La interpretació dels anells dels arbres ens dón informació sobre el clima del passat. (Font: wikimedia)
La interpretació dels anells dels arbres ens dón informació sobre el clima del passat. (Font: wikimedia)

El canvi climàtic és una vegada i una altra a primera línia als mitjans de comunicació. Desgel dels pols, rècords de temperatures altes i catàstrofes naturals on abans no ocorrien omplen sovint els davantals dels noticiaris.

L’actual consciència dels canvis i tots els condicionants que se’n deriven fa que de nou, potser volem exportar al passat punts de vista i preocupacions actuals. L’objectiu pot apuntar a un dels fenòmens històrics més estudiats, la caiguda de l’imperi Romà d’occident. Aquest fou un procés lent i provocat per múltiples factors. El condicionant climàtic fa uns anys no apareixia als llistats de causes i cal tenir-lo també en compte.

Les pel·lícules “de romans” es poden classificar segons diferents paràmetres. Posem per cas, entre aquelles que ambientades durant la caiguda de l’imperi Romà i les que ens situen durant el període d’esplendor. A primer com d’ull, és fàcil de distingir-les. A les primeres, la meteorologia acostuma a ser freda i gris, mentre que a les que ens expliquen l’expansió i l’èxit imperial, normalment hi fa bon temps. Caloret.

Això fou realment així? Va ser casualitat que Roma s’expandís i arribés al màxim esplendor durant una època de temps càlid i estable? I encara més, la fi d’aquestes condicions ambientals tingueren repercussió també en l’ensorrament de l’imperi occidental?

Optimum climàtic romà

A finals dels anys 90 del segle XX s’encunyà el terme optimum climàtic romà, que descriu les condicions climàtiques que afectaren Europa i el nord de l’Atlàntic a partir del 250 aC. Les temperatures marcaren un ascens fins al segle V dC en el també anomenat Roman warm period o període càlid romà.

Els indicis que van donar lloc a aquest concepte es basen en l’estudi de restes de pol·len, gel de les glaceres, sediments del fons marí i closques de mol·luscs. Tots aquests registres convergeixen en establir un augment de les temperatures. En el que ja no hi ha tanta coincidència és en el període afectat. Possiblement, perquè són mostres provinents de diferents regions del continent.

Centrant-nos en les proves obtingudes directament en territori romà, el pol·len del nord de la península Ibèrica situa l’augment entre 250 aC i 450 dC. Pel que fa a les glaceres, demostren que als Alps, això tingué lloc entre el 100 aC i el 400 dC. Aquest optimum ha estat considerat un dels agents de l’èxit romà.

Causes de la caiguda

Els historiadors han enumerat nombrosos factors que, a parer d’uns i altres, donaren lloc a la caiguda de l’imperi. El procés fou llarg i complex, i la llista proposada és gairebé inacabable. Des de causes evidents com la corrupció a Roma i la incapacitat i mala gestió de molts dels emperadors fins a l’aparició del cristianisme. La crisi econòmica i la pressió dels «bàrbars» sobre el limes també van empènyer l’imperi a l’extinció, i encara apareixen factors menys recurrents, com una possible intoxicació generalitzada per partícules de plom. Aquestes es trobarien a l’aigua, canalitzada per tubs de plom, i també en productes com el maquillatge, afectant la salut de molts romans.

Canalitzacion de plom de cronologia romana (Musee Départamental Arles Antique, Arles, França). Autor: Eugeni Junyent
Canalitzacions de plom de cronologia romana (Musée Départamental Arles Antique, Arles, França). Autor: Eugeni Junyent

Siguin o no fets correlacionats, el període de variabilitat climàtica coincidí amb importants fets a l’imperi. Una sequera del segle III dC fou coetània de les invasions bàrbares emmarcades a l’anomenada Crisi del segle III. En canvi, l’augment de pluges del s. IV fou paral·lel a una certa recuperació romana, amb el regnat de Constantí. El nou descens dels indicadors pluviomètrics coincidí amb la caiguda definitiva de l’imperi.

Registres climàtics

Tot i que ja el 1917 sortiren a la llum publicacions (1) referents a l’efecte del clima en la història de l’Imperi, cada vegada tenim més dades sobre la seva evolució. En els darrers decennis, la climatologia ha esdevingut una altra de les ciències que, combinada amb dades arqueològiques, aporta informació rellevant del passat. Això, afegit al fet que coneixem de primera mà el poder dels canvis del medi en l’actualitat, ens fa pensar que estem en disposició d’entendre els efectes de processos similars en el passat.

Un estudi del 2011 que pren com a font registres de precipitacions i temperatures a l’Europa central dels darrers 2500 anys mostra un punt d’inflexió el 250 dC. Fins aquell moment, els més de 9000 mostres preses a partir de l’estudi dels anells dels arbres, el nivell de pluges estava lleugerament per sota de la mitjana. Aquest fet anava lligat a una temperatura força estable.

La dendrocronologia és la tècnica d’interpretar els anells de la fusta dels arbres per conèixer l’edat d’aquest. Alhora, els anells també donen informació sobre el clima. Segons el seu gruix, corresponen a un any amb alta o baixa pluviometria.

A partir del 250 començà un període d’una gran variabilitat climàtica que s’allargà tres segles fins més enllà de la caiguda de l’imperi d’occident. Els registres contemplats indiquen que les temperatures oscil·laren de forma molt pronunciada. Paral·lelament, la pluviometria minvà de forma important a mitjans del segle III dC, per augmentar sobtadament al segle IV i davallar encara per sota dels valors inicials al cap d’un segle. Aquests canvis abruptes respecte als períodes anteriors, de segur afectaren la vida dels habitants del continent.

Repercussions del clima

Efectes d'un període de sequera (Autor: Eugeni Junyent)
Efectes d’un període de sequera (Autor: Eugeni Junyent)

Els canvis sobtats de les condicions climàtiques tenen afectacions generals en àmbits com l’economia, l’alimentació i la salut. Avui sabem que la variabilitat climàtica és un factor que pot influir en el nivell del mar, alhora que condiciona els recursos hídrics. Aquest darrer fet és particularment crític en el cas de Roma, que dedicava una especial atenció al tractament i aprofitament de l’aigua. La tecnologia romana la canalitzava i aprofitava mitjançant grans obres d’enginyeria. L’objectiu d’aqüeductes i preses era abastir les ciutats i irrigar els camps d’una civilització que, contràriament a la grega, havia nascut amb els peus a terra. Roma havia estat inicialment un poble d’agricultors.

Un equip de Cambridge ha desenvolupat una nova tècnica basada en la mesura dels isòtops d’aigua a les estalactites de les coves. Els isòtops pesats són més presents en èpoques de sequera, en les que es dóna una major evaporació de l’aigua.

Les variacions de temperatura i règim de pluges afectaren necessàriament la disponibilitat d’aigua i, per tant, l’agricultura i l’abastiment d’aliments, per a persones i animals. Una variació d’aquesta mena tindria unes afectacions en els preus i, possiblement podrien augmentar les probabilitats de conflictes. Més encara en una economia preindustrial basada sobretot en l’agricultura, afavorida fins al moment per temperatures temperades combinades amb un alt grau d’humitat. En canvi, el descens de pluges i l’oscil·lació tèrmica provocarien sequeres, fatals per a la producció del camp. Aquestes afectacions pel que fa a l’alimentació donaren lloc a migracions des del nord cap al sud.

Les baixes temperatures glaçaren a l’hivern cursos d’aigua tan importants a com el Rin, cosa que va permetre de creuar-lo en direcció sud. No calien ponts, i els germànics augmentaren enormement la pressió sobre el limes, que s’esquerdava.

Les pestes de Roma

Més enllà de la producció agrícola, les malalties són un altre aspecte sensible als canvis ambientals. En aquest àmbit, alguns autors, defensen el paper de les malalties infeccioses en el procés de liquidació de l’imperi.

Aquestes noves condicions climàtiques veieren l’arribada de pandèmies que afectaren marcadament la població. El 250 dC, arribava a Roma l’anomenada Pesta Cebriana. Durant quinze anys feu estralls. Tot i que no és possible conèixer l’abast amb exactitud, podria haver provocat més baixes que una altra pandèmia, ocorreguda gairebé un segle abans. Textos d’Atenes apunten a una mortalitat d’unes 5000 persones al dia.

La de Cebrià, el bisbe de Cartago que va descriure-la, no havia estat la primera pandèmia a caure sobre l’imperi. Ja a mitjans del segle II, la Pesta antonina havia delmat la població romana, en un episodi de grans repercussions que ha estat vist com l’inici del final de l’imperi.

Al segle VI, quan l’imperi d’occident ja no existia, el d’orient també patiria una nova pandèmia, la Pesta de Justinià. A partir del 541 dC i durant dos segles, la població minvà en entre 25 i 50 milions de persones. El factor desencadenant fou un bacteri, el mateix que al segle XIV, donaria lloc a la famosa Pesta Negra.

Malgrat sequeres i pandèmies, no es pot afirmar que el clima, per si sol, donés lloc a la caiguda de l’imperi d’occident. Fou un condicionant més. Les condicions ambientals no ajudaren a la resolució dels problemes que ja s’havien generat al si de l’Imperi, del que ja en sabem el final. No sabrem mai si, amb unes condicions més benignes, l’Imperi hauria resistit uns segles més. De fet, l’Imperi d’orient encara aguantaria mil anys més.


Notes:

(1) Huntington, Ellsworth. Climatic change ans agricultural exhaustion as elements in the fall of Rome. a Quaterly Journal of Economics, XXXV (1917). Pàg. 173-208.

Article anteriorJavier Barraycoa i la Revolució Russa
Proper articleOmbres sobre els Balcans, retrat de la Iugoslàvia d’entreguerres
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.