Berlín: Una dona amb els seus fills durant la Gran Depressió de 1931. (Font: Scherl - Süddeutsche Zeitung / ullstein bild)
Berlín: Una dona amb els seus fills durant la Gran Depressió de 1931. (Font: Scherl - Süddeutsche Zeitung / ullstein bild)

La tranquil·litat econòmica del període de 1924 a 1929 havia aconseguit grans conquestes i superat importants reptes. Enrere quedaven la hiperinflació, la misèria i l’atur. La nova economia alemanya vinculada molt directament al capital nord-americà, perfeccionava nous sistemes d’organització i al mateix temps, una nova racionalització del treball que va aconseguir rellevants fites productives, sobretot, en les indústries siderúrgica i química. Els índexs de producció arribaren als nivells de 1913.

Un “èxit econòmic” amb peus de fang

La lleugera millora econòmica va ser possible en gran part a la intervenció americana davant el ressentiment i la intransigència per part de francesos i anglesos. No volien una Alemanya econòmicament forta. Els plans Dawes i Young van permetre un relaxament de les condicions de pagament i una enorme emissió de préstecs internacionals amb condicions favorables, que va permetre el sanejament dels comptes públics i el flux creditici a la inversió i consums privats. Tot i aquest laissez-faire de l’economia alemanya gràcies als crèdits americans, hi havia uns riscos implícits evidents: la dependència creditícia envers els bancs americans. 

El 1925 un 30,5% de la població activa alemanya tenia la seva activitat en el sector primari, la xifra de treballadors del camp baixava cada any.

La compra de béns de consum i de luxe (roba, mobles i vehicles) de les classes populars, fou un dels puntals dels millors anys de la República de Weimar.

Una anècdota explica aquest èxit i la fal·lera per comprar a les grans ciutats:

En una visita als Estats Units, el president de l’empresa electrònica AEG, Felix Deutsch, va aplicar a Alemanya una frase que amb els anys va esdevenir un dogma de fe en el món del comerç al detall: “El client sempre té la raó!”. Aquest consumisme de l’ascendent burgesia urbana anava acompanyat de la “racionalització”. Un terme aplicat als processos productius i de gestió, amb la vista posada en augmentar la producció industrial fent ús de menys mà d’obra. Aquesta racionalització es concentrava en dos aspectes: les fusions d’empreses i la mecanització de molts processos industrials manuals. El model de racionalització a imitar era el mateix que el dels Estats Units i Henry Ford, el gran magnat dels automòbils i creador de la primera cadena de muntatge. 

El ministre d’economia alemany, Hjalmar Schacht (Esquerra) i Owen D. Young (centre). Font: Bundesarchiv

Èxode cap a les grans ciutats

El percentatge de població que es dedicava a treballar el camp i a executar activitats agrícoles va patir un retrocés important. Tot i que l’any 1925 un 30,5% de la població activa alemanya tenia la seva activitat en el sector primari, la xifra de treballadors del camp baixava cada any.

La modernitat, el luxe, les botigues de moda, els cabarets i els grans magatzems eren a les ciutats i no a les muntanyes. Tot i aquest aparent èxode, el camp alemany seguia gaudint d’una excel·lent bona salut, tot i que mai fou un actor principal de l’economia de Weimar.

En els períodes de crisi i recessió successives de 1919 fins al 1923, a les ciutats alemanyes corrien molts rumors sobre que els pagesos. Com que ramaders i agricultors acaparaven el cereal, la carn i els aliments bàsics, com els ous i la llet, per vendre’ls més cars i guanyar més diners.

Un sector poc compromès:

En realitat, el sector primari mai es va sentir integrat en aquest clima de bonança econòmica. És més, quan les coses van començar a anar malament a principis dels anys 30, els agricultors foren els primers que van acusar directament als comunistes i, sobretot, els jueus, de les desgràcies del país.

En resum, aplicaven la frase: Die Wirtschaft ist unser Schicksal (l’economia és el nostre destí). Tal com deia el ministre d’assumptes exteriors Walther Rathenau, assassinat el juny de 1922. Es van produir grans avenços democràtics en un país on la crispació social era continua. El pitjor va ser que, ni en temps de bonança econòmica la República de Weimar va aconseguir consolidar un règim republicà basat en valors democràtics i pacifistes.

L’economia de Weimar sempre fou una muntanya russa, igual camí seguia la política del país. Si la primera fase de 1918 a 1923 es va caracteritzar per la inflació econòmica, la segona fase de 1924-1929 ho seria per la racionalització i a partir de 1929 fins a 1932, per la depressió.

Un heroi de la Primera Guerra Mundial a la presidència

El triomf del vell mariscal Paul Von Hindendburg a les eleccions presidencials de 1925, enfront dels candidats dels partits de la Coalició de Weimar, havien revelat la tendència conservadora de l’opinió pública alemanya. Una opinió favorable als representants de l’antic sistema imperial. El Partit Comunista Alemany, el KPD, no va aconseguir grans resultats durant aquests anys, obtenint la quarta posició a les eleccions de 1924.

L’auge econòmic feia que les opcions més radicalitzades fossin ignorades pel gran electorat. Comunistes i nacionalistes patirien un retrocés important en nombre de vots. L’entusiasme socioeconòmic es va tornar a reflectir en les urnes quan, en les eleccions de 1928, van guanyar els partits moderats i el partit d’Adolf Hitler (que havia sortit de la presó el 1925), el NSDAP es va quedar amb un irrisori 2.63% dels vots. Cent mil vots menys que en els anteriors comicis. Adolf Hitler i els seus acòlits van apostar per la via democràtica renunciant definitivament al Putsch, per això patirien una sèrie de derrotes electorals aclaparadores fins a l’any 1930.

La dependència del sistema creditici nord-americà

A la ciutat de Berlín els efectes del crac de 1929 van dur a 664 empreses directament a la bancarrota. 450.000 persones van perdre el seu lloc de treball.

La dependència del creixement respecte a l’expansió creditícia nord-americana va tenir el seu traumàtic final al crac d’octubre de 1929. Els Estats Units van començar un procés immediat de desinversió, deixant en fallida milers d’empreses i bancs i milions de treballadors al carrer.

Tots els indicadors econòmics positius del període 1924-1929 (alta productivitat, consum intern i innovació tecnològica) van patir una severa patacada durant l’hivern de 1929-1930. L’enfonsament del mercat de valors de la borsa dels Estats Units va provocar una crisi bancària que no va tardar a arribar a Alemanya. La crisi, que en principi era financera, aviat va afectar l’economia productiva provocant el tancament d’empreses i l’acomiadament de milions de treballadors. Els ingressos estatals via impostos aviat es van ensorrar i la demanda interna va caure fins a límits insospitats.

Percentatge d'aturats a Alemanya: 1920–1935. | Font: Wikipedia Commons
Percentatge d’aturats a Alemanya: 1920–1935. | Font: Wikipedia Commons

Un desastre econòmic (1929-1933): una república sense republicans

A Berlín els efectes del crac van dur a 664 empreses directament a la bancarrota i a 450.000 persones a la pèrdua del seu lloc de treball. L’empitjorament socioeconòmic (recessió, atur i dèficit públic) no va trigar gens a traslladar-se a la política alemanya. Tan sols cinc mesos després del crac va caure el govern de coalició liderat pel socialdemòcrata Kurt von Schleicher. Seria substituït per Heinrich Brüning, del Zentrum.

Brüning era un tècnic econòmic que defensava que una reducció del sector públic potenciaria la recuperació econòmica i crearia llocs de treball. Va desenvolupar una dura política d’austeritat. Reducció de la despesa pública, baixada dràstica dels salaris, pujada d’impostos indirectes, eliminació de les prestacions socials de desocupació i reformes de desregulació laboral. La política econòmica de Brüning també consistia a augmentar el poder exportador dels productes alemanys. Així, va optar el 1931 per la unitat duanera amb Àustria, sense molt èxit per l’oposició de França.

Atur desbocat

En el sector de la indústria del ferro i l’acer, l’atur arribaria a registrar un preocupant 41,9%.

L’austeritat va provocar un ascens de la desocupació i va impossibilitar la recuperació econòmica. La despesa pública va patir una caiguda del 14,4% durant el període 1929-1932. No es van sanejar els comptes, ja que la reducció de la inversió i consum públics va crear un efecte multiplicador negatiu a l’economia privada. Al seu torn, això va causar una brusca caiguda de la recaptació d’impostos.

L’atur era el millor indicador per mostrar els efectes de la recessió que van patir els alemanys de 1929 a 1933, on va passar d’una taxa del 8,4% el 1928 a més del 30% l’any 1933, amb un resultat global de quasi sis milions de persones sense feina. La situació encara era pitjor en el sector de la indústria del ferro i l’acer, on l’atur arribaria a registrar un preocupant 41,9%.

El panorama de recessió, l’austeritat, la fi dels subsidis de l’atur i de les prestacions socials, van convertir-se en una bomba de rellotgeria. Tot plegat va derivar en l’escalada de l’atur, l’ascens de la pobresa extrema, l’augment de brots de violència política als carrers, els suïcidis i l’augment de la desigualtat social.

Aquest fou el caldo de cultiu de la radicalització i el desengany d’àmplies capes de la població cap als partits de la Coalició de Weimar. La crisi de 1929 va implicar un desastre econòmic per als països capitalistes en general, i per a Alemanya en particular. Aquesta crisi va reactivar la inestabilitat política i econòmica, i va marcar, per a la República de Weimar, l’inici de governs presidencialistes, sense base parlamentària, d’acord amb el que preveia l’article 48 de la Constitució.


Més informació:

No Title

No Description

Unemployment in Interwar Germany: An Analysis of the Labor Market, 1927-1936 on JSTOR

This article contributes to the debate on the causes of unemployment in interwar Germany. It applies the Layard-Nickell model of the labor market to interwar data. The results indicate that demand shocks, combined with nominal inertia in the labor market, were important in explaining unemployment.

Germany and the Depression, 1929-1933 – Weimar Germany overview – AQA – GCSE History Revision – AQA – BBC Bitesize

1 2 3 4 Page 3of 4 In 1929 as the Wall Street Crash led to a worldwide depression. Germany suffered more than any other nation as a result of the recall of US loans, which caused its economy to collapse. Unemployment rocketed, poverty soared and Germans became desperate.

The Weimar Welfare State’s Last Crisis, 1929-1933

This chapter shows concern for hunger, homelessness, and unemployment that were experienced by a variety of different types of welfare clients. The massive increase in the numbers of the city’s welfare clients caused an influx of welfare. The Brüning regime was determined to make the municipalities absorb more of the costs of supporting the unemployed.

Confronting Hitler: German Social Democrats in Defense of the Weimar Republic, 1929-1933

Confronting Hitler examines the lives of ten socialist leaders in their fight against Nazism. It reveals the aspects of these people’s lives that most decisively shaped their views and actions dur…

Article anteriorLa barrera de vaixells de Roskilde
Proper articleL’age d’or i l’atac a Studio 28
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador del bloc d’història local "Històries Manresanes" i premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011. Creador juntament amb Cèsar Sánchez del portal "Històries d'Europa" l'any 2013.