Escales d'accés a les grades superiors de l'amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)
Escales d'accés a les grades superiors de l'amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)

Recentment, Pompeia ha estat notícia per un fet deslligat de l’arqueologia. Fa dos mesos que s’han commemorat els 50 anys de Live at Pompeii. En el documental musical, el grup Pink Floyd tocava a l’arena, sense públic. Era l’octubre de 1971, i la idea havia aparegut per casualitat.

Mentre el director de cinema Adrian Maben cercava el passaport que acabava de perdre en una visita a Pompeia, s’adonà de les possibilitats de l’arena. Els seus 135 metres de llarg seria un escenari ideal per a un projecte fora de l’àmbit típic dels concerts. El resultat, seria inspiració per a grups posteriors.

Dos mil anys abans l’amfiteatre era un pol d’atracció per tota la regió de la Campània. Allà hi coincidien pompeians, passavolants, i ciutadans de nuclis veïns i també de no tan propers. No és casualitat que fos situat cap als afores, a tocar de dues de les principals entrades a la ciutat, lluny de la xarxa de carrers i del Fòrum. La seva ubicació recorda la de força estadis actuals, ben a prop de les vies de comunicació.

Benvinguts a l’espectacle

A l’extrem sud-est de la ciutat i cent anys més antic que l’amfiteatre Flavi de Roma, el de Pompeia fou un dels primers amfiteatres construïts en pedra. Aixecat cap al 80 aC, la seva capacitat, que doblava la població de la ciutat, evidencia que s’hi esperava un gran nombre d’assistents forans. Per tant, no era només un edifici públic per a la ciutat, sinó projectat per a tota la zona.

Amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)
Amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)

Els espectadors accedien a les grades superiors cossos de doble escala adossats a la façana exterior de la construcció. L’accés a les files inferiors, reservades als magistrats de la ciutat i personatges destacats, es feia des de l’interior de l’estructura el·lipsoidal.

Des de la seva inauguració, l’arena havia estat escenari de caceres d’animals salvatges, lluites de gladiadors, i també de competicions atlètiques. Per a protegir els espectadors del sol i la calor, hi havia un sistema de veles a la part superior de l’estructura. L’Edicte munera de Pompeia fins i tot feia referència a la utilització d’aigua vaporitzada i perfumada durant els espectacles,  tot i que no se n’ha trobat cap evidència arqueològica.

Aquests espectacles eren sovint pagats per candidats a les magistratures anuals. Cadascun d’ells volia organitzar-los més espectaculars que els dels seus rivals. Una inscripció datada entre el 50 i el 54 dC, parla que el 28 de març següent hi participarien fins a trenta parelles de gladiadors. També s’han documentat pintures anunciant lluites de gladiadors d’altres ciutats com Nucèria, Nola o Puetoli (actual Puezzoli).

Gladiadors a Pompeia

Pati d'enternament envoltat pels allotjaments dels gladiadors (Pompeia). Autor: Eugeni Junyent
Pati d’enternament envoltat pels allotjaments dels gladiadors (Pompeia). Autor: Eugeni Junyent

Les lluites de gladiadors eren presents arreu de la ciutat. Aquests eren cèlebres fins i tot a les cases benestants, on pintures al fresc o làmpades de ceràmica decoraven les estances amb escenes de les lluites. S’han documentat representacions dels munera fins i tot, en algunes tombes de la ciutat.

A part de múltiples inscripcions, al mateix amfiteatre hi havia també pintures, recuperades a inicis del segle XIX, que mostraven escenes del que hi ocorria. Aquestes, que estarien originàriament ubicades al mur perimetral que separava l’arena de les grades, foren molt malmeses i pràcticament desaparegueren a causa d’una glaçada el 1816. Amb prou feines havien passat un parell d’anys des del seu descobriment.

Més enllà de l’amfiteatre, era habitual que les dones de classe alta lloguessin els serveis dels gladiadors. Serien de domini públic les relacions amb gladiadors de Messalina, la muller de Claudi, o de Faustina la jove, muller de l’emperador Marc Aureli. Pompeia no n’era una excepció.

La important d’iconografia al voltant dels munera indica el gran acolliment que tenien aquests espectacles entre els pompeians. La presència de gladiadors a la ciutat era destacada. Vivien en barracots per a unes 20 persones. Contràriament al que passava en altres ciutats, convivien juntament amb homes lliures i esclaus. Aquestes estances quedarien malmeses a causa d’un gran terratrèmol el 62 dC. La reconstrucció posterior va donar lloc a una nova estructura a tocar de l’amfiteatre amb un gran pati central per al seu entrenament. Allà hi viurien amb gran llibertat.

El ball de bastons del 59 dC

Precisament un d’aquests espectacles de munera gladiatoria va passar a la història. Tàcit esmenta, als seus Annals, uns greus disturbis aquell dia del 59 dC, quan a Pompeia hi havia gladiadors, i públic, de la ciutat de Nucèria.

En el transcurs d’una lluita a l’arena, els espectadors d’ambdues ciutats haurien començat fer burla i increpar-se els uns als altres. És una actitud que Tàcit (134) identifica amb l’entorn rural, lluny de la gran urbs de Roma. Els insults començaren a acompanyar-se d’alguns cops de pedra, i el pas de la pedra a l’espasa va agreujar al màxim la situació.

El conflicte entre nucerians i pompeians es va estendre per dins i fora del recinte fins a agafar un gran abast. Els forans van rebre la pitjor part i van haver de fugir deixant enrere nombrosos conciutadans morts i ferits. Els nucerians van fer ressò dels fets a Roma. Segons el relat del mateix autor, Neró en persona encarregà al Senat d’investigar els fets. El Senat va passar la pilota als cònsols i tot i que no en detalla els resultats concrets, és fàcil de deduir-ne les conclusions, que apuntaven directament als pompeians.

La contundència de la resolució senatorial dona una idea de la gravetat dels fets, o de la influència que tenien dels habitants de Nucèria vers el govern de Roma..

Tant els organitzadors dels munera com els considerats responsables dels aldarulls van ser exiliats i l’amfiteatre fou clausurat. No va ser un tancament puntual, sinó que el ban del mateix emperador establia un llarg període de càstig. No hi hauria gladiadors, ni altres espectacles. El públic no tornaria a reunir-se a les grades durant els deu anys següents. Els duumvirs o responsables municipals d’aquell any, també foren enviats a l’exili.

Causes soterrades

Per què els pompeians es van enfrontar tan obertament amb els nucerians? La rivalitat venia d’uns decennis abans. Les ciutats havien estat en bàndols oposats durant l’anomenada guerra social a inicis del segle I aC.

El conflicte havia sorgit per les exigències d’una colla de ciutats aliades de la República. Volien la ciutadania romana per a compensar els esforços econòmics i demogràfics que suportaven com a aliats de Roma. Nucèria havia fet costat a Roma. Pompeia, per la seva part, era una de les ciutats aliades revoltades. En aquest marc, el general Sul·la havia derrotat la ciutat del Vesuvi el 89 aC i establert una colònia militar dins el seu territori.

L’establiment militar a Pompeia era una forma eficaç de controlar la ciutat rebel i de passada, Sul·la rebé com a premi el títol de cònsol el 88 aC.

El fresc de Gaius Actinus Anicetus

S’han documentat alguns grafitis relacionats amb els fets del 59 dC, que confirmen les paraules de Tàcit. El més destacable es trobà al mur exterior de la casa dels Diòsculs, on un esgrafiat deia Campani, Victoria una cum Nucerinsis peristis. Qui ho va escriure volia fer evident la “victòria” dels campanians sobre els nucerians. Al costat del text, hi havia dibuixat tres figures al·lusives a l’episodi. A la dreta, un gladiador amb un escut i una palma de victòria a la mà. La parella de l’esquerra s’ha interpretat com una figura que porta un presoner, lligat pel coll.

Però la principal representació coneguda dels aldarulls es va pintar al peristil de la casa de Gai Actí Anicet. És un mural al fresc d’uns 4 m² situat entre dues escenes també referents als munera. L’escena mostra l’amfiteatre i tant a dins com a fora, baralles i cossos estesos a terra. La temàtica decorativa de la casa ha portat a considerar la possibilitat que Gai Actí hagués estat gladiador esdevingut llibert.

El fresc (h) és d’allò més interessant tant pel que fa al fet concret com per tots els elements que mostra. En una vista aèria, s’hi veuen desenes de figures enfrontant-se en espais tan diversos com les grades de l’amfiteatre, sobre les muralles o als espais a tot l’entorn de l’edifici. S’hi pot distingir figures armades, d’altres en disposició de llençar objectes (segurament pedres) i alguns cossos estesos. La disposició de la quarantena de figures representen doncs una baralla del tot generalitzada. Una batalla campal.

Economia de l’arena

El dia d’espectable, l’amfiteatre s’envoltava de paradetes i de comerciants. Aquests se situaven als pòrtics i sota les escales adossades a l’estructura exterior.

Amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)
Amfiteatre de Pompeia (autor: Eugeni Junyent)

El dia era curosament escollit, de manera que les dates quadressin per tal de no contraprogramar les lluites que se celebraven a ciutats properes. De fet, es tenien en compte les dates de les lluites de gladiadors de la mateixa Roma. La temporada dels munera tampoc coincidia amb l’època de feines al camp. Calia que tothom pogués assistir-hi.

A part dels guanys i despeses directes dels organitzadors de les lluites i els honoraris dels lanistes, els espectacles generaven una colla d’activitats al seu voltant. Per exemple, es contractaven “cartellistes” que pintaven els anuncis dels espectacles als murs de la ciutat. En cas de repartir-se pa durant els espectacles -allò del “pa i circ”-, l’esdeveniment donava feina, també, als forners. Tal com segueix passant avui dia, els visitants també reportaven ingressos a tota la ciutat en àmbits com l’alimentació o l’allotjament.

Vist això, és evident que el tancament de l’amfiteatre pompeià va tenir una greu repercussió a la ciutat, però també més enllà. Tot el negoci al voltant de les lluites se’n va ressentir. En aquesta situació, la devastació del terratrèmol tres anys més tard del tancament afectà encara més l’economia pompeiana. Donada la situació, els pompeians enviaren un representant a Roma a demanar l’aixecament de la prohibició, cosa que donaria recursos econòmics per a la reconstrucció. La resposta fou negativa.

Article anteriorEl final de la República de Weimar
Proper articleJesús va néixer el dia de Nadal?
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg i delienant. Veig en la fotografia un camp de gran interès patrimonial, i també estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.