1970 va ser un any intens per a Willy Brandt. L'Ostpolitik vivia el seu moment central. Al març, se celebrava la Cimera d'Erfurt. Per primer cop es trobaven els màxims mandataris de les dues Alemanyes. A l'esquerra, el canceller alemany, Willy Brandt, i a la dreta el president del Consell de Ministres de la RDA, Willy Stoph. Foto: Wikimedia Commons
1970 va ser un any intens per a Willy Brandt. L'Ostpolitik vivia el seu moment central. Al març, se celebrava la Cimera d'Erfurt. Per primer cop es trobaven els màxims mandataris de les dues Alemanyes. A l'esquerra, el canceller alemany, Willy Brandt, i a la dreta el president del Consell de Ministres de la RDA, Willy Stoph. Foto: Wikimedia Commons

Quan Brandt es feu càrrec de la cartera d’Afers Exteriors el 1966, començà a canviar l’orientació política fins aleshores seguida per l’Alemanya Occidental. Va ser l’anomenada Ostpolitik. Brandt era del parer que calia reconèixer els països de l’òrbita socialista i especialment l’RDA, l’altre estat alemany. Començà establint contactes amb Romania i Iugoslàvia, socis díscols del bloc socialista. El següent pas fou establir contactes amb Polònia, on era especialment tensa la qüestió fronterera. Brandt estigué acompanyat d’una figura cabdal en tot aquest procés, Egon Barh, periodista i secretari de l’oficina del canceller. Barh fou present en totes les negociacions, tant al Tractat de Moscou (agost de 1970), com al Tractat de Varsòvia (desembre 1970) i el Tractat bàsic (1972). Era l’home de confiança de Willy Brandt.

La frontera oriental de l'RDA, la que la separava de Polònia, era un tema espinós per a l'Alemanya Occidental. Els acords de la postguerra havien mogut la frontera polonesa cap a l'oest, la línia Curzon. L'expulsió dels alemanys de la Prússia Oriental i el posterior repoblament del territori per polonesos no fou acceptava oficialment per l'RFA fins el 1990. Els dotze milions d'expulsats i els seus descendents que vivien a l'RFA era una força electorals gens a menystenir i exercien pressió en el govern federal per al retorn d'aquests territoris.Tradicionalment votaven socialdemòcrata i la decisió del Brant indignà amplis nuclis de desplaçats. Mapa_ Wikimedia Commons
La frontera oriental de l’RDA, la que la separava de Polònia, era un tema espinós per a l’Alemanya Occidental. Els acords de la postguerra havien mogut la frontera polonesa cap a l’oest, la línia Curzon. L’expulsió dels alemanys de la Prússia Oriental i el posterior repoblament del territori per polonesos no fou acceptava oficialment per l’RFA fins al 1990. Els dotze milions d’expulsats i els seus descendents que vivien a l’RFA era una força electorals gens a menystenir i exercien pressió en el govern federal per al retorn d’aquests territoris. Tradicionalment votaven socialdemòcrata i la decisió del Brant indignà amplis nuclis de desplaçats. Mapa: Wikimedia Commons

El final de la doctrina Hallstein

Aquesta doctrina deu al nom al ministre Walter Hallstein que dirigí la política exterior de l’RFA entre 1955 i 1966. Segons va verbalitzar el president Adenauer el 1949: “només l’RFA representa tots els alemanys”. Tampoc reconeixia com vinculants els pactes de l’URSS en territori alemany, el que a la pràctica significava mantenir la capacitat per reivindicar els territoris sobre els quals Alemanya havia tingut sobirania fins al desembre de 1937.

Així no es reconeixia l’existència de l’RDA i no es mantenien relacions diplomàtiques amb cap país que reconegués la seva existència, excepte la Unió Soviètica que si que era reconeguda per l’RFA. Aquest fet implicava molts de problemes per al govern federal, ja que la realitat política sorgida a conseqüència de la guerra freda no podia ser obviada.

El 1965 els democristians de la CDU tornaren a guanyar les eleccions amb Ludwig Erhart com a canceller. Els liberals en el govern, però, no donaren suport als pressupostos de 1966 i sortiren del govern. Aquest fet va afavorir que els socialdemòcrates accedissin al poder per primer cop des de 1930 malgrat les successives derrotes electorals, en establir-se la gran coalició el 1966.

L’inici de l’Ostpolitik (1966-1972)

Willy Brandt, com a vicecanceller i ministre d’Afers Exteriors, intentà suavitzar la doctrina Hallstein entre 1966 i 1969 tot iniciant un acostament als països del bloc oriental. Amb el temps aquesta política es coneixeria com a Ostpolitik. Durant aquest període Kurt Georg Kiesinger, un antic nazi reciclat per la CDU, substituiria en la cancelleria a Ludwig Erhart. Willy Brandt, exbatle de Berlín havia estat líder socialdemòcrata de l’oposició al parlament de Bonn.

Ja com a canceller, Brandt viatjava a Moscou l’agost de l’any 1970 per signar un tractat amb l’URSS. Les bases d’aquest acord eren el reconeixement de les fronteres sorgides posteriorment al 1945, l’establiment de relacions comercials i el compromís de seguir els mecanismes internacionals a l’hora de resoldre diferències.

Poc després d’aquest viatge se signà el Tractat de Varsòvia, en el qual es reconeixia la frontera Oder-Neisse i l’existència de l’estat polonès. El tractat, encara que acabà essent ratificat pel parlament alemany, comptà amb la furibunda oposició d’un sector dels democristians que acusaren Willy Brandt d’haver venut el país amb el reconeixement de la frontera.

El 7 de desembre de 1970 Willy Brandt visità al Gueto de Varsòvia el monument commemoratiu de l'aixecament jueu on milers de jueus foren assassinats pels alemanys. Després escoltà l’explicació sobre les matances perpetrades pels soldats nazis contra la població civil jueva. En un gest espontani Willy Brandt després de deixar-hi un ram de flors s'agenollà durant trenta segons demanant perdó pels crims comesos per la seva nació. Fou tot un gest que impressionà els polonesos i l’opinió pública mundial .Aquest gest incrementà la popularitat de Brandt el el bloc Oriental i se guanyà les simpaties de l’esquerra europea. Foto: Wikimedia Commons
El 7 de desembre de 1970 Willy Brandt visità al Gueto de Varsòvia el monument commemoratiu de l’aixecament jueu on milers de jueus foren assassinats pels alemanys. Després escoltà l’explicació sobre les matances perpetrades pels soldats nazis contra la població civil jueva. En un gest espontani Willy Brandt després de deixar-hi un ram de flors s’agenollà durant trenta segons demanant perdó pels crims comesos per la seva nació. Fou tot un gest que impressionà els polonesos i l’opinió pública mundial. Aquest gest incrementà la popularitat de Brandt el bloc Oriental i se guanyà les simpaties de l’esquerra europea. Foto: Wikimedia Commons

L’acord quadripartit

La repercussió internacional d’aquesta nova política d’Ostpolitik va escenificar-se a Alemanya. El 3 setembre de 1971 se signava a Berlín un acord entre les quatre potències que havien estat administradores de la ciutat de Berlín: EUA, Regne Unit, França i l’URSS. S’iniciaven així una sèrie d’acords est-oest, tot en un clima de “detente” (distensió) a conseqüència de la signatura dels acords Salt 1 entre l’URSS i els EUA.

L’acord implicava millores en les comunicacions entre ambdós sectors de la ciutat i per als residents del sector Occidental. A partir d’aquest moment les relacions entre els berlinesos anirien a més i se’ls faria la vida una mica més fàcil. A canvi, la RFA es comprometia a no crear un Land del Berlín Occidental.

El Tractat bàsic de 1972: el reconeixement de l’RDA

La qüestió més difícil era el reconeixement l’RDA. Després de diverses reunions prèvies i el fet que el líder de l’RDA Walter Ulbritch hagués estat substituït per Erick Honecker semblava que l’acord era possible. El 1972 se signava l’acord bàsic, el reconeixement mutu de les dues alemanyes, l’RFA (República Federal Alemanya) i l’RDA (República Democràtica Alemanya). Era el colofó a una política d’apropament als països de l’est, especialment a la República Democràtica Alemanya.

El tractat bàsic suposava un reconeixement de facto però no de iure dels dos estats alemanys. Se signà el 21 de desembre de 1972 a Berlín Oriental i fou ratificat pels parlaments d’ambdós estats. Amb aquest acord s’enterrava per sempre la doctrina Hallstein.

El punt fonamental era el reconeixement de la realitat sorgida a conseqüència de la guerra freda i l’establiment de dos estats separats el 1949. Es reconeixien mútuament ambdós estats, l’estatus de Berlín, les fronteres, la independència de cada país a l’hora d’establir relacions diplomàtiques i s’obria la porta per a una millora de les relacions comercials així com la construcció d’infraestructures d’interès mutu en el futur.

El reconeixement internacional

Així, el 1973 ambdós països disposarien d’un seient a les Nacions Unides. Poc després, tot un seguit d’estats occidentals començarien a reconèixer l’RDA. A partir d’aquest tractat bàsic se signaren molts d’altres acords sectorials, sanitat, serveis postals, veterinària, etc. que suposarien una millora en les comunicacions i relacions entre ambdós països.

La relació econòmica entre les dues alemanyes va suposar que entre el 1969 i el 1979 els intercanvis comercials es multipliquessin per sis. El 1969 va haver-hi mig milió de trucades telefòniques entre l’Alemanya Occidental i l’Oriental mentre que el 1988 arribaven a 40 milions. De manera indirecta, l’RFA va injectar entre 30.000 i 40.000 milions de marcs a l’RDA; fins i tot va arribar a comprar presoners polítics pel preu d’uns de 40.000 marcs. Però si això feia la sensació de permetre la supervivència del règim comunista, la realitat és que un major grau de proximitat va acabar per deteriorar la legitimitat del règim de l’RDA.

L’agost de 1974 Willy Brant dimitia del càrrec de canceller després que es fes públic que el seu assistent personal havia espiat per a l’RDA. L’afer Guillaume. Ironies de la història, la persona que havia normalitzat les relacions amb l’RDA era víctima dels seus serveis secrets!

La conferència de Helsinki de 1975

L’1 d’agost de 1975 se signava l’acord de Helsinki per part de 35 estats europeus incloent-hi el Canadà i els EUA. Encara que eren un acord i no un tractat, i per tant no era vinculant, establia les bases de relació entre els dos blocs antagònics. Per una part se reconeixien les fronteres sorgides arran del conflicte de 1945 i els països socialistes es comprometien a fer passes en el respecte als drets humans.

Establia la cooperació entre estats, la no-intervenció en assumptes interns, la integritat territorial dels estats, la cooperació entre estats i el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals. L’URSS va haver de reconèixer un marc més ampli per a la cooperació econòmica, social i tècnica amb els occidentals.

A conseqüència d’aquesta demanda de respecte per als drets humans a Txecoslovàquia un grup d’intel·lectuals encapçalats per Vaclaw Havel donaren a conèixer la Carta 77 on s’hi demanava un major compromís de les autoritats comunistes amb els drets humans després que el 1976 un grup de rock alternatiu txec hagués estat interrogat després d’un concert a causa de la seva ideologia estètica i política… però aquesta és una altra història.


Més informació:

Web oficial amb la biografia de Willy Brandt, considerat un dels estadistes més importants del segle XX europeu. El web disposa de molts recursos multimèdia i documents sobre els seus discursos i àmplies cronologies.

Home – Willy Brandt Biografie

In the Grand Coalition of CDU/CSU and SPD formed in late 1966, Willy Brandt is Foreign Minister and Vice Chancellor. In 1969 he becomes the first social demo­cratic Federal Chancellor. The SPD-FDP government led by him continues the domestic reforms, advances the unity of Europe and initiates a new Ostpolitik.

Article anteriorEl Teló d’Acer búlgar, la frontera oblidada de la Guerra Freda
Proper articleEl campió olímpic lapidat
Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Especialista Universitari en història i cultura de les Illes Balears. Membre del col·lectiu Recerca, Grup d'estudi de la Guerra Civil i el Franquisme a les Illes Balears.He participat en la redacció del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008).