Part central de l'absis de Sant Climent de Taüll. Que forma part del conjunt de la Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Es troba a l'MNAC, com a part de la recuperació de patrimoni que es va fer per a intentar evitar l'espoli de patrimoni. En realitat és un maiestas domini! No pas cap pantocrator. Foto: Wikimedia Commons
Part central de l'absis de Sant Climent de Taüll. Que forma part del conjunt de la Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Es troba a l'MNAC, com a part de la recuperació de patrimoni que es va fer per a intentar evitar l'espoli. En realitat és un maiestas domini! No pas cap pantocrator. Foto: Wikimedia Commons

Els historiadors de l’art van bojos perquè es faci la següent diferència: un pantocràtor no és el mateix que una maiestas domini, que és el que majorment coneix tothom com la figura per excel·lència de l’art romànic. S’assemblen, a simple vista, però en realitat tenen moltíssimes diferències de tota mena. Diferències representatives, simbòliques, de significat i fins i tot d’origen geogràfic i cronològiques. És una altra mentida històrica, en aquest cas, possiblement, conseqüència de la manca de cultura religiosa en l’actual societat. Des de temps antics, les representacions per part del poder de símbols teocràtics han estat utilitzades a través de l’art. El cristianisme, especialment en la figura de Jesucrist, va recollir i adaptar aquesta tradició grecoromana arribant a l’edat mitjana.

Els elements que apareixen en representacions de Jesucrist, ja són utilitzats per descriure a Zeus: el tron assegut, el ceptre o el fulmen, l’àliga o l’orbe de la Terra, o la corona. Una idea lligada al concepte de reialesa i “sentència justa”. Fins i tot el concepte de santíssima trinitat té arrels a la majoria de religions politeístes des de l’antiguitat, en què sempre existia una tríada de deïtats preferent. Al món romà, de la qual beuria el poder de l’Església, la tríada capitolia estava formada per Júpiter, Juno i Minerva (pare, filla i esposa).

El que tenen el comú

Totes dues imatges deriven de la representació dels emperadors romans i van començar a aparèixer cap al segle IV. Si bé la imatge en què beneeix amb la mà dreta i sosté un llibre amb l’esquerra no va quedar fixada fins al segle VII. L’evolució en la imatgeria és paral·lela a la creixent desavinença entre l’Església d’orient, i les pautes del concili de Nicea del 325 i del Tercer Concili de Toledo de 589 que acabarien en el Cisma de 1054.

El nom de pantocràtor significa “tot poderós” i prové del grec on es feia servir per referir-se a Zeus.

A partir de la representació del Crist al judici final a l’alta edat mitjana, evolucionaria el Crist triomfant en majestat, que és el que vol dir maiestas domini. Per tant, aquest últim és posterior. Aquests maiestas dominis evolucionarien també a partir dels cosmocràtor paleocristians (del segle VI), figures que acabarien aportant el nom de pantocràtor del romànic (segles XI al XIII) que són més populars.

Aquesta representació de Santa Maria de Mur és una maiestas domini. Cos sencer. Envoltat per la màndorla. Amb el tetramorf, que és la representació dels 4 evangelistes: el bou (Lluc), l’àliga (Sant Joan), l’àngel (Sant Mateu) i el lleó (Sant Marc). I amb les lletres Alfa i Omega (Ω o ω), que són la primera i l’última de l’alfabet grec en representació de l’inici i la fi de tot. Foto: Wikimedia Commons

Diferències visuals

La diferència bàsica és que el pantocràtor es representa només de cintura en amunt, mentre que la maiestas domini és de cos sencer. El pantocràtor acostuma a figurar-se sol i sense màndorla, mentre la maiestas domini té la màndorla i l’acompanya el tetramorf.

Tots dos porten una inscripció a banda i banda generalment del cap. Però en el cas dels maiestas domini va acompanyat de les lletres Alfa i Omega, mentre els pantocràtors porten la inscripció IC XC que vol dir IesouS XristoS (Jesucrist), llatinització del grec d’època bizantina on la essa final s’escrivia “c”.

El que determina que sigui Crist és el nimbus amb la creu. I el fet que porten al llibre la inscripció: Ego sum lux mundi “Jo sóc la llum del món” (Jn 8,12) o “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6), que són paraules de Crist.

Aquest sí és un pantocrator. Representat de mig bust. És a la catedral de Cefalù, Sicília, d'època normanda. Foto: Wikimedia Commons
Aquest sí és un pantocràtor. Representat de mig bust i d’estil bizantí. És a la catedral de Cefalù, Sicília, d’època normanda. Foto: Wikimedia Commons

Diferències d’origen cronològic i geogràfic

En origen, el pantocràtor era la representació d’estil bizantí de Jesucrist, no de Déu, al judici final. Per aquest motiu se’l representa en un espai preferent, als fons i dalt dels absis o cúpules de les esglésies. Se’l representa en actitud de beneir amb la mà dreta i amb un rotlle de pergamí o llibre a l’esquerra. Aquest element pot romandre obert, en el cas que el judici final encara no s’hagi produït, o tancat en el cas que sí.

Quant al maiestas domini és occidental i representa al Crist apocalíptic, el Crist de la segona vinguda, mentre que el Pantocràtor representa a un Crist omnipotent. No és només que els pantocràtors siguin les representacions més antigues, a més geogràficament pertanyen al món grec bizantí. Tots dos elements artístics religiosos, per tant, representen les diferències entre els dos blocs del Cisma.

El defteraparousia, la segona vinguda, obra del segle XVI. Segons el llibre de l’Apocalipsi (Ap 4, 1-11), principalment, i altres fonts bíbliques (Ez 1,4-28; Is 66,1-2), tornarà triomfant, amb tota la seva glòria, a la fi dels temps. D'aquí surt la imatge del maiestas domini. Foto: Wikimedia Commons
El defteraparousia, la segona vinguda, obra del segle XVI. Segons el llibre de l’Apocalipsi (Ap 4, 1-11), principalment, i altres fonts bíbliques (Ez 1,4-28; Is 66,1-2), tornarà triomfant, amb tota la seva glòria, a la fi dels temps. D’aquí surt la imatge de la maiestas domini. Foto: Wikimedia Commons

Diferents moments de la Bíblia

Per tant, tot i que s’hi semblen gràficament, les dues representacions evoquen moments i episodis diferents del cristianisme. Les maiestas domini representen la visió dels profetes (d’aquí el tetramorf) i l’apocalipsi, és la segona vinguda de Jesucrist després de ressuscitat.

La maiestas domini era una manifestació de la glòria de Déu, del fill de l’home que es representava amb tota la seva esplendor en el moment de la seva segona vinguda a la fi dels temps. Per això, de vegades les representacions van acompanyades d’una cort d’àngels, arcàngels i d’altres figures celestials.

Per contra, el pantocràtor representa l’omnipotència de Crist, simplement. Reuneix en una sola formulació iconogràfica la visió de la glòria del Jahvè veterotestamentari amb la del Crist neotestamentari i, alhora, reuneix en una sola persona la idea consubstancial de Pare i Fill, seguint la idea de la Santíssima Trinitat.


Més informació:

Aquest article és gràcies als comentaris i fil d’Albert Velasco i Josep Palau.

Albert Velasco on Twitter: “Algun dia els historiadors de l’art canviarem el mon i aconseguirem que deixeu de dir-li “Pantocràtor” al Crist de Taüll. És una Maiestas Domini.[magnífic fil del @JPalauB repiulat per enèssim cop]#BatallaMonumentalTV3 https://t.co/3ndKrkbSFy / Twitter”

Algun dia els historiadors de l’art canviarem el mon i aconseguirem que deixeu de dir-li “Pantocràtor” al Crist de Taüll. És una Maiestas Domini.[magnífic fil del @JPalauB repiulat per enèssim cop]#BatallaMonumentalTV3 https://t.co/3ndKrkbSFy

Josep 🇵🇼 | 😷 | 2/2 💉 on Twitter: “És una ‘Maiestas Domini’ però meravellós igualment. https://t.co/a810nXBZPw / Twitter”

És una ‘Maiestas Domini’ però meravellós igualment. https://t.co/a810nXBZPw

Article anteriorLes primeres imatges de Palmira
Proper articleJustificació del Sacre Imperi Romanogermànic
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).