L’estudi de la tomba per part d’en Carter va malmetre força el cos momificat, que fou dividit en fins a divuit trossos per a treure-la del sarcòfag... i sobretot, per extreure’n les gemmes. El primer tall va ser separar el cos en dues parts per la pelvis. El cap tampoc quedà al seu lloc, ja que el varen separar del tronc per treure la icònica màscara funerària. Tenint en compte tot això, sobta que
L’estudi de la tomba per part d’en Carter va malmetre força el cos momificat, que fou dividit en fins a divuit trossos per a treure-la del sarcòfag... i sobretot, per extreure’n les gemmes. El primer tall va ser separar el cos en dues parts per la pelvis. El cap tampoc quedà al seu lloc, ja que el varen separar del tronc per treure la icònica màscara funerària. Tenint en compte tot això, sobta que "la maledicció del faraó" no arribés mai a caure sobre Carter. Foto: Wikimedia Commons

La primera popularització de l’antic Egipte a Occident fou fruit de l’acció de l’exèrcit francès, sota comandament de Napoleó. El 1798, nou anys més tard de l’esclat de la Revolució Francesa, fou enviat al país del Nil amb l’objectiu d’establir-hi una colònia francesa per al control de la Mediterrània oriental. L’operació, que fracassà, es maquillà oportunament com una acció d’auxili als egipcis davant l’ocupació otomana. Deixant de banda el fiasco militar, cal destacar que per primera vegada, i potser única, un cos expedicionari incloïa desenes de científics de diferents camps que documentaren aspectes tant culturals com geogràfics, lingüístics i patrimonials.

Com a resultat, el 1809 es publicà Description de l’Égypte, una joia amb unes 3.000 il·lustracions, 800 d’elles gravats, i alguns de més d’un metre de llarg, que mostren l’aspecte dels temples i piràmides a finals del segle XVIII. Aquesta obra marcà un punt d’inflexió pel que fa a la visió d’Egipte i aportà material per a posteriors estudis, com els de Jean-François Champollion, que assolí el desxiframent de la llengua jeroglífica el 1822. Foto: Wikimedia Commons
Com a resultat, el 1809 es publicà Description de l’Égypte, una joia amb unes 3.000 il·lustracions, 800 d’elles gravats, i alguns de més d’un metre de llarg, que mostren l’aspecte dels temples i piràmides a finals del segle XVIII. Aquesta obra marcà un punt d’inflexió pel que fa a la visió d’Egipte i aportà material per a posteriors estudis, com els de Jean-François Champollion, que assolí el desxiframent de la llengua jeroglífica el 1822. Foto: Wikimedia Commons

L’esclat de l’egiptologia i la fascinació pels faraons

Posteriorment a aquests moments claus per al coneixement universal de l’antic Egipte, el descobriment el 1922 de la tomba de Tutankhamon féu esclatar definitivament el món de l’egiptologia. I de retruc, de l’arqueologia al món occidental. En un guió propi d’una novel·la d’Agatha Christie, la tomba havia estat descoberta quan ja s’acabaven els recursos i s’albirava el final dels treballs de camp. El mecenes, George Herbert, 5è comte de Carnarvon, confiava en l’arqueòleg Howard Carter, però no tenia intenció de deixar que la recerca fos un pou sense fons.

Els resultats foren espectaculars. La que fou classificada com la tomba KV62, nomenclatura que es refereix al fet que era la 62a tomba trobada a la Vall dels Reis (King’s Valley en anglès), estava pràcticament intacta, amb 5.398 objectes a l’interior, molts d’ells joies. La informació extreta de l’única tomba no saquejada d’un faraó fou evidentment molt valuosa, però també originà una colla de llegendes i falses veritats que s’han arrossegat durant els decennis.

Potser la que tingué més ressò va ser la d’una suposada maledicció de la tomba del faraó, que encara patim a cartelleres de cinema, novel·les, atraccions a les fires i més recentment, també a videojocs i scape rooms, etc. La maledicció hauria provocat un llarg llistat de desgràcies, i aviat es generalitzà a l’imaginari col·lectiu com un element comú a totes les tombes de faraons egipcis.

Les morts del faraó Tutankhamon

El mite s’originà sobretot a partir de la mort de Lord Carnarvon el 5 d’abril del 1923, cinc mesos després de l’obertura de la tomba, com a conseqüència de la picada d’un mosquit. La fatalitat esdevingué quan, tot afaitant-se, Carnarvon es tallà just a la zona de la picada, cosa que li produí una infecció que, donada la manca de penicil·lina i dels antibiòtics dels que disposem avui dia, es generalitzà i el dugué a la mort.

La vall dels reis (Egipte). Autor: Eugeni Junyent
La vall dels reis (Egipte). Autor: Eugeni Junyent

Alguns novel·listes, com Marie Corelli, H.V. Morton o el mateix creador de Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle, de seguida posaren el focus de la mort de Carnarvon en alguna mena de fong tòxic provinent de dins la tomba, suposadament preparat pels sacerdots per atacar aquells que hi entressin. Havien creat la “maledicció de la mòmia de Tutankhamon”, una mena de càstig diví (de fet, el faraó era un déu a l’antic Egipte) vers aquells que gosessin profanar-ne la tomba.

Com que una única mort no donava per a muntar la teoria, calia afegir més llenya al foc. Per això, la premsa britànica analitzà les defuncions de diversos personatges que havien entrat a la tomba, com la del germà del mateix Carnarvon en tornar a Anglaterra, l’operari que obrí el mur de la cambra reial i, fins i tot, el radiòleg que analitzà la mòmia amb raigs X, mort a Suïssa al cap d’un parell de mesos de l’anàlisi de les restes del jove faraó. Una altra mort sonada fou la de l’inversor nord-americà George J. Gould, inversor del ferrocarril i que l’any 1923 morí per efecte d’unes febres que agafà a Egipte, on visità la tomba.

La maledicció devia ser potent i gairebé intemporal, perquè els mitjans l’allargaren fins els anys 70, tot penjant-li també la mort del director del Museu d’El Caire després d’haver aprovat el trasllat d’una exposició sobre Tutankhamon a diverses capitals europees. De ben segur que els sacerdots del segle XIV aC que enterraren el jove faraó de la XVIII dinastia se’n farien creus.

…i el canari…i el gos!

Per acabar de fer la torna, hi havia hagut encara una altra mort amb una nota de color, anterior a la de Lord Carnarvon. Al cap de poc temps d’arribar a Luxor, i coincidint amb uns dies en què Carter viatjà a El Caire per recollir precisament Carnarvon, els assistents trobaren ni més ni menys que una cobra dins la gàbia del canari groc que sempre s’emportava a les expedicions.

La serp, és clar, s’havia cruspit l’ocell. El cas és que, si una cobra va poder entrar entre els barrots de la gàbia, segurament el canari hauria pogut sortir-ne de la mateixa manera, però no cal donar-hi més voltes. Carter comprà un altre canari, però la premsa sensacionalista apuntà aquesta “baixa” a la suposada maledicció del faraó, sobretot pel paper simbòlic de la cobra a l’ampli panteó Egipci. Era la deessa Uadjet, protectora del faraó i divinitat del Baix Egipte la qual es representava al front dels faraons i n’era un element inseparable.

La dèria del faraó per fer neteja de profanadors va arribar, segons la llegenda que es va anar creant, al mateix gos de Carnarvon. Es va relatar que aquest va fer un llarg udol en el mateix moment de la mort del Lord, per immediatament caure fulminat passant també a l’altre barri, o com dirien els egipcis, a l’altra banda del Nil.

Els textos sagrats

El poder dels textos sagrats a l’Antic Egipte era gran. Potser el més famós és el Llibre dels morts, un recull de textos funeraris que ajudaven el difunt en el seu viatge cap a l’altre món.

Però n’hi ha molts més. Tot i que no és el cas de la KV62, s’han documentat als murs d’algunes tombes la presència de textos que tindrien la funció de foragitar els lladres de tombes. Sobre una de les portes d’una tomba de la VI dinastia de Gizé (a El Caire) mil anys més antiga que la tomba de Tutankhamon, hi ha una maledicció. El fet que la inscripció no es trobi en un enterrament reial, sinó en la tomba d’un funcionari, indica que aquest tipus de textos podien ser força comuns. Concretament, els qui entressin a aquesta tomba s’exposarien a patir ‘‘(…) el cocodril a l’aigua i la serp a terra, contra aquell que faci alguna cosa contra això (…)’’

El “funcionament” d’aquest textos es regia per la màgia simpàtica, de manera que només llegir-los o pronunciar-los, el contingut del text podia esdevenir realitat. Per això, malgrat que a ulls actuals sembli ridícul, es considerava un remei efectiu davant els lladres de tombes. De fet, actualment hi ha qui posa una placa d’alguna companyia de seguretat (de vegades falsa) a la façana de casa i n’espera els mateixos resultats. Aquest tipus de màgia es troba també en les representacions pictòriques al fresc de les tombes en les que, per exemple, els possibles perills que podia trobar-se el difunt en el seu viatge (animals salvatges, serps…), s’hi representen morts o bé inutilitzats (tallats amb un ganivet, etc).

En plena debacle periodística, entrà en acció el cinema i el 1932 es va estrenar la producció nord-americana La mòmia, protagonitzada per Boris Karloff. Tot un clàssic que aportava el complement a la maledicció: mòmies embenades que tornaven a la vida, es posaven a caminar i mataven gent. Tot plegat s’atribuïa als sacerdots (la mòmia es deia Imhotep) i a la lectura de misteriosos papirs que conteniren malediccions. Les seqüeles argumentals d’aquell clàssic es van anar succeint fins l’actualitat, quan l’actor Brendan Fraser ha perpetrat el paper d’un explorador que s’enfronta amb Imhotep. Foto: Wikimedia Commons
En plena debacle periodística, entrà en acció el cinema i el 1932 es va estrenar la producció nord-americana La mòmia, protagonitzada per Boris Karloff. Tot un clàssic que aportava el complement a la maledicció: mòmies embenades que tornaven a la vida, es posaven a caminar i mataven gent. Tot plegat s’atribuïa als sacerdots (la mòmia es deia Imhotep) i a la lectura de misteriosos papirs que conteniren malediccions. Les seqüeles argumentals d’aquell clàssic es van anar succeint fins l’actualitat, quan l’actor Brendan Fraser ha perpetrat el paper d’un explorador que s’enfronta amb Imhotep. Foto: Wikimedia Commons

Batalla periodística

Les fonts situaven el possible origen de la maledicció en les tensions entre dos diaris britànics, elTimes i el The Daily Mail. El primer tenia l’exclusiva de Carnarvon per a publicar les fotos de la tomba, cosa que enfurismà la competència. Arthur Weigall, arqueòleg que cobrí la troballa com a corresponsal del Mail, per a contrarestar la manca d’informació de la que disposaven sobre la KV62, endegà una campanya segons la qual la tomba estava maleïda i arribà a inventar-se suposats textos que amenaçaven qui hi entrava.

El cas, òbviament, vengué molt entre l’opinió pública (no pas entre els arqueòlegs) i a més, era una bona manera de tenir els lladres allunyats de la tomba, de manera que l’equip de Carter no tingué cap interès en negar-ho. És indubtable que la famosa maledicció s’expandí als quatre vents, féu encara més famós al jove faraó i potser, va ajudar a Carter en el seu objectiu.

La lògica s’imposa, o no…

La premsa sensacionalista elevà a una trentena les defuncions per acció de la màgia faraònica, però només sis de les persones que treballaren en l’obertura de la tomba morien durant els dotze anys següents. Els fets es varen adornar amb tota mena de detalls mai demostrats, com que Carnarvon va rebre la picada de mosquit dins la tomba, o que la ferida es trobava al mateix lloc on la mòmia de Tuthankhamon hi tenia una lesió. També es relatà una apagada de llum a El Caire en el moment de la seva mort, i la simultaneïtat amb la mort de la seva gossa a Londres després d’un udol novel·lesc. Malauradament, no hi ha prova de cap d’aquestes coincidències.

El màxim nivell de comicitat s’assolí en publicar-se la falsa mort de Howard Carter a inicis de la dècada dels 30, a partir d’una confusió amb una esquela d’un difunt del mateix cognom. La intervenció del mateix Carter donà per tancada la pífia. Carter, visqué fins el 1939, morint als 64 anys de càncer. Sembla que la maledicció passà de llarg del principal protagonista. Igualment i analitzant la majoria de morts, força d’elles tenien problemes respiratoris previs. No hi ha cap evidència científica de la suposada maledicció.

La teoria de la presència d’un fong tòxic a la KV62 no té perquè ésser falsa del tot, però caldria considerar-se com un fet purament biològic fruït de l’ambient estancat de l’interior de la tomba i del pas dels segles. De fet, l’anàlisi posterior de l’ambient de tombes segellades fins al moment de la troballa han donat com a resultat la presència de bacteris i patògens perillosos per a persones amb problemes al sistema immunològic tant a l’ambient com a les mateixes mòmies. Un dels fongs localitzats, l’Aspergillus niger, sobreviu a condicions adverses durant mil·lenis.

El ressò de Zahi Hawass

D’altra banda, l’Egipte faraònic es desenvolupà entre el V mil·lenni aC fins l’època romana, un marc cronològic tan vast que és evident que fa impossible que es produïssin fenòmens homogenis. Segons el moment, els faraons varen ser enterrats en grans piràmides o en tombes sota terra o hipogeus, com les de la Vall dels Reis. Conseqüentment, el procés d’enterrament podia variar, així com els textos que acompanyaven el faraó a l’altre món.

Zahi Hawass fou el màxim responsable del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte entre 2002 i 2011. De perfil mediàtic, esdevingué un dels arqueòlegs més famosos del món, posà l’arqueologia egípcia als mitjans (encara més) i arribà a ministre d’Antiguitats el mateix 2011. La imatge de Hawass va lligada al seu barret d’ala ampla i a una retòrica que sovint interpel·la els sentits i els sentiments de l’espectador, tant corrent com poc adient en la ciència arqueològica. Doncs bé, al mateix Zahi Hawass, amb un currículum inacabable, emprà la maledicció al títol d’un dels seus llibres l’any 2004, al zènit de la seva carrera . Màrqueting? En tot cas, és una manera més d’inflar la mentida.

El puzzle de la mòmia

Considerant que els antics egipcis es reencarnaven només si el cos es mantenia intacte, l’acció dels arqueòlegs sobre la mòmia de Tutankhamon, a ulls de fa 3400 anys, seria una profanació en tota regla.

El 2015, la mòmia fou traslladada des de la cambra sepulcral a una avantcambra de la mateixa tomba, que presenta unes condicions més adients per a la seva conservació. Els més de 80 anys transcorreguts des de la descoberta, manipulacions a part, l’havien malmès degut principalment a l’augment del nivell d’oxigen amb l’obertura de la tomba. I sobretot, pel diòxid de carboni (CO2) provocat pels visitants durant tots aquests anys. En conseqüència, actualment les visites estan restringides i el cos es troba en una urna de vidre sota control de paràmetres com la humitat i l’intercanvi d’aire amb l’exterior, que no passa d’un 10% al dia per evitar la presència de bacteris. L’ambient interior de la vitrina presenta una concentració de nitrogen molt alta, no apta per a l’activitat humana.

Coincidint amb el trasllat, el Ministeri d’Antiguitats egipci va anunciar que no es farien més proves sobre el cos, donada la seva fragilitat i la molta informació de la que ja es disposa fruït de les anàlisi de les que ha estat objecte durant els darrers decennis, algunes d’elles sota la supervisió de Hawass.


Més informació:

Si us agradat aquesta història, forma part del nostre llibre Mentides de la Història que podeu demanar a la vostra llibreria de confiança i a diverses plataformes.

Llegiu més a Academia.

Mentides de la Història

Amb Mentides de la història, el segon lliurament de la col·lecció Històries de la societat, donem a conèixer fets, suposadament històrics i popularment interioritzats com a certs per una majoria de la població, però que en realitat o no eren com

Article anteriorEl mite d’Europa segons Ticià
Proper articleArmes de la Segona Guerra Mundial (i II)
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.