Dama de Baza (Museo Arqueológico Nacional, Madrid, Espanya). Font: Wikimedia.
Dama de Baza (Museo Arqueológico Nacional, Madrid, Espanya). Font: Wikimedia.

Un any més, 2021, els arqueòlegs continuen posant peces noves al trencaclosques. L’arqueologia de laboratori segueix en auge, aporta cada vegada més dades. Mentrestant, a la Península encara surten a la llum fosses amb cossos de represaliats en el marc d’una llei de memòria històrica insuficient. Enguany, s’ha volgut fer esment de dos projectes que donen protagonisme als sentits, com el color i el so.

Fosses dels anys trenta

No només es localitzen fosses d’assassinats pel franquisme. A Ucraïna, prop de la ciutat d’Odessa, han estat localitzades 29 fosses amb milers de cadàvers. La intervenció, dirigida per l’arqueòloga Tatiana Samoylova, ha constatat que els cossos jeien en fins a cinc capes diferents. Els arqueòlegs calculen que hi ha entre 5.000 i 8.000 persones enterrades, cosa que fa d’aquest espai l’enterrament més massiu de la zona.

Les restes es relacionen amb l’era de Stalin, quan centenes de milers d’ucraïnesos foren confinats als gulags. A això, cal afegir-hi la gran fam del 1932-33, vista també com un element de repressió estalinista. L’institut per a la Memòria Nacional d’Ucraïna dona per fet que els cadàvers haurien estat executats per la NKVS, la policia política soviètica precursora del KGB. Les execucions haurien tingut lloc després de judicis sumaríssims que haurien condemnat fins a 8.500 ciutadans ucraïnesos entre 1938 i 1941.

No es tracta, malauradament, de l’únic enterrament d’aquestes característiques a Ucraïna, on ja es coneixen altres casos d’indrets dedicats a execucions durant l’anomenat Gran Terror.

La domesticació del cavall

El cavall fou un element de gran importància per al desenvolupament dels pobles de l’antiguitat. Aquests l’utilitzaren com a mitjà de transport, però també com aliment, eina de producció, arma de guerra…

Si bé els primers cavalls domesticats daten del 3500 aC, la genètica ha demostrat que aquests cavalls no són els avantpassats dels cavalls domèstics moderns. Un treball endegat des de tres perspectives diferents ha aportat noves dades. La tasca de genetistes, arqueòlegs i lingüistes ha estat clau per a aportar dades sobre la coincidència de processos amb el cavall com a nexe d’unió.

L’anàlisi genètica s’ha basat en dades de 273 individus. Com a resultat, es pot afirmar que la domesticació del cavall hauria tingut lloc per primera vegada a la zona nord del Caucas, cap al 2000 aC. L’estudi del Centre Nacional de Recerca Científica francès (CNRS) ha contemplat el genoma de cavalls de la zona eurasiàtica d’entre fa 50.000 i 200 anys. Aquestes dades s’han comparat amb el genoma d’exemplars actuals.

Com a resultat, ara sabem que fa entre 2000 i 2200 anys, un perfil genètic del nord del Caucas es va estendre cap a est i oest. Amb la seva arribada primer fins a Mongòlia i posteriorment a l’Atlàntic, substituïren les espècies autòctones. Què tenia aquesta nova espècie per fer-se omnipresent? Principalment, major solidesa a la columna vertebral, característica important en un moment en què muntar a cavall començava a ser una activitat bàsica.

Paral·lelament a l’estudi genèric, l’arqueologia de camp ha aportat proves que permeten afirmar que l’arribada del cavall va coincidir amb altres processos. Concretament, la simultaneïtat de l’arribada d’aquesta espècie per l’Àsia amb l’aparició de la roda de radis i el carro. Per la seva banda, els lingüistes afirmen que aquests processos coincideixen amb l’expansió de les llengües indoeuropees.

El paper de la fotografia

Dama de Baza (Museo Arqueológico Nacional, Madrid, Espanya). Font: Wikimedia.
Dama de Baza (Museo Arqueológico Nacional, Madrid, Espanya). Font: Wikimedia Commons.

La fotografia és un element intrínsecament lligat als estudis arqueològics. A part del dibuix, esdevé una prova documental de primer ordre a l’arqueologia des d’inicis del segle XX. Més enllà, però, d’esdevenir un testimoni gràfic per a documentar objectes i estructures, la tècnica fotogràfica encara obre nous camps d’actuació.

L’aparició de la fotografia digital ha d’extraure moltes més dades de la informació obtinguda del treball de camp. Per posar un exemple, la millor qualitat de les imatges permet de documentar millor les textures de les superfícies.

D’altra banda, les eines d’edició i postproducció que tenim a l’abast donen l’opció d’ajustar al màxim els resultats assolits.

Recentment, s’ha emprat la fotografia per a millorar la informació a l’abast sobre una escultura d’època ibera datada aproximadament el 400 aC. La Dama de Baza.
L’estudi s’ha dut a terme considerant el grau de llum especular o brillant que emet cada color, cosa que varia segons el material, forma, etc.

Eliminant aquesta llum reflectida, s’aconsegueixen els colors reals. I això és el que s’ha obtingut aplicant tant una il·luminació adequada com amb l’ús de filtres per davant de la lent de la càmera. L’edició de les imatges resultants també han ajudat a aconseguir el resultat final.

Com a resultat, s’ha assolit un color més fidel al que es va perdre ràpidament un cop la figura fou desenterrada l’any 1971. El rostre guanyà intensitat, sobretot als llavis, però també al perfilat de les celles i parpelles, alhora que augmentava l’expressivitat de la mirada.

Igualment, l’edició de les imatges ha permès localitzar nous elements pictòrics que havien passat desapercebuts. Així, s’ha constatat una sèrie de denes a l’extrem dels penjolls, d’un vermell similar al mantell i que genera una nova pregunta. Podria tractar-se d’una mena d’amulet?

El vaixell de Lord Elgin

L’anglès Thomas Elgin és vist de manera ben diferent segons la latitud. Pels anglesos, fou un Lord que desenvolupà el càrrec d’Ambaixador a Constantinoble entre 1799 i 1803. Pels grecs, és el responsable de l’espoli dels marbres del Partenó d’Atenes, actualment al British Museum i també anomenats els “marbres d’Elgin”. La discussió serà eterna.

James Bruce, 8è compte d'Elgin (font: wikimedia)
James Bruce, 8è compte d’Elgin (font: wikimedia)

Sigui com sigui, els fets són tossuts. Elgin va per portar multitud d’objectes de gran valor arqueològic i patrimonial en vaixell al Regne Unit.

El Mentor, vaixell que duia els marbres, va patir un naufragi el 1802 prop de l’illa de Kythera. Tots els passatgers i la tripulació sortiren il·lesos. I Elgin s’afanyà a contractar pescadors d’esponges locals per salvar els marbres, que arribaren finalment a costes britàniques, prèvia escala a Malta.

Grècia no perd passada de posar els marbres a primera plana de l’actualitat. El Mentor els en dona l’ocasió de forma periòdica. D’aquesta manera, a inicis del 2021, el Ministeri de cultura grec ha fet públics els resultats de la darrera intervenció. Els objectes recuperats són magres, una sola de sabata de cuir i objectes que permeten reconstruir la vida dels navegants d’inicis del s. XIX. Elgin, però, ha tornat als titulars per uns dies.

Arqueologia dels paisatges sonors

El 15 d’abril del 2019 es declarà l’incendi a la catedral de Notre-Dame de París. Des de llavors, les tasques de restauració avancen amb la previsió que estiguin finalitzades l’abril del 2024. Poques setmanes més tard, està prevista la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics, en aquesta ocasió fora de l’estadi, tot seguint l’eix del Sena.

La catedral de Notre Dame de París en flames, l'abril de 2019 (font: wikimedia)
La catedral de Notre-Dame de París en flames, l’abril de 2019 (font: Wikimedia Commons)

Entre els professionals que treballen en la restauració hi ha també arqueòlegs. Concretament, d’una branca de l’arqueologia poc coneguda. L’arqueologia del paisatge sonor.

Amb l’objecte aconseguir “escoltar” els sons del passat, aquesta disciplina cerca pistes dels diferents sons a les fonts escrites i materials. A partir de la informació, cerca restituir-los en un model científicament fonamentat. Si un so ha desaparegut de tot i no hi ha manera de restituir-lo, no s’inventa res.

Un element central és una base de dades de gravacions d’elements ja existents al passat, com el so d’unes campanes del segle X. El pas següent és aconseguir inserir els diferents elements reproduïts en un ambient sonor propi del passat, i en aquest punt cal analitzar tot l’entorn. Actualment, ja hi ha diversos projectes en marxa.

En el cas de Notre-Dame, la restitució de l’espai i la seva sonoritat hi té un paper clau. És per això que la tasca dels arqueòlegs del so es basa en l’anàlisi de l’acústica, auxiliat amb la restitució virtual de la mateixa catedral. Els models 3D, que fins fa ben poc eren utilitzats per analitzar volums, textures i il·luminacions, ara evolucionen cap al 5D. Els models 5D inclouen l’anàlisi de la percepció de l’espectador a partir del seu moviment i una dimensió sensible al so i la seva refracció segons els elements de l’entorn.

Un altre àmbit de treball és l’estudi dels materials i el seu paper a l’acústica. Els vitralls, els objectes de decoració i tota la resta d’elements són analitzats a partir d’aquests paràmetres.

Cal considerar també l’ambient sonor de la catedral, inserida en una gran urbs. L’objectiu a assolir, que Notre-Dame soni com abans, molt abans de l’incendi.

Article anteriorJesús va néixer el dia de Nadal?
Proper articleEleccions, febrer de 1936, les mentides de César Vidal
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.