L'editorial té una col·lecció sobre llibres suposadament d'història. En concret, el de la Revolució Russa es pot trobar a les biblioteques catalanes als prestatges d'història, amb total impunitat. Captura del web de l'editorial.
L'editorial té una col·lecció sobre llibres suposadament d'història. En concret, el de la Revolució Russa es pot trobar a les biblioteques catalanes als prestatges d'història, amb total impunitat. Captura del web de l'editorial.

Crida l’atenció com es tria un autor per a escriure sobre un tema. En aquest cas, Javier Barraycoa no té cap treball sobre la temàtica, ni havia escrit abans res sobre la qüestió, ni tan sols és historiador. Malgrat això, l’editorial Almuzara li va encarregar La Revolción Rusa (2020) per a la seva col·lecció de Esto no estaba en mi libro. Barraycoa també va ser l’autor dels volums de la mateixa col·lecció sobre el carlisme, i sobre Catalunya. És sobradament coneguda la faceta pseudohistòrica de Javier Barraycoa, amarada de política, i la seva militància contra l’independentisme català, que l’impulsa a tergiversar la història de Catalunya. Però, i Rússia?

No deixa de ser un salt important, passa de tergiversar la història del país on vius, a fer-ho d'un país del qual desconeixes pràcticament tot i amb el qual l'única relació prèvia visible és el seu odi a lo "rojo i separatista". Contra el separatisme ja escriu, faltava contra "lo rojo". Altra explicació que justifiqui l'encàrrec d'aquest volum a un filòsof com Barraycoa, es fa difícil.
No deixa de ser un salt important, passa de tergiversar la història del país on vius, a fer-ho d’un país del qual desconeixes pràcticament tot i amb el qual l’única relació prèvia visible és el seu odi a “lo rojo y separatista”. Contra el separatisme ja escriu, faltava contra “lo rojo”. Una altra explicació que justifiqui l’encàrrec d’aquest volum a un filòsof com Barraycoa, es fa difícil.

Com sempre, les descobertes de grans veritats i les suposades mentides

Com fa la pseudohistòria, ja la temàtica de la col·lecció insinua que hi ha quelcom ocult que no s’explica, i ells, grans herois i campions de la veritat absoluta, ho destaparan. I en aquest camí no s’estan d’obviar, evidentment, el que no els interessa. Ja a la portada en tenim la primera. Es fan tres preguntes amb la suposada intenció d’atreure el potencial lector amb suposades contradiccions / anècdotes, aparentment cridaneres.

La primera pregunta:

“Sabia que Marx era un jove i devot protestant abans de proclamar el materialisme ateu?”

La resposta a aquesta pregunta, és òbvia: i? Darwin era llicenciat en Teologia, fet que no li va impedir escriure l’Evolució de les espècies. Negar l’evolució intel·lectual que es produeix gràcies als coneixements i evidències científiques, és una creença pseudohistòrica. Per als pseudohistòrics, els seus postulats són inamovibles, donat que es basen en la fe més que no pas en la raó. Marx tenia vint-i-nou anys quan va publicar el Manifest Comunista. Que de més jove havia rebut, com tothom, la influència social pròpia de la seva època contradiu el que va estudiar i publicar? Evidentment, no.

A aquesta pregunta hi ha un altre parany. L’etiqueta “materialisme ateu” és una enganyifa. L’ateisme marxista va ser obra del marxisme-leninisme, no pas de Karl Marx. I el materialisme és un concepte econòmic, una teoria històrica. La premissa bàsica de la qual és la creença en què les classes socials i l’apropiació dels sistemes de producció, són els han mogut la història de la humanitat. No és un fet únic i exclusiu per a la Revolució Russa.

Si la primera pregunta barreja inadequadament conceptes teòrics economicistes amb religiosos, la següent proposa una mena de salvatgisme (en el sentit antropològic del segle XIX) en el fet comunista.

La segona pregunta:

“I que la Rússia comunista va intentar crear un supersoldat entrecreuant orangutans i humans?”

La dèria per cercar els millors soldats existeix d’ençà que existeixen els exèrcits. No és pas cap dèria exclusiva comunista. Des dels immortals perses fins als gegants de Potsdam. Novament, per tant, Barryacoa barreja peres i pomes. L’experiment per barrejar espècies mitjançant la inseminació artificial va ser del científic Ilya Ivánovich Ivanov, una autoritat mundial en la matèria. De fet, Ilya Ivánovich Ivanov, va començar a estudiar la inseminació entre diverses espècies influïdes per Darwin, qui ja havia documentat aquesta situació a la natura.

Per cert, que aquest tema és sobradament conegut. “No és res que no t’expliquessin”. Es pot “descobrir” fàcilment per internet, per exemple a Història de National Geogràfic.

Quan va decidir fer el salt, i passat als humans, va trobar suport en l’Institut Pasteur de París el 1925! No pas a l’URSS comunista! Van ser els resultats decebedors de les investigacions a Europa Occidental el que provocar que se li acabessin els diners. Llavors, Ilya Ivánovich Ivanov va acceptar la invitació per anar el 1928 cap a Rússia. I sí, allà el boig Stalin li va continuar subvencionant les proves, però amb idèntic resultat: cap.

I la tercera pregunta que es fa és:

“Que es va fer un judici a Déu i se’l va condemnar a mort?” 

A les 3 primeres frases de la portada ja es descobreixen els 3 pilars ideològics del llibre: “el comunisme és ateisme”, els “comunistes són salvatges” i els “comunistes són uns sacrílegs”. Llàstima que tots tres arguments són un cherry picking de manual.

Una de les proves dels Judicis de Déu era obligar algú a ficar les mans en aigua bullent. Si l’acusat es cremava, és que era culpable, si no s’esperava una intervenció divina. Una altra consistia en la immersió. Si s’ofegava, és que era culpable. A la imatge, la prova amb el ferro roent. Evidentment, l’Església mai s’equivocava, perquè sempre es cremaven o s’ofegaven. Foto: Wikimedia Commons

Aquí, el primer que cal dir per part d’un historiador, més enllà de l’anècdota de seure al banc dels acusats al mateix Déu, és què és un Judici de Déu. També conegut com a Ordalia. Perquè sí els bolxevics van fer aquesta escenificació, en llarg de segles el cristianisme havia realitzat judicis basats en la “Justícia Divina”. Cal suposar, per tant, que tan ridícula hauria de ser una cosa com l’altra. La diferència és que als Judicis de Déu es matava gent.

Com que, evidentment, no podien portar a Deú in person, el que van seure al banc dels acusats va ser una Bíblia. Es va fer un judici formal durant 5 hores, amb testimonis a favor de la condemna (històrics) i per la defensa al·legant “demència”.

El president del tribunal, Lunacharski, era un expert en religió i història format a Occident. El context, per tant, indica que la intenció del judici era tot el contrari del que s’insinua al llibre. Era el 1918. El tsar encara era viu. S’estava produint una revolució iconoclasta, com a resposta del suport de l’Església a l’estament tsarista. El judici era un acte propagandístic destinat a apaivagar els ànims de la població.

La qualitat tècnica del llibre

El primer que sobta d’un llibre que et vol explicar el que “no estava al teu manual sobre la Revolució Russa”, és la seva manca total de notes i de bibliografia. No n’hi ha. És a dir, que el contrast de les informacions que aporta, és impossible.

El llibre es presenta amb tres frases, la primera per desacreditar la història com a disciplina científica humanística (típic pseudohistòric), de Tolstoi. La segona d’un clàssic alemany del romanticisme, Friedrich Hölderlin, completament fora de lloc. I la tercera, la més interessant, de l’arquebisbe ucraïnès Andrey Sheptytsky. “Aquest règim només es pot explicar com un cas de possessió diabòlica col·lectiva”. No indica quin règim, si el nazi o el comunista, a ambdós es va enfrontar aquest religiós.

La frase podria pertànyer a una falsificació soviètica per embrutar la imatge dels nacionalistes ucraïnesos, en crear una carta que hauria enviat Andrey a Hitler i Himmer felicitant-lo per la conquesta d’Ucraïna i tot criticant el règim comunista.


Més informació:

Aprofitant el centenari de la Revolució Russa, es va editar un llibre col·lectiu amb els editors Andreu Mayayo, José Manuel Rua i Antoni Segura. Al llibre hi participen 36 autors. Cap d’ells és Javier Barraycoa. Per què? Perquè és un filòsof, no pas un historiador.

Centenari de la revolució russa (1917-2017)

El segle XX va ser, sens dubte, el de les revolucions, i en especial el de la revolució russa. A partir del 1917, els esdeveniments que van tenir lloc a l’antic imperi tsarista van traspassar fronteres i van sacsejar els fonaments de tota mena de societats, independentment de la identitat nacional, el credo religiós, l’estructura econòmica i la forma política.

Article anteriorSàtires i titulars
Proper articleRoma i el clima
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).