Estadi d'Olímpia, on Ciló guanyà el diaule el 640 aC. (autor: Eugeni Junyent)
Estadi d'Olímpia, on Ciló guanyà el diaule el 640 aC. (autor: Eugeni Junyent)

Olímpia és un dels jaciments “top” de Grècia. Habitat ja al quart mil·lenni aC, tingué la seva esplendor en època clàssica. Al segle V aC s’hi va construir el gran temple dòric dedicat a Zeus, al voltant del qual s’ordenà l’urbanisme de l’enclavament. Va arribar a haver-hi fins a quaranta edificis religiosos. Significativament, la flama olímpica encara avui no s’encén a l’estadi ni a la palestra, sinó davant un altre temple, el d’Hera. Una altra reminiscència de la religiositat dels primers jocs és el fet que la flama l’encenen actrius caracteritzades com a sacerdotesses d’Hèstia, deessa del foc de la llar.

Fou doncs en l’àmbit religiós que s’originaren els primers jocs el 776 aC. A partir d’aquell moment, se celebrarien cada quatre anys ininterrompudament durant pràcticament mil anys, fins a l’època romana.

Els jocs eren part d’un fet religiós i per això, durant la seva celebració també tenien lloc cerimònies dedicades als déus, ofrenes i sacrificis d’animals. La competició pròpiament dita es concretava en pràctiques al voltant de la cursa, la lluita, el salt o els llançaments, en les que només el primer tenia premi, el premi de ser tocat pels déus.

Els jocs d’Olímpia arribaren a ser el principal esdeveniment de l’Hèl·lade. Els anys passaren a calcular-se segons fossin anteriors o posteriors a una olimpíada concreta. Durant la seva celebració, s’establia una treva per tal que representants de totes les polis poguessin ser-hi presents.

El diaule

Les polis enviaven els millors atletes, sovint els campions de diferents jocs d’àmbit més local. A la 35a Olimpíada, l’estiu del 640 aC, l’atenenc Ciló, es preparava per participar en la doble cursa, anomenada diaule. La cursa consistia a córrer l’estadi, d’una llargada de 192,37 metres, d’anada i de tornada. L’atleta girava al voltant d’un pal a l’extrem de l’estadi i tornava pel carril contigu fins a la línia d’on havia sortit.

L’evidència arqueològica d’aquest sistema per fer la volta ha sorgit del jaciment peloponesi de Nemea, on es conserva la pista de l’estadi. És particularment interessant una línia de blocs de pedra a terra a l’extrem sud, amb encaixos a intervals iguals. Aquesta estructura ha tingut una doble lectura, el suport del sistema de sortida, o bé el dels bastons per fer la volta en el diaule. O bé totes dues coses, depenent del cas 1.

Un estadi estàndard mesurava 200 peus, però la distància a cobrir no era la mateixa arreu, ja que cada polis tenia la seva pròpia mida del peu. El d’Olímpia mesura 192 metres.

El primer guanyador en aquest tipus de cursa del qual hi ha constància havia estat Hipè de Pisa, una polis del Peloponès. Aquest havia triomfat a la 14a olimpíada, la del 724 aC. A la primera meitat del segle següent2, l’espartà Chionis, guanyaria la competició en fins a tres olimpíades diferents. Tot un hat-trick.

La victòria de Ciló, com no podia ser d’altra manera, li comportà un gran prestigi a Atenes. Pausànies3 conta que fins i tot hi havia una estàtua que el representava a l’Acròpolis, que no descartem que tingués relació amb la victòria olímpica.

Línia de sortida de l'estadi de Nemea, on s'hi celebraven els jocs Nemeus (Grècia). Autor: Eugeni Junyent
Línia de sortida de l’estadi de Nemea, on s’hi celebraven els jocs Nemeus (Grècia). Autor: Eugeni Junyent

Ciló “de Mègara”

L’”heroi” Ciló estava casat amb la filla de Teàgenes, el rei de Mègara, una polis situada al nord, d’Atenes. Aquest lligam amb Mègara ha donat lloc a hipotetitzar que Ciló podria haver estat originari d’una família del nord de l’Àtica 4.

L’Atenes d’aquell moment era un niu de rivalitats entre faccions de l’aristocràcia per assolir el poder. A la crisi política s’hi afegia també l’econòmica i la social. Els camperols estaven sotmesos, cosa que generava enfrontaments amb la classe dirigent, alhora dividida per lluites entre les diferents famílies per assolir el poder.

En aquest entorn, Ciló era un personatge de pes a Atenes, membre dels Eupàtrides, la noblesa terratinent que controlava el poder. I també arribà a ser arcont. Era d’entre els Eupàtrides que el Consell de l’Aeròpag escollia els nou arconts que governaven la ciutat. Cadascun d’ells era responsable d’una àrea de gestió durant un any. Fent un paral·lelisme amb els estats actuals, podríem comparar els arconts aquest amb ministres. Alhora, el Consell era format per eupàtrides i antics arconts de forma vitalícia. El cercle de poder era del tot tancat.

L’any 632 aC, Ciló volgué aprofitar la seva notorietat. Juntament amb part de l’aristocràcia atenenca i soldats de Mègara, provà d’instaurar una tirania a Atenes, seguint el model establert pel seu sogre a Mègara. Segons Tucídides, aquesta acció hauria estat “suggerida” per una consulta prèvia a l’oracle de Delfos. Aquest, fins i tot hauria aconsellat el moment més adient per a dur-la a terme. No era d’estranyar, de fet era habitual, que certes accions es presentessin amb l’aval de la Pítia de Delfos. Només era qüestió de “controlar” discretament els sacerdots que “interpretaven” els missatges que aquesta verbalitzava.

El cop de l’Acròpolis

Seguint doncs les indicacions dèlfiques, Ciló esperà a un moment especial. El dia a actuar serien les Diipòlia o festes en honor a Zeus, que se celebraven a la primavera a l’Acròpolis, quan se sacrificava un bou.

Vista del turó de l'Acròpolis d'Atenes des del sud (autor: Eugeni Junyent)
Vista del turó de l’Acròpolis d’Atenes des del sud (autor: Eugeni Junyent)

Durant les celebracions, Ciló ordenà ocupar l’Acròpolis, el símbol i el centre del poder atenenc, comandant un nombrós grup de seguidors. Un cop l’Acròpolis al seu poder, controlaria el cor del govern atenenc.

Però la resposta per part dels atenencs fou contundent. Hi participaren sobretot camperols, indignats per la participació de soldats no atenencs a la maniobra. El turó de l’Acròpolis fou envoltat, aïllant Ciló i els seus partidaris, que cercaren recer al temple d’Atenea. El setge s’allargà, i aviat els rebels els faltaria el menjar.

La situació estava enrocada quan s’establiren contactes amb els confinats. Segons Tucídides i Plutarc, els atenencs els van prometre perdonar-los si abandonaven la seva posició per a ser jutjats. Aquests acceptaren i sortiren del seu refugi. I foren executats. Plutarc relata que en sortir del temple, amb por, els cilonians s’havien lligat a un cordill que els unia a l’estàtua d’Atenea, com a mesura per mantenir-se sota la seva protecció. El cordill, però, es trencà prop de l’altar de les semnai, unes divinitats ctòniques relacionades amb els crims de sang. Mègacles, un noble dels Alcmeònides, una de les famílies eupàtrides que ostentaven el poder a la ciutat, ho interpretà com un senyal que la divinitat els havia abandonat. Ell i els seus homes els lapidaren.

El sacrilegi de Mègacles

El fet fou considerat un sacrilegi i una ofensa ni més ni menys que a Atenea, que podria atraure la desgràcia sobre la ciutat. Per tant, després del corresponent judici, Mègacles fou condemnat per les autoritats atenenques i expulsat de la ciutat. Alhora, tots els alcmeònides, i els seus descendents, eren maleïts.

La data del judici de Miró contra Megacles, contat per Aristòtil a la seva obra La Constitució dels atenencs no està clara. Hi ha la possibilitat que se celebrés cap a finals de segle, coincidint amb una purificació ritual de la ciutat, duta a terme per Epimènides. Calia eliminar qualsevol rastre del sacrilegi.

Tot i que som davant del considerat primer fet històric d’Atenes, no tots els autors coincideixen plenament amb el relat dels fets. Així, segons Tucídides els responsables de la mort del cilonians foren els nou arconts, en una acció “oficial” del govern de la polis. De fet, Megacles tenia l’arconat aquell any.

Per Heròdot, però, la repressió hauria estat originada pels pritans de la naucrària, això és, un cos dins el mateix Consell de l’Aeròpag amb funcions de mantenir l’ordre a la ciutat.

El mateix passa amb la sort que devia córrer el mateix Ciló que, segons Tucídides i Aristòfanes, va poder fugir amb el seu germà mentre que Heròdot el dona per mort. Segons aquesta segona versió, hauria estat executat juntament amb la resta. La Suïda, un recull de textos del segle X dC, també n’explica la mort, en aquest cas, al mateix altar de les Eumènides.

Fos com fos. L’intent de cop va fracassar, però l’episodi de Ciló inaugurà una època de crisi fins a l’arribada de Soló. D’altra banda, els seus partidaris seguiren actius, i segons conta Plutarc, els cilònides tornaren a reforçar-se al cap d’uns anys.

Confirmació arqueològica?

Donada la diversitat en la interpretació dels fets a les fonts escrites, l’arqueologia podria aportar dades objectives sobre aquest episodi.

El 2016 es van presentar els resultats d’una intervenció a la necròpoli de Palaio Faliro (l’antiga Faliro), 7 km al sud d’Atenes. En aquesta localitat, hi havia l’antic port de la ciutat, abans de la construcció del Pireu el 450 aC.

La intervenció s’emmarcava en la construcció de la Biblioteca Nacional i l’Òpera de Grècia, i fou dirigida per Stella Chysoulaki. El resultat fou la localització, entre els 1500 enterraments de la necròpolis, d’una fossa amb 80 individus.

Els cossos, disposats un al costat de l’altre, pertanyien a homes joves, morts de forma violenta, amb evidències de cops al cap. Tots tenien les mans encadenades, i un d’ells presentava una punta de sageta a l’espatlla. Aquestes característiques, juntament amb la cronologia del tercer quart del s. VII aC, ha obert la possibilitat que es tracti de les restes dels seguidors de Ciló assassinats per Mègacles. Caldrà seguir investigant.


Notes

(1) Miller, Stephen G, Turns and lanes in ancient Stadium

(2) Golden, Mark, Sport in the Ancient World from A to Z, Londres, Routledge, 2004.

(3) Pausànies, Descripció de Grècia [1.28.1] XXVIII.

(4) Valdés Guía Miriam. Areópago y prítanos ton naukraron: crisis política a finales del s.VII a.C. (de Cilón a Solón). Dialogues d’histoire ancienne, vol. 28, n°2, 2002. pp. 65-101.

Article anteriorOstpolitik o l’apropament als països de l’Est
Proper articleEls pactes internacionals de Weimar
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.