Les primeres imatges de Palmira

0
51

Un capvespre de setembre del 2010, el proscaenium del teatre romà de Palmira, totalment restaurat, acollia els assajos de les representacions que tindrien lloc al cap d’uns dies. Ballarines amb vels de colors creaven formes atractives a la llum dels focus. Dansa i música sota els estels, digne de la cort de Zenobia. Res feia pensar que al cap de pocs, de molt pocs anys, aquell mateix espai seria l’escenari de les macabres performances de l’anomenat Estat Islàmic.

Palmira, la ciutat de les caravanes, havia vist l’aparició el 268 dC de la reina Zenobia. Aquesta, plantà cada a la dominació romana i establí un regne que provà d’ocupar territoris que estaven sota tutela imperial.

No és estrany que el 2010, la ciutat antiga fos un dels centres neuràlgics de tot un programa pensat per atraure turisme al país, sota el suggestiu concepte de la Ruta de la Seda.

El període d’esplendor de Zenobia durà tot just dos anys. El 272, fou derrotada. Així i tot, i en un exemple de la manipulació de la història amb fins polítics, Zenobia ha esdevingut tot un símbol de l’oposició a l’ocupació romana i per extensió, de la resistència cap a Occident.

Malauradament, la ciutat va ser realment present als titulars de premsa dels darrers anys. La raó, la destrucció de part del patrimoni que allotjava per acció d’ISIL el 2015. Només un cop d’ull al Google Earth mostra l’estat actual d’aquest i altres jaciments sirians de gran importància com Aphamia o la fortalesa d’Alep com a resultat de la guerra a Síria. Paradoxalment, sovint s’ha destruït patrimoni amb l’excusa de la defensa del monoteisme davant el politeisme de les cultures antigues. Paral·lelament, part del patrimoni ha estat objecte de tràfic per part dels islamistes per tal d’obtenir finançament. En aquest cas, ja no importava tant el politeisme representat en alguns dels objectes robats.

El primer fotògraf de Palmira

Retrat de Louis Vignes (fotn: wikimedia)
Retrat de Louis Vignes (font: wikimedia)

Les primeres informacions fotogràfiques de Palmira daten de la segona meitat del segle XIX. El francès Louis Vignes, un oficial de la marina que al final de la seva carrera arribà a Almirall condecorat amb l’Ordre nacional de la Legió d’honor. Compaginava els viatges propis del seu ofici amb la seva passió; la fotografia. Entre 1859 i 1862, emprengué un viatge que el dugué del sud a França cap a Sicília. Turquia, el Líban i Palestina. El resultat fotogràfic foren més de 50 imatges, sobretot de monuments i paisatges.

Precisament aquesta inquietud va fer que fos escollit pel duc de Luynes, un “arqueòleg”, numismàtic i col·leccionista. Luynes cercava un fotògraf per tal d’acompanyar-lo a un viatge de caràcter científic al Pròxim Orient, en el que visitaria Síria i el Líban el 1863, i els superiors de Vignes van recomanar-lo. Al viatge també hi prendrien part el doctor Combes i el geòleg Louis Lardet.

Un cop sobre el terreny, el duc indicava què volia retratar, i Vignes feia la feina. Luynes, fins i tot decidia el mètode a emprar. Fins al moment, Vignes havia revelat les imatges segons el mètode del calotip, i el duc imposà un canvi. A diferència del primer viatge, Vignes utilitzaria el col·lodió per a positivar les imatges, ja que requeriria menys temps d’exposició i aconseguiria un resultat més exacte. A més, ho feia més adient a la posterior edició.

Louis Vignes

TEFAF catalogue for Daniel Blau Gallery showing VOYAGE: Travel in Photography 1864-1976 Daniel Blau, 19th Century Photography, Travel Photography, Archeology, Expeditions, Henri Sauvaire, TEFAF, Catalogue Raisonné, Art, Photography, Duc de Luynes, Dead Sea

Un cop acabat el viatge el juny del 1864, Vignes el perllongà en solitari fins a l’octubre del mateix any. El resultat del viatge organitzat pel duc foren més de cent imatges. Gràcies a Vignes, tenim les primeres imatges conegudes de Palmira. D’entre elles, en destaca una panoràmica, aconseguida a partir de la unió de tres imatges, i que actualment és propietat de la Bibloteque Nacional de France. És una de les primeres panoràmiques de la història, que mostra les principals artèries de la ciutat amb algunes columnes dretes, no tantes com en l’actualitat, els restes del frontal d’un tempre i al fons, el complex del gran temple de Baal.

Positivar amb col·lodió

No cal dir que a mitjans del segle XIX, la fotografia no era pas una tasca còmoda. La càmera tenia un volum i un pes important. Havia de ser prou gran per acollir el vidre sobre el qual s’impressionaria la futura imatge. Calia doncs preparar la càmera per a cada imatge, per tant, tampoc era un procés ràpid, malgrat el canvi imposat pel duc.

Positivar una imatge amb col·lodió no era senzill. Abans que res, calia preparar el vidre. Després de netejar-ho amb molta cura, s’hi escampava el col·lodió de forma homogènia. Un cop fet això, el vidre calia portar-lo a la cambra fosca i submergir-lo en un bany sensibilitzant de nitrat de plata durant uns 3 a 5 minuts.

Un cop net i sec, la placa de vidre es muntava en un marc, que s’instal·lava a la càmera on, per fer la fotografia, calia exposar-la durant el temps necessari. Com a pas final i per a revelar la imatge que s’hi hauria exposat, calia una solució de sulfat ferrós i, finalment, s’hi posava un fixador (cianur de potassi o tiosulfat de sodi).

Patrimoni conservat… fins al 2015

Després de repetir aquest feixuc procés força vegades, les plaques de vidre que portà Vignes de tornada el 1864 immortalitzaren també altres monuments de la capital de Zenobia. El francès documentà també la torre funerària de Kitot, encara conservada. Vignes, però, es fixà en molts elements que gairebé 200 anys després, aixecarien la ira de l’ISIL.

Imatge distribuïda per ISIL del moment de la destrucció del temple de Baalshamin a Palmira (font: wikimedia/BBC)
Imatge distribuïda per ISIL del moment de la destrucció del temple de Baalshamin a Palmira (font: wikimedia/BBC)

El francès va fotografiar el gran temple de Baal, situat en un recinte tancat a l’oest del jaciment. L’element més destacat del jaciment, el tempre, de grans dimensions, fou dinamitat per ISIL l’agost del 2015. El mateix mes foren destruïts dos monuments més que havien estat retratats per Vignes; el temple de Baalshaim i la tomba d’Elanhel, un magnífic exemple de torre funerària.

L’arc monumental ubicat en un extrem del decumanus maximus, la via més llarga de la ciutat, va caure per l’acció dels explosius l’octubre del mateix any.

Tecnologia per recuperar el patrimoni

Palmira consta a la llista del patrimoni de la Humanitat des del 1980. La naturalesa del jaciment aviat el va fer una referència, objecte de projectes 3D des d’inicis del mil·lenni.

Vista del decumanus maximus de Palmira. Al fons, l'arc triomfal. (autor: Eugeni Junyent)
Vista del decumanus maximus de Palmira. Al fons, l’arc triomfal. (autor: Eugeni Junyent)

Això ha fet impulsar que, un cop destruït el patrimoni, hagi estat possible de restituir-lo en 3D en un període breu, donada l’extensió del jaciment. De fet, el jaciment sirià s’ha convertit en el paradigma de la recuperació virtual del patrimoni. En aquesta aplicació de la tecnologia, la documentació prèvia ha estat vital. Les primeres imatges del jaciment, així com alguns gravats encara anteriors a l’expedició, han aportat informació de gran importància.

Ja el 2005 iniciava els seus passos #NewPalmira. El projecte fou fundat per Bassel Khartabil, activista i desenvolupador de programari de codi obert. El seu objecte era la restitució en 3D del jaciment, i els primers resultats arribaren al públic precisament el fatal any 2015. Tres anys abans, el govern sirià havia empresonat Khartabil, que seria assassinat al cap de poc, als 45 anys.

NewPalmira és només un dels projectes existents, tot i que té l’actiu de ser de codi obert i hi col·labora desinteressadament professionals i estudiants.

Un altre model tridimensional de Palmira fou elaborat a Rússia. Concretament, l’Institut d’Història de la Cultura Material de l’Acadèmia de Ciències de Rússia el lliurà el 2017 a les autoritats sirianes. L’acte de lliurament fou apadrinat pel director de l’Hermitage.

Aquestes no són les úniques iniciatives en aquest camp. La plataforma Rekrei és un altre projecte destacat. Rekrei permet pujar imatges de diferents jaciments i monuments d’arreu del món, també de Palmira, amb l’objecte d’elaborar restitucions virtuals. En el moment d’escriure aquest article, els col·laboradors havien pujat 3600 imatges només de Palmira, i s’havien elaborat 19 models tridimensionals.

Vista panoràmica del jaciment de Palmira (Síria). 2010. Autor: Eugeni Junyent
Vista panoràmica del jaciment de Palmira (Síria). 2010. Autor: Eugeni Junyent

Fotogrametria com a base

De nou, les imatges, i també les antigues, han estat matèria primera per a la posterior creació dels models. El treball en fotogrametria ha estat la base que avui ens permet de passejar-nos de nou pel jaciment, encara que sigui amb unes ulleres de realitat virtual. Les imatges donen informació de les mides i formes dels edificis i monuments, però també de textures dels diferents materials.

Triumphal Arch of Palmyra Under Construction

Construction of the Triumphal Arch of Palmyra by TorArt is well underway! Look for the finished product in Trafalgar Square on April 19th, 2016.

Com a resultat, els darrers anys, s’han organitzat exposicions amb les restitucions 3D i 4D (amb l’afegit del moviment) de la majoria del jaciment. També s’ha emprat la informació a l’abast per a restituir físicament algun dels elements desapareguts. A partir d’eines de control numèric, s’ha “tallat” de nou una reproducció a mida natural de l’emblemàtic arc de triomf, en marbre. Just un any després de la seva destrucció, la peça ja feina una tournée per Europa. És, evidentment, una petita mostra, tot i que molt cridanera, que no esdevé la solució al problema. Cal contemplar aquesta tècnica com a una opció vàlida per a altres tipus d’objectes. Adaptar-ho a Palmira, però, li ha donat notorietat.

Article anteriorLes iniciatives estroncades pel franquisme
Proper articleUna maiestas domini no és un pantocrator
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.