"Els set electors trien Henry, comte de Luxemburg, com a rei dels romans a Frankfurt el 27 de novembre". Els "Set Prínceps Electors" elegint Enric VII, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Els prínceps electorals, identificats per l’escut sobre els seus caps, d’esquerra a dreta són els arquebisbes de Colònia (Heinrich II. Von Virneburg), Magúncia (Peter von Aspelt) i Trier (Balduin von Luxemburg), el comte palatí de el Rin (comte de l'antic electorat del Palatinat) (Rudolf I. (Pfalz)), el duc de Saxònia (Rudolf 1. (Sachsen-Wittenberg)), el margrave de Brandenburg (Waldemar (Brandenburg)) i el rei de Bohèmia (Heinrich von Kärnten). Miniatura de ploma i tinta de la crònica il·lustrada d’Enric VII (Balduineum). Dibuix sobre pergamí de 1341. Foto: Wikipedia

Voltaire va escriure que el Sacre Imperi Romanogermànic, en realitat, ni va ser sacre, ni era romà, ni era cap imperi. És més, ni tan sols se l’anomenava així contemporàniament. Aquesta etiqueta començaria a sorgir al segle XV per a descriure l’imperi fundat per Otó I el 962 quan va ser coronat pel papa Joan XII. Per tant, què era aquest Sacre Imperi Romanogermànic, i quina era la ideologia que el sustentava? L’edat mitjana va estar marcada pel conflicte ideològic de qui ostentava el predomini, si el poder diví de l’Església, o el reis. Una batalla pel control del poder terrenal que donaria origen al concepte de Sacre Imperi Romanogermànic que llanguiria durant l’època moderna fins a extingir-se el 1806.

La teoria de les dues espases

Aquesta teoria defensava l’existència de dos poders, regnum i sacerdotium. Cada un d’ells representat per una espasa. En el fons, es tractava de recuperar el prestigi i poder de l’antic imperi Romà d’Occident, sobretot enfront de l’oriental, encara existent a Constantinoble. Constantinoble, posteriorment Bizanci, s’autoproclamaria durant segles l’autèntic Imperi Romà, i tractava de bàrbars els germànics. Una de les espases representava el poder espiritual, el diví, i l’altra el temporal o mortal, el dels humans.

En principi, aquestes dues espases eren en poder del papa, el qual cedia el poder terrenal als reis. La justificació bíblica era força agafada pels pèls. Segons l’evangeli de Lluc: “Els deixebles deien: “Mireu, Senyor, aquí hi ha dues espases”(22: 37-38).

La idea era inspirada en l’obra de Sant Agustí d’Hipona anomenada De Civitate Dei contra paganos, més coneguda com a Ciutat de Déu. Era una apologia de defensa del cristianisme on es descriuen dues ciutats. Una era la pagana, la terrenal, és a dir, la temporal. I l’altra la de Déu, la divina, la que deixa de banda els plaers mundans i es dedica en exclusiva a la fe. Tot i que l’obra aprofundeix en el bé i el mal, la naturalesa de la llei i la mort, el papa Gelasi I va defensar la teoria de les dues espases per posar per damunt el poder papal respecte de l’imperial.

La idea d’imperi

Va ser Carlemany qui recuperaria políticament la idea de dignitat imperial. A canvi de netejar militarment als enemics llombards del papa, el Nadal de l’any 800 el papa Lleó III el va coronar emperador dels romans. Carlemany es va sentir honorat i humiliat alhora per aquesta cerimònia, perquè, en el fons, aquest gest consolidava també el prestigi de l’Església. 

L’Imperi ressorgia de la mà d’un successor dels “regnes bàrbars” aprofitant-se de la feblesa del papat. Els carolingis, per tant, van tutelar l’Església fins a la segona meitat del segle XI, posant i deposant papes a gust. Fins que els papes Nicolau II (1059-61) i Gregori VII (1073-85) van fer els primers passos vers la independència de l’Església. L’any 1059 un decret adjudicava al col·legi de cardenals l’elecció dels papes. I l’any 1075 es condemnava la investidura laica dels prelats amb la Dictatus papae. D’aquesta forma, per l’oposició dels prelats al nomenament d’Enric IV i a la destitució de Gregori VII com a papa, s’obria la lluita entre l’imperi i el papat pel dominium mundi.

La idea de “Sacre”

La idea contrària a les de les dues espases era la del cesaropapisme (etiqueta nascuda al segle XIX), segons la qual era l'emperador qui tenia les dues espases. Aquesta idea es basava en la divinitat dels emperadors romans a partir d'Octavi August que en aquest cas serien el poder religiós i el poder de l'imperi. Va ser més usat a Orient. COnstantí a un mosaic de Santa Sofia oferint Constantinoble la verge Maria. Foto: Wikimedia Commons
La idea contrària a les de les dues espases era la del cesaropapisme (etiqueta nascuda al segle XIX), segons la qual era l’emperador qui tenia les dues espases. Aquesta idea es basava en la divinitat dels emperadors romans a partir d’Octavi August que en aquest cas serien el poder religiós i el poder de l’imperi. Va ser més usat a Orient. Constantí a un mosaic de Santa Sofia oferint Constantinoble la verge Maria. Foto: Wikimedia Commons

El conflicte entre aquests dos poders pel lideratge en la governació temporal i espiritual de l’Occident europeu tingué el primer conflicte obert en la querella o Lluita de les Investidures entre 1073 i 1122. En tant que pujava el poder de l’Església, s’iniciava un declivi del poder imperial el qual havia assolit el seu zenit en temps d’Enric III (1039-56). Les derrotes d’Enric IV, d’Enric V i dels seus successors van ser aprofitades pels senyors feudals germànics per atribuir-se nombroses prerrogatives en detriment de l’emperador. També les ciutats del nord i centre d’Itàlia s’organitzaven contra l’emperador en municipis o comunes temporalment agrupades, com la lliga Llombarda.

L’Església es trobava en plena transformació, després del Cisma d’Orient el 1054. Amb l’expansió de la reforma de Cluny, l’Església volia fer una rentada de cara. Posar ordre entre el desori de monjos, més enllà dels monestirs, que vivien de forma laxa, per imposar una moral estricta. I això, en teoria, no es podia fer si els càrrecs els nomenaven els nobles a dit.

Aquest conflicte itàlic s’allargaria entre els segles XII i XIII entre els partidaris güelfs i gibel·lins que enfrontaven les cases Welf, defensors del papat, i els Hohenstaufen, defensors del Sacre Imperi. Frederic II (1194-1250) encara intentà de revitalitzar l’Imperi desplaçant-ne l’eix cap a la Mediterrània i donant-li projecció marítima i mercantil, però no pogué vèncer la resistència dels seus vassalls ni la forta hostilitat de la teocràcia pontifícia.

La idea de “Roma”

La balança del poder imperial respecte els senyors germànics va acabar per obligar a negociar a l’emperador. Es va establir, per exemple, la Dieta que regulava l’accés a l’emperador. Carles IV va regular aquest òrgan amb la Butlla d’or el 1356.

El Concordat de Worms de 1112 va ser un compromís forçat. La tensió i la mar de fons entre la figura papal i l’emperador va seguir. Cap dels dos no podia refermar del tot la seva autoritat sobre l’altre, i el conflicte es va manifestar una vegada i una altra a qualsevol negociació.

Els encontres es repetirien entre papa Joan XXII i l’emperador Lluís IV al segle XIV. L’emperador va ajudar novament el papa contra els napolitans, però les disputes posteriors van fer replantejar la situació als electors germànics. El 1338 a la Declaració de Rhense els electors van decidir que n’hi hauria prou amb una majoria d’ells mateixos per proclamar un emperador, sense necessitat dels romans ni de passar pel papa.

Al final de la disputa, a la figura de l’emperador li quedava poc marge. Obligat a negociar amb els electors i el papa, la seva autoritat sovint depenia de la força militar. Aquest fet desembocaria en problemes de finançament més entrats a l’edat moderna. De retruc, aquesta complicació política de l’emperador provocaria que el papat girés tels seus interessos cap a França. I que la monarquia francesa es convertís a partir de llavors en el principal suport militar papal.

Final del Sacre Imperi Romanogermànic

Alguns volen veure en l’utrumque gladium medieval un antecedent en la separació de poders posterior entre Església i Estat. La fi de l’Imperi durant les guerres napoleòniques va ser el 6 d’agost de 1806 quan Francesc II renuncià el títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i prengué el d’emperador d’Àustria.


Més informació:

HEILIGES RÖMISCHES REICH DEUTSCHER NATION: Zum Nationen-Begriff im 15. Jahrhundert on JSTOR

Journal Information Established in 1974, the Zeitschrift für Historische Forschung is the only German-language journal that concentrates on the epochs of the Late Middle Ages and Early Modern Age. This concept is based on the idea of thematising the history of the European Pre-Modern Period from the High Middle Ages to the Reformation and up to the revolutionary Saddle Period around 1800 as a structural unit.

Mitteleuropa – Heiliges Römisches Reich Deutscher Nation um 1000

Das Ostfränkische Reich, das 843 aus der Teilung des Fränkischen Reiches hervorgegangen war, hatte sich zu Beginn des 10. Jahrhunderts zu einer Föderation der Stammesherzogtümer Sachsen, Lothringen, Franken, Schwaben und Bayern entwickelt. Es schloss die östlichen Marken ein und hielt auch die Oberhoheit über Böhmen.

Heiliges Römisches Reich deutscher Nation im Überblick

Die Geschichte des Römisch-Deutschen Reiches ist gepflastert mit politischen Meilensteinen: Investiturstreit, Augsburger Religionsfriede, Dreißigjähriger Krieg und dem Reichsdeputationshauptschluss. Ein Überblick. Christopher Stolzenberg Die Geschichte des Heiligen Römischen Reiches Deutscher Nation ist auch die Geschichte der Emanzipation der weltlichen Obrigkeit von der geistlichen. Am Anfang stand ein Reich, dessen Oberhaupt sich über die christliche Religion legitimierte.

Wie funktionierte das Alte Reich? | bpb

Ewiger Landfrieden, Reichskreise, Reichstag: Um 1500 bekam das “Alte Reich” in vielerlei Hinsicht neue Gestalt. Als System zwischen Staatenbund und Bundesstaat prägte das Reich der frühen Neuzeit ein Föderalismus, der es bis heute überdauert hat. Sitzung des Reichtages in Regensburg unter Kaiser Ferdinand I. (1556-64). Radierung von Jost Amman (1539-1591).

 

Article anteriorUna maiestas domini no és un pantocrator
Proper articleEls Fugger i els Fuggerei d’Augsburg
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).