).

Skoropadski no pogué controlar el poder i abdicà com a el 14 de desembre de 1918, exiliant-se a Alemanya. Un Directorat de la República Nacional Ucraïnesa prengué el poder i continuà lluitant per una Ucraïna independent tant de la Rússia volguda pels blancs com de la Rússia bolxevic dels rojos. Símon Petlyura fou la figura més importants de la Ucraïna independent posterior a 1918 que, finalment seria engolida pels bolxevics en diferents etapes.


Més informació:

Entre dos octubres – Alianza Editorial

Alianza Editorial, El siglo XX, parafraseando a Moshe Lewin, fue el “siglo soviético”.

Article anteriorHetmanat cosac, origen d’Ucraïna
Proper articleImatge d’Històries d’Europa a xarxes socials
Vaig estudiar Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona i Història a la Universitat de Girona, així com Llengua Russa a les Universitats de Sant Petersburg i Moscou. Gran apassionat de la Cultura i Història russes, he fet de traductor i intèrpret en vàries ocasions. Actualment em dedico al món del Turisme.