El franquisme ideològic perpetua mites, com el dels pantans, la seguretat social, les vacances o les pagues extra, que sobreviuen per la incapacitat de l’Estat espanyol de condemnar el règim dictatorial. El que passa a ser una demostració més del continuisme de bona part de les estructures de la dictadura en la Segona Restauració Borbònica. El pantà de Cararasa inaugurat el 1920 i la seva central. Foto: Wikimedia Commons
El franquisme ideològic perpetua mites, com el dels pantans, la seguretat social, les vacances o les pagues extra, que sobreviuen per la incapacitat de l’Estat espanyol de condemnar el règim dictatorial. El que passa a ser una demostració més del continuisme de bona part de les estructures de la dictadura en la Segona Restauració Borbònica. El pantà de Camarasa inaugurat el 1920 i la seva central. Foto: Wikimedia Commons

L’adoctrinament nacionalcatòlic instaurat per la dictadura nazi encapçalada pel dictador Franco, va implantar un discurs d’idolatria al líder fortíssim (allò de “Franco, Franco, Franco”). Se’l representava com a encarnació de totes les virtuts conservadores, des de la reconquesta fins a la implantació de tota mena d’avenç econòmic, social o tecnològic, per molt demodé que fos. Fins al punt que els seus partidaris, i encara molta gent avui en dia, creu que va ser ell qui va impulsar moltes de les iniciatives polítiques que en realitat el seu cop d’estat havia paralitzat.

Entre 1957 i 1959 va haver una altra grip, d'origen oriental, que mataria un milió de persones al món. El règim franquista, incapaç de fer-hi front, va amagar les conseqüències. Actualment, poca gent recorda aquells fets a Espanya. Foto: ingressats a Suècia el 1957, font Wikimedia Commons, domini públic.
Entre 1957 i 1959 va haver-hi una altra pandèmia, d’origen oriental, que mataria un milió de persones al món. El règim franquista, incapaç de fer-hi front, va amagar les conseqüències. Actualment, poca gent recorda aquells fets a Espanya. Foto: ingressats a Suècia el 1957, font Wikimedia Commons, domini públic.

Una realitat alterada per la dictadura

La realitat va ser una altra. A causa de l’endarreriment en tots els aspectes en què va quedar submergit l’estat espanyol, es trigarien dècades a poder-se tornar a recuperar. En molts casos fins i tot després de la mort el dictador, els nivells de benestar del període de la república. Per exemple, la guerra va destruir la indústria, que en molts casos a Catalunya va tornar a haver de tornar a fer servir carbó com a font d’energia (el que va comportar greus accidents i explosions com la del Vapor Pissit de Sabadell). Durant l’etapa d’autarquia entre 1939 i 1959 el problema de ser una plutocràcia aïllacionista es va mal dissimular.

El règim dictatorial havia participat del bàndol perdedor durant la Segona Guerra Mundial. Si no ho va més obertament encara, va ser perquè Hitler no va voler un altre destorb com Mussolini, donada la situació de completa precarietat en què es trobava llavors l’estat espanyol a causa de la guerra provocada per l’aixecament feixista. Per aquest motiu el règim de Franco no va ingressar a les Nacions Unides fins al 1955. La resolució 39 deixava ben clar que era: “un règim de caràcter feixista, establert en gran manera gràcies a l’ajuda rebuda de l’Alemanya nazi de Hitler i de la Itàlia feixista de Mussolini, igual que el dictador havia prestat també una ajuda considerable a les potències enemigues”. Només el marc de la guerra freda, amb el temps, modificaren aquestes decisions.

El mite dels pantans

La Generalitat ja havia aprovat un pla Hidrològic el 1935, que no es va poder acabar d’implementar a causa de la guerra. Va ser precisament les necessitats de la industrialització a Catalunya les que van impulsar les primeres grans obres com pantans per a l’obtenció d’electricitat destinada a les fàbriques. El pantà de Camarasa per exemple es va inaugurar el 1920 per aprofitar l’aigua de la Noguera Pallaresa per part de la Traction, Light and Power Company Limited, més coneguda com “la Canadenca”.

Altres petites obres es feien per bastir les ciutats industrials com Terrassa i Sabadell encara més antigues, com el pantà de Ribatallada inaugurat el 1865 i que prestà servei fins al 1962. Malgrat les manipulacions del No-do, la realitat va ser que la xarxa  d’embassaments, es va proposar per primer cop al Plan General de Canales de Riego y Pantanos a proposició de la Inspección General de Trabajos hidráulicos el 1902, més conegut com a Plan Gasset. De fet, el cop d’estat va paralitzar el Plan Nacional de Obras Hidráulicas de 1933 i obres que ja s’havien programat per exemple a l’Ebre.

Durant el franquisme, finalment, es van fer pantans, sí, però tampoc tots els necessaris. Per exemple a Andalusia es van fer més pantans a partir de 1980 que durant tota la dictadura.

La Seguretat Social, un altre mantra franquista

Ja existien de feia dècades protecció per als treballadors malalts o accidentats o cobertura d’atur. Malgrat això, encara es diu que va ser Franco el 1963 qui va crear aquests serveis. En realitat, el que caldria explicar és que conseqüència del cop d’estat i la dictadura, l’Estat estava arruïnat, i per tant no tornaria a haver-hi un sistema de cobertura social fins al 1963. I encara extremadament precari i mancat de recursos. A més, el 1963 no es va crear res, sinó que va haver-hi una recentralització de tot d’iniciatives privades que s’havien dut a terme com a suplència de les mancances de cobertura estatal.

Pel que fa a normatives reguladores, les primeres iniciatives de cobertures socials a l’Estat can ser de 1883 amb la Comisión de Reformas Sociales. Tot i que molt lentament, el 1900 es va crear la primera assegurança social, la Ley de Accidentes de Trabajo. El 1908 es va crear el Instituto Nacional de Previsión, on es van integrar totes les caixes que gestionaven assegurances socials, una primera centralització. I ja el 1919 apareixia el Retiro Obrero o jubilació, el 1923 l’assegurança de Maternidad i l’atur el 1931. En el període de 1932 a 1935, el govern de la República va encarregar a l’INP l’elaboració d’un projecte d’unificació i coordinació de tots aquests elements, però novament l’alçament ho va estroncar.

Les vacances pagades

La primera iniciativa relativa a la Seguridad Social de Franco ja no seria fins al Seguro de Enfermedad al 1942 (!) i el famós SOVI el 1947. El problema va ser que era insuficient. L’Estat no tenia recursos, i d’aquesta manera van anar ressorgint antigues formes mutuals de protecció social que van ser les que es van unificar el 1963.

Va ser també durant la República que es va instaurar el concepte de vacances pagades de forma generalitzada. La Ley del Contrato de Trabajo de 1931 al seu article 56 reconeixia el dret a una setmana pagada.

I els drets de les dones

La batalla, llavors, era en els drets de les dones. La millora a la República va ser que podien rebre una paga si el marit no s’hi negava o en cas de divorci que el marit no podria recórrer aquest dret a paga.

Sobretot, la llei del 1931 eliminava les clàusules contra les dones als contractes de treball. Posteriorment, el 1934 es va igualar l’edat laboral a divuit anys. Aquests drets de les dones van ser els que no van pair els conservadors nacionalcatòlics que van imposar durant la dictadura un retorn quasi a l’antic règim pel que feia als drets de les dones, que quedarien marcats pels tabús catòlics. Pel que fa als dies de vacances. Ja no seria fins a la mort del dictador que s’allargaria primer a vint-i-un dies el 1976 i a vint-i-tres dies amb l’Estatut dels Treballadors de 1980.

Una altra mentida és que no hi havia atur. En realitat, el que no hi havia eren dades. L'EPA es va crear el 1964. El règim es va veure afavorit pels milions d'immigrans (interns i externs) en condicions precàries i perquè no comptabilitzaven el treball femení ni l'infantil. Per piràmide de població, quan va crèixer de veritatla població activa va ser a la dècada dels 70. Foto: http://totbarcelona.blogspot.com/2019/05/el-cinturon-troglodita-de-barcelona.html
Una altra mentida és que “no hi havia atur”. En realitat, el que no hi havia eren dades. L’EPA es va crear el 1964. El règim es va veure afavorit pels milions d’immigrants (interns i externs) en condicions precàries i perquè no comptabilitzaven el treball femení ni l’infantil. Per piràmide de població, quan va créixer de veritat la població activa va ser a la dècada dels 70. Foto: http://totbarcelona.blogspot.com/2019/05/el-cinturon-troglodita-de-barcelona.html

Més mentides del franquisme

Com considerar-lo el creador del Salari Mínim Interprofessional o les dates màximes de duració als contractes de proves, cauen pel seu propi pes. Perquè no tenen en compte els 120.000 obrers en condicions d’esclavisme que van ser els qui realment farien la gran major part de les obres franquistes, com la reconstrucció del pont de Pedra a Girona.

El que hi ha al final rere totes aquestes pervivències ideològiques que no tenen cap fonament històric, són la voluntat de justificar l’estat actual monàrquic borbònic, tot legitimant un règim que no seria una dictadura (d’aquí que es culpi de tot mal al període de la república). Al contrari, pels defensors del règim tot hauria estat una mena de font meravellosa i màgica de colors. D’on van rajar tot de valors i de drets democràtics avançats al seu temps.

La paranoia pseudohistòrica es complementa amb el període de “la transició”, terme polític que els mateixos franquistes van instaurar. El venien com a “modèlic” fent autèntics equilibris i giragonses lingüístiques per evitar parlar d’una continuïtat, mentre es desfan en elogis al règim nacionalcatòlic. O justifiquen indirectament la dictadura anomenant “terroristes” als qui lluitaven en contra del règim franquista.


Més informació:

Aquest article per part del curs d’Història de Catalunya del nostre web i que podeu trobar també al llibre.

Article anteriorL’Imperi suec, auge i decadència
Proper articleLes primeres imatges de Palmira
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).