Búnquers del Mur de l'Atlàntic a Kerbonn (Bretanya) (autor: Eugeni Junyent)
Búnquers del Mur de l'Atlàntic a Kerbonn (Bretanya) (autor: Eugeni Junyent)

La Gran Bretanya no hauria estat res sense una gran flota. Precisament el domini de la mar li donà un paper determinant entre les potències colonials. Si bé ja a la Primera Guerra Mundial, la marina alemanya havia fet ombra a la Royal Navy, als inicis de la Segona Guerra Mundial i malgrat les limitacions provinents del Tractat de Versalles, Alemanya semblava poder discutir de nou aquest domini. L’Atlàntic seria territori en disputa gràcies a una arma que un cop més, semblava capaç de fer canviar el curs de la història: els submarins. En mobilitat i mitjants de transports, la Segona Guerra Mundial va significar la consolidació o millores de molts elements i l’aparició de nous.

El lot de dinamo es va inventar durant la Segona Guerra Mundial. Donades les restriccions de llum imposades pels bombadejos, aquests llums es van fer indispensables. L’anomenada knijpkat (en alemany, pel so que feia en carregar-se que recordava el xisclet d’escanyar un gat) va substituir els llums de petroli (necessari per al transport) o d’oli, que també escassejava.

Els unterseeboot

La Primera Guerra Mundial ja havia vist l’acció extensiva dels submergibles, quan els U-boot alemanys havien estat capaços d’enfonsar fins a 5.000 vaixells. Tot i les limitacions imposades pels aliats després de la Gran Guerra sobre la flota alemanya de submarins, aquests tornaren a jugar un paper clau. Vint-i-cinc anys més tard, la partida es jugaria a la Mediterrània, però sobretot, a l’Atlàntic del nord.

Amb la caiguda de França el 1940, el règim nazi guanyà molts quilòmetres de costa i per tant, d’accés al mar. La península de Bretanya era ideal com a enclavament de diverses bases alemanyes per a submarins. La majoria d’aquestes cinc bases encara conserven part de les estructures. Entre gener del 1942 i febrer del 1943, serien vitals per provar de tallar els subministraments als aliats provinents dels Estats Units. Fou l’anomenada batalla de l’Atlàntic.

Base de submarins alemanys de la II Guerra Mundial a Loriant (Bretanya). Autopr: Eugeni Junyent
Base de submarins alemanys de la II Guerra Mundial a Loriant (Bretanya). Autor: Eugeni Junyent

Les bases a les costes bretona i noruega, les comunicacions, el radar i l’aviació de reconeixement van possibilitar una novetat: l’atac en grup dels submergibles. Aquest atac en llopada es realitzava de nit. Els U-Boot no navegaven en grup. Durant la jornada, els submarins rebien informació sobre la ubicació dels vaixells aliats propers, i es concentraven per a l’atac. Un cop a les fosques, pujaven a la superfície i atacaven coordinats. Aquesta novetat tàctica els portà a enfonsar 14.000 tones. Gairebé 3.000 navilis aliats anaren al fons de mar. Per fer-hi front, els aliats introduïren un nou protocol. Concentraren els vaixells en combois, protegits per vaixells de les armades aliades.

General Purpose

Un “Jeep” durant la Segona Guerra Mundial. (Font: Wikimedia Commons)

Els tot terreny van aparèixer durant la Segona Guerra Mundial. El primer va ser el conegut Jeep. Originalment era un vehicle molt lleuger d’exploració. A més a més, era necessari que fos molt simple, donat que era transportat en peces i muntat a Europa. Projecte de Willys-Overland Motors, sobre una idea Batmam, va acabar fabricant-se a les factories de Ford, que podia donar resposta a la necessitat d’unitats. El nom “Jeep”, però, no seria comercialitzat fins després de la guerra. Deriva segurament de la fonètica “GP” (General Purpose).

Els “cuirassats de butxaca”

La marina de superfície veié l’entrada en escena d’un nou concepte de vaixell d’un tipus híbrid diferent del que havia existit fins al moment. També Alemanya, va crear vaixells amb una potència de foc important, equivalent a la dels grans cuirassats, però d’un pes molt menor. Per tant, més ràpids i àgils.

La raó de la seva aparició cal cercar-lo en el Tractat de Versalles que posà fi a la Primera Guerra Mundial. Aquest imposava moltes limitacions al desenvolupament militar dels vençuts. Alemanya no podia construir cuirassats, i els vaixells tipus Deutschland en foren la resposta.

Es construïren tres unitats d’aquest tipus de creuer fortament armat: els Deutschland, Graff Spee i Schneer. El Graff Spee es convertí en el símbol d’aquests nous navilis. En servei a l’Atlàntic meridional, fou objecte d’una operació de cacera semblant a la que patiria el Bismarck a l’Atlàntic nord. El Bismarck fou enfonsat abans d’arribar al refugi de Brest el maig del 1941, mentre que el Graff Spee, acorralat al mar de la Plata, ja havia estat sacrificat pel seu capità el desembre del 1939. El capità Langsdorff morí amb la nau en aigües uruguaianes, davant Montevideo. Part de les seves restes són visibles encara actualment.

Salt massiu de paracaigudistes de la 1a Divisió aerotransportada sobre Holanda el setembre de 1944 (font: wikimedia)
Salt massiu de paracaigudistes de la 1a Divisió aerotransportada sobre Holanda el setembre de 1944 (font: wikimedia)

Infanteria caiguda del cel

El transport de tropes a gran escala va veure un nou mètode que comportà la “caiguda del cel” de les tropes. Evidentment molt lligat al desenvolupament de l’aviació de transport.

La possibilitat de fer caure soldats del cel obria innombrables possibilitats. El fet que un territori fos de difícil accés, o situat a la rereguarda enemiga ja no era obstacle per tal de provar de fer-hi saltar tropes. Tota una revolució tàctica que va arribar per quedar-se.

Entre les operacions en les quals les forces aerotransportades foren bàsiques, cal destacar, a part del Dia-D, l’operació Market Garden. El seu objectiu era conquerir els ponts sobre els principals rius a Holanda i assegurar el pas dels blindats aliats. En la primera fase de l’operació (Market), foren mobilitzats fins a 35.000 paracaigudistes, el doble que el dia D. El mètode de llançament fou el mateix que tres mesos abans a Normandia. Es combinaren els salts dels paracaigudistes amb la utilització de planadors que transportaven el material pesant com els vehicles o l’artilleria.

Malgrat l’esforç aliat, l’operació fou un gran fracàs, tant per les importants pèrdues com pel fer que no s’aconseguiren controlar ponts clau per l’avenç aliat cap a Alemanya. Dues de les tres divisions aerotransportades foren destruïdes.

Un dels forts Maunsell de la Royal Navy davant l'estuari del Tàmesi durant la Segona Guerra Mundial (font: wikimedia)
Un dels forts Maunsell de la Royal Navy davant l’estuari del Tàmesi durant la Segona Guerra Mundial (font: wikimedia)

Fortaleses britàniques al mig del mar

La invasió de les Illes Britàniques haguera estat el cop final de Hitler a la guerra. Churchill n’era perfectament conscient i ordenà la construcció de fortaleses estratègicament situades… en mig de la mar. La principal funció era protegir l’estuari del Tàmesi, la porta d’accés a Londres, així com els ports importants de la zona.

Es construïren fins a 7 fortaleses Maunsell, 3 sota control de l’exèrcit de Terra. Se sostenien sobre pilars metàl·lics i de formigó, i tota l’estructura era també de metall. Les estructures de la marina en canvi, eren construïts en els dics, i transportats a la seva ubicació final, on eren allotjats sobre el fons marí.

Aquests punts avançats permetrien conèixer possibles atacs aeris amb certa antelació, i també, evitar la col·locació de mines marines. L’artilleria instal·lada en els forts fou capaç d’abatre més de 20 avions i una trentena de bombes volants V1. Caigudes en desús per part de l’exèrcit des d’inicis dels anys 50, durant els 60 acolliren emissores de ràdio pirates.

Restes dels molls Mulberries del dia D a la platja d'Arromanches (Normandia). (Autor: Eugeni Junyent)
Restes dels molls Mulberries del dia D a la platja d’Arromanches (Normandia). (Autor: Eugeni Junyent)

El dia D, invents al front

L’operació Overlord va presentar un complet catàleg d’estris, eines i armes adaptades al moment. El mur de l’Atlàntic construït pels nazis sota supervisió del mariscal Rommel al llarg de bona part de la costa francesa presentava obstacles a la mateixa sorra. Els anomenats “espàrrecs de Rommel” consistent en uns bastons clavats al terreny,  amb una mina a l’extrem superior. Com que la marea alta els cobria, presentaven un obstacle molt útil per frenar les barcasses en cas de desembarcament. Per això, els aliats varen desembarcar el 6 de juny del 1944 amb la marea baixa.

Per part dels aliats, aquests van ser capaços de crear un port artificial, muntat a partir de grans blocs de formigó arrossegats amb vaixells des de la costa anglesa. Eren els ports Mulberries.

Els “acudits” de Hobart

El Sherman Crab portava un tambor cilíndric a la part del davant. Aquest voltava unit a nombroses cadenes que picaven el terra tot fent esclatar les possibles mines. Foto: Wikimedia Commons
El Sherman Crab en acció. (Font: Wikimedia Commons)

També l’exèrcit aliat va posar sobre el terreny una varietat de blindats adaptats als obstacles alemanys. Eren tancs del tipus Shermann i Churchil adaptats. El seu impulsor fou l’enginyer militar britànic Major General Percy Hobart. Hobart comandava la 79 Divisió Cuirassada britànica, i des dels anys 20 treballava en l’adaptació dels blindats al camp de batalla. Les seves creacions pel dia D foren aviat conegudes com a Hobart’s Funnies ( “Els acudits de Hobart”, en una traducció una mica lliure).

El Churchill Bobinne estenia una catifa enrotllada a la part frontal, facilitant així el pas sobre les irregularitats del terreny. Un altre Churchill, el Fascine, carregava tubs que serien emprats per emplenar rases. Potser un dels més agosarats era el Shermann DD. Aquest blindat havia estat adaptat amb una pantalla en tot el perímetre, que protegia la torreta de l’aigua marina en el trajecte entre la barcassa i la sorra. El Sherman Crab portava un tambor cilíndric a la part del davant. Aquest voltava unit a nombroses cadenes que picaven el terra tot fent esclatar les possibles mines.

Contraespionatge, la màquina Enigma

Però, com en tots els conflictes, potser la més important de les armes fou la informació. Ja des de l’antiguitat, hi havia la precaució de xifrar els missatges amb contingut delicat. Des del mètode de la xifra de substitució emprat per Juli Cèsar, l’encriptació de missatges anà evolucionant i guanyant complexitat. Al final de la I Guerra Mundial tingué lloc un salt important quan aparegueren les màquines de codificar. Amb la creació de la màquina Enigma per part d’Arthur Scherbius, l’exèrcit alemany podia compartir les comunicacions de forma segura.

Les màquines unien un teclat per a entrar el text, una unitat codificadora que assignava una lletra xifrada a cadascuna, i un taulell que indicava la lletra un cop xifrada. El codificador podia rotar, de manera que la codificació no era sempre la mateixa. Com que podien afegir-se més codificadors, això donava a l’operador un gran nombre de possibilitats de xifratge

Els aliats dedicaren molts esforços a desxifrar Enigma. I això fou així fins que a mitjans del 1941, els aliats aconseguiren obtenir dues màquines amb els seus llibres de codis. La captura del submarí U-110 i d’un vaixell meteorològic alemanys havien tingut un premi especial. Els alemanys desconeixien que, des d’aquell moment, les seves comunicacions podien ser intervingudes.


Per saber-ne més:

  • SINGH, Simon (2000). Los códigos secretos. Barcelona: Debate ed.
Article anteriorLa falsa maledicció del faraó
Proper articleLes baixes civils del “Jour J”
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.