En principi, va haver-hi 3 períodes de conflictes nòrdics. Detall de la
En principi, va haver-hi 3 períodes de conflictes nòrdics. Detall de la "Segona Guerra del Nord" entre 1655 i 1660 que va enfrontar els suecs, liderats pel rei Carles X, amb la unió lituanopolonesa. La pintura representa la victòria sueca sobre els tàtars prop de Varsòvia el 1656. Aquesta desfeta polonesa va significar la fi del poder polonès. Aquesta, "segona", en realitat és considerada la "primera" per la historiografia sueca. No hi ha consens internacional sobre quina seria la primera. Foto: Wikimedia Commons

Al segle XVII i inicis del XVIII Suècia era la gran potència del nord d’Europa. Es disputava l’hegemonia sobre el Bàltic amb el regne de Dinamarca-Noruega i amb Rússia. Havia sorgit reforçada de la Guerra dels Trenta Anys, malgrat la mort en batalla del rei Gustau II Adolf. La potència històrica, que havia estat Dinamarca, estava en hores baixes, amb els noruecs conspirant contínuament. Rússia encara era lluny, tot i que s’acostava. L’altra amenaça més propera era la confederació lituana-polonesa. Suècia ocupava pràcticament tot l’actual territori de l’estat suec, sense la província d’Escània a la punta sud, amb la frontera a la ciutat de Malmö, però que va ser incorporada el 1658. A més a més, ocupava tota l’actual Finlàndia i tenia territoris continentals com Livònia, que es corresponien amb l’actual Letònia i Estònia. Finlàndia i Livònia estaven units pel territori d’Íngria, també suec.

L'Imperi suec entre 1560 i 1815. Amb les dates d'adquisició dels territoris, i entre parèntesis les dates de finalització de domini. Les invasions napoleòniques i la posterior reorganització de Viena va posar el final a l'Imperi suec. Foto: Wikimedia Commons
L’Imperi suec entre 1560 i 1815. Amb les dates d’adquisició dels territoris, i entre parèntesis les dates de finalització de domini. Les invasions napoleòniques i la posterior reorganització de Viena va posar el final a un l’Imperi suec ja no tenia res a veure amb el del segle XVII. Foto: Wikimedia Commons

Un Imperi breu però intens, 1648-1721

A banda d’aquests territoris, arran de la Guerra dels Trenta Anys, Suècia adquiria tres ports al nord de l’actual Alemanya que li feia tenir frontera amb l’altre gran territori del moment, l’Imperi Romanogermànic. El 1648, amb la Pau de Westfàlia, se li va cedir Bremen-Verden, ducat creat per als suecs, a l’oest de la península de Jutlàndia. I a l’est de Jutlàndia, la Pomerània occidental i la ciutat prussiana de Stettin. D’aquesta manera, el rei de Suècia controlava les desembocadures dels importants rius Wesser, Elba i Oder. El rei de Suècia governava aquests territoris com a príncep germànic, no com a rei de Suècia, el que li feia tenir un vot electoral per triar emperador.

L’altre tractat que va conformar aquest breu Imperi va ser el de Roskilde el 1658. Va ser conseqüència de la pau signada amb Dinamarca-Noruega. Aquesta pau va haver de ser confirmada amb el Tractat de Copenhaguen dos anys després. Malmö i el sud de la Península escandinava serien ja sempre més suecs, i per això obtenien l’important control sobre l’estret de Kattegat. Amb tot, Dinamarca-Noruega no es va donar per vençuda, i va intentar recuperar Escània en la guerra Sueca-Brandenburguesa, també coneguda com a Guerra d’Escània, entre 1675 i 1679, sense aconseguir moure gaire les fronteres.

No hi ha un nom comú per al conjunt de conflictes a cavall del segle XVII i XVIII entre aquests quatre actors: suecs, russos, danesos i lituanopolonesòs. Cada història nacional els atorga noms diferents. Per exemple, “La segona Guerra del Nord” (la “Primera” per a Suècia) és coneguda a Polònia com “El Diluvi” o “DIluvi suec”. En conjunt, de forma forçada, se les anomena genèricament “Guerres del Nord”. La cronologia d’aquestes “Guerres del Nord “varia. Si només es parla d’una sola guerra el referent acostuma a ser el període 1700-1721, si es parla de diverses, la cronologia s’allarga al segles XVII i fins i tot algunes opcions de “Primera”al XVI. Llavors per al període 1700-1721 se l’anomena “Gran Guerra del Nord”.

El rei de l’Imperi, Carles XII de Suècia

El rei que va representar aquell auge va ser Carles XII, que va regnar entre 1697 i 1718, en el moment, per tant, de màxima expansió. Va ascendir al tron amb només 15 anys, i amb 18, el 1700, ja havia de fer front a un aporellos en tota regla de tots els veïns contra els suecs. Els suecs van patir la invasió conjunta d’una aliança entre l’etern enemic Dinamarca-Noruega, la Lituana-polonesa i Rússia als quals s’afegí Saxònia. Atacaren alhora per tres fronts. Els germànics atacaren el protectorat suec de Holstein-Gottorp i la unió lituana polonesa i els russos Livònia i Íngria, respectivament.

Carles XII va passar-se la vida guerrejant. Per aquest motiu l’anomenen “l’últim rei guerrer”. Va obtenir força èxits militars, com sobreposar-se a la invasió de tots els veïns, que van fracassar ja el 1706. Però el seu excés d’optimisme el va portar a envair l’únic enemic que no havia derrotat, Rússia. I com totes les invasions de Rússia, va acabar en desastre. L’exèrcit suec va desfer-se del tot a la Batalla de Poltava, a l’est de l’actual Ucraïna, el 1709. El mateix Carles XII va poder fugir pels pèls i va demanar refugi a Turquia, que llavors arribava fins als Balcans.

La Gran Guerra del Nord i l’any 1721

L'última de les 3 autòpsies, el 1916, que se li va fer a Carles XII per esbrinar el motiu de la seva mort. Va rebre un tret el 1718 mentre envaïa Noruega. Mai es va saber si el tret va procedir de l'assetjada Fredriksten o d'un assassí. Al seu voltant han crescut molts conspiranoies. Foto: Wikimedia Commons
L’última de les 3 autòpsies, el 1916, que se li va fer a Carles XII per esbrinar el motiu de la seva mort. Va rebre un tret el 1718 mentre envaïa Noruega. Mai es va saber si el tret va procedir de l’assetjada Fredriksten o d’un assassí. Al voltant d’aquests fets han crescut moltes conspiranoies. Foto: Wikimedia Commons

En realitat, la Gran Guerra del Nord fa referència a la desfeta sueca ocorreguda l’any 1721. Ja l’any anterior Suècia deixava anar llast, necessitada de recursos i incapaç de defensar tants fronts alhora. Per això van vendre la ciutat de Stettin a Prússia.

El canvi de tendència el va marcar la desfeta sueca en l’intent d’invasió de Rússia el 1709. Amb un impàs que es va encreuar, la guerra de Successió en la qual els suecs no van voler participar, però que va fomentar aliances entre els seus enemics.

Un cop finalitzada la guerra de Successió, Hannover i Prússia van donar suport als aliats contra Suècia el 1715. Suècia no aconseguí cap suport important i anaren de desfeta en desfeta fins que el 1721 es veieren forçats a signar el Tractat de Nystad amb Rússia, a l’actual Finlàndia. L’interès dels estats germànics era el de mantenir l’estatus de la seva noblesa present al Bàltic des de la colonització teutònica i la Lliga Hanseàtica. Aquesta comunitat va ser respectada pels tsars en la seva autonomia: comerç, religió (luterana) i llengua.

El gran beneficiat del Tractat de Nystad va ser el Tsarat Rus de Pere I el Gran. Rússia va ocupar grans extensions del Bàltic que li donaven, per fi, l'anhelada sortida al mar que tant desitjaven. Era la fi del breu Imperi suec. Foto: Wikimedia Commons
El gran beneficiat del Tractat de Nystad va ser el Tsarat Rus de Pere I el Gran. Rússia va ocupar grans extensions del Bàltic que li donaven, per fi, l’anhelada sortida al mar que tant desitjaven. Era la fi del breu Imperi suec. Foto: Wikimedia Commons

Les conseqüències de la desaparició de l’Imperi suec

L’extinció del llinatge reial per via masculina després de 1718, deixava la corona en mans d’Ulrica Leonor, la germana de Carles XII. El seu marit acabaria sent proclamat rei. En aquesta situació, el Parlament suec va agafar les regnes del país agafant cada cop més prerrogatives. La primera d’elles, cercar vies diplomàtiques per aconseguir la pau.

Durant el període 1719-1721 van signar paus primer amb Hannover i Prússia, pels quals va cedir els territoris de Bremen i Verden al Tractat d’Estocolm Després al Tractat de Frederiksborg el 1720 cedien a Dinamarca el ducat de Slesvig i Holstein. I finalment amb els russos a Nystad.

El període posterior al 1721 a Suècia, controlat pel parlamentarisme, s’anomenaria “l’era de la llibertat”. Aquest període marcat per una revitalització política i econòmica, posà les bases per a la futura creació de l’estat-liberal suec. L’època del militarisme de Carles XII, i el breu Imperi suec, esdevindria historicisme romàntic.

Finalment, les invasions napoleòniques van provocar molts canvis a Escandinàvia. Suècia perdria Finlàndia el 1809 i la Pomerània que conservaven el 1815. Els noruecs van aconseguir la seva anhelada independència respecte a Dinamarca. Però els va durar poc, perquè el 1814 van ser annexionats per Suècia. Encara Suècia trigaria un segle a deixar anar Noruega… però aquesta seria una altra història.


Més informació:

Donem les gràcies al nostre seguidor l’usuari de Twitter @NimanLR la redacció d’aquest article, ha estat suggeriment seu. 

Article anteriorEl sistema electoral Dreiklassenwahlrecht
Proper articleLes iniciatives estroncades pel franquisme
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).