Propaganda anglesa durant la guerra. Representen irlandesos que maten nens i dones mentre els anglesos demanen clemència. Encarregat a Wenceslaus Hollar entre 1642 i 1646, servia per a justificar les matances d'irlandesos. Foto: Wikimedia Commons
Propaganda anglesa durant la guerra. Representen irlandesos que maten nens i dones mentre els anglesos demanen clemència. Encarregat a Wenceslaus Hollar entre 1642 i 1646, servia per a justificar les matances d'irlandesos. Foto: Wikimedia Commons

Segons el relat explicat pels anglesos durant tres segles, el 13 d’octubre de 1641 va iniciar-se una revolta en la qual els irlandesos catòlics van massacrar colons anglesos i escocesos, principalment de l’Ulster. Homes, dones, nens, haurien estat assassinats en tant que eren protestants i anglesos. La Rebel·lió Irlandesa de 1641 va desembocar en una guerra sagnant d’onze anys coneguda com les Guerres Confederades. Els episodis de violència dels primers compassos de la revolta, van farcir-se de mites. Aquests mites es van veure alimentats per la publicitat anglesa de guerra, feta servir posteriorment per a justificar la salvatge ocupació de l’illa per part de Cromwell i els seus successors.

La rebel·lió a Irlanda de 1641 s'emmarca en els conflictes coneguts com a Guerres dels Tres Regnes entre 1639 i 1653. Escòcia, Anglaterra i Irlanda es trobaven sota un mateix rei d'origen escocès, Carles I Stuard. Un dels motius d'enfrontament era la religió. Els escocesos refusaven l'anglicanisme, eren presbiterians. A la imatge, representació del motí de Jenny Geddes el 1637 a Edimburg. Llançà un tamboret contra el prelat de Sant Andrews. Foto: Wikimedia Commons
La rebel·lió a Irlanda de 1641 s’emmarca en els conflictes coneguts com a Guerres dels Tres Regnes entre 1639 i 1653. Escòcia, Anglaterra i Irlanda es trobaven sota un mateix rei d’origen escocès, Carles I Estuard. Un dels motius d’enfrontament era la religió. Els escocesos refusaven l’anglicanisme, eren presbiterians, i els irlandesos catòlics, o com els anomenaven els anglesos “papistes”. A la imatge, representació del motí de Jenny Geddes el 1637 a Edimburg. Llançà un tamboret contra el prelat de Sant Andrews. Foto: Wikimedia Commons

Els antecedents, l’odi als colons

El rerefons de la revolta de 1641 es troba als robatoris de terres als irlandesos i l’arribada de colons anglesos i escocesos des de 1550. Aquest fet havia deixat en la ruïna els irlandesos, especialment alguns nobles. Molts dels líders rebels que van participar des del primer moment en la rebel·lió estaven fortament endeutats. Els irlandesos s’emmirallaven en l’exemple escocès, que ja s’havien revoltat el 1638 en defensa de la seva versió del cristianisme. Amb més raó encara, donat que als irlandesos no els era permès practicar la fe catòlica obertament.

A més a més, els rumors a Irlanda segons els quals els anglesos desitjaven “extirpar els catòlics” només feien que créixer. Per acabar-ho d’arrodonir, crisis de collites els últims anys havien agreujat la situació de la majoria de la població.

La Rebel·lió Irlandesa de 1641 es va produir, per tant, després de 90 anys de repressió indiscriminada anglesa. La rebel·lió va fracassar en l’intent de prendre el castell de Dublín, però la major part de l’illa va caure en mans dels aixecats contra el poder reial.

En el context europeu, s’engloba aquesta revolta irlandesa de 1641 amb la catalana dels segadors, l’occitana dels crocants o la valenciana de la Segona Germania, entre altres. Totes de tipus agrari, però amb un rerefons nacional.

L’inici de la revolta irlandesa

Les suposades massacres s’haurien produït especialment entre els mesos que van anar des de l’inici de la revolució i l’estiu de 1642, quan es va conformar el Govern Confederat. Aquest govern catòlic regiria l’illa de facto fins a l’arribada de Cromwell i la reconquesta anglesa de l’illa. Posteriorment, durant la guerra, els actes de crueltat extrema es van succeir per ambdues parts.

El desembre de 1641, les autoritats angleses de Dublín van enviar tropes dirigides pels comandants Charles Coote i William St Leger a les zones rebels dels comtats Wicklow i Tipperary. Les seves expedicions es van caracteritzar pel que l'historiador modern Padraig Lenihan ha anomenat "brutalitat excessiva i indiscriminada" contra la població catòlica. La seva actuació van provocar que la població catòlica s'unís massivament a la rebel·lió. Sir Charles Coote, al retrat, havia estat nomenat governador de Dublín arran de la Rebel·lió. Va obtenir algunes victòries, però va morir a un atac Confederat el 1642. Foto: Wikimedia Commons
El desembre de 1641, les autoritats angleses de Dublín van enviar tropes dirigides pels comandants Charles Coote i William St. Leger a les zones rebels dels comtats Wicklow i Tipperary. Les seves expedicions es van caracteritzar pel que l’historiador modern Padraig Lenihan ha anomenat “brutalitat excessiva i indiscriminada” contra la població catòlica. La seva actuació van provocar que la població catòlica s’unís massivament a la rebel·lió. Sir Charles Coote, al retrat, havia estat nomenat governador de Dublín arran de la Rebel·lió. Va obtenir algunes victòries, però va morir a un atac Confederat el 1642. Foto: Wikimedia Commons

La rebel·lió va tenir com dues cares. Per una banda, es va intentar expulsar als colons anglesos i escocesos de les terres que els hi havien ocupat. D’aquesta manera els irlandesos recuperarien les terres que els havien tret o a ells o als seus pares entre 1603 i 1610 durant la Colonització de l’Ulster, després de l’episodi conegut com la Fugida dels comtes. I per una altra banda, es van destruir les bíblies protestants i altres símbols de l’anglicanisme. És a dir, a la revolta hi havia una dimensió econòmica i una altra de simbòlica sobreposada.

Massacres o propaganda anglesa de guerra?

La font principal per a aquestes massacres són els testimonis dels colons que van fugir a refugiar-se a Dublín. Entre el que expliquen hi ha exageracions, rumors, “m’han dit que coneixen a un que ho va veure” i possiblement més d’un invent. Per la qual cosa, es fa difícil comptabilitzar el nombre real de víctimes d’aquestes “massacres”. Hi ha uns 8.000 testimonis, cosa que també fa difícil que tots, absolutament tots, s’ho inventessin.

A tenir en compte per a relativitzar els números de víctimes de suposades massacres. Primerament, l’extensió de les persecucions parlen d’un aixecament generalitzat a tota l’illa, més que no pas d’una focalitzada gran massacre a l’Ulster, com posteriorment es va intentar vendre. Clar que en percentatge de població, en ser més colons a l’Ulster, l’impacte segurament va ser major. Segon, els dies 22 i 23 d’octubre de 1641, els irlandesos van fer fora els anglesos (no als escocesos) de les terres que, en alguns casos, tan sols feia 30 anys els havien tret a ells. És a dir, les van recuperar. I tercer, molts anglesos, contra els quals anava l’odi irlandès, no van morir directament assassinats ni massacrats, sinó de fred i gana.

Un altre fet que fa qüestionar tota la propaganda anglesa sobre les suposades massacres són les escasses denúncies per violència sexual. A Londres, per contra, s’afirmava que era una pràctica habitual, però a les denúncies no apareixen. 

Oliver Cromwell, parlamentari i militar angles. Figura controvertida pel seu paper a Irlanda. Va actuar a Irlanda (1649-1650), després a Escòcia (1650-1651) i a la Guerra Civil Anglesa (1640-1652) a favor del parlament. Liderà els exèrcits contra el rei Carles I Stuard qui, derrotat, acabaria executat el 1649. Retrat de Cromwell. Foto: Wikimedia Commons
Oliver Cromwell, parlamentari i militar anglès. Figura controvertida pel seu paper a Irlanda. Va actuar a Irlanda (1649-1650), després a Escòcia (1650-1651) i a la Guerra Civil Anglesa (1640-1652) a favor del parlament. Liderà els exèrcits contra el rei Carles I Estuard qui, derrotat, acabaria executat el 1649. Retrat de Cromwell. Foto: Wikimedia Commons

El naixement del mite de la massacre

La propaganda anglesa va causar efecte. La legitimitat catòlica va caure en picat pels mites sobre les massacres de 1641 que afirmava que 200.000 protestants havien estat assassinats. El mateix Cromwell va esmentar aquestes suposades atrocitats en defensa de les seves accions com la massacre del Setge de Drogheda. 3.000 persones, moltes civils, van ser assassinades. Cromwell va qualificar els morts irlandesos de: “desgraciats bàrbars que s’han tacat les mans amb sang innocent”, en referència al que va qualificar de venjança “pels actes de 1641”.

El llibre The Irish Rebellion de John Temple publicat el 1646, va ser el primer gran creador del mite de “les massacres”. El llibre va causar un fort impacte en l’opinió pública anglesa, en contra dels irlandesos. Temple va fer servir mentides i fets que es va demostrar molt posteriorment que eren exageracions, tot per portar a Anglaterra a la intervenció armada a l’illa. Cosa que acabaria passant 3 anys després.

Les històries de matances de protestants anglesos es van convertir en motiu de justificació continuada de l’ocupació anglesa de l’illa i de la secessió religiosa. El 1872 James Anthony publicaria la seva The English in Ireland on fixaria el cànon que anirien repetint. James Anthony va destacar per la seva dramatúrgia, més que no pas pel seu rigor en tractar les dades històriques. La seva història d’Anglaterra, i altres, estan centrats en una defensa aferrissada de l’Església anglicana.

Ball de xifres

Arribats a aquest punt, on una rebel·lió sí que hi va haver, on es van expulsar colons anglesos, i hi va haver morts i una guerra posterior, amb una salvatge repressió després de la guerra, però tot molt exagerat per l’interès polític, comença el ball de xifres. L’evidència més clara de l’ús polític i manipulació d’aquells fets de la revolta de 1641, va ser, precisament la progressiva exageració de les xifres de suposades víctimes angleses en mans dels irlandesos. Dels 30.000 inicials es va acabar arribant a 300.000. Evidentment, no hi havia tants anglesos llavors a Irlanda. Barry O’Brien aporta la xifra de 20.000 anglesos a l’illa.

Si es van recollir 8.000 testimonis, és clar que, a tot estirar, s’estaria parlant d’una xifra al voltant de 12.000 anglesos morts (no tothom deixava testimoni). Això, suposant que morís tothom, cosa la qual no és gens realista. En l’actualitat, s’especula sobre la possibilitat d’uns 4.000 anglesos morts. Una xifra molt més modesta que els 200.000 que clamava la primera propaganda anglesa parlant de “massacres”.

L’historiador irlandès William Edward Hartpole Lecky va dir en referència a l’episodi de la revolta : “La massacre irlandesa de 1641 em sembla una de les grans ficcions de la història, encara que es van cometre un gran nombre d’assassinats”.

Envaïts i invasors, una conclusió

D’altra banda, cal no oblidar el context. Els irlandesos lluitaven per les seves terres i cases, i els anglesos eren invasors colons. Així i tot, contràriament al que afirmava la propaganda anglesa, hi ha moltes evidències que els irlandesos van respectar la vida de molts anglesos, fins i tot durant la guerra, quan la repressió indiscriminada anglesa va aixecar els ànims de tothom.

Caldria preguntar-se, per exemple, de quina forma van poder arribar els colons anglesos fins a Dublín? Els mateixos revoltants van escortar amb homes armats un comboi amb 2.000 colons, perquè no fossin atacats pel camí. Alguns van ser robats, però no va haver-hi cap assassinat. Els morts, això sí, que va haver-hi durant el camí va ser per fred i gana.

En realitat, per tant, la famosa massacre del 23 d’octubre a l’Ulster, com a tal, no va existir més que en la malalta ment anglesa. Inicialment, el que volien els revoltants irlandesos només era recuperar les seves terres. Aquest fet va canviar després que els anglesos de Cromwell envaïren l’illa. La salvatge guerra d’extermini que van provocar, i la posterior repressió centrada en la religió com a excusa, s’acabaria traduint en les Lleis Penals de 1691… però aquesta seria una altra història.


Llegir més:

Historia de Irlanda

Esta tercera edición de la reconocida historia de Irlanda de John O'Beirne Ranelagh incorpora los acontecimientos políticos y económicos ocurridos en los últimos años. Profundamente revisada y actualizada, analiza la historia de Irlanda desde los primeros tiempos a través de los celtas, Cromwell, los asentamientos, la hambruna, la Independencia, la bomba de Omagh, las iniciativas de paz…, hasta llegar al colapso financiero de 2007.

Article anteriorLes fulles sagrades de Dodona
Proper articleConseqüències del Manifest d’Octubre de 1905
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).