Els espectacles, com a forma de desviar l'atenció de la població respecte d'altres problemes, és una crítica feta per Juvenal al segle IdC de plena actualitat. Representació de lluita de gladiadors a l'amfiteatre de Tarragona amb motiu del festival Tarraco Viva del 2011. Autor: Eugeni Junyent
Els espectacles, com a forma de desviar l'atenció de la població respecte d'altres problemes, és una crítica feta per Juvenal al segle IdC de plena actualitat. Representació de lluita de gladiadors a l'amfiteatre de Tarragona amb motiu del festival Tarraco Viva del 2011. Autor: Eugeni Junyent

Vivim en el món del mass media mogut a cop de titulars. Són frases ocurrents, curtes, sovint sense fons ni contingut, que a costa de repetició esdevenen una falsa veritat. I per donar-los volum, es recorre als clàssics encara que la traducció no sempre respecti el missatge del text original. Però ja se sap, si fa tuf de “clàssic”, hom no hi donarà gaires voltes.

Retrat de Juvenal per S. H. Gimber, 1837. (Font: wikimedia)
Retrat de Juvenal per S. H. Gimber, 1837. (Font: wikimedia)

Qui no ha sentit allò de mens sana in corpore sano? A partir d’aquest lema es convida a la gent a fer exercici, a guanyar salut i buscar un equilibri entre la cura del cos i la preparació de la ment.

Doncs bé, aquesta frase fou escrita al segle I dC i el seu significat no és ben bé el mateix. Lluny de ser una fita voluntària, el poeta romà Juvenal demanava als déus de rebre una ment sana en un cos també sa. No estava a l’abast de qui ho demana fent exercici, sinó que era, senzillament, un prec a les divinitats.

Un autor anterior, Horaci, ens ha llegat una altra expressió que també ha fet fortuna. Concretament, una de les seves odes1 acaba amb la frase carpe diem, quam minimum credula postero, o sigui, “pren el dia i confia mínimament en el futur”.

La Sàtira, gènere romà

Un comú denominador entre aquests poetes són les sàtires. Aquest gènere literari no existia a l’antiga Grècia, sinó que apareix amb els autors romans. Els poetes critiquen actituds socials o situacions que consideren poc adients. Vindria a ser el «Polònia» de l’antiguitat.

Decim Juno Juvenal, a finals s I dC, ridiculitzava la ciutat de Roma i la seva realitat. Les incomoditats, sorolls, edificis poc segurs i els abundants incendis fortuïts als blocs d’habitatges engruixien els greuges dels qui vivien a la gran urbs.

El primer a crear sàtires havia estat Gai Lucili al segle II aC, tot i que la major part de la seva obra s’ha perdut i que ell mai les anomenà així. Els seus textos reflecteixen la ironia i la paròdia que heretaran Aulus Persi Flac, Juvenal o Horaci, que tampoc les anomenava sàtires, sinó sermons. Per acabar-ho d’adobar, Lucili adaptà el vers emprat fins al moment exclusivament per a poemes èpics, l’hexàmetre. Aquella estructura, gairebé sagrada, passaria a tenir, també, la finalitat de fotre’s i denunciar allò que no li agradava del món que l’envoltava.

Juvenal, màxim exponent

La sàtira arribà al màxim esplendor amb Juvenal, qui en publicà setze distribuïdes en cinc llibres. Ja a la primera, establia que en vista de la societat i els comportaments que se’n derivaven, se li feia molt difícil no escriure sàtires.

Il·lustració de les sàtires de Juvenal per Wenzel Hollar, al s. XVII (font: wikimedia)
Il·lustració de les sàtires de Juvenal per Wenzel Hollar, al s. XVII (font: Wikimedia)

Al llarg dels llibres desenvolupà el seu punt de vista davant actituds del moment que no seguien les normes socials. Entenia que el vici estava substituint la virtut, així com els valors no romans substituïen els romans. Ben segur que l’arribada d’influències d’altres cultures resultant de les conquestes imperials hi tingueren alguna cosa a veure. Queda ben clar a la sàtira XV, on parla de les “monstruositats” adorades a Egipte.

No és d’estranyar, per tant, que els textos fossin durs i mordaços. Són mots cruels davant els vicis i la hipocresia, descrits amb paraules tan obscenes com els mateixos fets que denunciava.

Des del seu punt de vista, la sàtira era l’única via per denunciar els vicis de la societat romana, i aquestes atacaven, i no pas poc, als poderosos. Per tal de no prendre mal, Juvenal va decidir de criticar només els difunts com a via per satiritzar els vius. Per tal d’expressar-se sense censura, es va censurar d’entrada.

Juvenal ens permet d’entrar als budells de la Roma del seu moment, arran del terra, patint el que patia qualsevol habitant dels seus carrers estrets, bruts i sorollosos. Res més lluny que els textos històrics elaborats per agradar els qui manaven o les odes i grandeses dels herois. Les sàtires de Juvenal neixen del fang. Denuncien el llibertinatge, la cobdícia, el luxe, la golafreria, les supersticions… i ens donen molta informació sobre la vida dels romans.

Compte amb la virtut!

La sàtira VI és, amb diferència, la més extensa de totes i ocupa ella sola un dels llibres. Juvenal la dedica a les dones romanes, i és un seguit d’atacs als vicis que, als seus ulls, aquestes representen. La misògina que destil·la el text desemboca en un consell al lector; que abandoni la idea del matrimoni. Val a dir que una decisió d’aquesta mena seria molt mal vista a la societat romana.

Aquest text ha donat una altra de les frases que s’empra repetidament avui en dia. L’hem pogut trobar en pel·lícules i novel·les sovint tractant sobre ètica, seguretat o governs tirànics. Quis custodiet ipsos custodes? (Qui vigila els vigilants?). Però Juvenal no apuntava tan amunt. Es preguntava, simplement que, en cas de deixar la muller tancada a casa i sota vigilància -situació gens estranya a la societat romana del moment- el mateix vigilant podria no fer la seva tasca. Era, per tant, una qüestió moral que amb el pas dels segles ha esdevingut la pregunta clau que ens mena al considerat menys dolent dels sistemes polítics: la democràcia i la separació de poders.

També sobre les dones, parla de les esposes perfectes com unes aus molt rares. Les compara amb el cigne negre, una rara avis, expressió molt comuna també a la nostra societat. Seguint amb les rareses, Juvenal també deixà escrit que un home feliç és més rar que un corb blanc.

Crítica política actual: “Pa i circ”

Tot i que la sentència sobre els vigilants no tenia un objectiu de crítica política, ha estat adoptada actualment en aquest sentit. Juvenal no es va centrar en la sàtira purament política ni en la crítica al sistema de govern. Només la quarta sàtira la podríem classificar així. En aquest text, Domicià reuneix un consell imperial de personatges curiosos només per a decidir com cuinar un peix d’unes dimensions poc corrents.

Hi ha, però, una frase de Juvenal que certament s’ha adaptat en l’actualitat política. La Roma imperial tenia, i té encara, un gran símbol, l’amfiteatre Flavi o Coliseu. Una de les expressions més universals lligades a aquest món fa referència al costum dels governants de repartir, des de l’arena, pa als espectadors dels jocs.

Ja fa temps —des que no tenim ningú a qui vendre el vot— ha perdut l’interès per la política, i aquest poble que concedia comandaments, feixos, legions, tot, ara deixa fer, i només cobeja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.” 2

Des de llavors, l’expressió pa i circ encunyada a la sàtira X, continua fent referència a aquells que desvien l’atenció de la massa, de la plebs, a canvi d’una comoditat puntual. La població es deixa conduir pels qui manen, lluny de la participació política i cívica, l’única via per intervenir en la societat. Es converteix, doncs, en manipulable i acrítica.

Aforismes per a la història

Les sàtires són un viver de frases i expressions que hem adoptat i que realment, són unes línies de guia moral en força àmbits.

Els diners és un tema recurrent als seus versos. En concret, els avars esdevenen la diana de la seva ploma i s’emporten frases com els altres homes són amos de la seva fortuna; l’avar és esclau de la seva o és de bojos viure precàriament per a poder morir ric.

També hi ha una colla de referències a actituds poc ètiques, tant en l’àmbit social, com quan fa esment que la crítica perdona els corbs i censura els coloms 3 com en un entorn personal. A aquest darrer se cenyeix el comentari de la sàtira XIII segons el qual, el càstig més important per a un culpable és que mai serà absolt per la seva pròpia consciència. O tornant a la sàtira II, afirma que la integritat de l’home es mesura per la seva conducta, i no per les seves professions.

Ara bé, i és que com deia ell mateix sobre l’ús i abús de les bromes, potser les frases de Juvenal i dels clàssics en general com la sal, cal emprar-les amb gran precaució. I és que tothom desitja saber, però pocs pagar el treball que val.4


Notes:

1. Horaci, Odes (1.11)

2. Juvenal, Sàtires (Sàtira X, 78-81) Fundació Bernat Metge-Traducció de M Balasch. https://blocs.mesvilaweb.cat/reversos/les-satires-de-juvenal/

3. Juvenal, Sàtires. Sàtira II

4. Juvenal, Sàtires. Sàtira VII

Article anteriorEleccions, febrer de 1936, les mentides de César Vidal
Proper articleJavier Barraycoa i la Revolució Russa
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.