El canceller alemany, Joseph Wirth, al centre, conversant amb la delegació soviètica en la Conferència de Gènova de 1922. Aquesta trobada va portar a la signatura del Tractat de Rapallo entre  Alemanya i l'URSS. De dreta a esquerra: Adolf Joffe, ambaixador soviètic a Alemanya, Txitxerin, ministre d'exteriors de la Unió Soviètica i Leonid Krasin, ambaixador al Regne Unit. Aquest tractat significà una disminució en la pressió econòmica a Alemanya. Font: Wikipedia Commons/Bundesarchiv.
El canceller alemany, Joseph Wirth, al centre, conversant amb la delegació soviètica en la Conferència de Gènova de 1922. Aquesta trobada va portar a la signatura del Tractat de Rapallo entre  Alemanya i l'URSS. De dreta a esquerra: Adolf Joffe, ambaixador soviètic a Alemanya, Txitxerin, ministre d'exteriors de la Unió Soviètica i Leonid Krasin, ambaixador al Regne Unit. Aquest tractat significà una disminució en la pressió econòmica a Alemanya. Font: Wikipedia Commons/Bundesarchiv.

L’any 1923, l’ocupació franco-belga de la zona industrial del Ruhr i la caiguda del marc semblaven l’epitafi definitiu de la jove República de Weimar. El final semblava ser al cap del carrer, però nou fou així. Per evitar-ho, s’ha destacat la política del Canceller Gustav Stresemann com a salvadora. S’afirma que van ser les negociacions que va realitzar amb els governs nord-americà, francès i britànic per descongestionar els pagaments exigits al Tractat de Versalles, les que van permetre sobreviure encara uns anys a Weimar. En tot cas, es pot afirmar que entre els anys 1924 i 1929 l’Alemanya de Weimar va viure el seu millor període, “els feliços anys 20”. L’ocupació del Ruhr i la dèbil resistència passiva dels alemanys van crear les condicions per negociar un nou acord més raonable entre els guanyadors de la Primera Guerra Mundial i Alemanya.

No es podia ofegar permanentment a tot un poble, calia renegociar un nou acord més just. La comissió encarregada de formular les noves propostes estava presidida pel banquer nord-americà Charles G. Dawes, encarregat de la comissió que examinava les reparacions de guerra del Tractat de Versalles. Dawes entenia que només amb la intervenció i la garantia de les finances nord-americanes es podia trobar una solució més raonable als pagaments exigits pels aliats, que escanyaven econòmicament a la nació germànica.

Charles Dawes, impulsor d'un pacte per resoldre la crisi diplomàtica e nque estava Europa, pels primers incompliments alemanys a les draconianes imposicions de Versalles. El pla va ser insuficient, però va permetre un efecte d'il·lusió que va permetre "els feliços anys 20". Foto: Wikimedia Commons
Charles Dawes, impulsor d’un pacte per resoldre la crisi diplomàtica en que estava Europa, pels primers incompliments alemanys a les draconianes imposicions de Versalles. El pla va ser insuficient, però va permetre un efecte d’il·lusió que va permetre “els feliços anys 20”. Foto: Wikimedia Commons

El Pla Dawes. La nova política exterior alemanya per acabar amb els fantasmes de la hiperinflació de 1923

El pla Dawes, com així es va denominar, establia que el govern de Berlín pagaria cada any una suma variable d’entre 1.000 i 2.500 milions de marcs, segons les possibilitats i condicions econòmiques del país. No fixava una quantitat conjunta de les reparacions. Això significava suavitzar la forma de pagament. El canvi era significatiu, perquè aquesta revisió permetia augmentar el flux de capitals nord-americans cap a les activitats econòmiques alemanyes. Els canvis de Dawes, aviat van tenir efectes òptims, després del desastre de la hiperinflació de 1923, a partir de l’any 1924, excepte un mínim descens l’any 1926, l’expansió econòmica fou continuada fins a l’any 1929. 

El relaxament de les reparacions de guerra va permetre estabilitzar la situació política interna. Les conseqüències de la devaluació de l’antic marc van fer perdre l’esperança a la petita i mitjana burgesia, que havia perdut tots els seus estalvis durant el fatídic any 1923. La retirada definitiva dels ocupants del Ruhr i la creació l’octubre de 1924 d’una nova moneda, el Reichsmark, que substituïa el Rentenmark, van ser l’inici del període més daurat de la República de Weimar.

Les coses començaven a funcionar després d’anys espessos, plens d’alts i baixos. De cop i volta tot el capital evadit tornava als bancs alemanys, així com el capital estranger inversor. L’atur que havia castigat durament la població disminuïa progressivament i els sous augmentaven. D’aquesta manera el clima de tensió social als carrers va rebaixar-se considerablement, rellançant l’economia alemanya cap a l’exterior.

El sistema polític i sistema parlamentari

A les eleccions del Reichstag del maig 1924 l’electorat de dretes mantenia la seva confiança a les urnes. Per contra, els comunistes perdien terreny respecte a les eleccions de 1920 on havien tret el 20% dels vots. Abans d’acabar l’any, unes noves eleccions reforçarien als socialdemòcrates i a les opcions de centre. El Pla Dawes i la nova política de Stresemann havien convençut al votant alemany què el nou sistema republicà era capaç de tirar endavant. 

Alemanya tan sols havia firmat un tractat internacional, el Tractat de Rapallo de 1922 amb la Unió Soviètica.

El febrer de 1925 va morir el president Friedrich Ebert. Paul Von Hindendburg (l’heroi de la batalla de Tannenberg) esdevenia el nou president de la República, després de guanyar la segona volta de les eleccions presidencials del mes d’abril al candidat del Zentrum Wilhelm Marx per un resultat molt ajustat. Hindendburg era el candidat ideal per les forces conservadores, un antic heroi de guerra que aglutinaria el vot moderat davant les opcions més radicalitzades dels nacionalistes i comunistes. Tot i que tenia un esperit monàrquic, Hindendburg va ser fidel a la Constitució de Weimar fins a la seva mort l’any 1934.

Alemanya i la seva integració als tractats internacionals (1922-1926)

La política exterior va ser un factor que va ajudar al rellançament econòmic del país. Va donar confiança als inversors estrangers. Gustav Stresemann volia col·locar el país al rang internacional de gran potència, acabar amb la imatge bel·licosa de la nació que destil·lava el Tractat de Versalles i enterrar l’aïllament preventiu dels alemanys mitjançant la diplomàcia i la negociació. Fins aquell moment, Alemanya tan sols havia firmat un tractat internacional, el Tractat de Rapallo de 1922 amb la Unió Soviètica.

El tractat es basava en una sèrie d’acords de cooperació i d’amistat entre les dues potències. Una de les clàusules secretes d’aquest tractat era l’entrenament de forces militars alemanyes del Reichswehr, prohibides pel Tractat de Versalles, en sòl soviètic. L’ús de la força i l’acció militar del vell canceller Bismarck quedaven fora de tota acció en un futur. Per altra banda, els ministeris d’exteriors europeus no aconseguirien la seva completa recuperació i normalització de les relacions internacionals sense la participació voluntària d’Alemanya.  

El Tractat de Locarno…

…Va obrir camí precisament en aquesta direcció. A la població de Locarno (Suïssa) l’octubre de 1925 els alemanys acceptaven per primera vegada les clàusules del pacte de Versalles respecte a les fronteres amb les seves veïnes França i Bèlgica. França i Alemanya quedaven en un pla d’igualtat. D’aquesta manera ja no hi havia ni vençuts ni vencedors. Locarno significava que l’ocupació del Ruhr no tornaria a repetir-se. El canceller Stresemann va trobar en la figura d’Aristide Braind, ministre d’exteriors francès, un interlocutor vàlid que creia amb fermesa en la necessitat d’un desarmament general i la integració de tots els estats europeus a la Societat de Nacions.

El 1926 Alemanya ingressava a la Societat de Nacions. Passava directament a ocupar un dels llocs permanents al Consell conjuntament amb Gran Bretanya, França, Itàlia i el Japó. Dos anys més tard firmava el pacte Briand-Kellog, una declaració on 57 estats es comprometien a resoldre pacíficament tots els seus problemes exteriors, renunciat a la guerra com a arma política.


Més informació:

Gustav Stresemann – Weimar recovery and Stresemann, 1924-1929 – AQA – GCSE History Revision – AQA – BBC Bitesize

1 2 3 4 Page 1of 4 In 1923, the Weimar Republic was on the verge of collapse socially and economically . This was due to a chain of events that happened after the German government failed to make a on time. But surprisingly, this crisis was followed by a period of relative stability and success.

Die Weimarer Republik I Das Krisenjahr 1923 I musstewissen Geschichte

Die Weimarer Republik hat im Jahr 1923 mit einigen Krisen zu kämpfen. Die Folgen des Ersten Weltkriegs und Umsturzversuche stellen die junge Demokratie auf d…

 

Krisenbedingungen der Weimarer Republik | bpb

Weimar = Krise?! Schon von Zeitgenossen wurde die junge Republik oftmals als krisenhaft wahrgenommen. Die Geschichtswissenschaft hat das Narrativ der krisenhaften Republik schließlich fortgeschrieben. Doch worin bestanden die Krisenbedingungen der Weimarer Republik? Eine Bestandsaufnahme. Ein Bäckermeister zählt 1923 während der großen Inflation seine Tageseinnnahmen.

Start / Weimarer Republik

ADGB Allgemeiner Deutscher Gewerkschaftsbund AEG Allgemeine Elektricitäts-Gesellschaft AfA-Bund General Free Federation of Employees AVUS Automobil-Verkehrs- und Übungsstraße BMW Bayrische Motorenwerke BRT Bruttoregistertonne BVP Bayerische Volkspartei Center Zentrumspartei DAP Deutsche Arbeiterpartei DDP Deutsche Demokratische Partei DNT Deutsches Nationaltheater DNVP Deutsch-Nationale Volkspartei DVP Deutsche Volkspartei Komintern Communist International KPD Kommunistische Partei Deutschlands KVP Konservative Volkspartei MSPD Mehrheitssozialdemokratische Partei Deutschlands NS Nationalsozialismus NSDAP Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei; Nazipartei NV Nationalversammlung O.C.

Article anteriorEl campió olímpic lapidat
Proper articleL’origen de l’Oktoberfest
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador del bloc d’història local "Històries Manresanes" i premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011. Creador juntament amb Cèsar Sánchez del portal "Històries d'Europa" l'any 2013.