Les Zastavi eren casernes per als soldats fronterers repartides al voltant dels límits de la República Popular de Bulgària. Abandonades avui en dia, moltes d'aquestes Zastavi cauen a trossos; d'altres s'han convertit en refugis o hostals. Imatge: http://www.senzacia-bg.com/2018/01/blog-post_63.html
Les Zastavi eren casernes per als soldats fronterers repartides al voltant dels límits de la República Popular de Bulgària. Abandonades avui en dia, moltes d'aquestes Zastavi cauen a trossos; d'altres s'han convertit en refugis o hostals. Imatge: http://www.senzacia-bg.com/2018/01/blog-post_63.html

Durant la seva existència, la República Popular de Bulgària (1946-1990) fou un dels aliats més fidels de l’URSS. La seva responsabilitat com a estat situat al marge sud-est dels països europeus satèl·lits de Moscou era molt gran. Feia frontera amb dos estats prooccidentals com eren Grècia i Turquia i amb un altre país considerat poc fiable pels soviètics: la Iugoslàvia de Tito. És comprensible, per tant, que el control de les seves fronteres fos un dels més efectius de tots els membres del Pacte de Varsòvia. Tot i això, molta gent del bloc soviètic va triar el país com a punt de fuga cap a Occident.

Els veïns de la Bulgària comunista

El país estava envoltat d’estats amb sistemes polítics ben diferents. Romania, Turquia, Grècia i Iugoslàvia representaven règims diversos i només el veí romanès del nord era fiable tant des de Sofia com des de Moscou. El règim de Ceaușescu hauria retornat a Bulgària a qualsevol fugitiu ingenu que gosés triar aquell destí. La frontera amb aquell país tampoc requeria un control massa estricte, ja que el riu Danubi tenia prou amplada per evitar aventures que no haurien portat enlloc.

A l’oest, Iugoslàvia ja era una altra cosa. Sense tenir el pol d’atracció de Grècia o Turquia, l’estat de Tito gaudia de molta més llibertat política que Bulgària i per tant, aquesta frontera (506 quilòmetres) era estrictament vigilada amb tropes de frontera i tanques de filferro.

La frontera búlgaro-iugoslava era també un focus de tensió a causa de les sempre presents reivindicacions búlgares sobre Macedònia. El nacionalisme búlgar sempre ha considerat aquell país una regió pròpia més i ni tan sols durant els governs comunistes de la Guerra Freda es va apaivagar la rivalitat entre Belgrad i Sofia a causa de Macedònia.

Al sud, Grècia (493 km de frontera) i Turquia (259 km) eren membres de l’OTAN totalment prooccidentals. Aquests països exercien un efecte crida molt fort tant per a ciutadans búlgars com dels altres estats del Pacte de Varsòvia que volien fugir a Occident.

La Riviera búlgara com a lloc d’escapada

A partir de finals dels anys cinquanta -tal com va passar a Europa Occidental – neix als països del bloc soviètic un incipient turisme de masses. Superades les dificultats de la postguerra mundial, als estats comunistes també es comença a descansar a les platges. El Mar Negre es convertí en la destinació de milers de turistes tan nacionals com de la resta de països del bloc i fins i tot alguns d’occidentals, aquests atrets pels baixos preus i per la curiositat d’anar de vacances a l’altre cantó del Teló d’Acer. L’anomenada Riviera búlgara, la costa romanesa o la Crimea soviètica, esdevingueren la versió socialista de la Costa Blava francesa o la Costa Brava catalana.

Molts turistes del bloc soviètic eren ciutadans de la República Democràtica Alemanya. A Bulgària, les platges de la província de Burgas no estaven lluny de la frontera amb Turquia i almenys 2.000 alemanys orientals cregueren des dels anys seixanta fins al 1989 que passar la frontera era molt més fàcil que fer-ho des de la mateixa Alemanya. Altres fonts (Trankova i Gueorguiev, A Guide to Communist Bulgaria, FSI, Sofia, 2018, pàg. 187) remunten a entre 3.000 i 4.000 la xifra de germano-orientals que van intentar fugir. Les coses no eren gens fàcils, però.

El pas de les muntanyes Strandzha

La fuga des de Bulgària a Turquia era una tasca gairebé impossible. Els ciutadans del Pacte de Varsòvia que intentaven passar la frontera creien que travessar les muntanyes Strandzha que separen els dos països era un passeig. Aquesta serralada no gaire alta (el pic més alt amb prou feines passa dels 1.000 metres) és un massís boscós i poc poblat. L’escassetat de nuclis habitats feia creure que la zona no estava vigilada.

En realitat, els boscos de Strandzha estaven farcits de Zastavi, casernes militars per a tropes frontereres fortament armades per defensar-se d’una possible agressió de l’OTAN. Aquestes Zastavi no cal dir que no apareixien a cap plànol que no fos d’ús militar. A més, es donava el cas que molts mapes publicats a Bulgària o fins i tot a la RDA mostraven un traçat fals de la frontera amb l’ànim d’enganyar a possibles fugitius.

La frontera amb Grècia, allunyada de les zones turístiques de la costa,també era un punt a vigilar per part de les autoritats búlgares. Des del veí del sud es podien rebre possibles atacs de tropes de l’OTAN o de guerrillers anticomunistes búlgars exiliats a Grècia, els anomenats Goryani (“gent del bosc”).

El traçat fronterer estava aïllat amb unes tanques de filferro espinós i torres de vigilància que res tenien a envejar al Teló d’Acer alemany. A més, els boscos eren patrullats dia i nit per soldats amb gossos.

La col·laboració policial germano-búlgara

L’escriptora búlgara Kapka Kassabova – que ha recorregut Strandzha i ha investigat en arxius búlgars i alemanys – xifra en 415 el nombre de turistes estrangers (no només de la RDA; també hi havia hongaresos, polonesos i ciutadans d’altres estats membres del Pacte de Varsòvia) desapareguts entre 1961 i 1989 en intentar passar la frontera cap a Turquia (Frontera, Armaenia editorial, 2019, pàg.77). Molts d’ells, després de rebre un tret, eren enterrats al bosc pels mateixos soldats. Els que no eren abatuts, eren arrestats i deportats als seus països, on la presó els esperava per anys. La vigilància era tan efectiva que fins a un 95% dels intents de fuga van acabar en presó.

Una profunda col·laboració entre la Stasi alemanya i la DS búlgara (Darzhavna sigurnost, Seguretat de l’Estat) es va establir des de finals dels anys seixanta. Els serveis secrets de la RDA tenien un fons per premiar econòmicament als soldats búlgars que arrestessin o abatessin a fugitius germano-orientals. També se’ls premiava amb condecoracions i fins i tot amb viatges a l’RDA.

Les tropes frontereres foren dissoltes després de 1990 i substituïdes per la policia estatal. Finalment, el 2004 Bulgària va entrar a l’abans tan temuda OTAN.


Més informació:

The ‘Extended Berlin Wall’: Shot to Death in Bulgaria

The Berlin Wall was a symbol for the entire Iron Curtain between the area of the Soviet Bloc and the West during the Cold War. Back then, there were GDR citizens who thought fleeing to the West via Bulgaria would be easier. Many of them were killed trying.

Frontera. Un viaje al borde de Europa

Frontera, por Kapka Kassabova | Un viaje por el borde de Europa | Editorial Armaenia | Ensayo |

Article anteriorLes baixes civils del “Jour J”
Proper articleOstpolitik o l’apropament als països de l’Est
Vaig estudiar Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona i Història a la Universitat de Girona, així com Llengua Russa a les Universitats de Sant Petersburg i Moscou. Gran apassionat de la Cultura i Història russes, he fet de traductor i intèrpret en vàries ocasions. Actualment em dedico al món del Turisme.