Caricatura del 1895 a favor del vot universal (al gerro). A l’esquerra de la deessa de la llibertat hi ha Ferdinand Lassalle (de peu) i Karl Marx (assegut). També s'endevina Darwin. A la dreta, el poble escanya l'àliga prussiana símbol conservador. Foto de drets desconeguts, agafada a http://erinnerungsorte.fes.de/timeline/allgemeines-gleiches-wahlrecht/ Drets d’imatge: desconegut

La unificació alemanya va quedar orfe de persones d’estat liberals a partir de les revolucions de 1848 i la posterior repressió. Així, les polítiques econòmiques, algunes progressistes per al seu temps, eren portades a terme per governs conservadors controlats per les noves elits empresarials. Prússia no podia triomfar en el pla polític (encara), però sí en el pla econòmic. Tot i la fragmentació territorial, els vincles econòmics s’anaven enfortint, accelerant el procés d’unificació entre els territoris germànics. Ara bé, quins beneficis van implantar-se per al conjunt de la població? Van poder votar. Efectivament. Però com? El sistema conegut com a Dreiklassenwahlrecht (“tres classes de votants”) va ser un dels exemples més cruels de com es va implantar l’estat liberal i la unificació a Alemanya.

Després de 1848, els polítics conservadors feien pinya al voltant del rei restaurat. El rei de Prússia, Frederic Guillem IV, rebé després de 1849 els territoris històrics patrimonials del sud. Els prínceps d’Hechigen i de Sigmaringen abdicaren dels seus trons en favor d’ell. A canvi, van rebre una renda vitalícia i una posició important a la cort de Berlín.

Després de 1849, arran de les revolucions de març de 1848, el sistema intern de Prússia funcionà amb l’anomenat Dreiklassenwahlrecht (Tres classes d’electors o votants). Aquest sistema, consolidat per la constitució de 1849, perdurà fins a la Novemberrevolution de 1918. Al capdavant de l’organigrama hi havia el rei, per descomptat, era el cap de l’estat. Existia una cambra parlamentària amb dret d’intervenció en alguns aspectes de legislació, així com governs locals. I aquests últims eren elegibles.

Dreiklassenwahlrecht, un sistema del tot desproporcionat

El nom de Dreiklassenwahlrecht feia referència al sistema electoral que s’aplicava a les eleccions, malgrat la teòrica igualtat legal. Podien votar només els homes majors de 24 anys a les eleccions locals i els majors de 25 al parlament, prèviament ubicats en un dels tres grups existents, classificats segons fiscalitat. Les persones elegibles havien de tenir 30.

El sistema Dreiklassenwahlrecht. La traducció en nombre de votants dels percentatges, que trien els electors, i finalment aquests el membre de la cambra. Foto: Wikimedia Commons
El sistema Dreiklassenwahlrecht. La traducció en nombre de votants dels percentatges, que trien els electors, i finalment aquests al membre de la cambra. Foto: Wikimedia Commons

El primer grup era pels que aportaven una tercera part dels ingressos del districte. El segon grup les rendes més baixes fins a aconseguir un altre terç. Finalment, un altre terç era per a la gent que tenia pocs o cap ingrés. El 1849 aproximadament un 5% de la població entrava al primer grup, un 13% a la segona i la resta al tercer. Si cada grup elegia un terç idèntic dels representants, la desproporció era evident.

L’elecció dels membres era indirecta. Cada Klasse triava uns electors i aquests, sense secret, triaven els membres de la cambra. La classificació en cada una de les classes, segons fiscalitat, es va fer fent servint el mateix model territorial que per a la imposició d’impostos directes, amb la introducció del de la propietat.

Els pocs que dominaven el sistema

Així, qui tenia més propietats, pagava més, i accedia a la primera Klasse. La gran major part de la població entrava en el grup tercer, els treballadors, i tots en conjunt tenien el mateix pes en vot que un grapat d’elegits que conformaven el primer grup. Fins i tot en el cas de persones benestants, de professions intel·lectuals o amb alts càrrecs polítics, si tenien la mala sort de viure a un districte on la renda era molt alta, també podien quedar inclosos dins el tercer grup.

Aquest va ser el cas del mateix Canceller Bernhard von Bülow el 1903, perquè Berlín estava dividida en diferents districtes. També era normal que a districtes molt poblats, es passés d’un grup a un altre, seguint les fluctuacions de la moneda. A eleccions locals, en districtes petits com Essen, pràcticament el vot d’una sola persona del primer grup decidia les eleccions. Aquesta persona era Alfred Krupp, del tot poderós grup de l’acer i fabricant d’armes Krupp. A eleccions al parlament, gràcies al sistema de districtes, pràcticament tots els representants eren sempre conservadors pel mateix motiu.

El canceller Bernhard von Bülow, triat per Guillem en substitució del Canceller de Ferro entre 1900 i 1909. El 1903 va ser eleigit per la tercera Klasse, per la qual cosa va necessitar 270 vegades més de vots que el fabricant de salsitxes Heffter que es va presentar per la primera. Foto: Wikimedia Commons
El canceller Bernhard von Bülow, triat per l’emperador Guillem II en substitució del “Canceller de Ferro” entre 1900 i 1909. El 1903 va ser elegit per la tercera Klasse, per la qual cosa va necessitar 270 vegades més de vots que el fabricant de salsitxes Heffter que es va presentar per la primera. Foto: Wikimedia Commons

Feta la llei, feta la trampa, un sistema caciquil

Tot i que aquest sistema es fonamentava (tòricament) en la constitució de 1848, en realitat va haver de ser reformada dos anys després pels prussians per a fer entrar el nyap. Però els efectes socials no s’acabaven aquí. Les desigualtats territorials, l’impossible encaix administratiu i fiscal, per exemple entre zones industrials i agràries, era també font de suspicàcies. Prússia Oriental enviava els mateixos representants al parlament que Westfàlia, malgrat tenir només la meitat de població.

L’efecte a Prússia, al final, era el de mantenir una classe dirigent (la primera klasse) principalment terratinent sustentada per una segona alimentada de funcionaris, alguns comerciants i petits empresaris. Evidentment, l’avenç de la industrialització, va anar fent guanyar terreny (malgrat el sistema) als liberals burgesos enriquits a les portes de la unificació (1870).

Per això es va tornar a afavorir als propietaris terratinents conservadors amb l’abolició de l’exempció de l’impost sobre la propietat de la noblesa. Contràriament al que podria semblar, com que tributaven més (en teoria-també hi havia formes de recuperar les “inversions”) seguien mantenint el poder polític gràcies al Dreiklassenwahlrecht.

Difícil acontentar a tothom

Així i tot, els nobles no estaven contents amb el sistema electoral. La seva principal reclamació era la “tradició històrica”. El sistema fomentava la quantitat de possessions, però no la qualitat. Cosa que vista per un noble terratinent de rància nissaga, era poc menys que un insult. El sistema d’elecció de personatges també es va veure influent en el seu conservadorisme pels conflictes obrers. Aquest últim era un dels motius pel qual Bismarck estava, paradoxalment, també en contra d’aquest sistema. Per això, i perquè segons ell “afavoria el liberalisme”.

El Gängeviertel d'Hamburg el 1893. El 1900 va ser el cor d'una revolta en protesta per l'anomenat "Wahlrechtsraub"(robatori de vots). L'SPD havia obtingut representants, i les autoritats van proposar canviar la llei electoral per evitar que prenguessin possessió, fet que va generar les protestes. Els primers representants de l'SPD haurien d'esperar al 1908. Foto: Wikimedia Commons
El Gängeviertel d’Hamburg el 1893. El 1900 va ser el cor d’una revolta en protesta per l’anomenat “Wahlrechtsraub”(robatori de vots). L’SPD havia obtingut representants, i les autoritats van proposar canviar la llei electoral per evitar que prenguessin possessió, fet que va generar les protestes. Els primers representants de l’SPD haurien d’esperar al 1908. Foto: Wikimedia Commons

Amb la proclamació del Reich i l’aprovació de la nova constitució de 1871, es va implantar el vot directe a la cambra amb un sistema lleugerament renovat. Però es va seguir fent servir el sistema de recompte ponderat del Dreiklassenwahlrecht a Prússia. Els canvis acabarien arribant de la mà de les reformes fiscals, amb la municipalització o deslocalització del recapte, i la implantació d’impostos progressius durant la dècada dels 90 del segle XIX.

L’abolició del sistema Dreiklassenwahlrecht

Evidentment, l’abolició del sistema Dreiklassenwahlrecht era un dels principals objectius del partit socialista, l’SPD, un dels principals damnificats. Només hi ha dades estadístiques per partits a partir de 1898. Amb tot, és fàcil fer-se una idea. El 1913 l’SPD va obtenir només 10 escons (2,3% del total dels 443 escons a la Cambra de Representants) amb un 28,4% dels votants primaris. Els conservadors van rebre el 14,8% dels vots primaris, però van obtenir 149 representants (33,6%, inclosos dos estudiants convidats). Fins i tot els Conservadors Liberals amb només el 2% dels vots primaris van obtenir 53 escons! 

Finalment, donat el descrèdit total de qui havia estat la màxima autoritat, el rei, el 7 d’abril de 1917, va fer la promesa solemne d’abolir el Dreiklassenwahlrecht després de la guerra. No tindria temps, perquè ho va fer la Novemberrevolution.


Més informació:

Preußische Wahlverordnung (1849), Dreiklassenwahlrecht

Verordnung betreffend die Ausführung der Wahl der Abgeordneten zur Zweiten Kammervom 30. Mai 1849 geändert / ergänzt durchInterimistisches Wahlgesetz für die Wahlen zur Zweiten Kammer in den Fürstenthümern Hohenzollern vom 30. April 1851 (GS. S. 216) Gesetz, die Feststellung der Wahlbezirke für das Haus der Abgeordneten betreffend, vom 27.

5. Dezember 1848 Das Preußische Dreiklassenwahlrecht

Ungleiches und indirektes Wahlrecht, nach dem das Abgeordnetenhaus und die Gemeindevertretungen gewählt werden. Dieses 1849 von König Friedrich Wilhelm IV. „ oktroyierte”Wahlrecht teilt die Wähler in drei Klassen ein, und zwar nach der Höhe ihres direkten Steueraufkommens.

Article anteriorEl gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric
Proper articleL’Imperi suec, auge i decadència
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).