El gener de 1969 Jan Palach un jove estudiant de la Universitat Carolina de Praga s'incinerà  davant les escales del Museu Nacional a la plaça Wenceslau en protesta per la invasió soviètica arran de la Primavera de Praga. El seu funeral fou un dia de dol nacional, per Palach i per la democràcia perduda. Foto: Wikemedia Commons
El gener de 1969 Jan Palach un jove estudiant de la Universitat Carolina de Praga s'incinerà  davant les escales del Museu Nacional a la plaça Wenceslau en protesta per la invasió soviètica arran de la Primavera de Praga. El seu funeral fou un dia de dol nacional, per Palach i per la democràcia perduda. Foto: Wikemedia Commons

El gener de 1968 un nou govern a Praga encapçalat per Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia proposà tot un seguit de reformes encaminades a construir un “socialisme amb rostre humà“, frase atribuïda a Radovan Richta. El 21 d’agost aquest somni es veié frustrat per la invasió de les tropes del pacte de Varsòvia. Els fets que van ocórrer durant aquest període, entre els mesos de gener i agost de 1968, es van conèixer com la Primavera de Praga.

Txecoslovàquia, un estat peculiar en el bloc de l’Est

El 1918 naixia Txecoslovàquia, un estat de dues nacions, els txecs i els eslovacs. Txèquia era un país industrialitzat, un dels països on hi havia hagut una revolució burgesa, en canvi, Eslovàquia era un país agrari on la religió catòlica hi jugava un paper molt important.

Durant el període d’entreguerres, 1918-1938, l’estat txecoslovac havia estat un dels pocs estats nascuts de la desfeta de l’imperi austrohongarès que havien mantingut un estat de dret amb un sistema pluripartidista, amb partits burgesos i socialdemòcrates al parlament i amb un moviment obrer important. Així, a diferència d’altres països del bloc de l’Est, havia disposat d’institucions de democràcia parlamentària que havien funcionat i no havia experimentat l’onada feixista que envaí l’est d’Europa durant els anys trenta. N’hi ha prou de recordar els partits feixistes hongaresos de l’època.

Sota l’òrbita soviètica

El país fou alliberat dels nazis per les tropes soviètiques. A les eleccions de 1945 el Partit Comunista obtingué el 38% dels vots i participà en un govern de coalició. El 1947 Txecoslovàquia va acceptar el Pla Marshall, però es veié obligat a renunciar-hi per pressions de l’URSS. El febrer de 1948 el ministre de l’interior nomenà càrrecs comunistes com a comissaris de Praga. La resta de partits protestaren i els ministres dels altres partits dimitiren.

Els dimitits foren substituïts per militants comunistes. El 24 de febrer es declarà una vaga general amb el suport de les milícies obreres comunistes. Els comunistes accediren al poder amb Klement Gottwalt com a primer ministre. S’iniciava un nou període en la història de Txecoslovàquia.

Els nous governants aplicaren amb zel els dictats estalinistes del darrer període de terror, 1949-1953. Període dels últims estertors de les paranoies del dictador soviètic. Purgaren els membres sospitosos del partit i de la societat. La desestalinització promoguda per Krutchov va arribar tard a Txecoslovàquia i s’aplicà de tal manera que la dirigència del país mantingué el seu poder intacte.

Impulsors polítics de la Primavera de Praga que van ser portats a Moscou per a renunciar a les reformes. D'esquerra a dreta: Oldřich Černík (inicialment va donar suport a Dubček. Després de la Primavera de Praga, i tot i que després se'n desmarcà, no fou mai del tot rehabilitat), Alexander Dubček , Ludvík Svoboda (seguiria sent president titella) i Josef Smrkovský. L?únic que es negà a firmar va ser František Kriegel, que no surt a la foto: Wikimedia Commons
Quatre dels vint-i-sis impulsors polítics de la Primavera de Praga que van ser portats a Moscou per a renunciar a les reformes. D’esquerra a dreta: Oldřich Černík (inicialment va donar suport a Dubček. Després de la Primavera de Praga, i tot i que després se’n desmarcà, no fou mai del tot rehabilitat), Alexander Dubček, Ludvík Svoboda (seguiria sent president-titella) i Josef Smrkovský. L’únic que es negà a signar va ser František Kriegel, que no surt a la foto: Wikimedia Commons

Canvis polítics i econòmics

El 1960 es va aprovar una nova constitució. L’autonomia eslovaca fou suprimida, fet transcendental en el futur i, a més a més, limitava la llibertat d’expressió. La situació econòmica empenyé als dirigents del partit en el 12è congrés de 1962 a adaptar l’economia nacional a l’avançada fase de desenvolupament assolit. És a dir, a acceptar un mínim de reformes no socialistes per tal de revitalitzar l’estancada economia del país, així com vincular els incentius laborals a un percentatge dels beneficis de les fàbriques.

Aquests canvis havien de ser més de gestió econòmica. Però l’excusa fou aprofitada el 1963 per celebrar a Liblice un congrés d’escriptors dedicat a Franz Kafka, fins el moment un tabú per a les autoritats comunistes. L’escriptor s’havia avançat a molts d’altres a l’hora de descriure una societat totalitària. Això permeté una liberalització del debat públic com parlar d’escriptors i polítics represaliats per l’estalinisme.

Cartell de la pel·lícula "Trens rigorosament vigilats". Fou guardonada amb l'Òscar com a millor pel·lícula estrangera el 1967. Inserida en la nova onada cultural txeca tracta d'un jove empleat en una estació de tren durant l'ocupació nazi. El film rebutja el realisme soviètic, usa un llenguatge cinematogràfic fresc, posa èmfasi en els problemes quotidians i conté mostres d'humor. Foto:Wikimedia Commons
Cartell de la pel·lícula “Trens rigorosament vigilats”. Fou guardonada amb l’Òscar com a millor pel·lícula estrangera el 1967. Inserida en la nova onada cultural txeca tracta d’un jove empleat en una estació de tren durant l’ocupació nazi. El film rebutja el realisme soviètic, usa un llenguatge cinematogràfic fresc, posa èmfasi en els problemes quotidians i conté mostres d’humor. Foto: Wikimedia Commons

Esclat cultural a la societat txecoslovaca

A tot això s’hi havia de sumar un esclat en els camps de la literatura i la cinematografia on una primavera cultural s’anticipà a la política. La pel·lícula Trens rigorosament vigilats de Jiri Menzel, Òscar a la millor pel·lícula estrangera el 1967, desfeia tòpics sobre la resistència comunista al nazisme. Escriptors com Milan Kundera a la seva novel·la La broma satiritzava la dècada estalinista dels 50.

Poc abans de l’elecció de Dubcek com a primer secretari, el juny de 1967 la Unió d’Escriptors Txecoslovacs vinculats a la revista Literární Noviny celebrà el seu congrés. Els joves escriptors com Václav Havel, Milan Kundera, Pavel Kohout o Petr Pithart procedents de la revista dissentien de la línia oficial i reclamaven una obertura cultural allunyada dels postulats fins aleshores vigents.

Aquest fet tendria una gran trascedència en el congrés del partit que començava el desembre de 1967. Molts d’aquests escriptors tendrien un paper important com a figures destacades de la societat civil durant la Primavera de Praga.

El primer període dels nous dirigents (gener-abril)

Antonín Novotny. Anterior Secretari general del Partit Comunista txecoslovac. Des de 1958 fou un fidel seguidor dels postulats estalinistes amb forts trets autoritaris. Com a conseqüència de la mala gestió d'una protesta estudiantil dimití com a dirigent del partit el 1968 i fou substituït per Alexander Dubcek. Foto: Wikimedia Commons
Antonín Novotny. Anterior secretari general del Partit Comunista Txecoslovac. Des de 1958 fou un fidel seguidor dels postulats estalinistes amb forts trets autoritaris. A conseqüència de la mala gestió d’una protesta estudiantil dimití com a dirigent del partit el 1968 i fou substituït per Alexander Dubcek. Foto: Wikimedia Commons

Davant d’aquesta situació de malestar, el gener de 1968 el Comitè Central de Partit va triar un nou primer secretari: Alexander Dubcek. Un jove dirigent eslovac del partit que podria implementar les reformes. Alhora, podria tornar la confiança en la unió amb els eslovacs, atès que Dubcek era respectat per la vella guàrdia en haver dirigit la secció eslovaca del partit durant tres anys.

El març s’adoptà un programa d’acció on s’exigia la igualtat d’estatus d’Eslovàquia, la rehabilitació de les víctimes del passat estalinista i la democratització del sistema polític i econòmic. El nou govern suprimí la censura a la premsa i als mitjans de comunicació i s’inicià la federalització de la república, una de txeca i una altra d’eslovaca. Era el que es coneixeria com el socialisme amb rostre humà, o via txecoslovaca cap al socialisme.

Aquestes propostes de llibertat van comptar amb un ampli suport de la població. Trencaven amb el passat recent polític estalinista dels dirigents del país. A l’abril es va aprovar el nou projecte polític, abans el 30 de març hi havia hagut un relleu en la cúpula militar. El general Ludvík Svoboda havia esdevingut president de Txecoslovàquia. Svoboda mantindria el càrrec després dels fets de la Primavera de Praga, era un heroi de les dues guerres mundials.

Reformes, no pas anticomunisme

Durant un període de transició de deu anys el Partit Comunista Txecoslovac permetria l’emergència d’altres partits amb els quals competiria en unes eleccions. Entre març i agost de 1968 la societat txecoslovaca va viure com a pròpies les propostes del programa d’acció. Unes propostes de llibertat que es podrien integrar dins el model socialista. Era una tercera via, un socialisme democràtic compatible amb institucions lliures. No se cercava substituir el comunisme existent pel capitalisme liberal dels països occidentals.

Encara que hi hagué demandes de més llibertat, i de no esperar el període de transició de deu anys, Dubcek s’hi resistí. Ell no creia en el pluralisme burgès. Era el partit el que havia de preservar les essències del sistema socialista. Aquesta confiança en la preservació del sistema el feia confiar en què Moscou permetria les seves reformes, ja que la guanyada popularitat del partit comunista no feia més que beneficiar el sistema. Per tant, Praga mantendria la seva aliança amb Moscou, pensaven.

Tancs soviètics a les places de Praga durant l’ocupació d’agost de 1968. Foto: ALDOR46, Wikimedia Commons

Les advertències de Moscou (maig-agost)

El govern soviètic no ho veia així. El maig de 1968 en una reunió amb dirigents del bloc oriental hi hagué queixes sobre la situació política a Praga. Dubcek intentà calmar els seus ànims, encara que infructuosament.

El 14 de juliol de 1968 els líders comunistes del bloc soviètic, amb l’excepció de Romania, enviaren una carta “fraternal“ al Partit Comunista Txecoslovac. Se’ls advertia del perill d’una contrarevolució i de la necessitat de mantenir el sistema socialista.

En una reunió celebrada a Bratislava el 3 d’agost Breznev expressà que l’afebliment dels vincles dins dels països socialistes els afectava a tots per igual i que no s’hi podia mostrar indiferència. Així i tot, retirà les tropes del país i les mantigué en la frontera.

Tancs soviètics a les places de Praga durant l'ocupació d'agost de 1968. Foto: ALDOR46, Wikimedia Commons
Tancs soviètics a les places de Praga durant l’ocupació d’agost de 1968. Foto: ALDOR46, Wikimedia Commons

La invasió soviètica

El 21 d’agost de 1968 les tropes del Pacte de Varsòvia envaïen Txecoslovàquia. Prop de 500.000 efectius amb 7.000 tancs havien estat mobilitzats. A l’aeroport internacional aterraren tropes especials i les tropes txecoslovaques foren confinades a les casernes per prevenir qualsevol contraatac.

El matí del 21 d’agost, en només un sol dia, pràcticament tot el país estava sota el control de les tropes del Pacte de Varsòvia, les quals toparen amb la resistència de la població. A Praga hi hagué violents enfrontaments. Molts ciutadans canviaren els noms dels carrers i de les poblacions del país per despistar les tropes invasores. Varen morir unes 80 persones i unes 700 patiren ferides de diversos graus.

Placa commemorativa František Kriegel. ünic membre dels reformistes de la Primavera de Praga que es va negar en rodó a signar l'anomenat "Protocol de Moscou". La seva resposta al KGB va ser: "Envieu-me a Sibèria o cardeu-me un tret". Va ser alliberat, com la resta, però es convertí en una pedra molesta a la sabata sociètica. Expulsat de tot arreu, va ser dels primers a signar la Carta 77. Quan va morir el 1977, les autoritats segrestaren el seu cadàver per evitar un demostració popular de suport al seu enterrament. Foto: WIkimedia Commons
Placa commemorativa dedicada a František Kriegel, únic membre dels reformistes de la Primavera de Praga que es va negar en rodó a signar l’anomenat “Protocol de Moscou”. La seva resposta al KGB va ser: “Envieu-me a Sibèria o cardeu-me un tret”. Va ser alliberat, com la resta, però es convertí en una pedra molesta a la sabata soviètica. Expulsat de tot arreu, va ser dels primers a signar la Carta 77. Quan va morir el 1979, les autoritats segrestaren el seu cadàver per evitar una demostració popular de suport al seu enterrament. Foto: Wikimedia Commons

La “normalització”

Un cop dominada la situació aquesta resistència va obligar el govern soviètic a calibrar les mesures a adoptar. Es va passar de la idea d’implantar un directori militar a mantenir Dubcek en el càrrec, almenys provisionalment.

Dubček i uns altres cinc membres del Presidium van ser segrestats per la policia soviètica d’ocupació i duts a Moscou on se’ls va posar al corrent de la nova situació. En tornar a la capital txeca la Primavera de Praga ja era una cosa del passat. El 1970 fou expulsat del partit. Acabà els seus dies com a guarda forestal. Certs intel·lectuals li retragueren no haver-se oposat a la invasió. Ell argumentà que sempre va voler evitar un bany de sang.

L’única reforma de la Primavera de Praga que es mantingué fou la federalització del país on els eslovacs recuperaren la seva autonomia, una maniobra permesa per Moscou per aconseguir-ne suport popular.

La purga

El 14è Congrés del partit que s’havia de celebrar el setembre de 1968 es va dur a terme de manera secreta i serví per depurar el partit. Prop d’un 25% dels membres del partit, principalment sindicalistes, militars i estudiants, van ser expulsats. A més de posar-hi càrrecs de confiança dels soviètics.

Alhora, Moscou portà a terme una purga de tota la societat de gent afí al moviment reformista. Uns 80.000 txecoslovacs emprengueren el camí de l’exili i molts intel·lectuals i professors d’universitat acabaren als serveis de neteja de les grans ciutats.

Alexander Dubceck
Alexander Dubceck. Líder màxim de la Primavera de Praga, els seus postulats s’avançaren en vint anys als de Gorbatxov i la seva “Perestroika“. Després de la seva destitució fou nomenat ambaixador a Turquia. El 1974 va adreçar una carta oberta a l’Assemblea general on es ratificava en els postulats democràtics de 1968 i hi criticava els abusos de poder del primer secretari Gustav Husack. Després de la revolució de vellut de 1989 ocupà la posició de president del parlament txecoslovac. Morí d’un accident de trànsit el 1992. Foto: Wikimedia Commons

Les conseqüències

El Kremlin havia col·locat les coses al seu lloc. Els països socialistes tenien una sobirania limitada, més coneguda com a doctrina Breznev, que perduraria fins al 1989. La impopularitat internacional era el preu a pagar.

La majoria de partits comunistes d’Europa Occidental condemnarien la invasió. A partir d’aquí entrarien en un període de reflexió interna que els portaria a formular el moviment conegut com a Eurocomunisme.

Havia quedar clar que el sistema comunista de l’URSS no era reformable. D’ara endavant, els països del bloc oriental entrarien en un període de decrepitud econòmica, social i política.

Els acords d’Helsinki de 1975 donaren un poc d’esperança als intel·lectuals txecs de pensar que quelcom canviaria. D’aquí la famosa Carta 77. Fou, però, només una forma més de protesta que no suposà cap canvi. No seria fins a l’any 1989 que el règim comunista s’enfonsaria a conseqüència de la revolució de vellut. Però aquesta seria una altra història.


Més informació:

A l’arxiu de l’espia rus Vasily Mitrokhin dipositats al Churchill College de Cambridge hi ha notes sobre els fets de la Primavera de Praga. Si us animeu, estan en rus i s’ha d’anar allà a consultar-les. Són públiques i són allà per voluntat familiar en complir el desig del propi Mitrokhin.

The Papers of Vasiliy Mitrokhin (1922-2004) – Churchill College

KGB files from the famous Mitrokhin Archive – described by the FBI as “the most complete and extensive intelligence ever received from any source” – are now open for consultation at the Churchill Archives Centre.

Article anteriorNicòpolis. La ciutat de la victòria.
Proper articleEl final de la República de Weimar
Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Especialista Universitari en història i cultura de les Illes Balears. Membre del col·lectiu Recerca, Grup d'estudi de la Guerra Civil i el Franquisme a les Illes Balears.He participat en la redacció del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008).