Monument dedicat al qui consideren l'heroi nacional, Khmelnitski, a Kíev. Foto: Wikimedia Commons
Monument dedicat al qui consideren l'heroi nacional, Khmelnitski, a Kíev. Foto: Wikimedia Commons

L’Hetmanat cosac és una etiqueta del segle XIX. Va ser un territori administratiu cosac, en principi depenent de Rússia (que també l’explica com a part de la seva història), considerat antecessor de l’actual estat d’Ucraïna. Va perdurar entre 1648 i 1764. Contemporàniament, va ser conegut com l’Host de Zaporíjia. L’etiqueta deriva de la paraula “Hetman”, que era com s’anomenava el cap de l’exèrcit cosac Zaporíjia.

L'Hetmanat cosac, sobreimresionat a l'actual estat ucraïnès. Era la seva part central, inclosa la capital, Kiev. Es conformava al voltant de la conca del riu Dniéper. Foto: Wikimedia Commons
L’Hetmanat cosac, sobreimresionat a l’actual estat ucraïnès. Era la seva part central, inclosa la capital, Kíev. Es conformava al voltant de la conca del riu Dniéper. Foto: Wikimedia Commons

Els cosacs

Els cosacs van sorgir com a grups d’eslaus seminòmades entre els segles XIII i XV. No se sap ben bé l’origen, se suposa que van baixar a les valls dels rius Dnièper i Don fugint de la invasió mongola al Rus de Kiev al segle XIII. El seu nom deriva de l’ucraïnès kozak i del rus kazak, “homes lliures”. Els cosacs van protagonitzar l’expansió territorial russa en especial la conquesta de Sibèria iniciada per Iermak Timofèievitx (1581-1585). Zaporíjia significa “més enllà dels ràpids” en ucraïnès. És una regió històrica al sud de l’Hetmanat cosac que va donar nom genèric als cosacs ucraïnesos com a organització política i també militar.

Anteriorment als Romanov, el tsar Ivan IV ‘El Terrible’ va arribar a un acord de col·laboració militar amb els cosacs a canvi de protecció. La fama de bons militars i dels seus excesos els van fer cèlebres, apareixent fins i tot l’expressió “beure com un cosac”.

En la documentació de Moscou se l’anomenava “Petita Rússia”, a fonts poloneses, Ucraïna o Cossakia, i a les àrabs i otomanes també anomenaven l’Hetmanat com a “país d’Ucraïna”. El 1613 arriba a Moscou la nova dinastia Romanov, amb Miquel I, que tan sols tenia setze anys. La dinastia perduraria fins a la Revolució Russa. Els cosacs tindrien un paper molt important en el seu ascens, rebent el seu suport incondicional. Aquest suport als tsars per part dels cosacs duraria fins a l’últim moment. Encara van reprimir amb duresa la revolució de 1905 i la majoria van lluitar en la Guerra Civil en contra dels bolxevics. 

La novel·la romàntica russa "Taras Bulba"està ambientada precisament en un cosac que lluita a Ucraïna contra els polonesos. Publicada el 1835, és una bona mostra de la visió que tenen els russos sobre la història d'Ucraïna. Foto d'un segell rus representant el personatge Taras Bulba, Wikimedia Commons.
La novel·la romàntica russa “Taras Bulba” està ambientada precisament en un cosac que lluita a Ucraïna contra els polonesos. Publicada el 1835, és una bona mostra de la visió que tenen els russos sobre la història d’Ucraïna. Foto d’un segell rus representant el personatge Taras Bulba, Wikimedia Commons.

La revolta antipolonesa de 1649

L’any 1648 els cosacs vassalls de Polònia es van aliar amb els d’Ucraïna en contra dels nobles polonesos. Això va crear una guerra que va durar de 1648 a 1654. La conseqüència directa va ser la repartició d’Ucraïna entre Rússia i Polònia. Com a resultat, es crearia l’Hetmanat, el qual va quedar sota protecció russa. No va ser l’únic territori cosac, ni eren pas un moviment unitari. Altres cosacs, com Stenka Razin, van intentar crear una república cosaca igualitària a Astrakhan el 1670. Les guerres de Rússia amb Polònia de 1654-1667 (de fet, una continuació de la ucraïnesa) i amb Suècia de 1656-1658 van augmentar molt la pressió fiscal, el que va afavorir l’adhesió a les revoltes.

La principal revolta va ser la de l’Ataman (càrrec de comandament militar cosac, com hetman) Bogdan Khmelnitsky de 1648 a 1657. A diferència d’Stenka Razin, que va acabar esquarterat a Moscou, Bogdan Khmelnitsky va esdevenir una llegenda de la resistència cosaca i un mite romàntic per als ucraïnesos. Bogdan Khmelnitsky és considerat el fundador de l’estat ucraïnès. En conseqüència, l’inici cronològic de l’Hetmanat cosac es fa coincidir amb l’inici de la revolta.

Al segle XVI els khanats mongols s’esfondraven i Rússia els substituïa. Els cosacs es van fer forts a l’actual Ucraïna i al Don. Altres cosacs com els zaporoges van esdevenir una tropa mercenària, posteriorment coneguts com a cosacs de la Mar Negra.

El Tractat de Pereiàslav

Aquests fets van portar a la controvertida signatura del Tractat de Pereiàslav l’any 1654, signat a la ciutat ucraïnesa homònima entre els cosacs de Zaporíjia, encapçalats per Bogdan Khmelnitsky, i el tsar Aleix I.

El tractat és controvertit, perquè totes les còpies originals van desaparèixer. Per tant, es desconeixen amb exactitud quines van ser les concessions del tsar als cosacs. Ni les contraprestacions. Es coneixen les cartes d’anys anteriors, on el líder Bogdan Khmelnitsky, sustentat per les seves victòries contra els polonesos, demanava la ciutadania russa al tsar per als seus cosacs de Zaporíjia.

La revolta cosaca es va transformar en guerra russo-polonesa, que no es va acabar fins al 1667, amb la signatura del tractat d’Andrússovo. Un segon Tractat de Pereiàslav l’any 1659, ja signat pel fill de Bogdan Khmelnitsky, comportava restriccions per als cosacs. Era conseqüència precisament, dels pactes de l’any anterior entre Rússia i les Dues Nacions (Polònia i Lituània).

El Tractat d’Andrússovo de 1667, conclòs sense cap representació de l’Hetmanat cosac, va dividir l’estat cosac en dos. Una part polonesa i, separada pel Dnièper, una de russa al marge esquerre. Bielorússia continuava sent polonesa i Kiev hauria de romandre sota control rus.

El Tractat d'Andrússovo representava una visió diferent. Mentre que pels russos era un intent d'unificació dels pobles eslaus, per als ucraïnesos representava la partició del país entre dues potències (Moscou i Polònia). Retrat del líder cosac Bodgan Khmelnitski. Foto: Wikimedia Commons
El Tractat d’Andrússovo representava una visió diferent. Mentre que pels russos era un intent d’unificació dels pobles eslaus, per als ucraïnesos representava la partició del país entre dues potències (Moscou i Polònia). Retrat del líder cosac Bogdan Khmelnitski. Foto: Wikimedia Commons

La dependència de Rússia i els intents per deslligar-se

A la guerra contra Rússia, va seguir la de Les Dues Nacions (Polònia i Lituània) amb els otomans. Llavors, al sud de l’estat de l’Hetmanat cosac dels Zaporíjia hi havia el Kanat més antic descendent de l’Horda d’Or, el de Crimea, en mans dels tàtars. I els otomans controlaven els Balcans. Al Tractat de Bútxatx de 1672, que va ser només una pausa en un conflicte, va aparèixer l’Estat d’Ucraïna.

Una altra característica dels cosacs, també dels ucraïnesos, a banda de la fidelitat al tsar i la seva feresa militar, va ser la seva religiositat. Ortodoxa, és clar. En llarg del segle XVIII l’Església va perdre progressivament la seva autonomia tradicional i el seu caràcter “ucraïnès”. El metropolità ortodox de Kíev va ser transferit el 1686 de l’autoritat patriarcal de Constantinoble a la de Moscou. Tot i que els eclesiàstics ucraïnesos van guanyar una enorme influència a Rússia, ja no seria el mateix.

Aquestes restriccions comportaren aixecaments com el de l’Ataman Ivan Stepànovitx Mazepa el 1708. Mazepa, possiblement d’origen rutè, havia participat en la Batalla decisiva de Poltava en favor del tsar Pere I. Però va canviar de bàndol, en témer ser substituït a Ucraïna, el que li va comportar ser anatematitzat per l’Església russa. Anatema que perdura fins a l’actualitat. “Mazepista” va ser un mal nom que els russos van donar a tot ucraïnès que refusés Rússia. Tractat com a traïdor pels russos, i fins i tot per l’URSS, la seva figura no seria reivindicada com a “nacional” pels ucraïnesos fins a partir de la seva independència després de caiguda l’URSS.

L'Hetmanat cosa l'any 1751, poc abans de ser dissolt. La part lila és Zaporozhian. Foto: Wikimedia Commons
L’Hetmanat cosac l’any 1751, poc abans de ser dissolt. La part lila és Zaporozhian. Foto: Wikimedia Commons

El final de l’Hetmanat cosac

Amb l’excusa d’aquestes revoltes, l’autonomia dels cosacs Zaporíjia fou severament restringida. Caterina II de Rússia va abolir oficialment el càrrec d’hetman l’any 1764. Pel que aquesta data es considera la fi de l’Hetmanat. 

Encara, entre els anys 1764 i 1781 l’Hetmanat cosac es va incorporar com a govern de la Petita Rússia sent dirigida per Pyotr Rumiàntsev el 1775, poc després que Rússia s’annexionés els territoris cedits per l’Imperi Otomà en virtut del Tractat de Küçük Kaynarca (1774). Finalment, Caterina la Gran va dissoldre del tot l’Hetmanat i va incorporar el territori a la província russa de Novorossiya. Les darreres reminiscències de l’Hetmanat, el seu sistema administratiu, van ser definitivament derogats l’any 1781.

Article anteriorLa ceràmica sigil·lada, icona romana
Proper articleUcraïna entre Rússia i l’Imperi Alemany: el Segon Hetmanat
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).