L'atac al cinema Studio 28 per la projecció del film
Conseqüències de l'atac al cinema Studio 28 per la projecció del film "L'age d'or" de Buñuel. Va coincidir amb un punt d'inflexió en el moviment surrealista. Moviment del qual va esdevenir un referent artístic. L'atac posava en relleu el feixisme existent a França als anys 30, així com les limitacions democràtiques de la Tercera República com la censura. Foto: Wikimedia Commons

El dia 3 de desembre de 1930 un grup de feixistes assaltaven i destrossaven el cinema Studi 28 situat al Montmartre de París. La raó era que es projectava la pel·lícula de Luís Buñuel L’Age d’or, obra cabdal del cinema surrealista, amb guió de Salvador Dalí i patrocinada pels vescomtes de Noailles. La pel·lícula va ser un escàndol, especialment pels seus diàlegs antiburgesos i antireligiosos, per la qual cosa la dreta francesa la va posar al seu punt de mira. El film venia precedit per l’èxit, potser inesperat, de la pel·lícula Un chien andalou. 

André Breton el 1924. Impulsor del surrealisme i comunista. Va mantenir amistat fins al final de la seva vida amb Buñuel, no amb Dalí, a qui detestava. En referència a la provocació necessària en l'art, va dir: ""avui ningú no s'escandalitza, la societat ha trobat maneres d'anul·lar el potencial provocador d'una obra d'art, adoptant davant d'aquesta una actitud de plaer consumista". Foto: Wikimedia Commons
André Breton el 1924. Impulsor i ideòleg del surrealisme. Militant comunista. Va mantenir amistat fins al final de la seva vida amb Buñuel, no amb Dalí, a qui detestava. En referència a la provocació necessària en l’art, va dir: “avui ningú no s’escandalitza, la societat ha trobat maneres d’anul·lar el potencial provocador d’una obra d’art, adoptant davant d’aquesta una actitud de plaer consumista”. Foto: Wikimedia Commons

La pel·lícula L’age d’or

Buñuel cercava ara una cosa més comercial, provocativa. L’Age d’or és considerat el film més destructiu i escandalós de Buñuel. En les dues pel·lícules, al del gos i la d’or, hi ha molta crítica, per exemple música clàssica, especialment de Wagner (Tristany i Isolda), en un entorn d’auge del nazisme a Alemanya i tot Europa. Tècnicament, L’Age d’or va representar l’arribada del cinema sonor a França (la segona i la primera a fer servir veu en off). Algunes escenes es van rodar a la Costa Brava, per indicacions en les localitzacions de Dalí, sobretot al Cap de Creus.

La pel·lícula relata l’amor de dues persones que s’enfronten a les convencions religioses i els tabús sexuals. En la història d’amour fou (amor foll) Buñuel i Dalí aprofiten i fiquen tot d’imatges i associacions surrealistes per crear humor negre. També hi ha erotisme (més aviat impulsos), però, sobretot, crítiques a l’església i el poder que intenten impedir aquests impulsos humans.

El segon manifest surrealista

La pel·lícula apareixia en un moment crític del moviment surrealista a París. El desembre de 1929 André Breton havia publicat el segon manifest surrealista al número 12 de la revista Revolució surrealista. El primer també l’havia redactat ell el 1924. Aquest segon era més dur políticament, Breton militava des del 1927 al partit comunista i purgà els membres més ideològicament dubtosos, com Dalí.

Al segon manifest, Breton criticava tothom individualment, assegurant que no eren raons personals. Eren gent que s’havien acostat al voltant del filòsof Georges Bataille, el seu principal antagònic. Bataille no era surrealista, però sí un malalt del sexe i prou subversiu per atreure persones que Breton trobarà a faltar. Serà des de la revista de Betaille, Documents, que apareixerà el trencament definitiu del grup amb el pamflet Cadavre el 15 de gener de 1930. La pel·lícula L’age d’or s’estava redactant.

Quan s’estrena la pel·lícula, Breton havia començat al juliol una segona època amb la revista “Surréalisme ASDLR” (al servei de la revolució), molt més polititzada i que durarà fins a 1933. Va ser conseqüència de les diferències amb en Louis Aragon. Aragon havia estat comissionat pels surrealistes per assistir al Congrés Internacional d’escriptors revolucionaris a Kharkov a finals de 1930. Tenia les instruccions de Breton de defensar el surrealisme, però en comptes d’això va supeditar l’acció intel·lectual a la voluntat del partit i no informà Bretón fins passat més d’un any.

L’atac a l’Studio 28

El 28 de novembre de 1930 la pel·lícula havia estat aprovada per la censura per a la seva exhibició. La sala triada, la Studio 28 al número 10 de la Rue Tholozé, era la mateixa on ja s’havia estrenat Un chien andalou. Per acompanyar, a l’entrada del cinema es va muntar una mostra d’art surrealista amb un programa d’obres per 5 francs del mateix Dalí i tot el grup que als anys 30 es van trobar a París: Joan Miró, Hans Arp o Max Ernst (que surt a la pel·lícula), entre altres.

Aviat el film va escandalitzar la part més conservadora de la societat francesa. Només 5 dies després de l’estrena, un escamot feixista format per membres de la Lliga Patriòtica i la Lliga Antisemita, van entrar a la sala destrossant-t’ho tot atacant als assistents al crit de “veurem si encara hi ha cristians a França!” i “mort als jueus!”. A la premsa, la Lliga de Patriotes protestava contra “la immoralitat d’aquest espectacle bolxevic” que atacava, segons ells, “la família, la religió i la pàtria“. Els nacionalistes criticaven directament al surrealisme “per ser alemany”, i que s’esposessin obres seves a tocar dels monuments als caiguts.

"La persistència de la memòria", obra de Dalí del 1931, poc després d'aquests fets. Pintat mentre Gala era precisament al cinema. Més conegut com els "rellotges tendres", és un paisatge de la Costa Brava. Foto: Wikimedia Commons
“La persistència de la memòria”, obra de Dalí del 1931, poc després d’aquests fets. Pintat mentre Gala era precisament al cinema. Més conegut com els “rellotges tendres”, és un paisatge de la Costa Brava. Foto: Wikimedia Commons

Segrest de la pel·lícula

Els afectats van respondre les crítiques amb el manifest L’Affaire de l’Age d’Or, una mena de relat dels fets que ha servit també per a redactar aquest article i que inclou fotografies de les destrosses i un curiós qüestionari. Al manifest es demanen irònicament sobre el paper de la policia o la censura en l’art. Els mateixos afectats reconeixen que els danys causats podien valorar-se en 80.000 francs.

Finalment, el dia 11 de desembre el prefecte de la policia de París, Jean Chiappe, de tendència conservadora, va embargar la pel·lícula. Era el mateix dia que s’anunciava a Le Journal que Pierre Laval (qui acabaria sent viceprimer ministre del règim de Vichy) desistia d’intentar formar govern amb els republicans. Per sort, només eren còpies, l’original es va amagar. La pel·lícula va estar prohibida a França fins a l’any 1981.

Disputes polítiques

El 1931 dominava la presidència el Partit Radical, que va tornar a guanyar amb Paul Doumer. Però va ser assassinat per un emigrant rus pertorbat. Aquest domini molestava la dreta. Va ser substituït el 1932 per l’últim president de la Tercerra República, Albert Rebrun.

El 1932 Buñuel es va afiliar al partit comunista. Els surrealistes no s’estaven de participar dels debats socials. El 1933 arran del cas Viollet Nozière, els surrealistes es posicionaran contra el patriarcat i a favor de la noia que havia assassinat el seu pare acusant-lo d’abusos. I és que el surrealisme, malgrat les divisions, seguia sent un pol d’atracció artístic de primer ordre a tot el món durant els anys 30.

El 1935 va triomfar el Front d’Esquerres a França. El moviment surrealista es dividiria políticament arran de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, i acabaria dissolent-se definitivament amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Les revistes van ser importants divulgadors i aglutinadors de grups surrealistes. La Minotaure (portada del núm 1 de 1933 pintada per Picasso). També va incloure articles de psicoanàlisi, etnografia i antropologia. Era una revista molt il·lustrada i acolorida per l'època. Cada número l'il·lustrava un artista diferent. Minotaure arribaria fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939. Foto: Wikimedia Commons
Les revistes van ser importants divulgadors i aglutinadors de grups surrealistes. La Minotaure (portada del núm. 1 de 1933 pintada per Picasso). També va incloure articles de psicoanàlisi, etnografia i antropologia. Era una revista molt il·lustrada i acolorida per a l’època. Cada número l’il·lustrava un artista diferent. Minotaure arribaria fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939. Foto: Wikimedia Commons

Després de la Segona Guerra Mundial

La majoria dels seus membres s’exiliarien als Estats Units, i alguns no tornarien a França fins a la dècada dels 50 o mai. Dalí passaria, per això, a ser el representant més conegut del surrealisme, i una icona de la dictadura franquista. Els seus correligionaris de París l’anomenarien “Avida Dollars”, malnom posat per André Bretón, per l’afició de Dalí pels diners. Entre els rodatges de les dues pel·lícules, Dalí va conèixer a Gala, la famosa musa, llavors casada amb el poeta Paul Éluard. Poc després de conèixer-se comprarien una casa de pesadors a Portlligat que acabaria sent la seva residència i actualment museu.

Tant l’escàndol, com les prohibicions, per tant, van fer enormement famosos a Buñuel i Dalí. Però, la indecisió ideològica de Dalí que el va portar a dir allò de “el surrealisme sóc jo”, contrastaria amb la trajectòria posterior de Buñuel, que acabaria morint al seu exili de Mèxic, on va aconseguir la nacionalitat… però aquesta és una altra història.


Més informació:

Una de les cinc parts de què consta el film:

L’Âge d’or – Luis Buñuel: Religion of love

” I’m still an atheist, thank God. “Luis BuñuelMusic: Drums of Calanda”Unfinished Symphony No. 8 in B minor, D.759” (1822) by Franz SchubertFor educational p…

Existeix un premi l’Age d’Or a la pel·lícula més singular, particular i inconformista:

http://www.mostfestival.cat/pelis/lage-dor/

Què veure?

El cinema on es va estrenar, encara existeix:

Accueil – Studio28

BIENVENUE”La salle des chefs d’oeuvres, le chef d’oeuvre des salles …” Jean cocteauDécouvrir l’histoire Avant premieresdécouvrez les avant-premières à venir Découvrir les avant premières Le jardin secretUn salon de thé calme et bucoliqueDécouvrez la carte Previous Next Les prochaines seances novembre 2021 16 novembre 2021 LUI Un compositeur en mal d’inspiration, qui vient de quitter […]


Article anteriorEl final de la República de Weimar
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).