Fotografia presa a la presentació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya a la llibreria La Central del Raval (Barcelona), el 20 de febrer de 2020. Plena de gom a gom, s’arribà a l’aforament complet. Font: Ab Origine.

Una de les coses de les quals els historiadors han de defugir, és del que s’anomena presentisme històric. És a dir, analitzar o sotmetre a consideració els fets i fins i tot actituds d’un altre temps amb mentalitat de l’època actual. Hi ha un mal costum que tracta d’analitzar el passat amb les regles morals del present. Generalment, amb la intenció de justificar opinions prefixades prèviament. Normalment, aquesta pràctica del tot condemnable es realitza fora del context històric i dels àmbits de la investigació, encara que també s’hi pot trobar algun historiador titulat entre els qui la practiquen. La gent d’altres èpoques tenien escales de valors i necessitats molt diferents de les nostres. En conseqüència, la seva actuació responia a plantejaments diferents que cal analitzar i entendre en el seu context.

Història feta al detall: “la comoditat del present”

En el moment en què la Història i els interessos propis s’abracen, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu.

El presentisme històric es refereix al tipus de vincle, o millor dit, de ruptura que s’instaura amb el passat i el futur. Una mena de colonització del passat pel present, a partir de la projecció de les necessitats identitàries de determinats grups socials. Al mateix temps, és una caracterització de la modernitat -i de la postmodernitat-, un diagnòstic sobre la forma d’articulació entre passat, present i futur en una sensibilitat temporal anul·lada, emparada en un fals debat epistemològic d’anàlisi del temps en la història.

Com és evident, el presentisme és una forma de fer història molt perillosa, perquè implica el revisionisme continu dels fets pretèrits. Com que Cristòfol Colom va viure en una època en què la guerra, l’esclavitud i la tirania eren el normalitzat, ell s’hauria de sotmetre als nostres judicis de valor i, per tant, ser assenyalat com a instigador d’un genocidi a Amèrica. Un genocidi fet per “espanyols”, que fins al segle XIX no va existir com a entitat política i sobirana com a tal. A la imatge: “First Voyage, Departure for the New World, August 3, 1492” a la llibreria del Congrés dels EUA. Crèdits: Wikipedia Commons

Autors com Hans Ulrich Gumbrecht i François Hartog han diagnosticat una crisi del temps històric convencional -l’historicisme-. I plantegen la consegüent arribada d’un nou règim de relació amb el temps, el presentisme. El presentisme seria, per tant, definit com el predomini de l’experiència temporal d’aquest en detriment del passat o del futur.

Alguns casos de projecció des del present cap al passat

La visió segons la qual Espanya (o nació espanyola) es va forjar en la lluita contra l’islam invasor durant la Reconquesta ja no gaudeix de cap predicament en els ambients acadèmics actuals. Però això no impedeix que sigui agitada per polítics, periodistes, pseudohistoriadors o opinadors interessats a justificar el seu ideari nacionalpopulista o xenòfob (el fenomen “islam”, assegura un relat invasiu més fort) apel·lant a un passat que no va existir.

Historiadors experts en l’edat mitjana asseguren que el terme mai es va usar durant aquell període i que fa referència a una visió errònia i anacrònica de la història. Modesto Lafuente la va usar a mitjans del segle XIX en la seva Historia General de España, més de 300 anys després que conclogués “la gesta”. En definitiva, la idea de reconquesta sempre ha estat profundament ideològica, definint-se com una lluita d’alliberament nacional dels avantpassats dels “actuals espanyols” per recuperar el seu territori.

Veritats a mitges, són mitges mentides

A causa d’aquest fet, prenem consciència de la Història com una cosa anacrònica. La Història sempre “es repeteix” o tan sols “l’escriuen els vencedors”, ens diuen una vegada i una altra, quan aquestes afirmacions són totalment falses i gratuites, però ja se sap, quan una mentida es repeteix molt, es converteix automàticament en una veritat socialment acceptada pel conjunt de la població.

Un tipus de presentisme molt còmode i de fàcil digestió és la projecció en el passat d’una determinada idea de l’Espanya actual. Aquesta contribueix al desconeixement de la història i en alguns casos, a la mitificació barroera amb el famós “sandvitx de cortesia”. O sigui, interposar veritats i mentides, en diferents capes dins d’un mateix entrepà.

Un altre exemple d’aquest presentisme, l’explica brillantment l’historiador manresà Jordi Sardans, en aquest article d’opinió de la revista El Pou de la Gallina. Sardans mencionava les males praxis dels historiadors, imbuïts de nacionalisme espanyol, a l’hora de criticar la formació política Estat Català i l’ús dels uniformes militars dels seus militants durant la Segona República i la Guerra Civil. Com sempre, la part que no exalta (o no denigra) el seu posicionament ideològic previ, passa a un segon lloc, o directament ni es menciona: “alguns historiadors carreguen contra Estat Català per l’ús d’uniformes de caràcter feixista durant la II República. Els que encara avui ho denuncien com un delicte gravíssim són els mateixos que no expliquen que era propi de l’època aquesta uniformització, i, sinó, que es fixin en les fotografies del moment i s’adonaran com desfilaven uniformades les Joventuts Socialistes o fins i tot els comunistes de Madrid.”

La manca d’una divulgació històrica rigorosa per al gran públic

El febrer de 2010, el CIS va publicar una enquesta en la qual el 40% afirmava que la culpa de l’esclat de la Guerra Civil la van tenir els dos “bàndols” per igual.

El cert és que el presentisme és una forma ràpida, tot i que no idònia ni ètica, d’acostar-se al gran públic. Molta gent només se sent atreta per la història quan la pot relacionar ràpida i de forma simple amb el seu entorn més immediat. David Hull (1989) defensor de certes formes de presentisme, afirma que cert coneixement del present en l’historiador és imprescindible per a fer divulgació. Tot i que està refutat per Hartog (2003), en els últims anys s’han multiplicat els articles periodístics amb un format d’una concepció “presentista” de la Història.

Quan una persona no estudiosa de la Història realitza un judici anacrònic, pot ser irrellevant. Primer, perquè de veritat desconeix el context cultural en el qual es va formar el fet jutjat. I segon, perquè és improbable que la seva anàlisi presentista tingui cap transcendència al món acadèmic. El problema es produeix quan les anàlisis provenen d’historiadors d’ofici. En el moment en què la Història i els interessos propis es donen la mà, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu, sigui polític o bé econòmic. O directament ambdós casos, com fa l’Institut Nova Història, encapçalat pel filòleg i pseudohistoriador Jordi Bilbeny.

La imparcialitat i l’objectivitat

La veritat en la Història l’aporten els fets que s’han documentat empíricament amb un conjunt de proves infalsejables que són plenament acceptades per tota la comunitat científica i acadèmica. Aquestes dades cal saber interpretar-les de forma honesta i amb el màxim de rigor.

Com qualsevol ésser humà, l’historiador té les seves idees. Per aquest motiu no pot haver-hi una neutralitat. Però si cal que hi hagi honestedat amb un mateix i cap a qui va destinat el treball, i sobretot amb l’anàlisi de les proves (objectivitat).

La forma d’entendre la història és aquella que sota el criteri de l’historiador va més enllà de les seves pròpies motivacions i compleix també una funció social. Res d’això té a veure amb les tendències culturals o socials establertes, normalment induïdes políticament o mitjançant els grups de pressió en els mitjans de comunicació. Té a veure en fer allò que l’historiador considera que afecta un major nombre de persones.

Javier Cercas és el típic cas de remenar en un passat recurrent comparant-lo constantment amb el present de cara a atacar ideològicament l’independentisme o fins i tot el catalanisme en general. Utilitza el presentisme, o “Història Jutjada”. Sostrau del passat només allò que li interessa, perquè li funciona a la perfecció pels prejudicis del present. Lamentablement cada cop més persones com ell, han tractat de revisar la història, amb els ulls del present. Un altre cas seria el periodista Victor Amela. Foto: Wikimedia Commons

Com que hi ha una objectivitat, no hi ha interpretacions a la carta

La Història és acumulació de coneixement humanístic, no una arma de combat contra l’adversari polític. No pot ser un argument de linxament entre posicions polítiques divergents, quan el fet és per a tothom igual. Davant una anàlisi empírica i racional, el debat hauria de caure en el pes de les conseqüències i raons dels fets en la construcció del relat, no pas en la tergiversació dels mateixos fets. No és una ciència exacta (com d’altra banda no n’hi ha cap), en el sentit que és l’única disciplina que estudia fets que són fixes i dinàmics alhora. Però hi ha unes garanties de cientificitat inqüestionables. La pseudohistòria ignora aquests paràmetres. S’alimenta del presentisme de forma habitual i del “reduccionisme hipotètic”. Molts polítics, opinadors a l’engròs i totòlegs a temps complet, el prediquen diàriament a les xarxes socials i als mitjans de comunicació.

Amb la propagació i popularització d’Internet mai havia estat tan fàcil comunicar-se amb els altres. La xarxa ens proporciona eines per obtenir coneixement, intercanviar opinions, i investigar tant el present com el passat. Però això mateix s’ha convertit també en un cavall de Troia amb el qual la mentida s’ha expandit com mai. La veritat en la història l’aporten els fets, però aquests cal saber interpretar-los. Aquesta és la llum que ens il·lumina en la foscor, una aspiració a entendre el passat per comprendre el present. L’historiador Agustí Alcoberro afirmava que quan es negava la veracitat i validesa dels arxius, “la feina com a historiador s’acaba”.

Començar un relat a partir d’un fet cabdal, i ometre d’altres de forma conscient (apriorisme), és una demostració de la construcció d’un “relat artificiós”, un protocronisme on importen uns fets i d’altres senzillament no importen perquè restarien valor al fet que és vol exaltar.

Evitar el presentisme històric: la divulgació activa i de qualitat

La importància de la Història com a generadora de la nostra visió de món i, fins i tot, del nostre propi país, ha fet sempre d’aquesta disciplina objecte de desig del poder. Se sap que una Història modelada a conveniència pot ajudar la política en els seus propòsits, exaltant o denigrant el que desitgen. Per tant, hi ha una temptació constant d’intentar ajustar la interpretació del temps passat als propis interessos. Per contra, “La divulgació pot i ha de ser rigorosa i l’academicisme pot i ha de sortir de la torre d’ivori” deia l’historiador Josep Catà i Tur el maig de l’any 2020.

Per acabar, posarem les paraules del doctor en Història Vicent Baydal, de l’entrevista que li van fer els companys de la revista de divulgació històrica AbOrigine: “El millor que podem fer [els historiadors] en primer lloc, com en qualsevol altra branca científica o professional, és fer bé el nostre treball, és a dir, fer avançar el coneixement i la comprensió del nostre passat d’una manera que, a més a més, siga útil en molts aspectes a la nostra societat. En relació amb això, cal dir que, pel que fa a la primera qüestió, en els darrers quaranta anys hem avançat moltíssim en el coneixement historiogràfic; ara en sabem moltíssimes més coses i comprenem amb més detall i profunditat moltíssims més processos històrics. Ara bé, de manera general ens falta traslladar bona part d’eixe avanç a la ciutadania i mostrar-ne la seua utilitat en molts àmbits”. Això, sí, sense presentismes.


Per saber-ne més:

Régimes d’historicité. Présentisme et expériences du temps

” Autres temps, autres moeurs, mais autre histoire aussi ” : l’historien François Hartog nous livre ici un essai historiographique passionnant et érudit sur la manière dont les sociétés humaines appréhendent le temps et se pensent en fonction de ce maître des horloges.

Napoleó i el presentisme

Com saben, el passat dimecres 5 de maig es va escaure el bicentenari de la mort, captiu dels britànics, de Napoleó Bonaparte a causa d’un càncer digestiu quan tenia tot just 51 anys.

Sobre l’homenatge als germans Badia – 30 maig 2011

“Hi ha historiadorsque es dediquen a justificar el presentamb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos” Agustí Colomines i Company No fa gaire vaig generar una petita polèmica per una piulada meva al Twitter en veure dos joves uniformats a la manera dels Escamots d’Estat Català (és a dir, amb la camisa verda, per bé que a la fotografia em va semblar que era marró clar, i els corretjams de cuiro que donaven el toc militaritzat que tenien) en l’homenatge als germans Badia.


Et pot interessar:

Vista de El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual

Tornar als detalls de l’article El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual Baixa Descarrega el PDF

Article anteriorEls pals de ganxo del Keramikós
Proper articleEl sistema electoral Dreiklassenwahlrecht
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador del bloc d’història local "Històries Manresanes" i premi al millor bloc cultural als Premis Bloc Catalunya 2011. Creador juntament amb Cèsar Sánchez del portal "Històries d'Europa" l'any 2013.