Peça de ceràmica sigillata i el seu motlle (La Graufesenque, Millau, França). Autor: Eugeni Juny
Peça de ceràmica sigillata i el seu motlle (La Graufesenque, Millau, França). Autor: Eugeni Juny

La principal troballa d’una excavació arqueològica de cronologia antiga és la ceràmica. L’anomenada terra sigillata fa referència al món romà. Quan els arqueòlegs del futur excavin el nostre món, segurament serà el plàstic. A vegades, és més útil un petit tros ceràmic que una vistosa joia. El material ceràmic no desapareix amb el pas dels anys. Com a molt, s’esmicola i això fa que sigui omnipresent als jaciments. Aquesta gran presència de ceràmica ha permès de catalogar-la i que hagi esdevingut el principal fòssil director als jaciments. Aquest concepte indica la presència d’un element per a datar els estrats o capes de terra i material que els arqueòlegs van enretirant ordenadament.

El concepte fòssil director és manllevat de la geologia. Es refereix a aquell element que per si sol, defineix un estrat cronològicament, així com l’identifica amb una cultura concreta. Per les seves característiques, ceràmica i monedes juguen aquest paper a la perfecció.

La importància arqueològica de la ceràmica rau en el coneixement cada tipologia, així com el seu marc temporal i espacial concret. Això permet situar temporalment l’estrat on és trobada i tots els materials que pugui contenir.

Ceràmica segellada

Una de les ceràmiques més identificables és l’anomenada terra sigillata (TS). La seva presència és sinònim de món romà. Concretament, a la taula del món romà, ja que la producció sigillata se circumscriu a la vaixella de taula. Com a principal característica tècnica, era feta a motlle i no a torn com la immensa majoria de vasos des de l’aparició d’aquest estri. No era una tècnica destinada a la creació de grans recipients.

Grafiti de recopte de producció de sigil·lada (La Graufesenque, Millau, França). Font: wikimedia.
Grafiti de recopte de producció de sigil·lada (La Graufesenque, Millau, França). Font: wikimedia.

El tret distintiu perceptible a simple vista és el vernís vermellós que cobreix les peces, que dona una superfície brillant i poc porosa. Vista més en detall i a condició de tenir bona part de la peça, es pot comprovar la causa de la seva denominació. Les formes de sigillata duen un segell de l’artesà o taller que les produí, normalment a la base del recipient. Només a la Graufesenque, s’han trobat 100.000 incisions de segells de 600 artesans diferents.

A part d’aquests trets comuns, la procedència de les peces han donat lloc a fins a quatre subtipus, la itàlica, sudgàlica, hispànica i africana. La producció d’aquest tipus ceràmic sorgí al nord de la península Itàlica al darrer quart del s. I aC i durant un segle. Al cap d’uns cinquanta anys es començava a produir a la Gàl·lia i un quart de segle posterior, a Hispània. Finalment, les factories de sigil·lada arribaren a les províncies africanes, on es produí fins al segle VI dC.

El complex de la Graufesenque

Tot i que s’han documentat més de cinquanta centres distribuïts en diverses àrees de la Gàl·lia, el jaciment més representatiu de la producció de TS sudgàlica és ubicat al sud de França, a la Graufesenque. No és un jaciment gran ni vistós, però les diferents campanyes d’excavació l’han situat com el principal centre de producció de TS del segle I dC. Tant és així, que va crear una àmplia zona d’influència al voltant seu on es van instal·lar diversos tallers, el que ha donat nom a tot el conjunt com a grup de La Graufesenque. La seva activitat es va allargar fins al 120 dC.

La seva ubicació, amb una extensió d’unes 20 ha a la confluència dels rius Tarn i Dourbie, no fou casual. La disponibilitat d’aigua era bàsica per a la preparació de l’argila, i un canal procedent de la Dourbie travessava l’enclavament, just davant del barri dels tallers. L’aigua corrent era emprada per a la neteja de l’argila per decantament a la bassa situada a l’extrem de la canalització.

El jaciment presenta una zona de temples, una d’habitatges i sobretot, tallers ceràmics. L’àrea sagrada, delimitada per un mur, ocupa la part central del jaciment i allotjà successius temples. En aquest indret s’hi localitzà un cap de la deessa Minerva, que s’ha volgut presentar com a divinitat protectora dels terrissaires.

El factor diferencial del jaciment són els tallers. El seu estudi ha permès conèixer la tècnica productiva i els mitjans esmerçats. Un element molt interessant és la documentació de grafitis incisos sobre diverses centenes de fragments ceràmics. Escrits en una barreja de llatí i gal, eren recomptes de les peces produïdes pels terrissers. La informació que contenen és valuosa, ja que indiquen el nom de terrissers juntament amb els lots i tipus de vasos produïts.

La matèria primera

Vista parcial de la Graufesenque amb el canal (Millau, França). Autor: Eugeni Junyent
Vista parcial de la Graufesenque amb el canal (Millau, França). Autor: Eugeni Junyent

Per a la producció calia un tipus determinat d’argila. Aquesta havia de presentar una baixa concentració de quars i no necessitar desengreixant per al seu treball. Per aquesta raó, els tallers eren situats prop de les zones riques en aquest tipus d’argila. Aquesta era decantada, purificada i emmagatzemada en petites basses que encara són parcialment visibles a la Graufesenque.

Pel que fa a la capa d’engalba, aquesta no tenia una finalitat purament decorativa. Aquest tractament segellava la porositat de la pasta, cosa que eliminava la possibilitat de restes de menjar i, per tant, d’infeccions. Abans d’aplicar-ho sobre la peça, el material es deixava decantar. D’aquesta manera, aquesta capa exterior es petrificaria a una temperatura inferir que la requerida en la cuita.

La peca de TS havia de quedar aïllada de les flames i el fum durant la cocció, i coure’s en una atmosfera oxidant. Per aconseguir-ho, es requerien forns tubulars, amb un rendiment tèrmic inferior als de flama oberta. Per aquesta raó, aquest tipus de forns requerien arribar a una temperatura molt alta, entre 1050 i 1100 graus Celsius.

Els forns

Un dels forns de la Graufesenque, l’anomenat actualment el “gran forn”, presenta una estructura de pedra quadrangular de 6,8 m d’ampla 11,3 de llarg. La pedra era un bon material de construcció, ja que era resistent a la temperatura. A la part inferior, un passadís d’1 m d’alçada cobert amb volta de canó allotjava el foc, amb l’entrada pel sud.

Calien moltes hores per a arribar a la temperatura necessària, de manera que la tasca de control del forn s’allargava diversos dies fins a obtenir una cuita correcta. Les peces a coure era disposada en diferents pisos. Aquests eren separats per plaques ceràmiques sostingudes per tubs ceràmics que, alhora, canalitzaven l’aire calent procedent de l’espai del foc. D’aquesta manera, l’espai de cocció assolia la temperatura sense contacte directe amb el foc.

S’han fet diversos càlculs, i depenent de la mida, es podien encabir d’entre 10.000 i 40.000 vasos en una mateixa cuita. Altres jaciments presenten el mateix sistema de forn per a la producció de sigillata. Com a diferència, s’ha documentat que el cos d’aquests forns era de planta circular. En aquest cas, les canalitzacions ceràmiques dirigien l’aire calent per l’interior del mur perimetral que tancava la cambra de cocció. És el mateix sistema emprat per escalfar les sales càlides a les termes públiques i els balnea de les domus benestants.

Ja al segle II, entraren en funcionament a la Graufesenque nous tallers amb forns més petits ubicats en el que havia estat l’emplaçament d’antics santuaris. En aquest espai també s’hi instal·laren piques per a treballar el fang, així com un espai d’emmagatzematge. tmabé hi havia un espai obert cobert per una marquesina, probablement on es comercialitzaria la producció al detall.

Vasos que expliquen històries

L'anomenat "gran forn" de la Graufesenque (Millau, França). Autor: Eugeni Junyent
L’anomenat “gran forn” de la Graufesenque (Millau, França). Autor: Eugeni Junyent

Un element a destacar de la TS és la decoració. Aquesta variava segons la procedència. Hi ha molts tipus de peces llises, i d’altres amb decoració geomètrica o vegetal, i també amb representacions de figures humanes i animals. Segurament, serien peces més cares.

Només a la Graufesenque, s’han trobat 2000 motius diferents. L’estudi de l’evolució de la decoració ha portat a classificar fins a set períodes productius. Els gustos canviaven, i la ceràmica s’hi adaptava explicant el paper dels déus i herois. A la superfície dels vasos s’hi podia veure els treballs d’Hèrcules, Apol·lo tocant la lira, Baccus, Eros i Psyché, etc. La representació d’animals també ens diu que els romans coneixien el senglar, el cérvol, l’àliga, el llebrer…

… i les històries i la sigil·lada viatgen

Dos dels inventaris descoberts a la Graufesenque presenten recomptes de 25.000 i 34.000 peces, cosa que confirma la capacitat dels forns. L’abast de la producció del complex queda evident també en els nombrosos abocadors. Aquest contenen restes de centenes de milers de vasos desestimats, fos per una pasta defectuosa o perquè la cuita no havia donat el color adequat. Alguns d’aquests vasos deficients, encara estan apilats des de fa 2.000 anys.

La ceràmica produïda a la Graufesenque es va estendre per tot l’occident de l’imperi, però també al nord i a l’orient, ja que se n’han localitzat restes a la Germania, a Grècia, a Síria i a les costes de la mar Negra.

La ceràmica sigillata és present a multitud de jaciments d’època romana, per no dir a tots. Ja al segle I dC, el comerç portà la ceràmica segellada a les províncies orientals on, seguint els models itàlics, s’hi endegà la producció durant els dos segles següents. Donat que els costos de transport terrestre eren elevats, les zones de producció acostumaven a estar prop de la costa, per tal d’embarcar-la.

Hi ha constància de tallers a l’illa de Samos, a les regions d’Èfes i Pèrgam i també a Síria. Més enllà de les zones de producció, el comerç portà a aquest tipus de vaixella als triclinis d’arreu. Es pot afirmar que la terra sigillata ha esdevingut un dels símbols arqueològics de la Roma imperial.


Més informació:

Documentaire Graufesenque Millau Communication

Documentaire la Graufesenque * Client : Conseil Départemental Aveyronhttps://millau-communication.com/Agence de communication à MillauConseil | Création de s…

Article anteriorOmbres sobre els Balcans, retrat de la Iugoslàvia d’entreguerres
Proper articleHetmanat cosac, origen d’Ucraïna
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.