Jerusalem al s.IdC. En primer terme, el Temple i just a la dreta, la Fortalesa Antònia. (font: wikimedia. Domini públic)
Jerusalem al segle I dC. En primer terme, el Temple i just a la dreta, la Fortalesa Antònia. (font: wikimedia. Domini públic)

A l’extrem Est del Fòrum republicà de Roma hi ha un arc de triomf marbre blanc. L’arc de Titus és el símbol de la dominació romana sobre els jueus, i en concret, sobre la capital Jerusalem. La presa de la ciutat el 70 dC fou un dels moments culminants d’una campanya que havia començat Vespasià i acabà Titus, primer com a general i a partir de l’any 79, ja com emperador.

Judea al segle II aC

Al segle II aC, el territori estava sota control de l’imperi Selèucida, sorgit dels enfrontaments entre els descendents d’Alexandre el Gran. Seleuc I, un dels comandants macedonis, havia arribat a controlar el Pròxim Orient, part d’Anatòlia i Pèrsia. La negativa dels jueus davant el culte dedicat als déus grecs havia fet esclatar una revolta contra els hel·lenístics de la mà del moviment dels macabeus, que proclamaren la seva independència respecte a Seleuc.

La influència romana a Judea es remuntava al 63 aC, quan aquest territori havia estat annexionat per Roma.

El 116 aC, instauraren el regne els asmoneus, que tingué uns anys d’estabilitat fins que a la mort del rei Alexandre Janeu, esclatà una lluita civil. Fou en aquest moment que el general Pompeu va intervenir, posant fi a la independència de Judea al 63 aC. Es creava la província romana del mateix nom, que duraria fins al segle II dC.

Josep ben Maties

Començava una dominació que coneixem sobretot per un autor força polèmic, el jueu Josep ben Maties, més conegut pel seu nom romà, Flavi Josep, d’una família jueva benestant descendent del Gran Sacerdot Jonatan Macabeu.

Edició en llatí i hebreu de "La Guerra dels jueus", publicada a Basilea el 1559 (font: wikimedia)
Edició en llatí i hebreu de “La Guerra dels jueus”, publicada a Basilea el 1559 (font: wikimedia)

Contemporani a la dominació romana, la seva obra descriu la situació de primera mà i el converteix en un autor clau. En destaca la seva autobiografia, continguda dins la seva obra Les antiguitats judaiques i sobretot, La guerra dels jueus. Amb totes dues obres Flavi abasta la història del poble jueu en una cronologia des dels orígens fins a la resolució de la primera guerra judeo-romana.

L’existència de Jesús de Natzaret

Josep constitueix, juntament amb Tàcit i Suetoni, una de les poques fonts no cristianes a esmentar l’existència de Jesús de Natzaret. Concretament al llibre XVIII de Les Antiguitats, parla del judici del Sanedrí a Jaume, de qui diu que era el «germà de Jesús, que era anomenat Crist».

L’autenticitat d’aquest passatge és discutida, ja que la primera referència és de tres segles més tard, quan l’historiador Eusebi de Cesarea l’esmenta a la seva Historia Ecclesiastica i inclou al fragment el concepte Messies. Això, i altres versions com la d’Agapi de Hieràpolis del segle X, més d’acord amb el llenguatge propi d’un jueu, va fer sorgir el dubte de què en part el passatge podria ser, en part, invenció d’Eusebi. El mateix Eusebi fou, a partir del 313 dC, Bisbe de Cesarea i un personatge bàsic com a historiador de l’Església. D’altra banda, sembla poc probable que un jueu esmentés Jesús com el Messies.

Estela que commemora els defensors de Yodfat (Jotapata) (font: wikimedia)
Estela que commemora els defensors de Yodfat (Jotapata) (font: wikimedia)

El suïcidi col·lectiu

Un dels episodis més foscos de la biografia de Josep té com a marc Jotapata. L’actual Tell Jafat, patí el setge de les legions durant quaranta-set dies el 67 dC. Aquest finalitzà amb una brutal repressió i la mort, segons Josep, de 40.000 jueus.

Al vuitè capítol del tercer llibre de La guerra dels jueus, Josep ben Maties conta com, formant part dels defensors de la fortalesa i assetjats pels romans, s’ocultà juntament amb 40 soldats més en una cova. Allà decidiren que, abans de lliurar-se a l’ocupant i esdevenir esclaus, preferien morir.

Sembla que la decisió no devia ser unànime, ja el mateix ben Maties proposà que el suïcidi es fes seguint un ordre i matant-se entre ells.

El cercle de la mort

Disposats en una rotllana i a partir d’un primer voluntari, aquest mataria el segon i passaria la daga al tercer. El tercer executaria el quart, i passaria l’arma al següent, que repetiria la sèrie fins a l’últim.

El mateix autor diu que com que ell tenia «una altra missió a la vida», calculà quin seria el lloc a ocupar per ser el darrer en morir i s’hi situà. Finalment, convencé qui l’havia de matar per lliurar-se als romans. No compliren així la promesa donada al grup. Conduïts davant el general Flavi Vespasià, conta que tingué l’habilitat de preveure que esdevindria emperador i aquest, un cop coronat, li concedí la llibertat.

Per explicar aquest episodi de traïció als seus companys d’armes, Josep va fer córrer que no havia mort gràcies a la Providència. Prengué el nom llatí, i passà a col·laborar amb els romans. És en aquest moment quan esdevé potser la millor font per conèixer la Judea del segle I dC.

La fórmula matemàtica

Deixant de banda aquest episodi, narrat per Josep en tercera persona, aquest fet ha donat nom a una fórmula matemàtica coneguda com «el problema de Flavi Josep». O, més cruament, «el cercle de la mort».

El cas és que la situació exposada per Josep fou analitzada per autors posteriors, com el matemàtic italià Gerolamo Gardano que al segle XVI, explicava el «joc de Josep» a la seva obra Practiva Arithmaticae Generalis. Ell doncs hauria emprat el nom de l’historiador del segle I per definir el problema des del punt de vista matemàtic. Al segle XVIII, Leonard Euler identificava les lleis de recurrència per a la resolució del problema en diferents variants, i que diferents autors presentaven amb diferents protagonistes (turcs i cristians, cristians i jueus, etc.). Fins i tot n’hi havia constància al Japó del segle XII, i a la Irlanda del segle IX.

El «problema de Josep» ha esdevingut la base per a jocs infantils. Però les fórmules de recurrència són també la base de trucs de màgia que simulen l’endevinació de cartes. Utilitzant la fórmula i partir d’un aparent desordre inicial, l’il·lusionista sap del cert quina serà la darrera carta en quedar a la pila. La màgia, també són matemàtiques.

Jugant a dues bandes?

Sesterci de Verpacià amb la represantació de Roma i Judea, ajaguda i derrotada, al revers (font; wikimedia)
Sesterci de Vespacià amb la representació de Roma i Judea, ajaguda i derrotada, al revers (font; wikimedia)

La «Providència» que, segons ell el va salvar, també el va marcar eternament com a traïdor. Mai més es va treure la taca de sobre. El pas dels bàndols dels derrotats al guanyador sempre fa pudor. I encara més en el cas de Josep, que basava la seva presència entre els romans a partir de la ridícula explicació de l’episodi de la cova.

Josep, però ja havia tingut contactes amb els romans anteriorment. La seva filiació el va capacitar per pactar amb l’emperador Neró, pels voltants l’any 55, per a aconseguir l’alliberament de sacerdots jueus presoners dels romans. De retorn a Jerusalem, fou nomenat governador militar de Galilea, i fortificà nombrosos enclavaments davant l’amenaça de les legions romanes, amb què s’enfrontà a Jotapata.

A partir d’aquell moment, Josep es va moure al voltant de l’emperador Vespasià. Quan aquest i l’encara general Titus tornaren a Roma a celebrar el triomf l’any 71, Josep anava amb ells.

Fou ja a Roma que es posà el nom de Flavi Josep, en honor a la família imperial que el protegí i li donà la ciutadania, allotjament i una pensió. Fou a la capital imperial que escrigué les seves obres, per tant, escrigué sobre episodis com el setge de Jerusalem escassament al cap de cinc anys del fet.

El setge de Jerusalem

El setge de la capital dels jueus la coneixem sobretot, gràcies a les obres de Josep. En aquell moment, Josep ja estava a les files romanes de manera que en pocs anys, passà de comandar la defensa de Jotapata a ser part activa de la conquesta de Jerusalem.

Detall del relleu sud de l'arc de Titus (Roma, Itàlia) (font:odisseu.cat)
Detall del relleu sud de l’arc de Titus (Roma, Itàlia) (font: odisseu.cat)

En aquest episodi, que durà set mesos, morí la seva primera dona. Josep doncs, havia participat en l’operació romana que el convertí a ell en vidu i als seus pares en ostatges. Aviat, però, substituí la seva difunta muller i el mateix any, es casava per segona i aviat, encara per tercera vegada.

Els relats de Josep sobre la presa de la ciutat han estat confirmats per l’arqueologia. El setge s’inicià a mitjans d’abril al nord-oest de la ciutat, a la tercera anella de muralla. Al mes de maig els romans havien avançat fins a la segona muralla, on hi havia la Fortalesa Antònia i prop d’ella, el Temple.

El 2016 es varen fer públiques una de les darreres notícies d’àmbit arqueològic referent al setge. Els resultats de les excavacions dirigides per Rina Avner i Kfir Arbib documenten l’atac romà a la tercera muralla. Els arqueòlegs localitzaren una munió de projectils llençats pels atacants, que acabaren provocant una via a la muralla, per on la superaren.

Més enllà de Jerusalem, les obres de Josep han permès localitzar la tomba d’Herodes de la mà de Nehud Netzer i Roi Porat, tal com indiquen els textos, 12 quilòmetres al sud de Jerusalem.


Més informació:

The Works of Flavius Josephus

of The Works Flavius Josephus Translated by William Whiston Preface to the Antiquities of the Jews Book I — From Creation to the Death of Isaac Book II — From the Death of Isaac to the Exodus out of Egypt Book III — From the Exodus out of Egypt to

Flavius Josephus | Jewish priest, scholar, and historian

Flavius Josephus, Jewish priest, scholar, and historian who wrote valuable works on the Jewish revolt of 66-70 and on earlier Jewish history. His major books are History of the Jewish War (75-79), The Antiquities of the Jews (93), and Against Apion. Flavius Josephus was born of an aristocratic

Rome, Through the Eyes of Flavius Josephus (Published 2018)

Footsteps Where, but in the Eternal City, is it possible to map a 2,000-year-old eyewitness account of history onto an intact urban fabric? Even without a book or a guide, even after two millenniums of crumbling, the image of the seven-branched candelabrum – the Jewish menorah – is unmistakable on the inner wall of the Arch of Titus in the Roman Forum.

Article anteriorEl projecte Elie Wiesel i la recuperació de la dignitat de les víctimes de l’Holocaust a Romania
Proper articleEls pals de ganxo del Keramikós
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.