Voluntaris de la milícia el 16 de maig al voltant de la columna enderrocada de Vendôme. Un monument erigit per Napoleó Bonaparte, esculpit amb canons austríacs i russos fosos, coronat amb una estàtua del mateix Napoleó a l'estil d'un emperador romà. El seu simbolisme va ser interpretat com contrari als valors de la revolució i als valors internacionalistes. Per contra, la seva demolició va provocar indignació entre els versallesos, com s'anomenaven els defensors de l'ordre establert. El pintor Gustave Courbet, va ser responsabilitzat dels fets, va ser empresonat i condemnat a pagar les despeses de la seva reparació, el que va aconseguir arruïnar-lo. Poc després de la Comuna, la columna va ser restaurada tal com podem actualment contemplar-la. Foto: Wikimedia Commons, domini públic
Voluntaris de la milícia el 16 de maig al voltant de la columna enderrocada de Vendôme. Un monument erigit per Napoleó Bonaparte, esculpit amb canons austríacs i russos fosos, coronat amb una estàtua del mateix Napoleó a l'estil d'un emperador romà. El seu simbolisme va ser interpretat com contrari als valors de la revolució i als valors internacionalistes. Per contra, la seva demolició va provocar indignació entre els versallesos, com s'anomenaven els defensors de l'ordre establert. El pintor Gustave Courbet, va ser responsabilitzat dels fets, va ser empresonat i condemnat a pagar les despeses de la seva reparació, el que va aconseguir arruïnar-lo. Poc després de la Comuna, la columna va ser restaurada tal com podem actualment contemplar-la. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

Eugène Pottier va escriure el poema La International el juny de 1871 quan encara fumejava París i les conseqüències de la dura repressió eren ben vives. La seva lletra de solidaritat i universalisme consagraven, ni que fos pòstumament, les ambicions de la Comuna de París. Un experiment social que estava lluny de ser la personificació de la barbàrie i el caos, tal com amb posterioritat, interessadament, se la va voler representar des d’àmbits ideològics contraris al comunisme.

La Comuna, malgrat resistir només 72 dies, va prendre iniciatives socials que mai se sabrà on haurien pogut arribar. L’experiència va ser esclafada sense pietat entre el 21 i el 28 de maig. El centre de París va ser pràcticament tot cremat, entre unes 25.000 o 30.000 persones, homes, dones i nens, van ser massacrades pels soldats de l’exèrcit francès ajudats pels prussians. L’aniquilació de la Comuna va ser una atrocitat que va romandre a l’ombra del suposat “horror” de la Comuna. Els fets són coneguts amb l’il·lustratiu nom de la “Setmana Sagnant”.

Tot i que la causa directa de la revolució es marca a la guerra franco-prussiana (Napoleó III pres al costat de Bismarck) la societat francesa, especialment la de París estava molt tensada des de les revolucions de 1848. Foto: Wikimedia Commons
Tot i que la causa directa de la revolució es marca a la guerra francoprussiana (Napoleó III pres al costat de Bismarck) la societat francesa, especialment la de París estava molt tensada des de les revolucions de 1848. Foto: Wikimedia Commons

El context, la guerra Francoprussiana

Els orígens de la Comuna provenen de la humiliació de França durant la guerra francoprussiana de juliol de 1870 a maig de 1871. El setembre de 1870 Napoleó III en persona va ser capturat pels prussians després de la batalla de Sedan. D’aquesta manera el Segon Imperi de Napoleó III va donar pas a la Tercera República francesa, que va decidir continuar lluitant. París va ser assetjada per Prússia i les privacions aviat van assolar els districtes més pobres de la ciutat.

Davant de la desastrosa situació, el 10 de gener de 1871 França va signar un armistici amb l’Imperi alemany proclamat el 18 del mateix mes a Versalles i liderat per Prússia i Bismarck. L’Assemblea Nacional va celebrar eleccions el mes següent i va nomenar Adolphe Thiers per dirigir el govern entrant. Thiers es va dedicar a llançar benzina a les brasses del poble de París. Durant el conflicte s’havia proclamat una moratòria sobre les amortitzacions de deutes, que el goven de Thiers va anul·lar. No només això, sinó que en requeria l’amortització en 48 hores, per a tothom… excepte per als propietaris els quals podien demanar endarreriments.

Aquesta mesura va ser devastadora per als parisencs de classe treballadora, la indústria i el comerç. Aquestes classes socials eren, justament, la que conformava La Guàrdia Nacional (els “federats”), una milícia que havia crescut durant el setge. Els seus oficials eren elegits entre els districtes obrers com el de Belleville, per la qual cosa van esdevenir una amenaça directa per a l’ordre establert. El cos d’oficials aristocràtics de l’exèrcit professional els considerava una patuleia perillosa, sobretot perquè els “federats” estaven decidits a mantenir els seus canons a zones estratègiques com Montmartre.

Altres circumstàncies socials prèvies al conflicte s’afegiren. Com el dret de vaga atorgat el 1864, que va ser àmpliament utilitzat en els darrers anys del Segon Imperi. O la intervenció obrera a les eleccions legislatives del febrer de 1864, amb la publicació del manifest dels Seixanta obreres del Sena, atribuït a Henri Louis Tolain que demanava llibertat de treball, accés al crèdit i solidaritat.

Intent de desarmar la població

La tensió a París va acabar esclatant quan l’exèrcit el 18 de març va intentar confiscar els canons. Victor Hugo va escriure al seu diari: “Thiers, en voler fer-se càrrec dels canons de Belleville va llançar l’espurna sobre el polvorí”. Els canons havien estat pagats gràcies a subscripcions populars.

La nit del 17 al 18, Thiers va fer entrar a París ben armats 20.000 soldats que van prendre posicions, sobretot als parcs d’artilleria. A més, els soldats es dedicaren a penjar cartells contra l’anarquia i a favor de la propietat privada, fent retirar les corones de flors i les banderes vermelles que onejaven per París. A la matinada del 18 ja tenien moltes persones i tots els canons a disposició, però no tenien prou cavalls per emportar-se’ls. Va ser llavors que una allau humana, sobretot dones, va encarar-se als soldats aconseguint recuperar els canons per exemple a Montmartre. Els soldats desobeïren l’ordre de disparar contra la població.

D’aquesta manera els “federats” van aconseguir armes, als quals s’afegiren soldats professionals que desertaven per ser de la mateixa ciutat o rodalia. El mateix dia 18 els generals Jacques Léon Clément-Thomas i Claude Lecomte van ser detinguts per la Comuna i executats sumàriament. La població efervorida per l’èxit va realitar un enterrament multitudinari en honor a Charles Hugo, fill de Victor Hugo, mort el dia 13 i que havia destacat en la defensa de l’avolició de la pena de mort. El poble de París tenia la impressió que l’armistici havia estat una rendició, i tractava les autoritats representades per Thiers com a traïdors i conservadors contraris als valors de la república, connivents amb els prussians.

Insígnia de la Guàrdia Nacional, partidaris de l Comuna de París. Foto: Wikimedia Commons
Insígnia de la Guàrdia Nacional, partidaris de la Comuna de París. Foto: Wikimedia Commons

Es crea la Comuna

Mentrestant les barricades anaven creixent a París, Thiers va donar ordres perquè l’Assemblea Nacional i l’exèrcit abandonessin la capital via Versalles. D’aquí que als oficialistes se’ls anomenés “versallistes”. La població civil va impedir que es disparés contra els soldats que marxaven. Al mateix temps que aquests s’anaven retirant els “federats” anaven ocupant els edificis clau dels districtes centrals. L’endemà dia 19, la bandera vermella, símbol de la rebel·lió, onejava a l’Ajuntament. Thiers va instal·lar-se a Versalles, com els Borbons, traient la capitalitat a París. Una possibilitat, la de la restauració dels Borbons, que hom creia possible.

El 26 de març unes eleccions van establir una nova autoritat: la Comuna de París. Els elegits eren delegats, no representants, que tenien la missió d’afermar l’autonomia de París. Entre els partidaris de la Comuna hi havia jacobins, barrejats amb els més fanàtics partidaris de la Revolució Francesa. També “blanquistes”, és a dir, seguidors del veterà socialista Auguste Blanqui. I destacaven membres de la recentment creada Associació Internacional de Treballadors impulsada per Karl Marx. Mentre això passava a dins, als afores de París Thiers anava concentrant forces. Dispersava els soldats d’origen parisenc i portava gent llunyana, enrolava delinqüents, assassins i presoners de guerra alliberats pels prussians per a l’ocasió. A més, va començar a fer córrer el rumor d’una suposada “conspiració estrangera”.

Decret de la Comuna del 29 de març. Declara que a París només podrà accedir la Guàrdia Nacional i l'enrolament dels ciutadans. Moltes dones van defensar també la Comuna. Font: http://archives.paris.fr/r/298/la-commune-de-paris-150-ans/
Decret de la Comuna del 29 de març. Declara que a París només podrà accedir la Guàrdia Nacional i l’enrolament dels ciutadans. Moltes dones van defensar també la Comuna. Font: http://archives.paris.fr/r/298/la-commune-de-paris-150-ans/

L’organització de la Comuna

La Comuna, aliena a tot això, es va dedicar a abolir el treball nocturn a les pastisseries o a concedir pensions a vídues i fills solters. Per contra, la propaganda presentava la ciutat com a usurpada per la incivilització, excondemnats, borratxos i estrangers. Diaris com Le Soir van informar els seus lectors que “els béns recuperats dels comunistes requeririen una fumigació”.

A l’abril, després de l’assassinat dels seus comandaments militars per part de les tropes versallesques, la Comuna va adoptar un decret sobre ostatges. Per cada comuner mort, tres ostatges serien executats com a represàlia. Raoul Rigault, el cap de policia de la Comuna, va començar a segrestar clergues, inclòs l’arquebisbe de París, Georges Darboy. Els comunistes van buscar un intercanvi per Blanqui, però Thiers es va negar. En canvi, els versallistes van bombardejar els rics districtes occidentals, destruint les cases dels seus propis aliats naturals.

El 16 de maig, la Comuna va enderrocar la columna Vendome. La seva demolició va provocar indignació entre els versallesos. El general MacMahon es va conjurar al voltant de la icona destronada per despertar la voluntat de sang de les seves tropes: “Alguns anomenats francesos van tenir el nervi, sota els ulls dels prussians, de destruir aquest testimoni de les victòries dels vostres pares sobre la coalició europea”.

L'Ajuntament de París en runes incendiat durant els combats del 24 de maig, igual que la Prefectura i la Comissaria de policia. La desaparició de documentació va comportar la restauració de codis civils anteriors a 1860. El debat sobre els responsables de la destrucció d'edificis públics i patrimoni arriba fins a l'actualitat. Foto: Wikimedia Commons
L’Ajuntament de París en runes incendiat durant els combats del 24 de maig, igual que la Prefectura i la Comissaria de policia. La desaparició de documentació va comportar la restauració de codis civils anteriors a 1860. El debat sobre els responsables de la destrucció d’edificis públics i patrimoni arriba fins a l’actualitat. Foto: Wikimedia Commons

Comença la Setmana Sagnant

El 21 de maig, els versallesos van trencar les defenses de París i van penetrar cap a l’Arc de Triomf. Thiers deia: “El càstig serà exemplar, però tindrà lloc dins de la llei”. Als districtes occidentals, un periodista de Le Gaulois va descriure que hi havia 30 cossos al costat d’una rasa: eren federats crivellats pels versallesos amb una metralladora. Les barricades a la plaça de la Concòrdia aviat van quedar desbordades. Els ciutadans burgesos dels districtes pròspers van aplaudir la carnisseria. Per impedir l’avanç de l’enemic, la Comuna va ordenar incendiar edificis estratègics i disparava des de les segones plantes dels edificis.

Del 21 al 24 de maig

Els anticomunistes van vendre aquesta resistència com a una prova que la Comuna només era capaç de crear destrucció. Tot i això, hi ha proves fermes que les bombes versalleses van ser la causa principal de l’infern que deixaria París en ruïnes. Amb tot, els comuners van incendiar punts de referència com el palau de les Teuleries, identificat com a símbol del Segon Imperi. I l’Ajuntament, quan es retiraven. La instal·lció d’artilleria per part de l’exèrcit va provocar una desbandada i que els comuners es retiressin a defensar els seus barris. Aquest fet provocà desorganització en la defensa.

L’exèrcit va anar esclafant per barris nuclis desorganitzats i sovint incomunicats. El 22 ja prenien l’Elisi, on els comuners tenien les municions. Des del seu dormitori al Marais, el comerciant anglès Edwin Child va descriure que el 24 de maig “semblava literalment com si tot el poble estigués en flames”. El dia 24 l’exèrcit prenia Montmartre.

Els rumors interessats sobre enemics ficticis van ser alimentats per l’exèrcit per fer que els soldats disparessin sobre la població civil. L’avenç es fa lent i s’allarga per afavorir les execucions sumàries. Per exemple es parlava de “piròmenes femenines”, i d’edificis amb bombes incendiàries. D’aquesta manera, dones enxampades portant ampolles, o fins i tot escombraries, o simplement per dur les mans ennegrides, van ser disparades i mortes pels versallesos.

El 25 de maig Thiers envia aquest telegrama a les autoritats donant per finalitzada "la recuperació de París". Malgrat això, la venjança sagnant seguiria encara. Foto: http://archives.paris.fr/r/298/la-commune-de-paris-150-ans/
El 25 de maig Thiers envia aquest telegrama a les autoritats donant per finalitzada “la recuperació de París”. Malgrat això, la venjança sagnant seguiria encara. Foto: http://archives.paris.fr/r/298/la-commune-de-paris-150-ans/

Del 25 al 27 de maig

El dia 25 Charles Delescluze, delegat de guerra de la Comuna, va ser assassinat. Molts generals implicats en la massacre s’havien guanyat els galons aixafant les rebel·lions indígenes de les colònies franceses. Els versallesos eren una força molt disciplinada i les piles de cadàvers deixats escampats per París aquella setmana testimonien una mentalitat despietada. Pel bàndol de la Comuna, els dominics d’Arcueil, que havien estat arrestats uns dies abans, van ser afusellats durant l’evacuació.

Finalment, el 27 de maig els versallistes van atacar les barricades de l’Anjuntament de matinada obligant a fugir els federats. Després d’una decisió precipitada d’executar l’arquebisbe Darboy i altres ostatges, uns 200 federats van refugiar-se al cementiri Père-Lachaise sent completament encerclats. El 28 de maig, Vinoy va posar 147 federats supervivents de la batalla entre les tombes contra la paret oriental i els va fer afusellar. Anirien allà mateix a una fosa comuna sense contemplacions.

A Montmartre, Eugène Varlin, un dels líders més brillants de la Comuna, va ser apallissat de manera tan salvatge que el globus ocular li va quedar penjant de la seva conca abans de ser assassinat al mateix lloc on els dos generals ho havien estat el 18 de març. Segons le Journal, l’exèrcit havia “venjat els seus incalculables desastres amb una victòria”.

Louise Michel va ser un exemple de les moltes dones que participaren activament en la defensa de la Comuna. Va sobreviure i va ser enviada com a presonera i deportada a un penal de Nova Caledònia. Un cop retornada el 1880 seguiria el seu activisme anarquista. Les seves memòries sobre els fets de la Comuna són un referent. Foto: Wikimedia Commons
Louise Michel va ser un exemple de les moltes dones que participaren activament en la defensa de la Comuna. Va sobreviure i feta presonera, deportada a un penal de Nova Caledònia. Un cop retornada el 1880 seguiria el seu activisme anarquista. Les seves memòries sobre els fets de la Comuna són un referent. Foto: Wikimedia Commons

La repressió contra la Comuna i les idees

A més de les 30.000 morts (les fonts oscilen sempre en aquests casos) al voltant de 40.000 presoners de la comuna van marxar a peu fins a Versalles. En revisar les fileres de presoners, el general Galliffet va fer executar a tots els homes d’edat avançada, per sospitosos d’haver participat en la Revolució de 1848! En una mena d’espectacle, dones burgeses que vorejaven la ruta anaven colpejant els presoners amb els seus paraigües. La majoria d’aquests presoners tractats brutalment, abandonats a l’aire lliure, acabarien morint de malaltia. En els anys següents, els supervivents s’enfrontarien a escamots d’afusellament, destitucions o el desterrament a colònies penals.

Posteriorment, la Tercera República consolidà el control de la memòria nacional de França. Els llibres de text escolars posaven en relleu la mort de Darboy mentre banalitzaven la matança de desenes de milers de parisencs i impedien fer menció a la política eliminacionista dels militars.

El 1975 es va erigir la basílica del Sacré-Cœur sobre Montmartre amb la idea “d’expiar els pecats de la Comuna”. La basílica va ser finançada per l’Assemblea Nacional amb l’excusa de ser en record de la guerra francoprussiana. La ciutat de París va romandre encara sota la llei marcial durant cinc anys en els quals va seguir la duríssima repressió. Unes altres 40.000 persones serien arrestats i milers d’ells deportats a camps de càstig de Nueva Caledonia. Els consells de guerra decidiren 13.450 sentències de mort, entre les quals 157 dones i 80 infants. Thiers va ordenar que s’exhibissin els seus cadàvers “per a donar una lliçó als rebels”

Les execucions sumàries durant el maig i els 5 anys posteriors, per exemple als jardins de Luxemburg, es van comptar per milers. N'hi havia prou amb tenir les mans brutes (possiblement per haver disparat) per a ser afusellat. Foto d'afusellats el maig de 1871: Wikimedia Commons
Les execucions sumàries durant el maig i els 5 anys posteriors, per exemple als jardins de Luxemburg, es van comptar per milers. N’hi havia prou amb tenir les mans brutes (en teoria per haver disparat… o no) per a ser afusellat. Foto d’afusellats el maig de 1871: Wikimedia Commons

Un debat encara encès

Els fets de la Comuna de París transcendeixen sovint l’àmbit històric, i és usat políticament o amb presentismes de forma interessada, especialment pel conservadorisme. El fet que el mateix Lenin la poses com a precursora, que Mao Zedung la fes servir com a exemple, o que el mateix gendre de Karl Marx hi participés, no ajuda.

En realitat, la Comuna no va tractar París pitjor que els versallesos. I, en tot cas, el simbolisme de tot el que van atacar o destruir era previ i era allà també per raons ideològiques. L’accent interessant en exposar les suposades crueltats de la Comuna, en contrast amb “l’oblit” interessat de les causes d’una guerra com la francoprussiana o la intervenció inhumana de l’exèrcit francès, demostra parcialitat.

Al capdavall, la mateixa mansió d’Adolphe Thiers va ser arrasada el maig de 1871. Però la comuna va preservar els seus nombrosos llibres i va confiscar les seves pertinences per tal de “conservar la intel·ligència del passat per a l’edificació del futur”. Aquest sol fet diu ben poc de la imatge de caràcter suposadament salvatge de la Comuna que es va impulsar durant la Tercera República basant-se en la informació dels versallesos.


Més informació

El 2021 fa 150 anys dels fets de la Comuna. A aquesta pàgina que hem consultat hi ha moltíssima informació documental sobre el tema:

La Commune de Paris : 150 ans

Article anteriorEls inicis de la conquesta de Sibèria
Proper articleEl projecte Elie Wiesel i la recuperació de la dignitat de les víctimes de l’Holocaust a Romania
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).