Portada del diari madrileny La Voz del 17 de febrer de 1936. Ja el mateix dia de les eleccions, a la tarda, tothom tenia clar el resultat sorpresa. EL recompte va durar, per axiò, quatre dies, fet que alimentaria les teories conspiracionistes. a la portada, les cares dels candidats del Front Popular triats per Madrid. Foto: Wikimedia Commons
Portada del diari madrileny La Voz del 17 de febrer de 1936. Ja el mateix dia de les eleccions, a la tarda, tothom tenia clar el resultat sorpresa. El recompte va durar, per això, quatre dies, fet que alimentaria les teories conspiracionistes. a la portada, les cares dels candidats del Front Popular triats per Madrid. Foto: Wikimedia Commons
Les eleccions del 1936 que van guanyar legítimament el Front Popular, van esdevenir un tema de discusió pseudohistòrica, després que les drets qüestionessin la victòria, i que els colpistes manipulessin esl fets i creesin un discurs que es transformra en pseudohistòria nacionalista que arriba fins a l'actualitat. Foto: del perfil de Twitter @mhistoriacat
Les eleccions del 1936 que van guanyar legítimament el Front Popular, van esdevenir un tema de discusió pseudohistòrica, després que les dretes qüestionessin la victòria i que els colpistes manipulessin els fets i creesin un discurs que es transforrma en pseudohistòria nacionalista que arriba fins a l’actualitat. Foto: del perfil de Twitter @mhistoriacat

El revisionisme constant de la Guerra Civil Espanyola

L’auge de llibres revisionistes de caràcter pseudohistòric s’ha vist impulsat per la situació política. El fet que es garbellin i es tornin a garbellar episodis tan concrets i puntuals de la república i la Guerra Civil Espanyola, i que constantment ho relacionin amb la mal anomenada “Transició”, n’és la prova més evident. L’èxit, però, d’alguns d’aquests llibres cal atribuir-lo a un pòsit social, encara significatiu, partidari d’idees nacionalcatòliques que és fàcilment rastrejable a xarxes socials i sura en els resultats electorals de partits polítics com el PP, C’s i més recentment VOX.

És allò que s’anomena popularment “el franquisme sociològic”, encara que historiogràficament sigui un fenomen amb arrels anteriors al franquisme. La raó per la qual el revisionisme encara utilitza pseudoarguments antics per als seus objectius polítics, és oposar-se al qüestionament del règim monàrquic resultant de la fi de la dictadura franquista. En conseqüència, aquest revisionisme s’ha vist accelerat per:

  • L’eterna qüestió catalana, amb un fort impuls de l’independentisme des del 2010.
  • Afegit a la més que evident decadència de pilars de l’Estat espanyol, com una justícia desacreditada per tot Europa arran de l’anomenat “procés”.
  • O una monarquia desacreditada amb corrupcions, amants, vendes d’armes a dictadures àrabs, divorcis i una successió mal resolta amb un emèrit fugit de la justícia.

La pseudohistòria de caràcter nacionalista espanyol

Tot plegat no ha fet més que accentuar la necessitat de sectors reaccionaris nacionalistes espanyols de reafirmar-se en mites medievals, reinterpretacions remasteritzades del cànon històric nacionalista espanyol i el revisionisme històric pel que fa a la memòria. Especialment pel que fa a etapes contemporànies, sobretot del segle XX.

Un d’aquests temes estrella del revisionisme, que no és nou, són les eleccions del febrer de l’any 1936 guanyades per coalicions d’esquerres, el Frente Popular a Espanya, el Front d’Esquerres a València o el Front Popular d’Esquerres a Catalunya. Amb el també demonitzat per la pseudohistòria, Lluís Companys, com a candidat des de la presó.

Autors mediatitzats per l’entorn de la dreta política, com Pio Moa o César Vidal, fan servir assíduament el relacionisme per tergiversar aquestes i altres qüestions. S’ha arribat al paroxisme amb l’èxit del llibre “1936 Fraude i Violencia en las elecciones del Frente Popular on dos historiadors fan entrar en l’academicisme aquest debat pseudohistòric.

Anàlisi de capítol “El Frente Popular ganó las elecciones del 1936” de César Vidal

Aquest capítol apareix al llibre “Mentiras de la història de uso común”(2006). Amb tot, les referències a altres llibres i articles, per ser, a la fi, pseudoarguments reiterats, seran inevitables. Encara que se’ls presenti com a “grans descobertes de mentides”, el llibre, especialment pel que fa a la Guerra Civil, conté capítols sense contrast possible de dades. I cal afegir, ja d’entrada, que hi ha una gran bibliografia sobre la temàtica. Per tant, no hi ha cap ocultació (menteix) ni existeix cap “mentida”, tal com s’explicarà. Especialment, la referència al tema és Javier Tusell (1971).

Altres “mentides” que “destapa”, de les quals es veu que no s’ha parlat mai, són: els desgastats “Carrillo i Paracuellos” (que venen els rojos) “El ejercito israelí mató a Mohammed al-Dura” (que no falti l’antisemitisme) i, evidentment, el capítol dedicat als nazis “Hitler fue el primero en utilizar el gas para exterminar civiles”, on afirma (quasi en forma de descàrrega moral) que “primerament es va fer servir a la Primera Guerra Mundial”.

No desaprofita l’ocasió per a esmentar que a la Guerra Civil els republicans es van plantejar fer-lo servir, però que ERC (havien de sortir “els separatistes”) no van aconseguir fer-se amb el producte (incompetents). Enlloc esmenta, per exemple, que la primera vegada que es va fer servir gas contra població civil des de l’aire, quan ja estava prohibit per la convenció de Ginebra, va ser a la Guerra del Rif per part de l’exèrcit espanyol. En aquell moment l’autor està molt preocupat parlant de Lenin. Aquests “oblits interessats” de fets destacables (selecció de la informació) són constants al llibre.

Les idees principals del capítol

L’autor pseudohistòric presenta ja al resum introductori del capítol la seva idea principal, la qual tampoc és cap novetat.

  • Les eleccions de febrer del 1936 presentades com la causa que, segons ell, hauria provocat l’alçament militar (l’autor l’anomena de forma lightconspiración que cristalizó”).
  • En el fons, és el revisionisme de sempre de “la culpa del cop d’estat i la consegüent dictadura va ser de la república”. Idea que ja va iniciar a divulgar el mateix entorn feixista l’any 1938 (llavors sense gaire esforç, perquè tampoc els calia), encara en ple conflicte.
  • Aquest aspecte ve precedit per un capítol, que es pot fer servir en forma de context, on directament afirma que va ser mentida que la Segona República es proclamés democràticament. Advertint, a més a més, que “tendria graves consecuencias históricas”. I es refereix al període immediatament anterior a la república d’Alfons XIII com de “Monarquia Parlamentària”.
  • Altres perles que destaca al llibre, estan evidentment en la línia ideològica del nacionalisme espanyolista més ranci i tronat, com que “los vascos són españoles”, que el “valencià i el català són llengües diferents” o que “Catalunya no és una nació”. Les dèries de costum, sobre les quals sembla que els historiadors es passen el dia manipulant.

Els paranys pseudohistòrics del revisionisme

Segons César Vidal, seria una mentida que els Fronts d’Esquerres guanyessin les eleccions de 1936. I argumenta que va haver-hi un cop d’Estat a causa de la manipulació de les eleccions, i perquè “l’esquerra no tenia majoria social”. Crea un relat de violència, exercida en exclusiva “per les esquerres” i ho redueix tot a un fals binomi presentista “esquerres versus dretes” amb paral·lelismes amb el bipartidisme de la Segona Restauració Borbònica. En aquest binomi amb bons i dolents (jutjant la història), no hi ha grisos ni matisos, tot es generalitza. Les “esquerres” són presentades com revolucionàries, conspiratives, dependents de Moscou i no són democàtiques. Per contra, “les dretes” són presentades com a víctimes, legitimistes, gent d’ordre i “constitucionalistes” (un altre presentisme).

D’altra banda, presentar el Front Popular (una coalició política) amb el frau i la violència (un context de crisi europea provocat pel crac del 1929), és un relacionisme. El relacionisme és una pràctica pseudohistòrica que es combat amb el context històric. És a dir, que per molt que dos o més fets es presentin junts, són fets que no han de tenir necessàriament cap relació entre ells. Evidentment, el victimisme, quan argumenta que algú, sense concretar (no hi ha cap referència) defensaria la validesa de les eleccions (de fet, tota la historiografia), mentre ell es presenta com el qui destapa que això no va ser cert. Amb quines dades? S’esmenten més a baix.

La historiografia demostra que les conxorxes, els intents de fer caure la República, van començar des del minut zero, per part de l’Església, monàrquics i exèrcit, tal com va evidenciar la Sanjurjada. Aplicant la simple lògica, seria difícil de fer creure que un cop d’aquella magnitud s’hauria preparat de febrer a juliol.

La política en la pseudohistòria en el cas del Front Popular

El “mira que tinc en aquesta mà”, mentre et pren la cartera amb l’altra. Evidentment, César Vidal es dirigeix al seu públic, que sap que li compraran el relat a ulls clucs per raons d’afinitat política, i no pas per arguments històrics. Per tant, l’autor aquí es dedica simplement a negar l’evidència, sense aportar cap prova. Com no hi ha proves, crea el relat “esquerres dretes” per finalment intentar fer colar algun frau o irregularitat com a decisiu en el resultat. Però històricament, sí que es pot demostrar que el Front Popular sí va guanyar les terceres eleccions generals del 16 de febrer de 1936.

El relat el fa primer creant dos blocs cohesionats, el del Front Popular que va aglutinar absolutament tots els grups d’esquerres (que sí que va existir) i l’”antirevolucionari” representat per la Confederación Española de Derechas Autónomas-la CEDA- (que no va existir). No va haver-hi un bloc unitari de les dretes a les eleccions generals del 1936. Per tant, el primer parany és adjudicar automàticament els vots dels fraus a una candidatura unitària que era inexistent.

Més clar encara, ja d’avançat, que encara que al Front Popular se li traguessin tots els escons que diuen que serien els equivalents a tot el frau, així i tot, les eleccions les guanyaria el Front Popular. Dit d’una altra manera, que les eleccions les va guanyar el Front Popular és quelcom que no discuteix cap historiador rigorós.

Llavors, què fa César Vidal per a justificar aquesta manipulació? Igual que Pío Moa, no dubten en pintar un context apocalíptic que arrenca de la vaga de 1934 en el qual l’esquerra assaltaria convents, prendria institucions a l’assalt, assassinaria polítics i membres de dreta, alhora que presenta la CEDA com a la pobre víctima i a Manuel Azaña com el gran conspirador d’una il·legítima república.

Anàlisi del contingut del capítol

El relat de les eleccions del febrer del 36 les comença César Vidal amb els fets d’octubre del 1934, una altra de les fixacions del cànon nacionalista espanyol. No les comença per les causes de la proclamació de les eleccions, com seria lògic. I evidentment en culpa “al PSOE i los nacionalistas de la Esquerra-con apoyos escasos del PNV y los republicanos”. Enlloc fa referència als anarquistes ni al context de proclamació de ministres de la CEDA ni de l’ascens del nazisme a Alemanya. I ja en aquest primer paràgraf esmenta les seves grans referències, a endevinar, Stanley Payne i Pio Moa.

I segueix, “las derechas habian salvado al régimen repúblicano de su aniquilación revolucionaria.” Per després acusar-los de tebis a l’hora de reprimir les revoltes “però no quisieron- quizá tampoco supieron- someter al peso de la ley a los que habian deseado acabar com el sistema constitucional”. Sort que ara és un “sistema constitucional”, quan en un capítol anterior afirmava que “els republicans no eren constitucionalistas”, en un presentisme de calaix. A continuació qualifica la repressió d’Astúries de “rumors de l’esquerra” contra “les formes d’ordre que havien sufocat la revolució”. Com que les esquerres es van crèixer per la manca de duresa de la dreta, haurien estat” les esquerres les culpables de radicalitzar les dretes”. Que també està bé que reconegui que les dretes es van radicalitzar.

La raó de les eleccions de febrer de 1936

Les eleccions es produïen pel desgast del govern de dretes del Bienni Negre, esquitxat per escàndols de corrupció com el de l’estraperlo. El Front d’Esquerres, la coalició a Catalunya que aglutinava les esquerres, tenia com a principal missatge al seu programa recuperar l’estat anterior a l’entrada al govern de ministres de la CEDA: alliberament dels presos polítics i represaliats del moviment obrer (més de 30.000), restabliment de la Generalitat a Catalunya (que havia estat intervinguda) i amnistia pel seu govern (a la presó) a més de recuperar tots els avenços socials que el Bienni Negre havia aturat de cop, com la reforma agrària i la llei de contractes de conreu.

Evidentment, quan arriba a l’estraperlo, el qualifica de peccata minuta. En un context on acaba de parlar de revolucions, i “aixecaments revolucionaris” i “aniquilació”, de forma completament anacrònica, llavors qualifica el que va ser un dels motius de la proclamació d’eleccions de “manipulació mediàtica […]que superó con mucho la gravedad del asunto”. Total, per a César Vidal tan sols van ser “cinc mil pessetes, uns quants rellotges i alguns suborns relacionats amb Lerroux”. Al final, segons César Vidal, tot era “obra de dos centroeuropeos”. Tampoc esmenta l’Afer Nombela que esquitxà també al partit de Lerroux.

Per tant, el primer paràgraf està dedicat la meitat a exaltar la violència exercida per part de la classe obrera, i la segona a minoritzar i fins a ridiculitzar com a anècdota la corrupció en el govern. Per cert, que Lluís Companys es va negar a autoritzar el joc de ruleta “Stra-Perl”, com a resultat, no va haver-hi corrupció a Catalunya.

La violència exercida per les dretes

Així, la caiguda del Partit Radical de Lerroux és qualificat negativament per César Vidal, en tant que el qualifica de “fuerza esencial en el advenimiento de la república”. El Partit Radical de Lerroux, malgrat ser signant del Pacte de Sant Sebastià, s’havia inhibit de fer oposició a la dictadura de Primo de Rivera. De forma que la part més radical acabà per escindir-se i unir-se a Izquierda Republicana. Era immediatament abans de la dictadura de Primo un partit dividit, esquitxat ja per corrupteles administratives des de la dècada de 1910, i que a Catalunya va esdevenir residual en proclamar-se la república.

És de destacar la insistència a presentar les esquerres “poseidas de una creciente agresividad”, mentre les dretes són presentades com a salvadores de la república. El maniqueisme dualista de reduir tot a dretes i esquerres, ja és indicativament prou simplista. Però és que a més a més, “les dretes”, a més de la corrupció des del govern, també exercien una violència desfermada. Es destaca, en un exercici de conspiranoia, que el 1935 “el PSOE i el PCE havien rebut ordres de Moscou per a crear fronts populars”. Ignora, però, per posar un exemple, la fundació de Falange el 1933 pel fill del dictador, Jose Antonio Primo de Rivera.

Falange era un partit a imitació dels feixistes de Mussolini que exaltava la violència, negava el parlamentarisme, i acabà donant suport al cop d’estat. A partir de 1935 Falange va esdevenir el braç paramilitar de l’exèrcit, practicant el terrorisme amb la intenció de desestabilitzar la república. De fet, aquesta dèria per “l’espantall comunista” ja formava part de l’argumentari dels “terroristes de camisa blava“, amb instruccions per “vigilar els moviments de les seccions locals” i realitzar assalts violents a seus de partits per robar documentació.

Les frases que ningú ha documentat. Més mentides

Però d’això, en César Vidal, no en diu res. Al contrari, després d’apuntar que “los comunistas se pronunciaban a favor de crear un ejército rojo”, fa un nou relacionisme indicant que “el 14 de novembre 1935 Azaña propone al PSOE una coalición de izquierdas”, el que seria el Frente Popular. Llavors destaca que Largo Caballero sortia de la presó “negando cínicament su participación en la revolución de octubre de 1934”, i passa a atribuir-li diverses frases. Entre les quals comentar les molt divulgades, també al seu bloc:

“La clase obrera debe adueñarse del poder político, convencida de que la democracia es incompatible con el socialismo”

I diu que són del míting de Linares. Es pot llegir, està publicat. Mai va dir això, ni comenta quina és la font. Passa un altre cop al descuit i relacionar “milícies de Izquierda” amb reunions entre el president de govern Joaquín Chapaprietai i Alcalà Zamora, com si fos una conspiració.

El paper de l’exèrcit

Les referències a les conxorxes militars llueixen per la seva absència al capítol de César Vidal. Únicament destaca que a l’exèrcit “Franco insistia en rechazar cualquier eventualidad golpista a la espera de la forma en que podria evolucionar la situación política”. I que gràcies a això, Franco “impidió el desencadenamiento de un golpe”. En resum, que encara se li ha de donar les gràcies al qui seria futur dictador. No cau l’autor, però, en què aquesta mateixa frase, la seva negació, ja comporta implícitament quin era el parer de l’exèrcit.

En realitat, la preparació del cop d’estat era en mans del general Sanjurjo des del mateix moment que es va exiliar a Lisboa. El 6 de març de 1935 entraren 5 membres de la CEDA al govern, entre els quals Gil-Robles al ministeri de la guerra. Aquests nomenaren el general Franco cap de l’estat major i al General Goded, inspector general de l’exèrcit. Tots dos havien compartit l’organització de la carnisseria d’Astúries el 1934. Una bona part de les joventuts de la CEDA passaren a la Falange Española poc temps abans del 18 de juliol.

Un dels caps visibles de la CEDA eren Serrano Suñer (alies el cuñadisimo i nazi fervent) i Gil-Robles (monàrquic que seria avançat per la dreta per l’assassinat Jose Calvo-Sotelo). Per tant, és normal que Franco no deixés anar paraula d’un complot. És més, és que Franco, llavors, no era ni tan sols qui havia de dirigir i comandar el cop, sinó que eren Sanjurjo i el general Mola, tots dos morts en “accidents”. Sanjurjo havia de ser el cap, i Mola era el seu segon, conegut com “El Director” (Paul Preston). Tots dos sospitaven llavors de la fidelitat al “movimiento” de “franquito”, com l’anomenava Sanjurjo.

La mentida de la inconstitucionalitat de la convocatòria d’eleccions

Finalment, s’arriba al moment en què es proclamen les eleccions del 16 de febrer de 1936 i César Vidal ho remata d’aquesta manera: deixant al cap de govern Portela Valladares com a un titella, acusant l’esquerra de pressionar Alcalà Zamora, i a aquest d’incomplir la llei en “convocar elecciones por segunda vez durante el mandato, lo que implicava una violación de la Constitución”.

Ja passa que molts constitucionalistes no es llegeixen la Constitució, o només llegeixen aquelles parts que els va bé, com en les fonts històriques. Què diu la Constitució llavors vigent de 1931? Doncs diu al seu Article 81:

“El Presidente podrà disolver las Cortes hasta dos veces como máximo durante su mandato cuando lo estime necesario, sujetandose a las siguientes condiciones: a) Por decreto motivado b) Acompañando el decreto de disolución la convocatoria de las nuevas elecciones para el plazo màximo de 60 dias. “

En el cas aquest, les noves Corts el que primer havien de fer era determinar si havia estat o no necessària la dissolució de les Corts. En cas que es votés i sortís que no, es destituiria el president de la República. I exactament això és el que va passar. Azaña va substituir Alcalá Zamora. Curiosament, la dreta es va absentar de la votació, i van votar a favor de la destitució d’Alcalá Zamora principalment les esquerres, que havien guanyat les eleccions. Així, per tant, el que diu César Vidal, també en aquest cas referent a la suposada violació de la Constitució, és mentida. És més, no sembla que hi hagués cap conxorxa, tenint en compte que el van destituir.

El nombre de vots i el cens de Tusell, al llibre de Payne. Captura del llibre
El nombre de vots i el cens de Tusell, al llibre de Payne. Captura del llibre.

On són els arguments de la suposada tupinada?

Aquesta hauria de ser la part central i més extensa de l’apartat, tenint en compte que és la part central de l’argument. Si les eleccions no van ser legítimes, “no les va guanyar el Front Popular”, perquè va haver tupinada, caldria ensenyar els números. El que hi ha en aquest capítol fins aquest moment és un reguitzell de greuges i retrets contra “l’esquerra”, un exercici d’oblit interessat respecte la situació contextual històrica i una ignorància total de la resistència per part dels poders fàctics de la restauració durant aquest breu impàs de la república.

De forma que quan l’autor arriba a la part central, l’enllesteix amb uns vots recollits, uns vots per banda, un llistat de ciutats on suposadament va haver frau, i un resultat “de unos 200 escones”, així a l’engròs. Per tant, el primer que crida l’atenció és el poc detall i l’escassetat de dades, per a ser l’argument central.

El primer que cal dir, sobre el context, és que el sistema canovista caciquil de tupinada, culturalment encara molta gent el tenia ben present. La república va intentar canviar això. Podien votar el 1936 ja les dones i homes majors de 23 anys, de forma universal. I s’exercia un control sobre els resultats que fins llavors, era impensable. Una cosa que no agradava a noblesa, terratinents, Església i oligarquies instal·lades en el poder en forma de nissaga des del segle XIX.

Alejandro Lerroux des del seu exili el 1937 a Portugal on afirmava "no ser per gust, però tampoc a disgust"mentre es rentava les mans de la Guerra Civil, va escriure una memòria atropellada dels anys 1931-1936. Publicades postumament, en ells afirmava, com a bon populista i anticatalanista: "En la revelión de 1934 ha de encontrarse la justificació del Alzamiento Nacional de 1936" (sic). Al llibre adopta el vocabulari nacionalcatòlic, accepta els seus posicionaments, i acabarà demanant tornar a Espanya adduint mèrits com a anticatalà, cosa que finalment aconseguiria el 1947, dos anys abans de morir. Foto: Wikimedia Commons
Alejandro Lerroux des del seu exili el 1937 a Portugal on afirmava “no ser per gust, però tampoc a disgust”mentre es rentava les mans de la Guerra Civil, va escriure una memòria atropellada dels anys 1931-1936. Publicades postumament, en elles afirmava, com a bon populista i anticatalanista: “En la revelión de 1934 ha de encontrarse la justificación del Alzamiento Nacional de 1936” (sic). Ho fa a un breu apartat que s’anomena, directament, “Justificación del Alzamiento Nacional”. Al llibre adopta el vocabulari nacionalcatòlic, accepta els seus posicionaments, i acabarà demanant tornar a Espanya adduint mèrits com a anticatalà, cosa que finalment va aconseguir el 1947, dos anys abans de morir. Foto: Wikimedia Commons

El següent que caldria tenir en compte és si les irregularitats i tupinades (que sí que van haver), van tenir o no afectació en el resultat final. I aquí hi ha consens acadèmic: no. El Front Popular va guanyar les eleccions, s’ho miri hom com s’ho miri. Fins i tot el llibre de Manuel Álvarez Tardío i Roberto Villa (2017) reconeixen (tot i que amb la boca petita) que “la manipulació podia no haver influït en el resultat”. De fet, malgrat el pompós títol del llibre, amb els mateixos números que aporten, encara que s’agafés la forquilla més ampla, no es demostra de cap manera la suposada tupinada.

De fet, és ben il·lustratiu el fet que a la bibliografia que ofereix al capítol posa com a principal referència, per variar, Stanley Payne, El col·lapso de la república. En aquest llibre, Payne fa servir els números dels treballs de Tusell, obra bàsica de referència per a qualsevol que s’iniciï en la temàtica. Les referències a Tusell en aquest capítol de César Vidal són nul·les. És més, en tot el llibre, només apareix un cop en un llibre de diversos autors.

I comença Stanley Payne al seu llibre en el capítol dedicat a les eleccions de febrer de 36: “Las condiciones para la votación del 16 de febrero fueron buenas y las elecciones, en general, libres y justas”. Així, doncs, no sembla que el gran referent de César Vidal per a justificar la seva teoria conspiratòria, hi estigui gaire d’acord amb ell. Encara més, Payne, poc més endavant assenyala 3 casos de corrupció, un d’ells Granada, on va ser la dreta la que va dominar per la força les votacions, especialment a zones rurals. Ves per on, que César Vidal adjudica aquestes irregularitats de Granada “contra la dreta”. És a dir, menteix.

La diferència en escons era tremenda. Aquí, Tusell no comptava els escons de la segona volta. Cal tenir en compte, la confusió que hi havia per determinar "les dretes". Una coalició de tots els partits considerats "no d'esquerres"hauria estat impossible. Per tant, adjudicar automàticament els vots com "de les dretes" és una perversió i una manipulació. Es constatarà que a alguns resums, les xifres ballen, perquè no quedava clar quins partits eren de centre o liberals. Captura del llibre d'Stanley Payne amb les dades de Tusell
La diferència en escons era tremenda. Aquí, Tusell no comptava els escons de la segona volta. Cal tenir en compte, la confusió que hi havia per determinar “les dretes”.Es constatarà que a alguns resums les xifres ballen, perquè no quedava clar quins partits eren de centre o liberals. Captura del llibre d’Stanley Payne amb les dades de Tusell

Els números no quadren

I encara més, els números que aporta César Vidal són del tot manipulats. Ni tan sols fa servir els del seu estimat Payne. Per començar, no aporta el cens. Directament, aporta la xifra de vots de 9.716.705. Xifres que repeteix en aquest article de LibertadDigital. Payne aporta les dades de Tusell de 9.864.783 vots emesos. Aquestes xifres de votants són les que ofereixen també el web historiaelectoral.com i la Wikipedia, que les agafa d’aquest web.

Una diferència de 148.078 vots que César Vidal fa desaparèixer, com per art de màgia. Afirma César Vidal que d’aquests, 4.430.322 vots van anar al Frente Popular i 4.511.031 “para las derechas”, 682.825 per al centre i 91.641 “en blanco o para candidaturas sin transcendencia”. Si sumem la distribució, aixó fa un total de 9.715.819 vots. Vaja, després de tanta exactitud a César Vidal se li han perdut 886 vots més, de les xifres que ell mateix aporta.

Evidentment, no especifica d’on ha tret les xifres. Aquests números pertanyen al militar franquista Ramón Salas Larrazábal. I és l’únic cas en què algú atribueix més vots (ni que siguin pocs) a la dreta, que a l’esquerra. Va ser l’autor d’una Historia del ejército popular de la república que és una oda a la manipulació, un màster de la propaganda franquista.

César Vidal no aporta cap dada del més rellevant de tot, com va ser el repart d’escons. Perquè, tenint en compte la normativa legal de l’època, una cosa eren els vots, i una altra el repartiment d’escons, donat que el sistema afavoria al guanyador de cada circumscripció. Ho deixa en un “poc més de 200”. En realitat, el Frente Popular en va treure 286 sumant primera i segona volta. Seria més exacte dir, “prop de 300”, més que no pas “poc més de 200”? La majoria absoluta estava en 237. Aquesta xifra de “200” la treu de les memòries d’Alcalá-Zamora, molt parcials i constantment citades per la dreta política. Alcalá-Zamora no tenia tota la informació. Ideològicament, Alcalá i Queipo de Llano tenien fills casats entre ells. Contradictòriament, no comenta res de les memòries de Portela Valladares, que va viure tot de molt més a prop, i tenia moltíssima més informació. Deia Valladares:

“Las elecciones realizadas en febrero de 1936 con todo orden dieron el triunfo al Frente Popular; tengo para afirmarlo la autoridad de haber presidido aquel gobierno”.

Encara que se li traguessin 50 diputats, que és el màxim que se li treu en tots els casos, es quedaria a un de la majoria absoluta, molt més que les altres candidatures. Cal tenir en compte, a més a més, la confusió que havia per determinar “les dretes”. Una coalició de tots els partits considerats “no d’esquerres”hauria estat impossible. Per tant, adjudicar automàticament els vots com “de les dretes”és un perversió i una manipulació. Sobretot, considerant que es tractava d’un sistema de llistes obertes, i determinar a quina candidatura adjudicar els vots és conflictiu, excepte en el cas del Front d’Esquerres, que era molt clar. Per això es constatarà que a alguns resums les xifren ballen, perquè no quedava clar quins partits eren de centre o liberals.

En tot cas, quatre milions i mig de vots, no semblen demostrar, com afirma César Vidal, que l’esquerra no tingués suport. No en aquest cas, però sí en d’altres, la comparativa per negar la victòria del Front d’Esquerres es basa en el resultat de les eleccions del 1933, donat que les dretes donaven per fet que guanyarien de carrer. La diferència bàsica va ser que el 1936 l’anarquisme va donar carta blanca per votar les candidatures del Front.

El mateix diari ABC, que dubtava ja el 18/02/1936 que les esquerres haguessin aconseguit majoria absoluta (no que haguessin guanyat- i l'ABC no seria sospitós d'esquerranisme) i que el dia 16 mateix portava un anunci a tota porta de "Votad el tio mas gran de España, el 'Tio Pepe'", reconeixia que no havia motiu per una actuació si les esquerres demostraven haver guanyat netament", i comparaven amb els fets d'Octubre del 34, si llavors no havien fet res i al república havia fet front, per quin motiu ara no? Foto de detinguts a la revolució d'AStúries per part de guàrdies d'assalt i guàrdia civil, Wikimedia Commons
El mateix diari ABC dubtava ja el 18/02/1936 que les esquerres haguessin aconseguit majoria absoluta (no que no haguessin guanyat- i l’ABC no seria sospitós d’esquerranisme). El dia 16 mateix portava un anunci a tota pàgina de “Votad el tio mas grande de España, el ‘Tio Pepe'”. Aquest diari reconeixia que no havia motiu per a una actuació “si les esquerres demostraven haver guanyat netament”, i comparaven amb els fets d’Octubre del 34. Si llavors no havien fet res i la república havia fet front, per quin motiu ara no? Foto de detinguts a la revolució d’Astúries per part de guàrdies d’assalt i guàrdia civil, Wikimedia Commons

D’on surt aquesta teoria pseudohistòrica de les eleccions manipulades?

Com la majoria de pseudohistòrics, César Vidal no té gaire imaginació a l’hora de triar esdeveniments històrics que manipular. Prefereixen reciclar. I malauradament sembla que els funciona, a jutjar per les vendes que tenen. El 1938 Serrano Suñer va encapçalar una comissió de juristes per revisar les eleccions del Front Popular de febrer de 1936. Era en plena guerra civil, i intentaven justificar com fos el cop d’estat.

El principal document que va redactar la comissió de juristes de Serrano Suñer va ser el famósDictamen“. I en aquest dictament ja es pot veure tots els arguments que fa servir César Vidal. Tots. Els 50 escons, la revolució del 1934, la il·litimitat de la república o el suposat frau a les eleccions del 1936.

La dreta política, perdedora de les eleccions, ja coetàniament, va ser la principal impulsora del mite de les eleccions manipulades. La disputa pseudohistòrica segueix en els mitjans avui en dia. El Diario.es o el País fan crítiques a aquest tema, mentre que El Mundo o la Razón donen per bons els postulats revisionistes, mentre que El Español navega entre dues aigües.

Els articles són arran de la publicació del llibre 1936 fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular (2017). Els seus autors s’apunen al carro de la dreta mediàtica ignorant l’allau de crítiques fetes des del món acadèmic. El llibre, en realitat, no aporta absolutament cap novetat, més que intentar aprofundir en la creença que una suposada manipulació general hauria estat determinant perquè les esquerres aconseguissin la victòria. De fet, en menys espai, aquest capítol de César Vidal que és de 2006, ja recull bona part de l’argumentari del llibre publicat el 2017 aprofitant el rebuf de la imperiofòbia de Roca Barea.

La dificultat en analitzar exactament els resultats de les eleccions de febrer del 1936 consisteix en que mai es van publicar els resultats oficialment. Fins a Javier Tusell l’única versió sobre el que havia passat havia estat la de la dictadura. Tusell va recórrer a l’unica forma de fer-ho: recomptant amb els diaris circumscripció per circumscripció, com a aquest de Girona. Amb tot, evidentment, no són un resultat exacte, però Tusell arribava a la mateixa conclusió ja durant el tardofranquisme: que les eleccions les havia guanyat clarament i legítima el Front Popular. Un estat crític de les fonts.

Conclusions

La teoria de les “eleccions manipulades” va ser només una línia política que van tenir els colpistes per justificar la seva acció. Amb arguments heretats dels mitjans de premsa més conservadora que van iniciar la campanya de pressió contra el govern ja l’endemà de la votació. Posteriorment, ha esdevingut una teoria pseudohistòrica que compta amb la seva part “de conspiració” (Alcalà Zamora), “els dolents” (l’esquerra, els separatistes bascos i catalans) i que té el rerefons polític de justificar el cop d’estat, tot culpant la república. Per tant, té l’objectiu final presentista de legitimar el règim del 78 sorgit de la dictadura. Al darrere d’aquestes teories no hi ha cap voluntat historicista.

Queda clar amb els números a mà, l’afectació dels casos en el resultat final no van ser determinants per a les eleccions, ni molt menys per al context històric. Com diu Paul Preston, el Front Popular va guanyar per poc en vots, però per molts escons.

El fet de posar l’accent en les eleccions, tan sols volia ocultar la resistència dels poders fàctics a la recuperació per part del Front Popular de les polítiques anteriors al Bienni Negre, frenades per la CEDA. Referides a la laïcització de l’educació (Falange aspirava a una cristianització total de la societat), la reforma agrària (amb els terratinents en contra) i el recobrament econòmic (malmès per la fugida de la corona amb els diners de l’Estat, impactats pel crac del 29 i empitjorat per la inacció i corrupció del període del Bienni Negre).

En tot cas, caldria afegir que encara que hi hagués hagut un frau generalitzat i significatiu (que no) aquest fet no justificaria per si sol un cop d’estat. L’ambient d’hostilitat política durant les eleccions i els temors de possibles cop d’estat eren ja alts, independentment dels resultats. És clar que, independentment del nombre d’escons (30 amunt i avall) a les dretes no els va agradar el resultat. Van executar el que ja havien intentat diversos cops: acabar amb la república, amb els resultats de sobres coneguts. Els militars van provocar una guerra civil sagnant, i la posterior dictadura comportaria la misèria econòmica i l’endarreriment tecnològic i social de diverses dècades i diverses generacions a l’estat espanyol.


Més informació:

Per revisar més a fons els resulats de les eleccions, recomanem aquest treball:

Vista de Revisando el revisionismo. A propósito del libro 1936. Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular

Volver a los detalles del artículo Revisando el revisionismo. A propósito del libro 1936. Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular Descargar Descargar PDF

La pseudohistòria és perillosa. Les mentides corren. Per exemple aquest llibre de 2011 recull parts senceres del capítol de César Vidal:

el TEST más asombroso y divertido

Agustina de Aragon no era de Aragon y otras curiosidades de la Historia

Els refregits, també són una característica dels pseudohistòrics. Repeteixen les seves mentides a tot arreu, sense ni plantejar-se cap modificació. Una característica de la pseudohistòria és que no evoluciona. En aquest llibre també relacionista (Paracullos-Katyn) de César Vidal, repeteix la gràcia dels vots, evidentment, sense esmentar d’on han sortit els números:

Paracuellos-Katyn

No Description

Article anteriorNotícies arqueològiques del 2021
Proper articleSàtires i titulars
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).