Ticià va influir en els artistes posteriors. Aquesta obra és una còpia feta per Rubens el 1628 de l'obra de Ticià. Actualment El Rapte d'Europa de Ticià es troba al museu Isabella Stewart Gardner Museum de Boston, mentre que aquest es troba al Prado de Madrid. Foto: Wikimedia Commons, domini públic
Ticià va influir en els artistes posteriors. Aquesta obra és una còpia feta per Rubens el 1628 de l'obra de Ticià. Actualment El Rapte d'Europa de Ticià es troba al museu Isabella Stewart Gardner Museum de Boston, mentre que aquest es troba al Prado de Madrid. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

Segons la versió mitològica grega de l’origen del nom del continent europeu, trobat al llibre Les Metamorfosis, del poeta romà Ovidi (llibre II, 833-875 “Júpiter i Europa”) i utilitzada al llarg del temps per a realitzar il·lustracions i escultures, el continent deu el seu nom a la filla fenícia d’Agenor, Europa, i al viatge que aquest va fer per cercar-la i rescatar-la de Zeus. El pintor renaixentista Ticià va pintar el mite fundacional d’Europa, sent les seves obres les més reconegudes en aquest àmbit.

Malgrat que el mite és d’origen grec, Ovidi, nascut a l’Imperi romà, va utilitzar el nom de Júpiter, més familiar per als ciutadans romans.

Vecellio Ticià, fidel al mite

Ticià és considerat com un dels autors que més fidelment van ser capaç de recrear la mitologia clàssica. L’autor va destacar sempre per la seva polivalència, fent de les representacions mitològiques i religioses el seu baluard. L’obra El segrest d’Europa (1560-1562, pintura a l’oli de 178 cm x 205 cm) que es troba actualment al Museu Isabella Stewart Gardner de Boston destaca per ser de les primeres a mostrar la marxa d’Europa com un fet traumàtic per a ella. A partir de la seva obra renaixentista, podrem saber més sobre el mite que “ha fundat un continent”. Es fa analitzant amb el mètode Panofsky que consisteix a dividir l’obra en tres nivells d’estudi connectats entre si.

Ticià va trobar a la mitologia grega i al llibre "Metamorfosi" una font d'inspiració constant i gairebé inacabable, a la qual va recórrer en nombroses ocasions. Però no va ser l'únic autor que ha explicat el mite de Zeus i Europa en les seves composicions. Des de l'antiga Grècia fins als nostres dies, molts autors han trobat la inspiració en aquesta epopeia poètica que “va donar un nom a un continent sencer”. Aquest quadre de Rembrandt, barroc neerlandès, va ser un exemple. Però es dona una visió més romàntica i edulcorada del segrest, contràriament al que feia Ticià. Foto: Wikimedia Commons,
Ticià va trobar a la mitologia grega i al llibre “Metamorfosi” una font d’inspiració constant i gairebé inacabable, a la qual va recórrer en nombroses ocasions. Però no va ser l’únic autor que ha explicat el mite de Zeus i Europa en les seves composicions. Des de l’antiga Grècia fins als nostres dies, molts autors han trobat la inspiració en aquesta epopeia poètica que “va donar un nom a un continent sencer”. Aquest quadre de Rembrandt, barroc neerlandès, va ser un exemple. Però es dona una visió més romàntica i edulcorada del segrest, contràriament al que feia Ticià. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

Nivell primari: què observem al quadre?

Un paisatge muntanyós, amb un gran mar i una petita costa. En ella, al fons, observem tres dones i una vaca/ bou. Al primer pla de la imatge observem dos grups de figures. La primera per l’esquerra, es tracta d’un nen despullat, alat, i agafat a un peix.

S’observa un altre peix al marge inferior, sota una dona agafada a la banya d’un bou que neda en direcció contrària a la platja. Per últim, al cel, dos d’aquests nens alats més. El quadre complementa colors foscos amb vius, lluminosos, per ressaltar el dramatisme de l’escena.

Nivell convencional: qui veiem a l’obra?

Normalment les imatges es llegeixen d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Així, podem observar que el bou i la dona estan marxant de la costa. Per entendre millor la faula, ens fixarem en els protagonistes d’un en un.

Descripció:

1. Querubins (adalt a l’esquerra): Àngels d’alta jerarquia que actuen com a guardians del Paradís. En aquest cas representen petits cupidos, identificables per les fletxes i l’arc típic del Déu de l’amor Cupido. La seva aparició a l’escena ens informa que hi ha una relació amorosa.

2. Zeus (en forma de bou): Segons la mitologia grega, Zeus era un expert en el segrest de noies (o nois) de qui estava enamorat. Per aconseguir el seu propòsit prenia moltes formes diferents, normalment zoomorfes. En aquest cas s’ha transformat en un bou blanc. Sabem que es tracta d’ell per la corona d’olivera que té l’animal sobre el cap, a les banyes, atribut freqüent per representar-lo. A més, Ovidi fa referència a la seva figura dient “quan el déu, de la terra i el sec litoral, insensiblement, les falses plantes dels seus peus el primer fica en les ones” (Ovidi, Pàg. 870). No el nomena de forma explícita, però sabem que Zeus és el Déu més important de l’Olimp, el pare de tot, per tant es refereix a ell.

3. Europa (sobre Zeus): Se sap que és Europa per la forma de vestir. Túnica, amb mantell vermell i groc (colors amb els quals sol anar vestida a les representacions). A més, Europa és filla d’Agenor i aquest és anomenat per Ovidi com el pare de la jove de la platja: “S’admira d’Agenor la nascuda” (Ovidi Pàg. 859).

4. Amigues i bou: El mite explica que Europa jugava amb amigues a la costa, a prop del ramat del seu pare, quan Zeus la va veure.

5. Querubí: Sense fletxes i arc, a lloms d’un peix. Acompanya a Zeus i Europa en el seu viatge cap a l’interior del mar.

Un cop estudiades les figures es constata que es tracta de l’escena del rapte de la jove Europa per part de Zeus.

Nivell Intrínsec: qui era Ticià?

Per què va triar representar aquest capítol? Sovint, entendre les motivacions de l’artista, pot ensenyar per què va escollir plasmar aquesta obra, així com explicar-nos que s’hi veu. Ticià era conegut amb el sobrenom de “Sol de totes les estrelles” i va ser el màxim exponent de l’escola Veneciana. Les seves obres són creacions amb un ús característic i propi del color, lluminositat, pinzellades soltes i unes modulacions cromàtiques úniques a la seva època.

El Rapte d’Europa és una de les peces que Ticià va pintar per encàrrec de Felip I (II de Castella i I de Portugal). Ell mateix li demanà que la temàtica fos sobre la mitologia, però, això sí, amb total llibertat creativa.

Aquesta aposta per la mitologia tenia les arrels en el seu ús propagandístic per part dels règims absolutistes europeus. Els monarques es comparaven amb els Déus de l’Olimp, i anhelaven el seu poder i control sobre els mortals.

L'Acteó de Ticià, qui enxampa a Àrtemis banyant-se, va acabar al National Gallery d'Escòcia. Segons el mite d'Ovidi, Acteó era un caçador que va ser esquarterat pels seus propis gossos a causa de l'ofensa a Àrtemis. Foto: Wikimedia Commons, domini públic
L’Acteó de Ticià, qui enxampa a Àrtemis banyant-se, va acabar al National Gallery d’Escòcia. Segons el mite d’Ovidi, Acteó era un caçador que va ser esquarterat pels seus propis gossos a causa de l’ofensa a Àrtemis. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

La tria dels temes de Ticià

Per tant, Ticià va triar una sèrie de poemes del llibre metamorfosi. Concretament sis: Dánae (1553. Pintura a l’oli. Londres, Apsley House), Venus i Adonis (1553-1554, Pintura a l’oli, Madrid, Museo del Prado), Perseo i Andrómeda (1556. Londres, Wallace Collection), Diana i Adonis i Diana i Calixte (1554. Pintura a l’oli. Edimburg, National Gallery / 1556-59, Pintura a l’oli, 1,87 m x 2,04 m, Londres, National Gallery) i el Rapte d’Europa (1560-1562, pintura a l’oli, 178 cm x 205 cm, Boston, Isabella Stewart Garden Museum).

El rapte d’Europa va romandre a París fins al 1896, després que Felip V el regalés (conjuntament amb “Diana”, “Calixte i Diana” i “Acteó”) a l’ambaixador francès, el duc de Gramont. I que aquest al seu torn els regalés a Phillippe II, duc d’Orleans. Finalment, aquell 1896 va ser comprat per Bernard Berenson en nom de la col·leccionista Isabella Stewart Gardner.

El mètode Panofsky va ser un mètode científic creat al segle XX per descriure missatges, aparentment recursos naturals en l’obra, “ocults” en diversa iconografia. Es realitza fent servir 3 nivells: una descripció senzilla dels elements (preiconogràfica), que inclou els materials, la forma i una visió de conjunt. Després un detall iconogràfic, consistent en estudiar un per un cada element present a l’obra. I finalment l’anàlisi iconològica, consistent en acabar de contextualitzar el sentit que li podia donar l’artista en l’entorn que li va tocar viure.

El mite que va fundar un continent

El mestre Ticià volia explicar en la seva obra la seva visió sobre una part del mite pel qual es va donar el nom al nostre continent, conegut com el rapte d’Europa. La llegenda, ens diu que Zeus, en veure a Europa a la costa de Sidó (actual Saïda), va quedar profundament enamorat (o encapritxat) de la jove fenícia, i amb l’objectiu d’apropar-se sense espantar-la, es transformà en bou.

Un cop guanyada la confiança de la noia, aquesta li va pujar a sobre. Amb ella al damunt, va sortir corrents mar endins, segrestant-la i emportant-se-la fins a l’illa de Creta on, amb la seva figura humana, la va posseir, tenint amb ella tres fills. Paral·lelament Agenor, el seu pare, desesperat, va recórrer el continent sencer fins a l’illa, seguint el seu rastre mentre cridava “Europa, Europa!”.

Sempre segons el mite, allà per on va buscar la princesa Europa, els habitants van començar a anomenar el lloc on vivien pel nom de la noble, Europa. A la seva mort, el Déu de l’Olimp Zeus, com a últim regal i per a preservar el seu record amb honor, va formar una constel·lació d’estrelles amb forma de bou, l’animal que havia fet possible que conegués el seu amor.


Bibliografia:

  • Alba Elvira, Miguel Ángel. “Arte y Mito”. Silex Ediciones SL. 2018. Pág. 76-104. ISBN: 78-84-7737-196-0

  • Franco Llopis, Borja. Rega Castro, Iván. UOC. Iconografia i anàlisi de la imatge. “Iconografia clàssica”. UOC Publishing SL. 2016. PID_00229545

  • Martinez Zurbano, Mario. Universidad Complutense de Madrid. “Iconografia del mito de Europa”.

  • Ovidi. ‘Metamorfosis’. Libro II. “Júpiter y Europa”. (833-875)


Aquest article és una adaptació per l’autor per a Històries d’Europa en col·laboració amb Cèsar Sànchez d’un article realitzat inicialment per al web ja sense actualitzar pxtest.

Article anteriorEls Fugger i els Fuggerei d’Augsburg
Proper articleLa falsa maledicció del faraó
Estudiant del grau d'història, història de l'art i geografia a l'Universitat Oberta de Catalunya. Interesat en la història contemporanea, subcultures, conflictes socials, la politica (també a l'esport) i sobretot la geopolitica. Aquest interés em va portar a fer un curs d'analista internacional al LISA Institute. Col·laborador del projecte xarxes per la transcripció de padrons.